Voltaire: oda a la borsa de Londres

Voltaire, Nicolas Largillière (1718)

"Entreu a la Borsa de Londres, aquest lloc més respectable que moltes corts; allí veureu reunits els diputats de totes les nacions per a la utilitat dels homes. Allí el jueu, el mahometà i el cristià tracten l'un amb l'altre com si fossin de la mateixa religió, i no donen el nom d'infidels més que els que fan fallida; allí, el presbiterià es fia de l'anabaptista, i l'anglicà rep la promesa del quàquer. A la sortida d'aquestes pacífiques i lliures assemblees, els uns se'n van a la sinagoga i els altres a beure; aquest es farà batejar en una gran bóta en nom del Pare, del fill i de l'Esperit Sant; aquell fa tallar el prepuci del seu fill i fa farfallejar sobre el nen paraules hebraiques que no entén; aquests altres se'n van a la seva església a esperar la inspiració de Déu, amb el barret al cap, i tots estan contents.

Si no hi hagués a Anglaterra més que una religió, seria de témer el despotisme; si n'hi hagués dos, es tallarien mútuament el coll; però com que n'hi ha trenta, viuen en pau i feliços." (Cartes filosòfiques*, Voltaire)

Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)

Ximénez, un franctirador a la modernitat

 

Sadurní Ximénez

Llegint a Pla, en la seva series d'Homenots I, apareix el nom, per mi complement desconegut, de Sadurní Ximénez (1852-1933). Aquest personatge, estrafolari i inclassificable, va fer de tot i va estar a tot arreu. Pla, fa un retrat acurat ple de matisos on el blanc i el negre és situen els extrems, per perfilar els grisós d'una personalitat arcaica, tradicionalista i ant il·lustrada.  Pla el coneix Estocolm. Hi ha una referència humorística a la ciutat: " No hi ha res més plàcid i agradable, per a passar un hivern llegint, que un interior suec, i es comprèn que Descartes, que, segons l’erudició, fou un fredolic, abandonés la seva estufa holandesa no per alguna vila assolellada i blanca del Migdia, sinó que emprengués el viatge en sentit invers. Descartes morí a Estocolm.". La visita de Alfons XIII a Estocolm, va coincidir amb l'arribada de Ximénez a aquella ciutat.

Ximénez havia estat corresponsal de guerra al conflicte russo-polonès. "El dia que l’ofensiva de Trotski pressionava amb més intensitat i les tropes bolxevics arribaven als suburbis orientals de Varsòvia —després Weygand els féu retrocedir i els baté de pla—, aparegué, per una de les carreteres directes a la capital de Polònia, un carro rus tirat per una vaca. Sobre les posts del vehicle, arcaic i pagès, s’hi veien un grup d’individus, homes i dones, i un d’ells mantenia, lligada en un pal, una bandera espanyola. Aquell carro transportava el residu de la colònia espanyola a Rússia, el qual estava format per dues ballarines de Sevilla, un tocador de guitarra, un enllustrabotes xato, groc i indefinit, un venedor de fruita mallorquí, una senyora vestida de negre amb dues criatures i… Sadurní Ximénez.". Ximénez havia sigut capaç d'atravessar mil perills, per arribar-hi amb aquell grup estrafolari. D'on venia Ximénez? La resposta és que venia de Mohilof. Ximénez s'havia casat amb una noble terratinent, filla d'un general tsarista. La revolució russa el va empenya fora d'aquell món aristocràtic. D'una erudició fora de mida, va escriure L' Asie Mineure en ruines, editat a França.  " Ximénez era un implacable anticomunista. El comunisme l’havia arruïnat. Però no tenia pas simpatia pels polonesos. En realitat, estava imbuït de les idees panslavistes del grup conservador, religiós i messiànic que en el seu temps encarnà Dostoievski. Pensava com un vell rus ortodox, paternalista, nacionalista i imperialista." Un personatge, errabund, què no sabia viure com tothom. Pla, explica quina mena de personatge era Ximénez: "L’anècdota sembla increïble. La família Ximénez, reunida al salonet, acabava de prendre el te. Eren les set del vespre. Ximénez diu a la seva senyora: —Surto un moment. Vaig a comprar el Noticiero…

Passaren una, dues, tres, quatre, cinc hores. Passaren un, dos, tres, quatre dies. Passaren setmanes i mesos. Hom féu tota classe d’indagacions. Foren mobilitzades la policia nacional i la policia internacional. Ximénez havia desaparegut. Cap senyal de vida. Ni la més lleu notícia. Després, al cap de molt de temps, hom sabé que es trobava a Atenes fent la vida normal —que sempre fou molt solitària—, vivint miserablement, i que freqüentava les biblioteques de la capital de Grècia."

Traductor de Txèkhov, la seva estada a Mohilo, no havia estat pas nul·la, sabia rus. Va ser Ximénez, qui va traduir al castellà els Protocols dels savis de Sió, del original en rus. En aquell moment no és sabia l'origen. Desprès és va descobrir el engany. Umberto Eco recrea a "El cementiri de Praga**", tot l'afer dels Protocols. Una autèntica fake news del segle XIX.

