Mostrando entradas con la etiqueta Byung-Chul Han. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Byung-Chul Han. Mostrar todas las entradas

Ressenye: Sense respecta. Una crisi social (4)

 

4. L'era de la desvergonya*





Han parla de Léon Wurmser** perquè en el seu llibre "La màscara de la vergonya" (1981) denunciava a la nostra època com "l'era de la desvergonya" (p.59). Malgrat el seu caràcter dolorós, Wurmser destaca que la vergonya té una funció protectora vital: actua com a guardiana de la intimitat, la creativitat i el respecte cap a un mateix. Sense vergonya, la ment queda completament exposada i desprotegida. Per tenir vergonya cal un "sistema superior de valors" que demana respecte (p.59). Diu Wurmser: "La cultura de la desvergonya és també la cultura de l'absència de respecte, de reverència; del rebuig i menyspreu dels ideals" (p.59).  Quan la falta de vergonya s'instal·la en el teixit col·lectiu (visible avui dia en la política, el trànsit, la interacció als carrers o la crueltat a les xarxes socials), es tradueix en cinisme. Es perd el respecte pel proïsme i es desitja la burla oberta cap a qualsevol valor superior.


Quan algun aspecte íntim que es considera vulnerable, "defectuós" o no desitjat s'exposa, el subjecte experimenta la vergonya. Per protegir-se d'aquest dolor psíquic, la ment construeix una màscara defensiva que amaga la debilitat real.


xarxes socials ens empenyen a fer tot el contrari: ens exigeixen retransmetre constantment l'esfera privada (opinions, emocions, ruptures amoroses, la intimitat del llar). El que abans es reservava per a l'espai íntim o secret (el que Wurmser considerava un espai sagrat per a la salut mental), avui s'utilitza com a moneda de canvi per aconseguir interaccions i validació de desconeguts. Diu Han: "La violència és la màscara de la vergonya" (p.64)


Ressenya: Sense respecta. Una crisi social (3.2)

 

III. Identitat i alteritat




En època de crisi, les opinions de adhereixen a la identitat com a una segona pell. Allò què es transitori, les opinions, es converteixen en ancores de la nostra pròpia identitat, generant un rebuig de qualsevol altre opinió què no reforci aquest jo existencial. Per aquest motiu, el diàleg es fa insostenible, perquè ja no es tracta d'opinions, sinó de la fortalesa de la nostra propia indentitat.

Les xarxes socials alimenten aquest esbiaix en les bombolles d'opinió, cada grup, vol sentir-se en el costat bo. Les adhesions no son fruït de la deliberació, sinó que reflecteixen el que en fa sentir més forts davant de l'altre. En aquest punt, on no hi ha distància entre opinió i identitat, la comunicació, el diàleg o el debat es fa impossible i això és catastròfic per les societats democràtiques. Diu Han: "la llibertat només pot prosperar en una societat en pau, alliberada del ressentiment i de la por. I és que aquest darrer sentiment impossibilita el respecte. El temor ofega el debat" (p.44-5)

En aquestes condicions on "el fets alternatius" destrueixen la comunicació intersubjectiva (J.Habermas), la veritat queda suspesa i aquest procés d'erosió es un procés letal on la primera víctima és la democracia. 

La veritat posseeix per Hannah Arendt una "tossuderia particular" (p.46), però en el món actual, els fets alternatius, soscaven aquella tossuderia particular. Això implica un fet veritablement  novedós, podem fabricar-la. "Les xarxes digitals fan que la fabricació envaeixi l'acció, la manipuli i la dirigeixi" (p.46). I què passa llavors amb la "tossuderia particular"?, pitjor per ella i per tots aquells què pensaven que la veritat s'ha de imposar per el propi pes de la realitat. Alterant la realitat esfondrem la veritat.  

