Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (II)

"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. "El cortesà pobre, si vol anar endavant, ha de tenir idees, és a dir: ha de moblar amb les seves suggestions la imaginació, la intel·ligència i els sentiments del príncep. Maquiavel s'ofereix. Apassionat per temperament, travessant un temps sense moral -tres segles sense moral pública-, es considera un polític. Ofereix els seus serveis. No és pas un bufó. (...) En la història d'Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficients és la bufoneria; l'adulació del l'home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l'enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe.

"Per moblar l'enteniment del príncep, Maquiavel fa el que sempre feren els cortesans pobres , (...): descriu amb una agudesa freda, apassionadament, com si es tractés d'una novel·la policíaca, el que veuen els seus ulls de la vida del seu temps. Resum de Maquiavel, molt per sobre: la vida i la Història estan desproveïdes de significació transcendent, no són més que una lluita de formes. Lluita que sempre i necessàriament és guanyada pel més fort. El món no té objecte ni finalitat. Els homes han estat sempre iguals en totes les èpoques. La marxa de la humanitat a través de la Història es manifesta principalment en remolins al voltant de la presa del poder, que molts desitgen i pocs aconsegueixen -els ,és astuts i els més forts.  (...) "El Príncep", codi de la seva ciència política, és un repertori de màximes per a dominar tots els esdeveniments i aconseguir tots els objectius, manejant, enganyant, subjectant, matant els individus. (...)

"Quin sentit té aquesta concepció del món de Maquiavel?" Les interpretacions són molt variades, potser masses. Hi ha sens dubte una voluntat de realisme polític. Hi ha la necessitat de eliminar qualsevol interpretació psicològica, anava a dir molt en boga actualment. Dins d' aquest mostrari de interpretacions, Pla apunta a dos autors amb visions contraposades: " Segons, Burckhardt, Maquiavel fou, a part d'un gran escriptor, cosa que ningú no discuteix, un conseller perspicaç i discret, i la seva concepció de la Història és plausible, Alfredo Oriani, en el primer volum de la seva "Lluita política a Itàlia", el considera, en canvi, un perfecte imbècil".

Pla li retreu a Maquiavel la "seva ingenuïtat. En política, no comprengué ni preveié ni arribà absolutament a cap resultat positiu. La seva vida pública fou una successió de desenganys i de misèries. (...) S'adherí a la república de Soderini, poc abans de la restauració dels Mèdicis." Pla fa un plec de greuges contra Maquiavel. Sempre està al costat equivocat dels fets. No encerta ni una. 

Pla resumeix el que pensa d'ell amb aquesta frase: " Si Maquiavel no s'interpreta com un cortesà pobre i ambiciós, la seva figura és un misteri*." (pàgs. 431-435)

Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (I)

 

Josep Pla s'ha atreveix a tot, també a pensar-hi sobre Maquiavel. Al lloc on aprèn Maquiavel és Florència (1921). A les pàgines de La vida amarga* (1966) son producte de les seves estades per tota Europa com a periodista de La publicitat i posteriorment a La Veu de Catalunya. Un Josep Pla molt jove 25 anys, reflecteix les seves lectures de Maquiavel, però també s'ha amaga el que ell pensa, diu que no te imaginació i per això no pot fer més que reflectir que el veu o llegeix. En aquestes pàgines diu més d'ell que no pas de Maquiavel, i malgrat tot, és una bona manera d'apropar-se a un autor Maquiavel, que va inaugurar la ciència política.

 Pla en fa una confidència diu: "A Florència, el meu esperit tingué una certa tendència a lligar aquesta ciutat amb les formes més esveltes de la vida i de l'art. És per això que en la mitologia d'ús merament particular considero Donatello com la quinta essència de l'esperit florentí; en el terreny de l'escriptura, de l'estil, Nicolau Maquiavel com un alt representant del que pugui tenir una llengua de més esvelt i airejat."

