Humor filosòfic (X)

 

Ací es parla de la relativitat. A l'ètica s'ha parlat molt sobre els valors. Què son? A l'àmbit de la filosofia analítica, hereva de Wittgenstein, calia fer una tasca terapèutica per desempallegar-nos dels malentesos que el llenguatge provoca, especialment, quan parlen els filòsofs. Dins de les ciències socials, el relativisme pot encarar-se des de dos perspectives*: com relativisme epistemològic, per negar veritats absolutes e immutables. Per altre banda, hi ha un relativisme cultural, que implica la impossibilitat de mesurar uns valors (aliens) els nostres. La idea de incommensurabilitat entre cultures té una derivada molt feliç per les cultures que imposen restriccions a les llibertat individuals com de grup a molts països. Aquest tendeixen a defensar-se precisament per aquesta impossibilitat de mesurar uns valors (els nostres) i els d'ells.

"Pat: Mike, et truco des de l'autopista amb el meu nou telèfon mòbil.

Mike: Aneu amb compte, Pat. Acaben de dir per la ràdio que hi ha un boig que va en direcció contrària per l'autopista.

Pat: Un? Hi ha centenars!**"

++++++++++

["Pat: Mike, te llamo desde la autopista con mi nuevo teléfono móvil.

Mike: Ten cuidado, Pat. Acabán de decir por la radio que hay un loco que va en dirección contraria por la autopista.

Pat: ¿Uno? ¡Hay cientos!*"]

Humor filosòfic (IX)

 El psicoanàlisi, potser en el segle XX va ser una de les corrent de pensament més influents, dins de la psicologia i per extensió de les ciències socials. La idea de Sigmund Freud (1856-1939), va ser que tots els fenòmens tant racionals com irracionals, tenien origen en les vivències infantils. I el motor d'aquestes experiències tenien a veure en la sexualitat, en sentit molt ampli. 

" Un terapeuta li pregunta al seu pacient com li va anar durant el menjar que va tenir amb la seva mare. El pacient contesta:

-Prou malament, la veritat.

- Ah, sí?-li pregunta el terapeuta- Què va dir vostè?

-Jo només volia dir-li: "Em passes la sal, si us plau?", però em va sortir: "Puta! ¡Em fas la vida impossible* (pàg.105)!

[" Un terapeuta le pregunta a su paciente qé tal le fue durante la comida que tuvo con su madre. El paciente constesta:

-Bastante mal, la verdadd. Tuve uno de esos actos fallidos.

-¿Ah, sí?-le pregunta el terapeuta-¿Qué dijo usted?

-Yo sólo quería decirle: "¿Me pasas la sal, por favir?", però me salió: "¡Zorra! ¡Me haces la vida imposible!*". (pág.105)]

Heidegger i la tècnica (II)

 

   Heidegger planteja la seva investigació sobre el sentit de l'ésser, des d'una perspectiva del Dasein [ser-ací], és a dir, d'aquell ésser o ens  [ontologia] què pregunta pel sentit de l'ésser. El ser-ací, soc jo, una possibilitat, que pot escollir i segons l'aposta, pot donar-se un ser-ací autèntic o inautèntic. Heidegger,  dona l 'esquena al concepte de substancia, propi del pensament metafísic. Des d'Aristòtil fins a Descartes, la substància és l'eix vertebrador de la ontoteologia, és a dir, de la filosofia. Perquè segons ells, la substància, el jo cartesià, no és més que un ens i no l'ésser. Per això parlarà de "Existentialien" -existèncials-, i axí dirà que: "Existenciarios [Existenciales] o  y categorías son las dos posibilidades fundamentales de caracteres del ser. Los entes respectivos requieren que se les pregunte primariamente en cada caso de distinto modo: un ente es un "quién" (existencia) o un "qué" ("ser ante los ojos": en el sentido más lato)." (pág.57)

La filosofia de Descartes va partir d'un jo i posteriorment, va guanyar el món. Heidegger, parteix del primer existencial que és "l'ésser-en-el-món". Per pensar, primer cal estar-en-el-món. Aquestes expressions confonen perquè segons Heidegger, pensem en termes òntics. Cal pensar en un altre pla, el ser-ací és consubstancial al estar-en-el-món. Per dir-ho paradoxalment, som el ser-ací, però també som ens, però que pregunta  pel ésser. Llavors, allò que diem coses (ens) Heidegger ho rebateja com "ocupació**" (Besorgen). 

En l'analítica que porta a terme Heidegger en Ser y Tiempo, parlarà de "cosas" (ens) i acabarà amb  l'útil. I què és això? "Un útil es esencialmente "algo para..". (...) "A la forma de ser del útil, en que éste se hace patente desde sí mismo, la llamamos "ser a la mano" (pág.82).

Heidegger i la tècnica (I)

 

Heidegger va repensar allò que és donava per sapigut. La paradoxa és que ell ho trastoca tot. No és que Heidegger hagi entrat en una dimensió més clara, més nítida, més real que altres filòsofs haguessin  pogut pensar i dir, l'aportació seva és una reinterpretació de la metafísica. Pensa que s'ha errat en el camí, perquè ens hem obsedit per l'ens i  en hem oblidat de l' ésser. I per ell, això ho trastoca tot. Cal tornar a repensar totes les categories filosòfiques com: substancia, natura, home, tècnica, realitat, veritat, subjectivitat, realisme, concepte, filosofia, etc. El seu llenguatge, i el seu esperit creatiu, fa que les paraules adquireixin connotacions que res més ell, s'ha atrevit a meditar. La filosofia és un camí, pensar el sentit l'ésser és l'objectiu, però es ben cert, que aquesta expressió, que sembla molt fàcil de comprendre, resulta ser un obstacle insuperable, mentre segui pensada en termes d'ens -l'home, una casa, un estel, l'aigua, un martell, la terra, etc.-. La tècnica no una cosa trivial, com nosaltres hem pogut arribar a pensar. És molt més que això, perquè posa en qüestió la mateixa concepció del que som i per extensió el propi sentit del que vol dir ésser. 

