La teoria crítica de Horkheimer (i V)

 

V

Torna a parlar de la teologia, cal recordar el que deia Feuerbach, segons la qual la teologia s'ha transformat en antropologia. La modernitat ha trasbalsa't allò que la teologia havia aconseguit, imposar un model on la jerarquia era vista com allò propi de la naturalesa de les coses. L'ordre vigent es fonia amb la religió. El be i el mal eren absoluts que la gent creia. Però aquella època va marxar en el seu lloc impera l'administració dels homes. 

Ací bé un moment on Max Horkheimer és fill del seu temps. Perquè hi ha una barreja de nostàlgia e incertesa de cara al futur. Les coses no som com eren abans. I així pot dir: "La autoritat del pare va minvant; sobre tot, l'amor de la mare ja no té la seva antiga importància. Això es relaciona amb l'emancipació de la dona, que lo permet exercici una professió: necessàriament la llar i els fills ja no ho significant  per ella. Ací ens trobem amb altre exemple de que tot progrés té que pagar-se." (1)

A aquest catàleg de jeremiades caldria respondrà el que diu Celia Amorós: "La filosofía ha sido sesgada por la marginación sistemática de las mujeres, y la razón que genera dicho discurso está caracterizada por una obsesión por la legitimidad basada en la genealogía patriarcal." (2)

Parla de l'educació i la Universitat, fa una cita de José Ortega y Gasset (3), parlant del problema de la especialització. El problema segueix sent molt actual. Hi ha una hiperespeciliatzació que fa minvar una mirada més global més humanista, si encara té sentit aquesta paraula.

Dins dels problemes de l'educació i la Universitat planteja una altra qüestió que avui diríem de la màxima actualitat, com reconèixer un demagog? (4) Horkheimer parla que aquesta figura no és un invent recent, i malgrat les actualitzacions "els trucs demagògics segueixen sent essencialment els mateixos" (5). Fa una mena de fenomenologia del demagog, els trets característics son aquests sintetitzant molt: El demagog es veu com un heroi, que pot convertir-s en màrtir segons les circumstàncies. Parla amb superlatius, també el nosaltres, establint l'abisme entre bons (ells) i els dolents (la resta). Sempre té raó i per això no entén perquè els altres s'ha entesten a portar-li la contraria. Llança els quatre vents que ell és una persona senzilla, vulgar, un qualsevol. Per ell, no hi ha terme mig, res més hi ha blanc o negre. Sempre està a la defensiva, perquè tothom l'ataca. Veu els altres com insectes que cal destruir. Veu conspiracions per tota arreu. La llista podria fer-se més grossa. Algú li sona tots aquests trets del demagog?

L'escola, la Universitat deuria ser capaç d'explicar què és el demagog, per immunitzar-los de la mentida que a cops de repetir-la, pot semblar veritat. El revers del demagog per Horkheimer son els inconformistes. La rebel·lió dels negres els EUA ( el moviment Black Power) acaba tenint conseqüències no volgudes, per exemple, la utilització de la violència política. La Teoria Critica, veu la necessitat de fer crítica d'allò que funciona malament, vol transformacions i no revolucions. L'inconformisme vol començ tot de zero, però això és un error al parer del fundador de la Teoria Crítica. A la pregunta sobre com hem de mirar al futur en un món cada vegada més administrat -burocràcia-, la resposta que dona és la següent: "ser pessimistes teòrics i optimistes pràctics" (6)  

La teoria crítica de Horkheimer (III)

 

En la teoria crítica hi ha una arrel teològica. Tant és així, que el mateix Horkheimer s'encarrega de explicitar-ho: " La primera es la doctrina (...) del pecat original" (Shopenhauer). Aquest autor considera l'existència un horror, perquè el sofriment és universal i no s'han escapa ningú. Per ell, "la civilització actual (1970) és el resultat d'un passat horrorós" (1). I aquesta carnisseria que és el progrés, deuríem de saber que tenim una participació en aquesta culpa universal. Així, ningú escapa allò que deia Hegel de les ànimes belles. La segona arrel prové de l'Antic Testament: "No deuries de fer per tu cap imatge de Déu" (2). L'exegesi que fa d'aquesta frase és la següent: " No pots dir el que és l'Absolut Bé, no pots representar-ho" (3). Per via negativa, és fàcil reconèixer el mal, però no l'absolut correcte (4). Segons Horkeheimer,  aquestes dues arrels, té molt a dir les influències jueves ( Scholem, Benjamin), formen part del tarannà de la teoria crítica. 

