El text de Hegel pertanys a la seva obra Filosofia de la història**:
“Por consiguiente, América es el país del porvenir. En tiempos futuros se mostrará su importancia histórica, acaso entre la lucha entre América del Norte y América del Sur. Es un país de nostalgia para todos los que están hastiados del museo histórico de la vieja Europa. Se asegura que Napoleón dijo: “Cette vieille Europe m'ennuie”. América debe apartarse del suelo en que, hasta hoy, se ha desarrollado la historia universal. Lo que hasta ahora acontece allí no es más que el eco del Viejo Mundo y el reflejo de ajena vida. Mas como el país del porvenir, América no nos interesa, pues el filósofo no hace profecías. En el aspecto de la historia tenemos que habérnoslas con lo que ha sido y con lo que es. En la filosofía, empero, con aquello que no sólo ha sido y no sólo será, sino que es y es eterno: la razón. Y ello basta***” (pág.679).
Hi ha en Hegel una irremeiable vena eurocentrista, on sembla que l'Esperit no s'ha deixat caure (1830) a Amèrica. Segons Hegel, la història només té sentit com a teodicea. L'astúcia de la Raó, com si fos la mà invisible que guia l'economia, fa que els Estats i els seus Individus de la Historia Universal -Cèsar, Alexandre, Napoleó-, siguin caminant cap el Esperit Absolut. Però pel que sembla a Amèrica això encara no sé ha realitzat, perquè encara no hi ha aquests homes providencials, perquè l'Estat encara no s'ha consolidat, perquè la geografia és superior a l'Esperit. És possible que Hegel penses que l'historia s'acaba amb ell? Sembla inversemblant pensar-ho. La historia segueix, els seu sistema, deu pensar, serà una etapa més en el procés infinit del Esperit, pensar el contrari, seria reialment introduir l'Infinit dolent.