Arendt distingia entre poble i turba (p.46). "(...). La turba no pot escollir; només pot aclamar o apedregar. Per això, els seus dirigents ja d'antuvi reclamaven el tipus de república plebiscitària que ha fet les delícies dels dictadors moderns" (p.47). L'assalt al Capitoli va ser una demostració del poder manipulador al que la turba s'entrega amb una passió digna de millors causes. Com diu Han: "La turba és sorda envers l'alteritat" (p.47). Els assaltants al Capitoli eren una turba digital, havien quedat a través de les xarxes. La realitat per ells era la que volien i escoltaven a les xarxes. No hi ha possibilitat de diàleg en aquestes circumstàncies. El més surrealista de tot plegat és que el instigador (Trump) en cap moment va ser acusat per la pressa del Capitoli amb violència. L'assaltat era la resposta a la pèrdua de les eleccions, la realitat alternativa era que ell les havia guanyat. En aquest afer, apareixia un nou ingredient, la moral. Això vol dir que el que és bo per Trump es bo per tots els nord-americans. Di el contrari, et converteix en un enemic, i això vol dir que cal destruir-te.  Al entendre de Han "Donald Trump encarna un hipermoralisme desmoralitzador (p.48). Les seves arengues converteixen els altres en immorals, malgrat que la seva escala de valor és inexistent, excepte, l'afany de lucre sense límits. Els valors de la identitat es metabolitza amb el poder oposant-se al altre de manera irreversible.

Davant d'aquest monòleg narcisista i excloent que destrueix la convivència, autors com Arent, Agamben, Heidegger, Weil i Innerarity defensen la necessitat de recuperar el respecte i l'amistat basada en l'alteritat: entendre que la identitat no és una essència tancada, sinó una relació que necessita acollir la diferència de l'altre per poder coexistir.

La política de la identitat trenca qualsevol possibilitat l'existència de l'altre. Cal una política del respecte (p.55). 



Ressenya: Sense respecte. Una crisi social (2)

 

II. L'atenció envers els altres* 




Per Han, els respecte implica una mena de teixit social que avui s'està erosionant. Aquesta erosió ve donada per dues vies:

1.- L'altre és percep  com un objecte destinat a satisfer les meves necessitats o

2.- Com obstacle que s'interposa en el meu progrés personal (p.27).

També hi ha aquesta opció:

3.- L'altre desapareix de la nostre atenció, simplement no el veiem.


Què vol dir atenció envers els altres? La resposta implica responsabilitat, com diu Han m'obliga a respondre'n (p.28). Ací treu el concepte de ghosting  que suposa l'alternativa 3). És a dir, "consisteix a desatendre deliberadament l'altre com si fos un objecte inútil" (p.28). La conseqüència d'aquesta manera de tractar els altres és què converteix la societat en "fantasmagòrica". Si sumes el narcisme d'un ego que necessita tota la positivitat del món i la comunicació digital, els vincles social queden convertits en una societat del simulacre (J.Baudrillar), estem dins del capitalisme de producció.


El respecte és bat en retirada quan l'obsessió per cuidar-nos (a nosaltres mateixos) fa perdre l'atenció de l'altre. Desapareix l'empatia, la solidaritat i la fraternitat. El ciment social es converteix en pols. En una societat del simulacre el cim d'aquest son les xarxes socials. Fem veure que dialoguem, però això requereix atenció a l'altre i silenci per escoltar i això avui és demanar massa.


 Han dialoga amb Martin Buber** i Helmuth Plessner*** a propòsit del diàleg. Buber parla amb referència al la conversa, vol dir "acceptar l'alteritat". Cal respectar-lo en el "seu ser-així". Utilitza Buber l'expressió "fantasia real" per "imaginar tot allò que l'altre persona vol, sent, viu i pensa en aquell precís moment, (...) en la seva realitat", (p.30)


La fantasia real es substituïda per una fantasia narcisista on l'altre desapareix per omplir l'escena mediàtica. Aquest desig d'omplir tot l'espai, ser centre d'atenció, ho expressa Buber amb l'expressió de "l'addicció de l'ús" que és la contra figura del respecte. L'altre es transforma en mitjà on la brillantor cau exclusivament en un mateix.

