Any Rand, vist per Wolfram Eilenberger (I)

 He acabat de llegit el llibre de Wolfram Eilenberger, El Fuego de la libertad. El refugio de la filosofía en tiempos sombríos 1933-1943. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Taurus. Barcelona, 2021.

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial” (1), el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas*. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)

Ressenya: ¿Qué fue de los intelectuales?

 ”¿Qué fue de los intelectuales? Enzo Traverso. Trad. María de la Paz Georgiadis. Editorial Siglo XXI, Buenos Aires, 2014. 

Un llibre en format de conversa amb Régis Meyeran, que fa el pròleg del llibre.

Per dir-ho així, la conversa sembla girar més sobre el passat que el present o el futur. Anuncia la mort del intel•lectual de la etapa sòlida, aquells que varen denunciar les injustícies i l’ordre establert. També aquells que varen mirar a un altra costat quan el seu model polític i ideològic no s’ha ajustava al seu imaginari revolucionari. Comunisme, feixisme, Segona Guerra Mundial, Guerra Freda i l’oposició ferotge entre comunisme i anticomunisme. Guerra de Vietnam. Descolonització. Colonialisme, capitalisme, el mur de Berlín, desintegració del socialisme real, desconcert generalitzat dels intel•lectuals d’esquerra. Orfes de referències ideològiques. Ascens del pensament únic. Entronització del capitalisme com el supervivent de la guerra ideològica i les guerres culturals per part de la dreta i ascens dels populisme de tota mena, també de l’ultra dreta a Europa. L’aparició de perfils autoritaris dins de les democràcies occidentals, el cas més paradigmàtic és el de Donald Trump. Desplaçament de la història per la memòria. Transformacions digitals i revolució tecnològica que trasbalsen totes les esferes. El presentisme com ideologia capitalista. Dins d’aquests canvis, el paper del intel•lectual queda difós, l’intel•lectual és substituït per l’expert, que pretén una objectivitat falsa, perquè no qüestiona mai l’ordre establert. Canvis en la configuració de la població, l’augment del nivell d’estudis, no ha anat de la mà, d’una consciència transformadora. I això és possible perquè el passat –la història- ja no interessa. És viu un present que col•lapsa el futur, per això, la utopia no existeix en l’horitzó de les noves generacions. 

Ressenya: Esferes I (I)

Peter Sloterdijk; Esferas I. Prólogo de Rüdiger Safranski; Trad. Isidoro Reguera; Colección: Biblioteca de Ensayo. Editorial Siruela, 6ª ed.Madrid, 2017. 

El llibre en tres volums, és un intent per pendres seriosament, el significat de la paraula globalització, que tothom ha volgut explicar. Per l’autor del llibre, si volem comprendre, recórrer a la sociologia o la politologia o l’economia, és quedar-se curt. Per això reivindica la necessitat que la filosofia prengui seriosament la qüestió de què és la globalització. 

Per Sloterdijk, l’esser humà comença la seva singladura dins de “esferes”, maternes, per anar passant d’esferes cada vegada més grans. Aquestes esferes son construccions metafòriques que els humans necessiten per sentir-nos segurs. El pas de cosmos al univers (segle XV-XVI), va ser un sotrac per la mentalitat humana. Les estels eren les nostres esferes de referència. Perquè més enllà no podíem pensar-hi. Per això, la explosió d’esferes, un fenomen natural, però d’efectes pertorbadors per els humans, va fer que la Modernitat, comencés destruint el mon aristotèlic-ptolemaic de les esferes, per plantar-nos davant del espectacle de l'univers, on la terra, la esfera per antonomàsia, quedava a la intempèrie.

Des de llavors, els humans, hem inventat tota mena d'artificis per sentir-nos aixoplugats d’un univers fred i buit. Si la idea d'artifici es connatural els essers humans, car, des de el neolític, l’home inventa maneres d’estar còmode al mon, de la natura a la cultura, això és el nostre tarannà propi. Dins d’aquest esquema, la modernitat crea el sistema capitalista i amb ell, la necessitat d’explorar la terra. La navegació portava dins el comerç i la conquesta. I així, fins ara mateix. Com la esfera propia, el nostre planeta se'ns queda curt, somiem en conquerir altres planetes, si no poden fer-ho, és perquè la nostra tecnologia, encara és limitada. Però hi ha una cosa que si hem aconseguit. Gràcies al model de producció capitalista- també en el comunista quan existia-, la terra, envoltada de fred i buidor, hem sigut capaços de transformar-la en un hivernacle on l’escalfor contrasta amb la fredor del món espaial. De fet, ben mirat, l’escalfament global de la terra, deuria ser el triomf de la humanitat davant del espai exterior. Un altra esfera, el nostre sistema solar, que al seu voltant, hi ha una altra esfera galàctica, la nostra Via Làctia, que no és més que un altre esfera dins dels milions d’esferes  que poblen l’univers. Allà fora si que fa fred!

Reseña: El apagón de luces (II)

 Reseña: El apagón de luces (II)

La democracia como materialización de un modelo de razón.

