La teoria crítica de Horkheimer (III)

 

En la teoria crítica hi ha una arrel teològica. Tant és així, que el mateix Horkheimer s'encarrega de explicitar-ho: " La primera es la doctrina (...) del pecat original" (Shopenhauer). Aquest autor considera l'existència un horror, perquè el sofriment és universal i no s'han escapa ningú. Per ell, "la civilització actual (1970) és el resultat d'un passat horrorós" (1). I aquesta carnisseria que és el progrés, deuríem de saber que tenim una participació en aquesta culpa universal. Així, ningú escapa allò que deia Hegel de les ànimes belles. La segona arrel prové de l'Antic Testament: "No deuries de fer per tu cap imatge de Déu" (2). L'exegesi que fa d'aquesta frase és la següent: " No pots dir el que és l'Absolut Bé, no pots representar-ho" (3). Per via negativa, és fàcil reconèixer el mal, però no l'absolut correcte (4). Segons Horkeheimer,  aquestes dues arrels, té molt a dir les influències jueves ( Scholem, Benjamin), formen part del tarannà de la teoria crítica. 

Tant ahir com avui, a cada moment en qualsevol lloc del món, "hi ha persones que son torturades i que tenen que viure en condicions horribles, en la por i en la misèria" (5). No podem fer com si no passes res, perquè llavors si som còmplices.  I a propòsit d'això, els mitjans de masses, els agrada fotografiar els grans homes amb amplis somriures, amb un posat digne, per amenitzar o omplir noticies. Però no deixa de ser inquietant, per dir-ho suaument, que veiem encaixades de mans amb assassins de masses, sense que això destorbi els nostres dignes representants. No hi ha paraules de condemna dels fets que cometran en la impunitat. En general, els mitjans que deurien ser una instància crítica -allò del quart poder-, s'ha empassa el gripau de torn.

Un dels resultats no volguts per la modernitat és que la idea de progrés no era com és podia esperar, hi ha un costat fosc que costa denunciar. Fa una referència de realpolitik quan assegura que cal invertir molts diners en armament, perquè faria molt de temps que estaríem sota el domini d'aquelles potencies totalitàries (6).

La teoria crítica segons Horkheimer (II)

Horkheimer explica la transició entre la teoria crítica d'abans i la d'avui. Aquesta transició es possible perquè hi ha una esmena a la totalitat del marxisme: 1) Marx s'equivoca, tant per la qüestió de la revolució, que anteriorment, semblava la resposta a totes les qüestions plantejades per el feixisme i el nacionalsocialisme. Ni la pauperització del proletariat, ni les crisis econòmiques ni el triomf del proletariat creant una societat més justa (socialisme o comunisme). 2) Les crisis econòmiques son cada vegada menys greus i això és pot fer per les intervencions estatals. 3) Per Marx, llibertat i justícia son els ingredients de la "societat correcta", però aquest binomi no va a la par perquè si hi ha més justícia hi haurà menys llibertat i al inrevés.

La teoria crítica seguint les línies de Max Weber, la societat va cap a un "món administrat totalitàriament "(1). Aquesta tendència no és conjuntural, sinó "una tendència immanent en el desenvolupament de la humanitat(2)". I malgrat tot, aquest desenvolupament, potser interromput per catàstrofes. Més enllà de les que son naturals, les de naturalesa terrorista, així, Hitler i Stalin son símptomes d'això. Aquestes catàstrofes "son ocasionades per la competència, la qual ha passat dels individus els Estats i finalment els blocs, i condueixen a guerres que interrompen por complet tot el desenvolupament(3)." 

La nova teoria crítica no defensa la revolució, perquè per les experiències històriques, "la revolució es convertiria de nou en un terrorisme(4)". Ara, es tractaria més be de conservar allò que és positiu, com per exemple, l'autonomia de la persona individual, certs factors culturals sense oposar-se el progrés(5).

Parla de la difícil relació entre Universitat i la joventut. En el transfon, el maig del 68, i la crisi d'autoritat, tant en l'ordre universitari, com amb àmbit que semblen més allunyats com la teologia i la religió. Horkheimer salva l'anhel que porta la religió com espai d'utopia, espais on no hi ha demostracions com a la ciència. Afirmarà que "el dubte en la religió constitueix un factor de la salvació d'aquesta última" (6).

Aquest anhel, implica el concepte de la infinitud que ha desenvolupat la religió. Un anhel de fonamentació teològica en clau profana, la utopia com espai  contra la "gàbia de ferro" de la que parlava Weber.