A la pensió on es va estat Pla a Florència, "en aquell casalot fresc i mal il·luminat del Borgo degli Apostoli vaig llegir llavors molt Maquiavel." Pla valora a l'escriptor i gens al home (un polítics a l'ombra de Soderini).

"En les notes d'aquell any , hi trobo el paper que va a continuació. És un resum esquemàtic de lectures i meditacions més decantades a la puerilitat que a la sagacitat." Pla sempre vol posar aigua al vi, una mena de antídot contra falses expectatives.

"Pot ajudar a fixar Maquiavel -diu el paper- no oblidar que Dant fou gibel·lí i Petrarca güelf, Boccaccio indiferent, i que Leonardo està tot ell comprès en aquella exclamació tan versemblant: Io servo chi mi paga [Serveic als qui em paguen.]. Les paraules güelf i gibel·lí no s'han de prendre ara en un sentit escolar primari i esquemàtic, perquè són paraules que projectades sobre la política del temps són d'una gran complexitat. En la part gibel·lina hi ha el respecte a l'Imperi, l'aristocràcia dels castells i la plebs, el popolino. En la part güelfa hi ha la burgesia, la submissió a l'Església i l'ànsia de pau i tranquil·litat. Quan s'examina aquesta lluita, hom constata una vegada més que els homes, fins els més grans, són simples ninots de les passions polítiques, sempre lligades amb les necessitats personals.  (...) És d'una gran utilitat situar també Maquiavel sobre el fons dels antecedents de la política coetània i afigurar-se'l sobre l'horitzó de les ferotges lluites intestines que constituïren la vida italiana durant els segles XIII i XIV: guerres de les faccions ciutadanes i guerres entre les ciutat; guerres de les ciutats i els castells; gibel·lins i güelfs; guerres entre els tirans; guerres entre capitans del poble, dels condottieri... Quan apareix Maquiavel, contemporni del signor Ludovico (de l'Ariost), en el segle XV, la passió sembla haver-se calmat una mica. S'ha arribat a la fórmula dels principats. (...)"

Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)

Ximénez, un franctirador a la modernitat

 

Sadurní Ximénez

Llegint a Pla, en la seva series d'Homenots I, apareix el nom, per mi complement desconegut, de Sadurní Ximénez (1852-1933). Aquest personatge, estrafolari i inclassificable, va fer de tot i va estar a tot arreu. Pla, fa un retrat acurat ple de matisos on el blanc i el negre és situen els extrems, per perfilar els grisós d'una personalitat arcaica, tradicionalista i ant il·lustrada.  Pla el coneix Estocolm. Hi ha una referència humorística a la ciutat: " No hi ha res més plàcid i agradable, per a passar un hivern llegint, que un interior suec, i es comprèn que Descartes, que, segons l’erudició, fou un fredolic, abandonés la seva estufa holandesa no per alguna vila assolellada i blanca del Migdia, sinó que emprengués el viatge en sentit invers. Descartes morí a Estocolm.". La visita de Alfons XIII a Estocolm, va coincidir amb l'arribada de Ximénez a aquella ciutat.

