Realitat*
Per Josep Maria Ruiz Simon
"La notícia que les coses no són el que semblen va arribar a la història de la filosofia damunt del carro de Parmènides. A partir d’aleshores, els filòsofs que no conreaven l’escepticisme van tendir a pensar la ment com un mirall i la realitat com un objecte que només s’hi podia reflectir de manera fidel si es deixava enrere l’aparença, i es van concebre a si mateixos com a netejavidres i polidors de les lents que els havien de permetre observar en aquesta peculiar superfície llisa allò que no es veia a simple vista. Els termes teoria, contemplació o especulació, que durant segles es van usar per denominar l’activitat pròpia dels membres d’aquest col·lectiu, remeten a aquesta concepció del filòsof com a espectador que mira allò real en la seva ment escrupolosament polida i que busca la felicitat adaptant-se a la realitat que hi ha vist o entrevist sense caure en la ingenuïtat de pretendre canviar-la. La identificació del que és veritablement real amb l’ordre intel·ligible de les coses bones i divines, tan recorreguda posteriorment pels teòlegs i les religions, va ser una astuta ocurrència afegida per Plató, que va imaginar que aquesta jugada mitològica oferia certs avantatges pedagògics i era, per aquest motiu, políticament útil.
La metafísica dogmàtica que Kant va voler enderrocar era l’hereva del capital i els rèdits d’aquesta aposta de Plató. En la seva primera Crítica, Kant va convidar a pensar la ment no com un mirall sinó com una fàbrica. L’afirmació que el subjecte, en lloc de limitar-se a reflectir-los, construeix els objectes que configuren la realitat en què viu era revolucionària, obria moltes portes i es podia articular amb la idea típicament moderna, i més endavant formulada característicament per Marx, segons la qual, en lloc de mirar de viure bé adaptant-se a la realitat, es podia buscar la bona vida transformant-la. Hegel i Nietzsche van ser dels primers a explorar les possibilitats d’aquesta nova orientació constructivista. Una de les propostes més explosives de l’autor d’Així parlà Zaratustra va ser la tesi que els subjectes no només creen la realitat empírica del món en què habiten, sinó que també poden posar en circulació i imposar interpretacions d’aquesta realitat que configurin les cosmovisions col·lectives. Construir la realitat en què viuen mentalment els altres és una possibilitat molt temptadora. I la tendència degenerativa actual dels filòsofs cap a la ideologia mostra que resulta difícil resistir-s’hi."
