Llegint a Pla, en la seva series d'Homenots I, apareix el nom, per mi complement desconegut, de Sadurní Ximénez (1852-1933). Aquest personatge, estrafolari i inclassificable, va fer de tot i va estar a tot arreu. Pla, fa un retrat acurat ple de matisos on el blanc i el negre és situen els extrems, per perfilar els grisós d'una personalitat arcaica, tradicionalista i ant il·lustrada. Pla el coneix Estocolm. Hi ha una referència humorística a la ciutat: " No hi ha res més plàcid i agradable, per a passar un hivern llegint, que un interior suec, i es comprèn que Descartes, que, segons l’erudició, fou un fredolic, abandonés la seva estufa holandesa no per alguna vila assolellada i blanca del Migdia, sinó que emprengués el viatge en sentit invers. Descartes morí a Estocolm.". La visita de Alfons XIII a Estocolm, va coincidir amb l'arribada de Ximénez a aquella ciutat.
Ximénez havia estat corresponsal de guerra al conflicte russo-polonès. "El dia que l’ofensiva de Trotski pressionava amb més intensitat i les tropes bolxevics arribaven als suburbis orientals de Varsòvia —després Weygand els féu retrocedir i els baté de pla—, aparegué, per una de les carreteres directes a la capital de Polònia, un carro rus tirat per una vaca. Sobre les posts del vehicle, arcaic i pagès, s’hi veien un grup d’individus, homes i dones, i un d’ells mantenia, lligada en un pal, una bandera espanyola. Aquell carro transportava el residu de la colònia espanyola a Rússia, el qual estava format per dues ballarines de Sevilla, un tocador de guitarra, un enllustrabotes xato, groc i indefinit, un venedor de fruita mallorquí, una senyora vestida de negre amb dues criatures i… Sadurní Ximénez.". Ximénez havia sigut capaç d'atravessar mil perills, per arribar-hi amb aquell grup estrafolari. D'on venia Ximénez? La resposta és que venia de Mohilof. Ximénez s'havia casat amb una noble terratinent, filla d'un general tsarista. La revolució russa el va empenya fora d'aquell món aristocràtic. D'una erudició fora de mida, va escriure L' Asie Mineure en ruines, editat a França. " Ximénez era un implacable anticomunista. El comunisme l’havia arruïnat. Però no tenia pas simpatia pels polonesos. En realitat, estava imbuït de les idees panslavistes del grup conservador, religiós i messiànic que en el seu temps encarnà Dostoievski. Pensava com un vell rus ortodox, paternalista, nacionalista i imperialista." Un personatge, errabund, què no sabia viure com tothom. Pla, explica quina mena de personatge era Ximénez: "L’anècdota sembla increïble. La família Ximénez, reunida al salonet, acabava de prendre el te. Eren les set del vespre. Ximénez diu a la seva senyora: —Surto un moment. Vaig a comprar el Noticiero…
Passaren una, dues, tres, quatre, cinc hores. Passaren un, dos, tres, quatre dies. Passaren setmanes i mesos. Hom féu tota classe d’indagacions. Foren mobilitzades la policia nacional i la policia internacional. Ximénez havia desaparegut. Cap senyal de vida. Ni la més lleu notícia. Després, al cap de molt de temps, hom sabé que es trobava a Atenes fent la vida normal —que sempre fou molt solitària—, vivint miserablement, i que freqüentava les biblioteques de la capital de Grècia."
Traductor de Txèkhov, la seva estada a Mohilo, no havia estat pas nul·la, sabia rus. Va ser Ximénez, qui va traduir al castellà els Protocols dels savis de Sió, del original en rus. En aquell moment no és sabia l'origen. Desprès és va descobrir el engany. Umberto Eco recrea a "El cementiri de Praga**", tot l'afer dels Protocols. Una autèntica fake news del segle XIX.
No parlo de les seves aventures a Etiòpia, a Turquia, la seva faceta d'espia. Deixo un últim apunt sobre la seva ideologia:
"Odiava a mort, en canvi, els intel·lectuals russos occidentalistes, sobretot Hertzen i Turguènev. Considerava que l’occidentalisme era indispensable a les classes més elevades de la societat russa i perillosíssim per a la gent de les altres classes. Considerava Hertzen, crític rus emigrat gairebé tota la vida a Londres, el pare de la revolució. De Turguènev, que havia conegut i tractat a l’època més brillant del seu matrimoni —és a dir, a l’època l’apartament del Boulevard Haussmann—, afirmava que no havia conegut un home que s’hi pogués comparar per insuportable frivolitat.
—Turguènev —em digué un dia— era alt i gros com un gegant, tenia els ulls blaus, la pell rossa, i portava una gran cabellera blanca. Representava la tendència extremista de l’occidentalització, volia modificar el país, convertir aquell immens fet geogràfic en un país ple de telèfons, mecanògrafes, automòbils, cinemes i fàbriques [les cursives son meves]. Vaig sentir sempre, envers ell, un menyspreu profundíssim. Us fareu càrrec del que era exactament pensant que visqué una part de la seva vida dominat per una cantant… espanyola! ¿Us imagineu res més sinistre? Una cantant espanyola*!".
Curiosament, l'últim llibre de Orlando Figes, Los europeos*, parla precisament d'aquesta cantant espanyola, és deia Pauline (García) Viardot (1821-1910) cantant i compositora, va arribar a ser una autèntica diva de l'opera a les dècades de 1839-1860, sent la més aclamada i estimada per tot el públic europeu. El seu afer amb Turguènev, va ser llegendari.
Ximénez, morir en la solitud, atropellat per una motocicleta al carrer. Ell, que volia anar endarrere en el temps, va ser víctima del progrés. No seria l'última.
