La teoria crítica segons Horkheimer (II)

Horkheimer explica la transició entre la teoria crítica d'abans i la d'avui. Aquesta transició es possible perquè hi ha una esmena a la totalitat del marxisme: 1) Marx s'equivoca, tant per la qüestió de la revolució, que anteriorment, semblava la resposta a totes les qüestions plantejades per el feixisme i el nacionalsocialisme. Ni la pauperització del proletariat, ni les crisis econòmiques ni el triomf del proletariat creant una societat més justa (socialisme o comunisme). 2) Les crisis econòmiques son cada vegada menys greus i això és pot fer per les intervencions estatals. 3) Per Marx, llibertat i justícia son els ingredients de la "societat correcta", però aquest binomi no va a la par perquè si hi ha més justícia hi haurà menys llibertat i al inrevés.

La teoria crítica seguint les línies de Max Weber, la societat va cap a un "món administrat totalitàriament "(1). Aquesta tendència no és conjuntural, sinó "una tendència immanent en el desenvolupament de la humanitat(2)". I malgrat tot, aquest desenvolupament, potser interromput per catàstrofes. Més enllà de les que son naturals, les de naturalesa terrorista, així, Hitler i Stalin son símptomes d'això. Aquestes catàstrofes "son ocasionades per la competència, la qual ha passat dels individus els Estats i finalment els blocs, i condueixen a guerres que interrompen por complet tot el desenvolupament(3)." 

La nova teoria crítica no defensa la revolució, perquè per les experiències històriques, "la revolució es convertiria de nou en un terrorisme(4)". Ara, es tractaria més be de conservar allò que és positiu, com per exemple, l'autonomia de la persona individual, certs factors culturals sense oposar-se el progrés(5).

Parla de la difícil relació entre Universitat i la joventut. En el transfon, el maig del 68, i la crisi d'autoritat, tant en l'ordre universitari, com amb àmbit que semblen més allunyats com la teologia i la religió. Horkheimer salva l'anhel que porta la religió com espai d'utopia, espais on no hi ha demostracions com a la ciència. Afirmarà que "el dubte en la religió constitueix un factor de la salvació d'aquesta última" (6).

Aquest anhel, implica el concepte de la infinitud que ha desenvolupat la religió. Un anhel de fonamentació teològica en clau profana, la utopia com espai  contra la "gàbia de ferro" de la que parlava Weber.

Horkheimer parla de Marx

 

Llegint l’article de Max Horkheimer, Marx, en la actualidad* (1968), t’ha adones dels canvis profunds en les nostres societats. Una de les conseqüències de la revolució neoliberal – Thatcherisme, Reagan-, és a dir, desregulacions generalitzades de l’economia seguint els postulats de les tesis segons les quals, la millor forma de regular el mercat és que sigui el mercat qui ho reguli, mentre l’Estat, externalitza totes les antigues funcions al mercat –educació, sanitat, transports, energia, etc.,- així com deixar la redistribució i transferències dels més rics els més pobres. Allò que va ser un contracte implícit desprès de la Segona Guerra Mundial, el capital no tindria que lluitar contra la revolució, almenys en els països capitalistes, aquesta contracte es va trencar cap a els anys 70-80 del segle passat. 

Les tesis marxistes no és van acomplir: la depauperació del proletariat no va tenir lloc, la revolució no va tindrà lloc a Occident, l’Estat del Benestar –socialdemocràcia-, era el garant d’aquesta opció per la estabilitat. Curiosament, els EEUU i el Regne Unit va estripar aquest contracte. La resta de països, a través de la construcció europea, va navegar cap a aquest horitzó, però hi havia inèrcies molt poderosos que feien que aquests canvis no fossin com els que volien portar els capdavanter en la lluita contra la socialdemocràcia.

La teoria marxista havia dit que el subjecte revolucionari era la classe treballadora. La consciencia de classe, que durant molt de temps, va existir, es va anant esvaint, a mesura que aquella classe pujava esglaons mitjançant la meritocràcia i les cobertures del Estat del benestar. L’existència del comunisme frenava les derives més ultraliberals. 

El desenvolupament econòmic, la concentració del capital i el canvi tecnològic semblaven que la nostres  societats, almenys a l'Occident, podía donar un salt qualitatiu en el desenvolupament humà. Per què no “la solidaridad de los seres humanos como seres finitos, amenazados por el dolor y la muerte, que quieren una vida más bella, más alegre y más larga, una solidaridad que finalmente pudiera extenderse a todas las criaturas”? (pág.53) Si tenim els mitjans per fer-ho, perquè seguim amb l’egoisme, el dolor i la mort (les guerres, la fam, la pobresa) per què vivim en un món on tanta gent malviu sense esperança ni horitzó? Quina mena de institució política podria portar a terme aquest desideràtum?

PD: La data del text, permet copsar fins a quin punt les esperances en un nou món van acabar sent sepultades per tones d'un capitalisme monopolístic sense precedents. Ajudats per les xarxes socials, a l'únic que podem aspirar avui, és a posar un like allà on volen que ho posis. Benvingut al desert del reial!