Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)

Ximénez, un franctirador a la modernitat

 

Sadurní Ximénez

Llegint a Pla, en la seva series d'Homenots I, apareix el nom, per mi complement desconegut, de Sadurní Ximénez (1852-1933). Aquest personatge, estrafolari i inclassificable, va fer de tot i va estar a tot arreu. Pla, fa un retrat acurat ple de matisos on el blanc i el negre és situen els extrems, per perfilar els grisós d'una personalitat arcaica, tradicionalista i ant il·lustrada.  Pla el coneix Estocolm. Hi ha una referència humorística a la ciutat: " No hi ha res més plàcid i agradable, per a passar un hivern llegint, que un interior suec, i es comprèn que Descartes, que, segons l’erudició, fou un fredolic, abandonés la seva estufa holandesa no per alguna vila assolellada i blanca del Migdia, sinó que emprengués el viatge en sentit invers. Descartes morí a Estocolm.". La visita de Alfons XIII a Estocolm, va coincidir amb l'arribada de Ximénez a aquella ciutat.

Ximénez havia estat corresponsal de guerra al conflicte russo-polonès. "El dia que l’ofensiva de Trotski pressionava amb més intensitat i les tropes bolxevics arribaven als suburbis orientals de Varsòvia —després Weygand els féu retrocedir i els baté de pla—, aparegué, per una de les carreteres directes a la capital de Polònia, un carro rus tirat per una vaca. Sobre les posts del vehicle, arcaic i pagès, s’hi veien un grup d’individus, homes i dones, i un d’ells mantenia, lligada en un pal, una bandera espanyola. Aquell carro transportava el residu de la colònia espanyola a Rússia, el qual estava format per dues ballarines de Sevilla, un tocador de guitarra, un enllustrabotes xato, groc i indefinit, un venedor de fruita mallorquí, una senyora vestida de negre amb dues criatures i… Sadurní Ximénez.". Ximénez havia sigut capaç d'atravessar mil perills, per arribar-hi amb aquell grup estrafolari. D'on venia Ximénez? La resposta és que venia de Mohilof. Ximénez s'havia casat amb una noble terratinent, filla d'un general tsarista. La revolució russa el va empenya fora d'aquell món aristocràtic. D'una erudició fora de mida, va escriure L' Asie Mineure en ruines, editat a França.  " Ximénez era un implacable anticomunista. El comunisme l’havia arruïnat. Però no tenia pas simpatia pels polonesos. En realitat, estava imbuït de les idees panslavistes del grup conservador, religiós i messiànic que en el seu temps encarnà Dostoievski. Pensava com un vell rus ortodox, paternalista, nacionalista i imperialista." Un personatge, errabund, què no sabia viure com tothom. Pla, explica quina mena de personatge era Ximénez: "L’anècdota sembla increïble. La família Ximénez, reunida al salonet, acabava de prendre el te. Eren les set del vespre. Ximénez diu a la seva senyora: —Surto un moment. Vaig a comprar el Noticiero…

Passaren una, dues, tres, quatre, cinc hores. Passaren un, dos, tres, quatre dies. Passaren setmanes i mesos. Hom féu tota classe d’indagacions. Foren mobilitzades la policia nacional i la policia internacional. Ximénez havia desaparegut. Cap senyal de vida. Ni la més lleu notícia. Després, al cap de molt de temps, hom sabé que es trobava a Atenes fent la vida normal —que sempre fou molt solitària—, vivint miserablement, i que freqüentava les biblioteques de la capital de Grècia."

Traductor de Txèkhov, la seva estada a Mohilo, no havia estat pas nul·la, sabia rus. Va ser Ximénez, qui va traduir al castellà els Protocols dels savis de Sió, del original en rus. En aquell moment no és sabia l'origen. Desprès és va descobrir el engany. Umberto Eco recrea a "El cementiri de Praga**", tot l'afer dels Protocols. Una autèntica fake news del segle XIX.

No parlo de les seves aventures a Etiòpia, a Turquia, la seva faceta d'espia. Deixo un últim apunt sobre la seva ideologia:

"Odiava a mort, en canvi, els intel·lectuals russos occidentalistes, sobretot Hertzen i Turguènev. Considerava que l’occidentalisme era indispensable a les classes més elevades de la societat russa i perillosíssim per a la gent de les altres classes. Considerava Hertzen, crític rus emigrat gairebé tota la vida a Londres, el pare de la revolució. De Turguènev, que havia conegut i tractat a l’època més brillant del seu matrimoni —és a dir, a l’època l’apartament del Boulevard Haussmann—, afirmava que no havia conegut un home que s’hi pogués comparar per insuportable frivolitat.

—Turguènev —em digué un dia— era alt i gros com un gegant, tenia els ulls blaus, la pell rossa, i portava una gran cabellera blanca. Representava la tendència extremista de l’occidentalització, volia modificar el país, convertir aquell immens fet geogràfic en un país ple de telèfons, mecanògrafes, automòbils, cinemes i fàbriques [les cursives son meves]. Vaig sentir sempre, envers ell, un menyspreu profundíssim. Us fareu càrrec del que era exactament pensant que visqué una part de la seva vida dominat per una cantant… espanyola! ¿Us imagineu res més sinistre? Una cantant espanyola*!".

Curiosament, l'últim llibre de Orlando Figes, Los europeos*, parla precisament d'aquesta cantant espanyola, és deia Pauline (García) Viardot (1821-1910) cantant i compositora, va arribar a ser una autèntica diva de l'opera a les dècades de 1839-1860, sent la més aclamada i estimada per tot el públic europeu. El seu afer amb  Turguènev,  va ser llegendari. 

Ximénez, morir en la solitud, atropellat per una motocicleta al carrer. Ell, que volia anar endarrere en el temps, va ser víctima del progrés. No seria l'última.