Plessner parla d'un "olfacte pels altres" (p.32). Diu: "El tacte ens permet veure els altres tot eliminant-nos de la imatge" (p.32).  El tacte és elevat a categoria de pràctica social, "perquè implica la capacitat de percebre els altres en la seva alteritat" (p.32). A les antípodes d'aquest "olfacte pels altres" ens troben la falta de respecte, ser sentir el seu poder". Avui l'exemple més paradigmàtic d'això és la figura de Donald Trump.


Avui, "l'amabilitat o un somriure desinteressats també pertanyen a l'esfera del luxe" (p.33). Vivim en mode supervivència, on "la falta de respecte, la descortesia, la manca de vergonya i la desinhibició son característiques de la societat de la supervivència" (p.33). Avui on tot es redueix al poder i els diners, la delicadesa en les relacions humanes, s'ha convertit en un luxe, és dir, en allò extremadament rar, què per ser-ho defineix millor al esser humà. S'ha fet proverbial la idea de l'autenticitat, que avui és sinònim de maltractar els altres, el seu origen modern, cal anar a buscar-ho en J.J.Rousseau (s.XVIII).


Rousseau volia una societat moralista on l'autenticitat i la transparència fossin l'eix de la societat, però diu Han quan més moralitzadora és una societat, menys tacte  i menys cortesia ofereix (p.34). L'esperit dansaire i lúdic és perd en la nostre societat del rendiment on el joc sempre és de suma zero -tu guanyes i jo perdo- no hi ha espai pel respecte.


Ressenye: Sense respecte. Una crisi social (I)

1.- La lluita pel respecte*. 




L’eclipsi del respecte: de la societat ben ordenada a la guerra molecular


El pas del segle XX al segle XXI ha comportat una transformació radical en la manera com l'ésser humà s'ubica en la societat. El trànsit d'aquell "món sòlid" teoritzat per John Rawls** cap al "món líquid" i neoliberal que descriu Byung-Chul Han no és només un canvi econòmic, sinó una mutació antropològica i moral. Allà on Rawls veia la necessitat d'una societat "ben ordenada" —fonamentada en la distribució justa dels recursos i, sobretot, en el respecte mutu com a base de l'autoestima—, avui s'aixeca l'imperi de la "societat del rendiment". En aquest nou escenari, el ciutadà ha deixat de ser un subjecte de drets per convertir-se en un àtom aïllat, un "empresari de si mateix" abocat a una competició ferotge on la solidaritat ha estat esborrada de l'horitzó.

L'ascens del neoliberalisme a partir dels anys vuitanta va desplaçar l'eix de la política cap a l'economia, i el de la justícia cap a l'eficàcia. Sota la màxima implacable del winner takes it all (el guanyador s'ho emporta tot), el teixit comunitari i els vincles associatius que abans integraven els individus s'han desintegrat. La conseqüència més perversa d'aquest sistema és la creació d'una "legió de perdedors" que no només pateixen l'exclusió material, sinó també una profunda fallida moral. En el darwinisme social modern, el fracàs ja no és una contingència de la vida, sinó un judici estigmatitzador: si no te'n surts, la culpa és exclusivament teva. Aquesta privatització de la culpa genera una vergonya tòxica que, en no trobar un sistema de valors compartit on emparar-se, es transmuta en des vergonya i ressentiment.

Aquesta frustració col•lectiva i invisible troba la seva vàlvula de escapament en el que Hans Magnus Enzensberger*** anomena la "guerra civil molecular". Ja no estem davant de la clàssica lluita de classes on el proletariat s'organitzava contra la burgesia per fer la revolució. El "precariat" actual, privat d'una identitat col•lectiva, canalitza la seva ràbia de manera nihilista i fragmentada. És una violència de baixa intensitat que es manifesta en el vandalisme quotidià dels nostres carrers, però de manera molt més cruenta en l'entorn digital. Les xarxes socials, lluny de ser espais de comunió, actuen com a nous camps de batalla on el narcisisme ferit i la set de likes es tradueixen en linxaments digitals (shitstorms*) i humiliacions públiques (shaming*). La violència ja no és selectiva ni busca tombar el sistema; s'adreça contra un mateix i contra qualsevol que estigui a prop.

