La teoria crítica de Horkheimer (IV)

 

Parla de com llegir i escriure s'ha convertit en un altre cosa. Avui això no sembla important, perquè paradoxalment, els mitjans de comunicació han transformat el seu significat i la seva importància. Explicar-se el que passa al món avui ha deixat de ser significatiu, perquè "en gran part ens ha immunitzat  contra el que succeeix en el món".(1)

Estem a l'any 1970, en ple estat sòlid (A.Bauman). La gent li interessava el món on vivia. Hi havia manifestacions, eren temps reivindicatius, en plena construcció del Estat del benestar. Així, en "Alemanya es va fer una manifestació contra el sha de Persia. (...) Es manifestava contra el sha, i no per exemple, pel que passava en les presons alemanyes (2) ( cal recordar la banda terrorista Baader-Meinhof). Era un món on es prestava atenció al món, però el que passava al costat de casa queda eclipsat. 

Aquestes paradoxes, calia integrar-ho a la Teoria Crítica. La ciència té límits on "no pot declarar res" (3). Per exemple, quin sentit te l'existència de l'Univers, perquè la ciència pot explicar moltes coses, però el significat i el sentit de la vida. La Teoria Crítica té com a missió "assenyalar el cost del progrés" (4). La idea d'un progrés infinit en el coneixement i per extensió d'un món millor era el somni de la Il·lustració, però aquest progrés portava la seva ombra, en forma de explotació del home, de la naturalesa,  de les injustícies i les guerres que qüestionaven la visió optimista del progrés. En aquest progrés s'ha vist allò que Max Weber va cridar l'atenció, un món administrat, on tots els àmbits de la vida son sotmesos a una raó instrumental, on tot s'ha de  sacrificar a l'altar de l'eficiència i l'eficàcia. Per dir-ho més sintèticament, l'ordre econòmic  té la seva pròpia lògica, així com en l'ordre de la vida, tot el entramat de institucions tenen com finalitat l'administració del ordre social. Aquest model d'un món administrat tindria la tasca, gegantina, de fer un món més racional, on la pobresa desapareixes, on les injustícies fossin l'excepció i no la regla. Però aquest món (1970) sembla marcar el signes del temps. El capitalisme de la producció porta aquesta direcció, el comerç no necessita guerres, la pobresa no és bo per el consum, la Guerra Freda ha arribar a una entesa entre les grans potències (EUA i la Unió Soviètica). 

I què hem de fer, segons la Teoria Crítica? La resposta és que "no significa per nosaltres (...) que tinguem que creuar-nos de braços, que hauríem d'acceptar simplement el curs de les coses. Hauríem de conservar allò que anomenàvem liberalisme, l'autonomia del individuo (...), reforçar una condició social en la que el individuo poguí desenvolupar  les seves forçes." (5) Una constatació dolorosa era que el règim comunista, en realitat era un món administrat (6). La Teoria Crítica "volia conservar  la independència interna i la satisfacció externa del home i amb això, l'oportunitat de la solidaritat amb els altres esser humans" (7).

*Max Horkheimer. Sociedad en transición: estudios de filosofía social. Joan Godo Costa. Obras Maestras del Pensamiento Contemporàneo. Planeta-Agostini. Edicions 62. RBA. Barcelona, 1986.

(1) p.63

(2) p.63-64

(3)p.65

(4) p.65 

(5)p.65

(6)p.65

(7) pàg. 66