La denominada “eclipse de la razón” (pág.20), se debe al “déficit de racionalidad” (pág.20) que se ha producido dentro del espacio público –ámbito que afecta a la ciudadanía en su vida diaria-. Si la democracia es también deliberación, espacio de diálogo entre diferentes opciones políticas, lo que supone una racionalidad de medios y fines, eso que algunos denominaban razón deliberativa –contrapuesta a la denominada instrumental- cuando esa razón deja de existir, lo que se pone en peligro es la propia democracia. Es en este contexto donde las propuestas “populistas” apelan a esa “fuerte emotivización política” (pág.20) que nubla la razón. Manuel Cruz nos exhorta a recordar que “lo específico de las democracias deliberativas es, precisamente, que la decisión se encuentra al final del recorrido nunca al principio” (pág.20).

Existe la idea de que la política como espectáculo esconde en el fondo que “el poder real se encuentra en otro lugar” (pág.20). Existe una doble moral, en el sentido de responsabilidades, elevadísimas si nos encontramos con los políticos y los poderes en la sombra. Las críticas aceradas de unos –la clase política- contrasta con la adulación o exculpación de los poderes económicos, por ejemplo.

Cruz puede afirmar que “el desmesurado auge de una determinada forma de racionalidad, la instrumental, ha sido en detrimento de la otra, la dialógica o deliberativa” (pág.21). Desgraciadamente, esta dicotomía entre razón substancial –tiene en cuenta principios y reglas éticas sobre las consecuencias de las acciones y la razón instrumental –que se propone alcanzar fines sin importar los medios para alcanzarlos-. A pesar de lo que pueda decirse de ambas razones, lo cierto es que ambas operan en zonas grises, lo que acarrea dificultades no de principios, pero sí en las aplicaciones prácticas.

El eclipse de la razón vendría a ser sustituido por una “nuevo sentido común”, como antídoto contra la política. Sin embargo, ese “sentido común” no es más que ideología del statu quo. Cruz, menciona a Margaret Thatcher como el símbolo de ese “sentido común”  como una amalgama de “conservadurismo moral inglés y la ideología del libre mercado” (pág.22).

El “sentido común” supone la cancelación de los grandes relatos de emancipación. Como dice Cruz, la consigna sería: “esquivemos el debate de ideas” (pág.22). Como todo esta “patas arriba” (Eduardo Galeano), “los que no se metían en política se han visto reemplazados por quienes se meten en política...supuestamente sin opiniones políticas, esto es, tan solo armados de las categorías, según ellos incuestionables, del sentido común” (pág.23). Hoy, esa papilla ideológica, se hace dominante en perjuicio del debate (deliberación) de ideas.

En opinión del autor, una determinada izquierda, se ha lanzado a “librar la batalla de las guerras culturales” (pág.23), en sustitución de los proyectos de emancipación, busca nuevos electores que sustituyan a los desencantados o simplemente, de aquellos que se han acomodado a los nuevos aires que soplan. Se sustituye así, los debates sobre economía (de mercado) en beneficio de la ampliación de nuevos derechos “(feminismo, derechos LGTBI, derechos de los animales, ecologismo, nuevos lenguajes inclusivos...)” (pág.23). Una deriva de ese nuevo “sentido común”, tiene que ver con la apropiación de la derecha de temas que anteriormente, utilizaba la izquierda. 

Se diría que en la actualidad, la izquierda, busca en sectores de los nuevos derechos, al viejo sujeto de la revolución, el proletariado se ha esfumado –no es cierto, pero ha sido seducidos al parecer por cantos de sirena que vienen de la derecha extrema y extrema derecha-. Ello supone que ser el concepto de clase, que había sido utilizado como herramienta conceptual, sea en la actualidad objeto de burla o de menosprecio.  La derecha plantea “valores posmaterialistas en términos directamente posideológicos” (pág.24). Como la derecha rechaza cualquier cambio en el orden económico –desigualdad social, precariedad y control social-, solo puede ofrecer cambios en los valores culturales imperantes, además en clave tradicionalista. Los debates que la derecha plantea, son sobre cuestiones como la “sexualidad, la moralidad o la religión” (pág.25), temas que se abordan no desde el debate sosegado de ideas, sino desde una perspectiva eminentemente  emocional.  La derecha quiere marcar diferencias con la izquierda precisamente en esos ámbitos. Según ellos, estos temas tienes un fundamento en el “nuevo sentido común”. Según la derecha hay que despolitizar estos temas, e introduce inmediatamente, la vena emotiva, el ser o no ser de cada individuo. La figura de la víctima aparece como agraviado ante la falta de sentido común de aquellos que se atreven a cuestionar los valores de “siempre”. La derecha ha conseguido, desviar la atención, sobre las cuestiones materiales –la economía- y trasladar la batalla ideológica al plano de cultural. 

Esta batalla cultural, está llena de desaguisados conceptuales. Así, por ejemplo, si soy blanco, heterosexual, puedo ser desautorizado por criticar el comportamiento, de las mujeres que llevan velo, en nombre de la religión musulmana. Porqué, ¿quién soy yo para llevar a término tal crítica?  