Com a conclusió, la reflexió de Han a través de Richard Sennett ens deixa una pregunta incòmoda però absolutament necessària. Si l'ideal d'una societat sana s'assembla a un grup de jazz —on cada músic té el respecte garantit des del principi i col•labora en una harmonia comuna—, la nostra realitat s'assembla més a un espai brownià de xocs constants i destructius. El gran repte dels nostres temps no és només econòmic o de redistribució de la riquesa, sinó la reconstrucció d'una ecologia de l'atenció i del respecte. Recuperar la condició de ciutadans enfront de la de competidors és l'única via possible per aturar la descomposició social i apagar aquest foc autodestructiu que amenaça amb consumir-nos a tots.


Morin i el pensament crític: la complexitat (negativitat)

 


En el llunyà 1962, Edgar Morin va escriure això:

"El orden reina en el mundo. Los planetas y los astros cumplen sus ciclos en el cielo; pero, al mismo tiempo, el mundo es arrastrado por el soplo de una conflagración, con explosiones de estrellas y choques de galaxias.

El orden reina en la materia, pero en el vertiginoso interior dels sistema solar del átomo, las estructuras lógicas se deshacen y dejan aparecer la contradicción, la indeterminación, la incertidumbre.

El orden reina en la vida, sistema cibernético perfecto; pero el sistema no obedece más que a un principio de regulación, animado por un frenesí proliferante, parasitario, en el que los seres vivientes se devoran entre sí, viven unos de otros.

¿Qué nombre dar a este mundo en el que el primer principio nunca es totalmente uno, sino que siempre se presenta desdoblado en cierto modo, donde no existe un ser que no esté dislocado, que no sea cavernoso, fragmentario; este mundo en el que el logos, discurso coherente, es incapaz de constituir por sí mismo la realidad, en el que existe un vínculo originario entre regulaciones y proliferación, destrucción y creación?

¿Cómo denominarlo con otro nombre que no sea el de caos?*" [Le vif du sujet, pp.354-355](p. 13-4)


++++++++++


Un dels gurus actuals de la filosofia Byung-Chul Han, estableix dos paradigmes de comprensió del món, hi ha el paradigma del món sòlid el qual pertanyia Morin i el nou paradigma líquid (la nominació pertany a Zygmunt Bauman), i malgrat tot, Morin s'escapoleix d'aquesta divisió. Tant Morin com Bauman, son estrictament contemporanis. Han vist, anava a dir, de tot i això és estrictament cert. Han parla de negativitat per contraposar-ho a la positivitat què avui, impera en el món del algoritme. Pensar la complexitat, la contradicció, la incertesa son sinònim d'aquesta negativitat de la que parla Han.    


PD: Dins d'aquesta positivitat, s'explica el perquè en les estanteries de les llibreries, a la secció de filosofia hi ha Marc Aureli, Seneca, es a dir, els estoics. Veritablement, el pensament estoic és avui dia la quintaessencia de la positivitat en un món que no para de donar males noticies. 


Ressenya: Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil




Ressenya del llibre de Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil. 


Un llibre on Han segueix a Simone Weil. Una obra singular, premonitòria dels temps actuals. On Weil fa una apologia a la religió, al catolicisme, a les cerimònies. On el silenci obra el camí a Déu. Per què utilitza Han una autora tan inactual com és Weil? Potser Han s’ha tornat catòlic i fa un homenatge a una santa laica com va ser Weil. Va voler lluitar contra el feixisme a les brigades internacionals. La seva condició física li varen impedir lluitar com ella volia. 

El silenci com a cura que porta a la contemplació, mirar les coses com elles son. El jo vol posseir les coses, però paradoxalment, s’allunya d’ella. El jo vol conquerir el món, i per això necessita de la imaginació. Tot queda sota els dominis de l’home, però fent això, s’aparta irremeiablement de Déu i de la transcendència. 

Contemplar les coses sense cap desig de voler fer-nos amb elles, dona la possibilitat d’accedir a la bellesa. La bellesa de natura és una expressió de Déu, qui mira la seva obra mira també a Déu. Però el món està trastocat. Weil pertany com diu Han a una societat sòlida, disciplinaria (Foucault), on el cos i l’ànima van separades. On l’home es converteix en un engranatge del sistema econòmic i on el diners son el criteri de veritat. Per Weil, qui volgui perdre’s no més cal que si fiqui de cap amb aquesta lògica. Un món desproveït de transcendència, de Déu, un món sense sentit.

