Com construir l'home nou?

 

Lei Feng: “Mao et moa” 

La revolució prometia l'aparició de "l' home nou". Aquest seria fruit de la desaparició de les classes socials. La transició del socialisme al comunisme, com diu Herbert Marcuse: " Pel que fa a les forçes necessàries per la transformació, reconec que avui ningú és capaç de donar una recepta, de indicar: ací teniu vostres forces revolucionaries, aquesta és la seva força i hi ha que fer tal i tal cosa*." (p.22)

La Teoria Crítica, intentava integrar la teoria marxista i el psicoanàlisis de Freud. Calia explorar la personalitat dels homes, calia una antropologia què permetés explicar perquè tants home i dones va comportar-se com ho van fer, per exemple, a Auschwitz. Perquè aquest fons obscur, que Freud identificava en  les impulsions de Eros i Tanathos (vida i mort). Si la nostre societat de consum, alienada com està per l'estil de vida nord-americà, és a dir, la societat capitalista de la producció (societat solida) genera un home/done satisfets d'ells mateixos al preu d'haver oblidat que no podem viure per treballar, perquè aquest model és repressiu, perquè totes les nostres energies s'han de consumir en treballar i consumir el que la propaganda en diu que cal comprar per sentir-se satisfets, això, cal canviar-ho, transformar-ho, en una paraula, cal una revolució en aquest model de vida que no allibera malgrat els cants de sirena que escoltem per tota arreu.

Diu Engels: " Así, a propósito del patriarcado –pero el juicio es cabalmente extensible a todo lo demás–, Engels escribió que todo lo que se podía conjeturar «después de la inminente supresión de la producción capitalista es, más que nada, de un orden negativo, y queda limitado, principalmente, a lo que debe desaparecer. Pero, ¿qué sobrevendrá? Eso se verá cuando haya crecido una nueva generación […] Y cuando esas generaciones aparezcan, enviarán al cuerno todo lo que nosotros pensamos que deberían hacer. Se dictarán a sí mismas su propia conducta, y, en consonancia, crearán una opinión pública para juzgar la conducta de cada uno. ¡Y todo quedará hecho!» (Engels [1884], 1998: 147-148)**".

Amb la revolució digital i la transformació del capitalisme, en financer-digital, han aparegut una nova classe, els mil milionaris. Legions de programadors en l'àmbit digital, creant nous productes, alguns dels quals, s'han convertit en multinacionals i han estès  el seu poder i influència a tot el món. Milers de treballadors altament qualificats, que semblava que podien trencar barreres, avui, l'únic que volen es convertir-se en milionaris. No hi ha cap subjecte per fer la revolució. Hi ha en canvi, qui dins del sistema transforma regles de joc en el seu propi benefici personal i els seus amics plutòcrates (és el cas de Trump i Musk).

Els anàlisis de Byung-Chul Han donen fe d'aquests canvis o mutacions en el sí del capitalisme global. Com diu reiteradament, en aquest capitalisme, sempre s'ha de ser positiu, i la pròtesi adequada per ser-ho, és el telèfon mòbil, els smartphone (telèfon intel·ligent). Una societat a qui s'ha li ha venut la idea que la llibertat comença amb el mòbil, on tothom -idealment, som empresaris de la nostra propia vida-, és una mercaderia, i on abunden les storytellings*** (exemple paradigmàtic son els anuncis-històries de Casa Tarradelles, etc.), per  fer-nos empassar totes les mentides -fake news- que la xarxes socials, connectades al smartphone, ens fan creure, sobretot, perquè cal sempre ser proactiu, no en l'ordre social, sinó en el virtual, clicant un m'ha agrada. Aquesta és la nova forma d'entendre la participació en les nostres societats democràtiques, i també les dictatorials. 

 

La teoria crítica de Horkheimer (i V)

 

V

Torna a parlar de la teologia, cal recordar el que deia Feuerbach, segons la qual la teologia s'ha transformat en antropologia. La modernitat ha trasbalsa't allò que la teologia havia aconseguit, imposar un model on la jerarquia era vista com allò propi de la naturalesa de les coses. L'ordre vigent es fonia amb la religió. El be i el mal eren absoluts que la gent creia. Però aquella època va marxar en el seu lloc impera l'administració dels homes. 

Ací bé un moment on Max Horkheimer és fill del seu temps. Perquè hi ha una barreja de nostàlgia e incertesa de cara al futur. Les coses no som com eren abans. I així pot dir: "La autoritat del pare va minvant; sobre tot, l'amor de la mare ja no té la seva antiga importància. Això es relaciona amb l'emancipació de la dona, que lo permet exercici una professió: necessàriament la llar i els fills ja no ho significant  per ella. Ací ens trobem amb altre exemple de que tot progrés té que pagar-se." (1)

A aquest catàleg de jeremiades caldria respondrà el que diu Celia Amorós: "La filosofía ha sido sesgada por la marginación sistemática de las mujeres, y la razón que genera dicho discurso está caracterizada por una obsesión por la legitimidad basada en la genealogía patriarcal." (2)

Parla de l'educació i la Universitat, fa una cita de José Ortega y Gasset (3), parlant del problema de la especialització. El problema segueix sent molt actual. Hi ha una hiperespeciliatzació que fa minvar una mirada més global més humanista, si encara té sentit aquesta paraula.