Tant ahir com avui, a cada moment en qualsevol lloc del món, "hi ha persones que son torturades i que tenen que viure en condicions horribles, en la por i en la misèria" (5). No podem fer com si no passes res, perquè llavors si som còmplices.  I a propòsit d'això, els mitjans de masses, els agrada fotografiar els grans homes amb amplis somriures, amb un posat digne, per amenitzar o omplir noticies. Però no deixa de ser inquietant, per dir-ho suaument, que veiem encaixades de mans amb assassins de masses, sense que això destorbi els nostres dignes representants. No hi ha paraules de condemna dels fets que cometran en la impunitat. En general, els mitjans que deurien ser una instància crítica -allò del quart poder-, s'ha empassa el gripau de torn.

Un dels resultats no volguts per la modernitat és que la idea de progrés no era com és podia esperar, hi ha un costat fosc que costa denunciar. Fa una referència de realpolitik quan assegura que cal invertir molts diners en armament, perquè faria molt de temps que estaríem sota el domini d'aquelles potencies totalitàries (6).

La teoria crítica segons Horkheimer (II)

Horkheimer explica la transició entre la teoria crítica d'abans i la d'avui. Aquesta transició es possible perquè hi ha una esmena a la totalitat del marxisme: 1) Marx s'equivoca, tant per la qüestió de la revolució, que anteriorment, semblava la resposta a totes les qüestions plantejades per el feixisme i el nacionalsocialisme. Ni la pauperització del proletariat, ni les crisis econòmiques ni el triomf del proletariat creant una societat més justa (socialisme o comunisme). 2) Les crisis econòmiques son cada vegada menys greus i això és pot fer per les intervencions estatals. 3) Per Marx, llibertat i justícia son els ingredients de la "societat correcta", però aquest binomi no va a la par perquè si hi ha més justícia hi haurà menys llibertat i al inrevés.

La teoria crítica seguint les línies de Max Weber, la societat va cap a un "món administrat totalitàriament "(1). Aquesta tendència no és conjuntural, sinó "una tendència immanent en el desenvolupament de la humanitat(2)". I malgrat tot, aquest desenvolupament, potser interromput per catàstrofes. Més enllà de les que son naturals, les de naturalesa terrorista, així, Hitler i Stalin son símptomes d'això. Aquestes catàstrofes "son ocasionades per la competència, la qual ha passat dels individus els Estats i finalment els blocs, i condueixen a guerres que interrompen por complet tot el desenvolupament(3)." 

La nova teoria crítica no defensa la revolució, perquè per les experiències històriques, "la revolució es convertiria de nou en un terrorisme(4)". Ara, es tractaria més be de conservar allò que és positiu, com per exemple, l'autonomia de la persona individual, certs factors culturals sense oposar-se el progrés(5).

Parla de la difícil relació entre Universitat i la joventut. En el transfon, el maig del 68, i la crisi d'autoritat, tant en l'ordre universitari, com amb àmbit que semblen més allunyats com la teologia i la religió. Horkheimer salva l'anhel que porta la religió com espai d'utopia, espais on no hi ha demostracions com a la ciència. Afirmarà que "el dubte en la religió constitueix un factor de la salvació d'aquesta última" (6).

Aquest anhel, implica el concepte de la infinitud que ha desenvolupat la religió. Un anhel de fonamentació teològica en clau profana, la utopia com espai  contra la "gàbia de ferro" de la que parlava Weber.

La teoria crítica segons Horkheimer (I)

 

Max Horkheimer en parla de la teoria crítica. Ho fa en una conferència a Venècia l'any 1969. La conferència comença recordant al seu amic de l'ànima, T.W.Adorno va va morir sobtadament el sis d'agost d'aquell any. 

Parla de les influències al començament de la teoria crítica, anomena a Schopenhauer i Marx, una barreja sorprenen. Fa un reconeixement al professor de filosofia Hans Cornelius -Horkhemeir com Adorno van ser alumnes seus- i la seva visió holística que cal tenir per la filosofia envers d'una especialització que rebutjava. 

La teoria crítica es va formar a través del Institut de Investigacions Social (1922) a Frankfurt. Aquesta institució va ser possible per la donació que va fer Herman Weil. La institució no volia ser una extensió acadèmica, sinó un lloc independent, volia aspirar a ser "important per la societat en el moment històric actual" (pàg.57)

La Institució va tindrà que migrar a causa del ascens del nacionalsocialisme dels anys 20. Van marxar d'Alemanya i posteriorment, els EE.UU, en concret a Califòrnia.