“Adónde hemos ido a parar en nuestro extravío? Preguntamos por la técnica y hemos llegado ahora a  la aletheia* [veritat], al salir de lo oculto. ¿Qué tiene que ver la esencia de la técnica con el salir de lo oculto? Contestación: es lo mismo. Pues en el salir de lo oculto tiene su fundamento todo traer-ahí-delante. Pero éste coliga en sí los cuatro modos del ocasionar -la causalidad- y se hace valer plenamente sobre ellos. A la región de la causalidad pertenecen fin y medio, pertenece lo instrumental. Lo instrumental es considerado el rasgo fundamental de la técnica. Si nos preguntamos paso a paso lo que es propiamente la técnica, representada como medio, llegaremos al salir de lo oculto. En él descansa la posibilidad de toda elaboración productora**.” (pág.15)

Acudit molt filosòfic

 

Papini no és Kant que li agradava el cel estelat

 

Giovanni Papini

El capitalisme global ha desconnectat la llibertat al mercat

 

En el llibre de Michael J.Sandel, El descontento democrático* és pot llegir el següent:

"Si los monopolios perviven, siempre estarán al timón del Estado. (...) Si hay hombres en este país lo bastante grandes como para hacerse suyo el Gobierno de Estados Unidos, se lo harán suyo; lo que tenemos que decidir ahora es si nosotros somo lo bastante grandes, lo bastante hombres y lo bastante libres como para reparopiarnos de ese Gobierno que es nuestro. Hace ya media generación que no disponemos de acceso libre al mismo y que nuestras mentes y nuestro pensamiento no influyen en él guiándolo según queremos" (pág.137).

Aquestes paraules no son de Donald Trump, sinó Woodrow Wilson (1912). Hi havia un debat avui inexistent sobre el camí de la política i l'economia. La democracia no és únicament un procediment per renovar les elits polítiques cada quatre anys. També en règim autocràtics hi ha eleccions. La qüestió que es plantejava era com fer que la ciutadania fos autènticament lliure si el sistema econòmic s'havia emancipat del control democràtic. 

Avui, el model de control democràtic s'ha esfumat. Son les corporacions transnacionals que tenen el control de la economia. Avui, la institució política no és més que un consell d'administració per vetllar perquè  aquestes corporacions puguin expandir-se indefinidament. Trump està atrapat per les contradicció del model econòmic. Vol imposar aranzels en un món global. On precisament, els EUA son els que més profit treuen d'aquest model. Trump pot fer moltes coses, moltes d'elles contraproduents per el model de la globalització, però, la lògica del capitalisme financer, acabarà imposant-se, perquè els seus interessos -particulars- no poden estar en lluita en els interessos dels mil milionaris que han encimbellat al personatge. El seu missatge populista, xenòfob i  nacionalista dona crèdits a casa, però la gent que el vota, els deixa fora de les cobertures del Medicare, baixa impostos a les corporacions i els més rics i fa que tot aquell que el crítica, entri a les llistes negres, la democracia els EUA està en perill, però sembla que la gent tant li fot, potser hem baixat la guàrdia com defensor d'un model democràtic més exigent amb els que manen contra nosaltres.

Hegel crític avant la lettre de Heidegger

 

Hegel identifica filosofia amb l'estudi de la historia de la filosofia. Heidegger, veu a la historia de la filosofia, com el camí que ha seguit Occident per oblidar-se del esser (Dasein). Una de les característiques de Heidegger és la reinterpretació que fa amb les etimologies recreatives. El propi Hegel dona un crit d'alerta sobre aquesta  qüestió tant cara a Heidegger, especialment quan parla del presocràtics:

"(...)El comienzo es lo menos formado (cultivado), lo menos determinado y desarrollado en sí, antes bien, lo más pobre, lo más abstracto, y que la primera filosofía está constituida por el pensamiento completamente universal e indeterminado, la primera filosofía es la más simple, la filosofía moderna la más concreta, la más profunda. Es preciso saber esto para no buscar detrás de las antiguas filosofías nada más que lo que en ellas está contenido* (...) (pág.224)".

Més endavant torna a remarcar aquesta idea: 

" Cuando la época más reciente es, igualmente, llamada de nuevo a retroceder al punto de vista de una filosofía antigua, (...) con ese fin como recurso, para salir de todas las complicaciones de la época siguiente, entonces tal retroceso no es aquella aparición natural del primer reestudiar a fondo" (pág.230).  "Hegel llama la atención sobre el autoritarismo implícito en tal enfoque. (pág.277)**".

Quan parla de "filosofia més recent -filosofia moderna-" Hegel parla també de la seva propia filosofia, però també congruent en la seva manera de pensar el desenvolupament històric de la historia de la filosofia, el acceptar que el passat ha de formar part del present. De la simplicitat a la complexitat. De la representació imaginaria al concepte. De la natura a l'esperit.