Uno de los instrumentos de la revolución thatcheriana, fue vender la idea de libertad. El credo neoliberal, decía que cuanto menos Estado, mayores cotas de felicidad individual y progreso social podía llegar aspirar cada ciudadano, sin la losa de la burocracia que ahogaba la creatividad individual. Este dogma caló de forma inesperada, obligando a la izquierda a batirse en retirada. La idea de igualdad quedó difuminada por la exaltación de la individualidad. El concepto de clase quedaba clausurado.  

Manuel Cruz, utiliza el concepto de interseccionalidad –Kimberlé Crenshaw- para “expresar la idea de que, a la hora de analizar situaciones de desigualdad y de organización del poder en una sociedad, resulta más esclarecedor entenderlas como derivadas no de un único eje (y tanto da, a estos efectos, que sea la raza, el sexo o la clase) sino de la interacción de muchos que trabajan de manera conjunta y se influyen mutuamente”pág.27). Según este concepto de “interseccionalidad”, cualquiera que se deja algún elemento se desliza hacia el sectarismo. El concepto de “interseccionalidad”, me parece más bien un recurso narrativo, que conceptual. Se hace evidente, que el concepto de clase, tenía sentido en un mundo sólido, frente al mundo líquido en el que estamos inmersos. Los referentes como Habermas, Foucault, no son de gran ayuda. Si lo pueden ser Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman o incluso Richard Rorty. 

Las batallas culturales, al decir de Cruz, la izquierda ha salido perdedora y “estaría constituyendo el principal obstáculo para su regeneración y crecimiento” (pág.28).

Reseña: El apagón de luces (I)

 Reseña: El apagón de luces (I)

 He comenzado a leer el libro de Manuel Cruz, El gran apagón. El eclipse de la razón en el mundo actual. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2022.

I. De la razón a la emoción. O del Siglo de las Luces al Gran Apagón.

Del Siglo de las Luces y la razón como instrumento para comprender y transformar la realidad al Romanticismo (s.XIX) que impugnó la razón para colocar en el centro al corazón (emociones) -subjetividad-.

Si el siglo XX finalizó en 1989 [tesis de historiadores], con el derrumbe del Muro de Berlín y el posterior hundimiento del Comunismo, Manuel Cruz no tiene claro que el inicio del siglo XXI sea el ataque a las Torres Gemelas.

Señala como hito del inicio del siglo XXI, la crisis de 2008 y su deriva a lo largo de la siguiente década y la aparición de la pandemia del COVID-19, que todavía hoy, sigue su curso, amén de la Guerra en Ucrania lanzada por Putin, cuyos efectos aún están por ver.

Todas estas fracturas han supuesto el “fin de las utopías de emancipación” políticas y sociales que han dejado a la izquierda huérfanas de soporte ideológico. Pero, si algunos lanzaron la idea que el capitalismo era quien salía vencedor de la Guerra Fría, la crisis del 2008 y la pandemia, han hecho que la euforia liberal se haya enfriado considerablemente.

En el plano epistémico, se ha pasado de la explicación a la narración. La izquierda parece haber abandonado los “valores materialistas” –estado del bienestar, distribución de la riqueza- para concentrarse en valores culturales, o “posmaterialistas” –ecología y la identidad cultural, género-.

Estamos delante de mutaciones de larga alcance que solamente ahora empezamos a vislumbrar, pero la falta de herramientas conceptuales para poder analizar lo que está sucediendo impiden su análisis y comprensión. Según Cruz, el propio concepto de “clase” es incapaz de explicar las mutaciones que han aparecidos en las últimas décadas. 

Manuel Cruz, habla de una “sociedad fatigada” hasta la decepción por los reiterados incumplimientos de los programas de máximos de unos y otros”. (pág.17)

Es la política la que está en cuestión por una ciudadanía desconcertada y desnortada. Un elemento que ayuda a esta ceremonia de la confusión es que nuestra sociedad se ha convertido en “una auténtica sociedad del espectáculo” (pág.18). Esto ha sido posible debido  al desarrollo de la tecnología de las comunicaciones. La tecnología no es la responsable, pero su utilización partidista a acaba por perfilar la situación actual. Porque “la política habría terminado por constituir algo así como el departamento de producción de contenidos para dichos medios” (pág.19).  En su libro La ceremonia caníbal, Christian Salmon podía afirmar: “ El hombre político se presenta cada vez menos como una figura de autoridad, alguien a quien obedecer, y más como algo que consumir; menos como una instancia productora de normas que como un producto de la subcultura de masas, un artefacto a imagen de cualquier personaje de una serie o un programa televisivo” (pág.19)

Si el espectáculo debe continuar, la mejor manera de estar atentos a la pantalla, no es argumentando, sino apelando a las emociones, así “la repetición y el remake que no se reconoce en su condición de tal pasan a estar a la orden del día. El resultado es que nos encontramos ante el procedimiento más eficaz para que todo termine cayendo en el olvido” (pág.19)

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.