Dins dels problemes de l'educació i la Universitat planteja una altra qüestió que avui diríem de la màxima actualitat, com reconèixer un demagog? (4) Horkheimer parla que aquesta figura no és un invent recent, i malgrat les actualitzacions "els trucs demagògics segueixen sent essencialment els mateixos" (5). Fa una mena de fenomenologia del demagog, els trets característics son aquests sintetitzant molt: El demagog es veu com un heroi, que pot convertir-s en màrtir segons les circumstàncies. Parla amb superlatius, també el nosaltres, establint l'abisme entre bons (ells) i els dolents (la resta). Sempre té raó i per això no entén perquè els altres s'ha entesten a portar-li la contraria. Llança els quatre vents que ell és una persona senzilla, vulgar, un qualsevol. Per ell, no hi ha terme mig, res més hi ha blanc o negre. Sempre està a la defensiva, perquè tothom l'ataca. Veu els altres com insectes que cal destruir. Veu conspiracions per tota arreu. La llista podria fer-se més grossa. Algú li sona tots aquests trets del demagog?

L'escola, la Universitat deuria ser capaç d'explicar què és el demagog, per immunitzar-los de la mentida que a cops de repetir-la, pot semblar veritat. El revers del demagog per Horkheimer son els inconformistes. La rebel·lió dels negres els EUA ( el moviment Black Power) acaba tenint conseqüències no volgudes, per exemple, la utilització de la violència política. La Teoria Critica, veu la necessitat de fer crítica d'allò que funciona malament, vol transformacions i no revolucions. L'inconformisme vol començ tot de zero, però això és un error al parer del fundador de la Teoria Crítica. A la pregunta sobre com hem de mirar al futur en un món cada vegada més administrat -burocràcia-, la resposta que dona és la següent: "ser pessimistes teòrics i optimistes pràctics" (6)  

La teoria crítica de Horkheimer (IV)

 

Parla de com llegir i escriure s'ha convertit en un altre cosa. Avui això no sembla important, perquè paradoxalment, els mitjans de comunicació han transformat el seu significat i la seva importància. Explicar-se el que passa al món avui ha deixat de ser significatiu, perquè "en gran part ens ha immunitzat  contra el que succeeix en el món".(1)

Estem a l'any 1970, en ple estat sòlid (A.Bauman). La gent li interessava el món on vivia. Hi havia manifestacions, eren temps reivindicatius, en plena construcció del Estat del benestar. Així, en "Alemanya es va fer una manifestació contra el sha de Persia. (...) Es manifestava contra el sha, i no per exemple, pel que passava en les presons alemanyes (2) ( cal recordar la banda terrorista Baader-Meinhof). Era un món on es prestava atenció al món, però el que passava al costat de casa queda eclipsat. 

Aquestes paradoxes, calia integrar-ho a la Teoria Crítica. La ciència té límits on "no pot declarar res" (3). Per exemple, quin sentit té l'existència de l'Univers, perquè la ciència pot explicar moltes coses, però no el significat i el sentit de la vida. La Teoria Crítica té com a missió "assenyalar el cost del progrés" (4). La idea d'un progrés infinit en el coneixement i per extensió d'un món millor era el somni de la Il·lustració, però aquest progrés portava la seva ombra, en forma de explotació del home, de la naturalesa,  de les injustícies i les guerres que qüestionaven la visió optimista del progrés. En aquest progrés s'ha vist allò que Max Weber va cridar l'atenció, un món administrat, on tots els àmbits de la vida son sotmesos a una raó instrumental, on tot s'ha de  sacrificar a l'altar de l'eficiència i l'eficàcia. Per dir-ho més sintèticament, l'ordre econòmic  té la seva pròpia lògica, així com en l'ordre de la vida, tot el entramat de institucions tenen com finalitat l'administració del ordre social. Aquest model d'un món administrat tindria la tasca, gegantina, de fer un món més racional, on la pobresa desapareixes, on les injustícies fossin l'excepció i no la regla. Però aquest món (1970) sembla marcar el signes del temps. El capitalisme de la producció porta aquesta direcció, el comerç no necessita guerres, la pobresa no és bo per el consum, la Guerra Freda ha arribat a una entesa entre les grans potències (EUA i la Unió Soviètica). 

I què hem de fer, segons la Teoria Crítica? La resposta és que "no significa per nosaltres (...) que tinguem que creuar-nos de braços, que hauríem d'acceptar simplement el curs de les coses. Hauríem de conservar allò que anomenàvem liberalisme, l'autonomia del individuo (...), reforçar una condició social en la que el individuo poguí desenvolupar  les seves forçes." (5) Una constatació dolorosa era que el règim comunista, en realitat era un món administrat (6). La Teoria Crítica "volia conservar  la independència interna i la satisfacció externa del home i amb això, l'oportunitat de la solidaritat amb els altres esser humans" (7).