Potser perquè no troben sentit en el món actual, és la raó de la nostre necessitat de fer soroll. Tenim pànic al silenci. A tothora necessitem un soroll de fons, per apaivagar les nostres inquietuds, però el mercat dona succedanis per oblidar-nos d’aquestes angoixes que patim. Per Weil, el silenci i el dolor son les vies d’accés a Déu. I això és precisament, anatema en el món actual. 

La vida de Weil (1909-1943), el món on va viure, no es el nostre, almenys en la superfície,  va viure en un món de guerres catastròfiques i malgrat això no va voler defugir el seu compromís amb els febles. L’experiència religiosa no és privativa de ningú, qualsevol pot experimentar-la. Cal fe. El món hi ha foscor i violència. Però cal reintegrar-la a la llum i la claredat. Diu Weil: “El propòsit de la vida humana és el de bastir una arquitectura dins de l’ànima*”. Aquesta arquitectura s’ha esvaït amb l’acceleració cap a el no res. Com construir aquesta arquitectura? La resposta de Weil és la religió, la comunitat. Però precisament, aquestes dues estructura o institucions socials, estan en decliu, per l’embat furibund del sistema capitalisme-global. Avui tots son “empresaris de la nostre vida”. No hi ha espai per la religió ni per la comunitat. Totes dues, son obstacles perquè destorben l’objectiu d’aquest empresari que som nosaltres. Només hi ha una realitat: el jo. Aquest necessita alliberar-se de qualsevol rèmora del passat. L’únic objectiu que compta és l’augment del compte corrent. L’únic criteri de mesura és la riquesa que dona els diners. La resta és negligible. Això és una lluita de tots contra tots, no queda espai per la ficció de la societat. 

Davant d’això, l’esperit ha desaparegut, la transcendència s’ha volatilitzat, el desert del real impera en aquest món digital i global. Diu Han, “L’observació de Weil sobre els diners, la mecanització i l’àlgebra necessita una actualització. Els tres monstres de la civilització actual són el capital, la digitalització i la intel•ligència artificial*.” De fet, la diferència de vocabulari no amaga el fet fonamental de allò que el vell Marx expressava amb la paraula alienació.  Som esclaus al servei d’aquesta nova religió que implica un nou subjecte, els mil milionaris. Tot un món al servei d’aquesta elit que és caracteritza per la seva gegantina voracitat, on mai s'és massa ric, ni massa poderós i on gràcies al xivarri de les xarxes socials, l’ànima s’ha transformat en un avatar rialler i on la teva participació (imaginaria) al món digital (irreal) és posar un like on ells volen. 


L'imaginari món de Heidegger


"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)


Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 


L' antifràgilitat de Sèneca (I)

 Llegint el llibre de Nassim Nicholas Taleb, Antifrágil*, al capítol 10 parla de Sèneca. 



La muerte de Séneca, óleo por Manuel Dominguez Sanchez (1871). Museo del Prado, Madrid.


Taleb parla del filòsof estoic Sèneca (I d.C). Sèneca va ser molt ric, però no com diu Taleb “la persona més rica del Imperi romà”. La seva riquesa va ser fruit entre d’altres el fet de la mort de Britànic i el repartiment del seus béns, Neró, va ajudar-hi. Algunes fonts malèvoles atribuïen la riquesa al fet que es guanyava la confiança de vells sense descendència per incloure'l al testament i d’altres, al negoci de la usura. 

Vivim en un món fràgil. La fragilitat suposa la incapacitat de fer front allò inacceptable o en termes de Byung-Chul Han, la negativitat. Suposa falta d’autonomia, implica que estem massa condicionats. El llibres d’autoajuda son un exemple d’aquesta fragilitat. A les llibreries pots trobar-te llibres de Marc Aureli, Epictet, o Sèneca. Què fan aquest filòsofs? Nostre món necessita guies. Algú què ens digui el que cal i no cal fer, per això la figura del coaching (guia personal). 