Ximénez havia estat corresponsal de guerra al conflicte russo-polonès. "El dia que l’ofensiva de Trotski pressionava amb més intensitat i les tropes bolxevics arribaven als suburbis orientals de Varsòvia —després Weygand els féu retrocedir i els baté de pla—, aparegué, per una de les carreteres directes a la capital de Polònia, un carro rus tirat per una vaca. Sobre les posts del vehicle, arcaic i pagès, s’hi veien un grup d’individus, homes i dones, i un d’ells mantenia, lligada en un pal, una bandera espanyola. Aquell carro transportava el residu de la colònia espanyola a Rússia, el qual estava format per dues ballarines de Sevilla, un tocador de guitarra, un enllustrabotes xato, groc i indefinit, un venedor de fruita mallorquí, una senyora vestida de negre amb dues criatures i… Sadurní Ximénez.". Ximénez havia sigut capaç d'atravessar mil perills, per arribar-hi amb aquell grup estrafolari. D'on venia Ximénez? La resposta és que venia de Mohilof. Ximénez s'havia casat amb una noble terratinent, filla d'un general tsarista. La revolució russa el va empenya fora d'aquell món aristocràtic. D'una erudició fora de mida, va escriure L' Asie Mineure en ruines, editat a França.  " Ximénez era un implacable anticomunista. El comunisme l’havia arruïnat. Però no tenia pas simpatia pels polonesos. En realitat, estava imbuït de les idees panslavistes del grup conservador, religiós i messiànic que en el seu temps encarnà Dostoievski. Pensava com un vell rus ortodox, paternalista, nacionalista i imperialista." Un personatge, errabund, què no sabia viure com tothom. Pla, explica quina mena de personatge era Ximénez: "L’anècdota sembla increïble. La família Ximénez, reunida al salonet, acabava de prendre el te. Eren les set del vespre. Ximénez diu a la seva senyora: —Surto un moment. Vaig a comprar el Noticiero…

Passaren una, dues, tres, quatre, cinc hores. Passaren un, dos, tres, quatre dies. Passaren setmanes i mesos. Hom féu tota classe d’indagacions. Foren mobilitzades la policia nacional i la policia internacional. Ximénez havia desaparegut. Cap senyal de vida. Ni la més lleu notícia. Després, al cap de molt de temps, hom sabé que es trobava a Atenes fent la vida normal —que sempre fou molt solitària—, vivint miserablement, i que freqüentava les biblioteques de la capital de Grècia."

Traductor de Txèkhov, la seva estada a Mohilo, no havia estat pas nul·la, sabia rus. Va ser Ximénez, qui va traduir al castellà els Protocols dels savis de Sió, del original en rus. En aquell moment no és sabia l'origen. Desprès és va descobrir el engany. Umberto Eco recrea a "El cementiri de Praga**", tot l'afer dels Protocols. Una autèntica fake news del segle XIX.

No parlo de les seves aventures a Etiòpia, a Turquia, la seva faceta d'espia. Deixo un últim apunt sobre la seva ideologia:

"Odiava a mort, en canvi, els intel·lectuals russos occidentalistes, sobretot Hertzen i Turguènev. Considerava que l’occidentalisme era indispensable a les classes més elevades de la societat russa i perillosíssim per a la gent de les altres classes. Considerava Hertzen, crític rus emigrat gairebé tota la vida a Londres, el pare de la revolució. De Turguènev, que havia conegut i tractat a l’època més brillant del seu matrimoni —és a dir, a l’època l’apartament del Boulevard Haussmann—, afirmava que no havia conegut un home que s’hi pogués comparar per insuportable frivolitat.

—Turguènev —em digué un dia— era alt i gros com un gegant, tenia els ulls blaus, la pell rossa, i portava una gran cabellera blanca. Representava la tendència extremista de l’occidentalització, volia modificar el país, convertir aquell immens fet geogràfic en un país ple de telèfons, mecanògrafes, automòbils, cinemes i fàbriques [les cursives son meves]. Vaig sentir sempre, envers ell, un menyspreu profundíssim. Us fareu càrrec del que era exactament pensant que visqué una part de la seva vida dominat per una cantant… espanyola! ¿Us imagineu res més sinistre? Una cantant espanyola*!".

Curiosament, l'últim llibre de Orlando Figes, Los europeos*, parla precisament d'aquesta cantant espanyola, és deia Pauline (García) Viardot (1821-1910) cantant i compositora, va arribar a ser una autèntica diva de l'opera a les dècades de 1839-1860, sent la més aclamada i estimada per tot el públic europeu. El seu afer amb  Turguènev,  va ser llegendari. 

Ximénez, morir en la solitud, atropellat per una motocicleta al carrer. Ell, que volia anar endarrere en el temps, va ser víctima del progrés. No seria l'última.