Arthur Koestler: Disturbis còsmics

  Llegint a Arthur Koestler* escriu el següent: 

“Els disturbis còsmics de vegades provoquen tempestes magnètiques a la terra. L'home no té òrgans adequats per percebre'ls, i els marins de vegades no adverteixen que les seves brúixoles han embogit. (…) Lluitàvem amb paraules, i no vèiem que les paraules familiars havien perdut tot sentit i apuntaven en direccions oposades. Dèiem “democràcia”, només, com resant, i poc després la nació més gran d'Europa va votar, mitjançant mètodes perfectament democràtics, el lliurament del poder als seus assassins. Veneràvem la voluntat de Les Masses, i la seva voluntat va resultar ser la mort i la pròpia destrucció. (…) El progrés social pel qual lluitàvem es va convertir en un progrés cap al camp de concentració; el nostre liberalisme ens va fer còmplices dels tirans i els opressors; el nostre amor a la pau convidava a l'agressió i conduïa a la guerra.

Almenys teníem una excusa: no sabíem que vivíem en una tempesta magnètica, que les nostres brúixoles verbals, que havien estat guies tan útils durant el passat, s'havien tornat inútils.” (pàg.65-6)

[“Los disturbios cósmicos a veces provocan tormentas magnéticas en la tierra. El hombre no tiene órganos adecuados para percibirlos, y los marinos a veces no advierten que sus brújulas han enloquecido. (…) Luchábamos con palabras, y no veíamos que las palabras familiares habían perdido todo sentido y apuntaban en direcciones opuestas. Decíamos “democracia”, solamente, como rezando, y poco después la nación más grande de Europa votó, mediante métodos perfectamente democráticos, la entrega del poder a sus propios asesinos. Venerábamos la voluntad de Las Masas, y su voluntad resultó ser la muerte y la propia destrucción. (…) El progreso socialo por el cual luchábamos se conviertió en un progreso hacia el campo de concentración; nuestro liberalismo nos hizo cómplices de los tiranos y los opresores; nuestro amor a la paz invitaba a la agresión y conducía a la guerra.

Por lo menos teníamos una excusa: no sabíamos que vivíamos en una tormenta magnética, que nuestras brújulas verbales, que habían sido guías tan útiles durante el pasado, se habían vuelto inútiles.” (pág.65-6)]

Koestler escrivia aquestes reflexions al 1953. Recordava el que va viure al 1929 a París. Avui, sembla que vivim moments que recorden aquesta  metàfora del  dels disturbis còsmics, la metàfora actual es diu Cigne Negre. L'augment de la extrema dreta a tota Europa, deuria servir per posar en marxa les nostres brúixoles, perquè l'onada autoritària disfressada de democracia pot acabar molt malament. Ara no tenim excusa, la història del nostre passat no potser negligida alegrament, perquè llavors ens convertint en còmplices. 

Bertrand Russell: Fars de llum en mig de les tenebres (I)

 

"Aquells les vides dels quals són fecundes per a ells mateixos, per als seus amics o per al món estan inspirats per l'esperança i sostinguts per l'alegria: ells perceben amb la seva imaginació les coses possibles i la manera de posar-les en pràctica. En les seves relacions privades no senten ansietat per temor a perdre l'afecte i el respecte que gaudeixen: tracten de donar lliurement el seu afecte i el seu respecte, i la recompensa els ve per si mateixa sense buscar-la. A la feina no els inquieta l'enveja pels seus competidors sinó que es preocupen. sense més de la tasca que cal fer. En política, no consumeixen el seu temps i la seva passió defensant privilegis injustos de la seva classe o nació, sinó que aspiren a fer que el món en conjunt sigui més feliç, menys cruel, amb menys conflictes entre ambicions rivals i amb un major nombre d'éssers humans el creixement dels quals no es vegi empetitit i paralitzat per l'opressió." (B.Russell, 1919)

["Aquellos cuyas vidas son fecundas para ellos mismos, para sus amigos o para el mundo están inspirados por la esperanza y sostenidos por la alegría: ellos perciben con su imaginación las cosas posibles y la manera de ponerlas en práctica. En sus relaciones privadas no sienten ansiedad por temor a perder el afecto y el respeto de que gozan: tratan de dar libremente su afecto y su respeto, y la recompensa les viene por sí misma sin buscarla. En su trabajo no les inquieta la envidia por sus competidores sino que se preocupan sin más de la tarea que hay que realizar. En política, no consumen su tiempo y su pasión defendiendo privilegios injustos de su clase o nación, sino que aspiran a hacer que el mundo en su conjunto sea más feliz, menos cruel, con menos conflictos entre ambiciones rivales y con un mayor número de seres humanos cuyo crecimiento no se vea empequeñecido y paralizado por la opresión." (B.Russell, 1919)]

Ressenya: ¿Qué fue de los intelectuales?

 ”¿Qué fue de los intelectuales? Enzo Traverso. Trad. María de la Paz Georgiadis. Editorial Siglo XXI, Buenos Aires, 2014. 

Un llibre en format de conversa amb Régis Meyeran, que fa el pròleg del llibre.

Per dir-ho així, la conversa sembla girar més sobre el passat que el present o el futur. Anuncia la mort del intel•lectual de la etapa sòlida, aquells que varen denunciar les injustícies i l’ordre establert. També aquells que varen mirar a un altra costat quan el seu model polític i ideològic no s’ha ajustava al seu imaginari revolucionari. Comunisme, feixisme, Segona Guerra Mundial, Guerra Freda i l’oposició ferotge entre comunisme i anticomunisme. Guerra de Vietnam. Descolonització. Colonialisme, capitalisme, el mur de Berlín, desintegració del socialisme real, desconcert generalitzat dels intel•lectuals d’esquerra. Orfes de referències ideològiques. Ascens del pensament únic. Entronització del capitalisme com el supervivent de la guerra ideològica i les guerres culturals per part de la dreta i ascens dels populisme de tota mena, també de l’ultra dreta a Europa. L’aparició de perfils autoritaris dins de les democràcies occidentals, el cas més paradigmàtic és el de Donald Trump. Desplaçament de la història per la memòria. Transformacions digitals i revolució tecnològica que trasbalsen totes les esferes. El presentisme com ideologia capitalista. Dins d’aquests canvis, el paper del intel•lectual queda difós, l’intel•lectual és substituït per l’expert, que pretén una objectivitat falsa, perquè no qüestiona mai l’ordre establert. Canvis en la configuració de la població, l’augment del nivell d’estudis, no ha anat de la mà, d’una consciència transformadora. I això és possible perquè el passat –la història- ja no interessa. És viu un present que col•lapsa el futur, per això, la utopia no existeix en l’horitzó de les noves generacions.