Ressenya del llibre de Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil.
Un llibre on Han segueix a Simone Weil. Una obra singular, premonitòria dels temps actuals. On Weil fa una apologia a la religió, al catolicisme, a les cerimònies. On el silenci obra el camí a Déu. Per què utilitza Han una autora tan inactual com és Weil? Potser Han s’ha tornat catòlic i fa un homenatge a una santa laica com va ser Weil. Va voler lluitar contra el feixisme a les brigades internacionals. La seva condició física li varen impedir lluitar com ella volia.
El silenci com a cura que porta a contemplació, mirar les coses com elles son. El jo vol posseir les coses, però paradoxalment, s’allunya d’ella. El jo vol conquerir el món, i per això necessita de la imaginació. Tot queda sota els dominis de l’home, però fent això, s’aparta irremeiablement de Déu i de la transcendència.
Contemplar les coses sense cap desig de voler fer-nos amb elles, dona la possibilitat d’accedir a la bellesa. La bellesa de natura és una expressió de Déu, qui mira la seva obra mira també a Déu. Però el món està trastocat. Weil pertany com diu Han a una societat sòlida, disciplinaria (Foucault), on el cos i l’ànima van separades. On l’home es converteix en un engranatge del sistema econòmic i on el diners son el criteri de veritat. Per Weil, qui volgui perdre’s no més cal que si fiqui de cap amb aquesta lògica. Un món desproveït de transcendència, de Déu, un món sense sentit.
Potser perquè no troben sentit en el món actual, és la raó de la nostre necessitat de fer soroll. Tenim pànic al silenci. A tothora necessitem un soroll de fons, per apaivagar les nostres inquietuds, però el mercat dona succedanis per oblidar-nos d’aquestes angoixes que patim. Per Weil, el silenci i el dolor son les vies d’accés a Déu. I això és precisament, anatema en el món actual.
La vida de Weil (1909-1943), el món on va viure, no es el nostre, almenys en la superfície, va viure en un món de guerres catastròfiques i malgrat això no va voler defugir el seu compromís amb els febles. L’experiència religiosa no és privativa de ningú, qualsevol pot experimentar-la. Cal fe. El món hi ha foscor i violència. Però cal reintegrar-la a la llum i la claredat. Diu Weil: “El propòsit de la vida humana és el de bastir una arquitectura dins de l’ànima*”. Aquesta arquitectura s’ha esvaït amb l’acceleració cap a el no res. Com construir aquesta arquitectura? La resposta de Weil és la religió, la comunitat. Però precisament, aquestes dues estructura o institucions socials, estan en decliu, per l’embat furibund del sistema capitalisme-global. Avui tots son “empresaris de la nostre vida”. No hi ha espai per la religió ni per la comunitat. Totes dues, son obstacles perquè destorben l’objectiu d’aquest empresari que som nosaltres. Només hi ha una realitat: el jo. Aquest necessita alliberar-se de qualsevol rèmora del passat. L’únic objectiu que compta és l’augment del compte corrent. L’únic criteri de mesura és la riquesa que dona els diners. La resta és negligible. Això és una lluita de tots contra tots, no queda espai per la ficció de la societat.
Davant d’això, l’esperit ha desaparegut, la transcendència s’ha volatilitzat, el desert del real impera en aquest món digital i global. Diu Han, “L’observació de Weil sobre els diners, la mecanització i l’àlgebra necessita una actualització. Els tres monstres de la civilització actual són el capital, la digitalització i la intel•ligència artificial*.” De fet, la diferència de vocabulari no amaga el fet fonamental de allò que el vell Marx expressava amb la paraula alienació. Som esclaus al servei d’aquesta nova religió que implica un nou subjecte, els mil milionaris. Tot un món al servei d’aquesta elit que és caracteritza per la seva gegantina voracitat, on mai s'és massa ric, ni massa poderós i on gràcies al xivarri de les xarxes socials, l’ànima s’ha transformat en un avatar rialler i on la teva participació (imaginaria) al món digital (irreal) és posar un like on ells volen.