No parlo de les seves aventures a Etiòpia, a Turquia, la seva faceta d'espia. Deixo un últim apunt sobre la seva ideologia:

"Odiava a mort, en canvi, els intel·lectuals russos occidentalistes, sobretot Hertzen i Turguènev. Considerava que l’occidentalisme era indispensable a les classes més elevades de la societat russa i perillosíssim per a la gent de les altres classes. Considerava Hertzen, crític rus emigrat gairebé tota la vida a Londres, el pare de la revolució. De Turguènev, que havia conegut i tractat a l’època més brillant del seu matrimoni —és a dir, a l’època l’apartament del Boulevard Haussmann—, afirmava que no havia conegut un home que s’hi pogués comparar per insuportable frivolitat.

—Turguènev —em digué un dia— era alt i gros com un gegant, tenia els ulls blaus, la pell rossa, i portava una gran cabellera blanca. Representava la tendència extremista de l’occidentalització, volia modificar el país, convertir aquell immens fet geogràfic en un país ple de telèfons, mecanògrafes, automòbils, cinemes i fàbriques [les cursives son meves]. Vaig sentir sempre, envers ell, un menyspreu profundíssim. Us fareu càrrec del que era exactament pensant que visqué una part de la seva vida dominat per una cantant… espanyola! ¿Us imagineu res més sinistre? Una cantant espanyola*!".

Curiosament, l'últim llibre de Orlando Figes, Los europeos*, parla precisament d'aquesta cantant espanyola, és deia Pauline (García) Viardot (1821-1910) cantant i compositora, va arribar a ser una autèntica diva de l'opera a les dècades de 1839-1860, sent la més aclamada i estimada per tot el públic europeu. El seu afer amb  Turguènev,  va ser llegendari. 

Ximénez, morir en la solitud, atropellat per una motocicleta al carrer. Ell, que volia anar endarrere en el temps, va ser víctima del progrés. No seria l'última.

Ressenya: L'existencialisme és un humanisme

Ressenya*:

Un llibre de combat, escrit al any 1946 on es defensen les tesis principals del existencialisme enfront dels malentesos apareguts per la seva publicació. Un llibre breu, però contundent. Més enllà dels especialistes, els filòsofs i les corrents filosòfiques, acaben sent resumides en filosofemes. I un d’aquest dins del existencialisme diu així: “l’existència precedeix a l’essència” (pàg.46).

Per entendre bé, aquesta afirmació, caldria llegir precisament, aquest llibre que és una mena de recapitulació d’un més extens i que només pot interessar al gremi filosòfic, com és L’Esser i el No-res (1943).  

Comprendre a l’autor, vol dir, interpretar-ho tal com ho entenem nosaltres. Quant més precís sigui, menys marge a la interpretació. L’home, no te una naturalesa humana, una essència, que el determini per sempre a ser com és. Per això, l’home és un projecte, un fer-se dins d’una situació, un món. L’altre també existeix. La meva subjectivitat no queda reduïda a un jo tancat en si mateix, al contrari, l’altre és necessari per constituir-me com sóc. I sóc la suma de eleccions que faig. I aquesta elecció, implica que tinc la responsabilitat d' escollir a cada moment, una acció que en fa. No neixo covard, sinó que les meves eleccions en fa ser-ho. Jo sóc l’únic responsable del que arribo a esser. Això vol dir que la meva acció suposa una llibertat absoluta. Intentar encolomar la responsabilitat a les meves deficiències psicològiques o a la societat, no és més que mala fe, ens diu Sartre. Viure es elegir, cada situació que en trobo, tinc que fer eleccions. Puc enganyar-me, no vull la meva llibertat, perquè així no en responsabilitzaré del que faig, sempre és millor donar la culpa a un altre. Vivim en societat i la meva acció repercuteix amb els altres. La meva vida, els meus projectes tenen sempre una dimensió universal que “no suprimeix pas la relativitat de cada època” (pàg.66).

Elecció, responsabilitat i llibertat suposen una línia de conducta que s’expressa amb l’autenticitat. I aquesta opció radical del ésser humà comporta l’angoixa. Si l’home no fos lliure, perquè segueix els mandats de Déu, o les imperatiu de les lleis, llavors, no tindria aquesta angoixa existencial. Quan fem, la nostra acció te conseqüències, i genera en nosaltres aquesta angoixa pel fet de actuar perquè “això suposa que tenen en compta una pluralitat de possibilitats i quan n’elegeixen una, s’adonen que no té altre valor que la ser aquella que han triat” (pàg.50-1).

L’existencialisme del que parla Sartre és un existencialisme ateu. El mateix Sartre ho remarca. Això vol dir, que el sentit de l’existència, el donar valors, no depèn de Déu, sinó del home. El mateix Sartre diu al respecte: “Encara que Déu existís, no canviaria res; vet aquí el nostre punt de vista.” (pàg.76)

Com l’home és fa amb les seves accions, va més enllà d'ell mateix, la paraula per expressar això, en diu transcendència, “en el sentit que l’home no està tancant en sí mateix, sinó present sempre en un univers humà, és el que nosaltres anomenen d’humanisme existencialista.” (pàg.76)

Fins ací, Sartre. Però, tota aquesta explicació té quelcom sentit per nosaltres? Si Sartre hagués esbrinat que la llibertat és escollir radicalment, és així de veritat? On està la trampa, per dir-ho així? On estan les mancances de la seva filosofia? 

PD: És una llàstima que Sartre no estigui ni se'l espera en el programa de selectivitat de filosofia. 

Estudiar filosofia serveix per alguna cosa?

 

Manuel Sacristán Luzón 

(1925-1985)

Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):

“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”

I segueix:

“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.

Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta: 

“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?

-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes  quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.

Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”   

* Algú sap de qui parlo? 

PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)