Horkheimer estableix una distinció entre teoria tradicional i teoria crítica. Fa una definició de la ciència de forma peculiar: "la ciència és l'ordre dels fets de la nostre consciència que finalment permet esperar trobar lo correcta en el lloc correcte del espai i del temps". Si el coneixement científic és imprescindible, la "ciència mateixa no sap per què ella ordena precisament en una direcció els fets i es troba  en determinats objectes i no en altres. La ciència li manca d'autoreflexió per  conèixer els motius socials que la impulsen cap un cantó." (pàg.56) La teoria crítica pot afirmar que "per a esser vertadera, la ciència deuria conduir-se críticament para si mateixa i per a la societat que ella produeix" (pàg.57) Una ciència sense autoreflexió porta directament allò que anomenaran raó instrumental. 

La teoria crítica va néixer amb vocació de possibilitar una societat millor. Una societat que genera el nacionalsocialisme o el comunisme assassí, no era la societat que aspiràvem. Què feia que la societat abracés aquestes ideologies? El psicoanàlisi era una eina per explorar la psique d'homes o dones enlluernats per relats que portaven al crim i a la mort. Com era possible allò? En aquestes ideologies totalitàries la voluntat dels homes quedava engolida per la figura del líder: la dinàmica dominadors/dominats feia que trencar aquesta dinàmica no podia ser més que a través de la revolució. Una revolució imaginada per Marx, per construir una "societat correcta", pensaven que era la solució. Va quedar clar que no podíem determinar a priori com devia ser una "societat correcta". És més fàcil dir allò que no funciona, allò dolent, però no el que hauria de ser. Calia "treballar per perquè lo dolent desaparèixer finalment." (pàg.57-8)

En definitiva, l'antiga teoria crítica hi ha havia dos idees bàsiques: 1) Una societat que havia generat el feixisme i el nacionalsocialisme, que havia generat un sofriment terrible a la societat, calia transformar-la, i "nosaltres teníem esperança en la revolució, perquè en la guerra no ens atrevíem a pensar llavors." 2) Una societat correcta pot establir  la condició per un pensar vertader, "perquè no estaria condicionada per factors coactius de la societat dolenta."(pàg.58)

Horkheimer parla de Marx

 

Llegint l’article de Max Horkheimer, Marx, en la actualidad* (1968), t’ha adones dels canvis profunds en les nostres societats. Una de les conseqüències de la revolució neoliberal – Thatcherisme, Reagan-, és a dir, desregulacions generalitzades de l’economia seguint els postulats de les tesis segons les quals, la millor forma de regular el mercat és que sigui el mercat qui ho reguli, mentre l’Estat, externalitza totes les antigues funcions al mercat –educació, sanitat, transports, energia, etc.,- així com deixar la redistribució i transferències dels més rics els més pobres. Allò que va ser un contracte implícit desprès de la Segona Guerra Mundial, el capital no tindria que lluitar contra la revolució, almenys en els països capitalistes, aquesta contracte es va trencar cap a els anys 70-80 del segle passat. 

Les tesis marxistes no és van acomplir: la depauperació del proletariat no va tenir lloc, la revolució no va tindrà lloc a Occident, l’Estat del Benestar –socialdemocràcia-, era el garant d’aquesta opció per la estabilitat. Curiosament, els EEUU i el Regne Unit va estripar aquest contracte. La resta de països, a través de la construcció europea, va navegar cap a aquest horitzó, però hi havia inèrcies molt poderosos que feien que aquests canvis no fossin com els que volien portar els capdavanter en la lluita contra la socialdemocràcia.

La teoria marxista havia dit que el subjecte revolucionari era la classe treballadora. La consciencia de classe, que durant molt de temps, va existir, es va anant esvaint, a mesura que aquella classe pujava esglaons mitjançant la meritocràcia i les cobertures del Estat del benestar. L’existència del comunisme frenava les derives més ultraliberals. 

El desenvolupament econòmic, la concentració del capital i el canvi tecnològic semblaven que la nostres  societats, almenys a l'Occident, podía donar un salt qualitatiu en el desenvolupament humà. Per què no “la solidaridad de los seres humanos como seres finitos, amenazados por el dolor y la muerte, que quieren una vida más bella, más alegre y más larga, una solidaridad que finalmente pudiera extenderse a todas las criaturas”? (pág.53) Si tenim els mitjans per fer-ho, perquè seguim amb l’egoisme, el dolor i la mort (les guerres, la fam, la pobresa) per què vivim en un món on tanta gent malviu sense esperança ni horitzó? Quina mena de institució política podria portar a terme aquest desideràtum?

PD: La data del text, permet copsar fins a quin punt les esperances en un nou món van acabar sent sepultades per tones d'un capitalisme monopolístic sense precedents. Ajudats per les xarxes socials, a l'únic que podem aspirar avui, és a posar un like allà on volen que ho posis. Benvingut al desert del reial!