Per Taleb, cal reivindicar l’antifragilitat, que suposa la idea de la asimetria: “la fragilitat implica tenir més que perdre que guanyar, això implica més aspectes negatius que positius, és a dir, una simetria (desfavorable). L' antifragilitat implica tenir més que guanyar que perdre, això implica més aspectes positius que negatius, és a dir, una simetria (favorable).” (pàg.203)

Cal passar de la fragilitat a l’antifragilitat, hi ha una estació intermèdia, la robustesa. Al llibre hi ha una taula (pàg.48) que explica amb detall aquests tres conceptes. Poso un exemple per veure que vol dir aquests. Dins de les relacions humanes, la relació fràgil és l'amistat. Perquè podem ser molt dependents o acabar de ser una relació molt tòxica. En el cas del parentiu, la relació és robusta, perquè per dir-ho així, la família no la pots inventar, la trobes feta, les relacions familiars son estables, no hi ha sorpreses. La versió antifràgil ací és l’atracció. No hi ha expectatives ni compromisos i quan s’acaba cadascú retorna al seu estat anterior. Però les persones ens aferrem a les persones i també a les coses. Per això som fràgils.


Nero y Tony el gras: una via cap el antifragilisme



 

El títol te a veure amb el capítol 9 de llibre de Nassim Nicholas Taleb, Antifrágil*. Per què va passar la crisi del 2008? Per què cap expert no va saber el que ens venia a sobre? Per què tants experts van ficar la pota fins els fons? La resposta es troba amb en el concepte d'antifràgil. El caos, el desordre, l' imprevisible, nodreix l'antifragilitat. En un món on el FMI s'equivoca contínuament en les dades macroeconòmiques, les economistes, pensen en la impossibilitat de catàstrofes del 2008 (cigne negre*). La seva fragilitat li ve donada per la creença del seu coneixement, de les dades, dels seus algoritmes, de les seves previsions. La creença d'entendre les probabilitats acaba en crisi. Té solució aquest problema? Hi ha dos perspectives: la primera seria avisar de les creences de la gent per les bombolles -financeres, immobiliàries, etc.,- acaben malament. L'altra opció és no avisar-les. Diu Taleb "Un sistema basat en advertències verbals estarà dominada per xarlatans que no assumeixen riscos". (pág.191)

Se fràgil implica retallar la teva autonomia i deixar-ho en mans dels altres. Això et deixa en una situació de dependència massa greu. Això no vol dir que no podem confiar amb els altres, el que vol dir és que no pots apostar-ho al blanc o el negre. Cal ser antifràgil davant les relacions personals. La capacitat per acceptar el rebuig, les decepcions, les traïcions, son material necessari per crear personalitats "robustes", aquest concepte, l'utilitza l'autor com una via entre un extrem i l'altra. Acceptar la derrota, el que no tot és pot fer, és un mitjà per creixa com a persona. Per això, l'expressió de la fragilitat s'expressa amb la figura del  coaching . Implica que la teva autoestima i la teva voluntat son de paper de fumar. Com deia  Byung-Chul Han, cal el treball del negatiu. L'expressió de la fragilitat son les depressions, les autolesions, el narcisisme, la necessitat del like, etc. 


* La idea del cigne negre, te a veure amb la generalització inductiva. Si veig un cigne i es blanc, i un altre i un altre, puc pensar que tots els cignes son blancs. Però resulta que Austràlia hi ha cignes negres, llavors com queda aquesta generalització que he fet? Sempre puc dir que tots els cignes son blancs i també hi ha de negres, però això és fer trampa. La idea del cigne negre, nom d'un dels llibres de Taleb, expressa la idea de la imprevisibilitat i les possibles conseqüències d'aquesta falta de imprevisibilitat. El fet que hi hagi idees que no entren en el nostre càlcul mental, no vol dir que no existeixin. 


Ressenye: Sense respecta. Una crisi social (4)

  4. L'era de la desvergonya* Han parla de Léon Wurmser** perquè en el seu llibre " La màscara de la vergonya " (1981) de...