Llegint a Arthur Koestler* escriu el següent:
“Els disturbis còsmics de vegades provoquen tempestes magnètiques a la terra. L'home no té òrgans adequats per percebre'ls, i els marins de vegades no adverteixen que les seves brúixoles han embogit. (…) Lluitàvem amb paraules, i no vèiem que les paraules familiars havien perdut tot sentit i apuntaven en direccions oposades. Dèiem “democràcia”, només, com resant, i poc després la nació més gran d'Europa va votar, mitjançant mètodes perfectament democràtics, el lliurament del poder als seus assassins. Veneràvem la voluntat de Les Masses, i la seva voluntat va resultar ser la mort i la pròpia destrucció. (…) El progrés social pel qual lluitàvem es va convertir en un progrés cap al camp de concentració; el nostre liberalisme ens va fer còmplices dels tirans i els opressors; el nostre amor a la pau convidava a l'agressió i conduïa a la guerra.
Almenys teníem una excusa: no sabíem que vivíem en una tempesta magnètica, que les nostres brúixoles verbals, que havien estat guies tan útils durant el passat, s'havien tornat inútils.” (pàg.65-6)
[“Los disturbios cósmicos a veces provocan tormentas magnéticas en la tierra. El hombre no tiene órganos adecuados para percibirlos, y los marinos a veces no advierten que sus brújulas han enloquecido. (…) Luchábamos con palabras, y no veíamos que las palabras familiares habían perdido todo sentido y apuntaban en direcciones opuestas. Decíamos “democracia”, solamente, como rezando, y poco después la nación más grande de Europa votó, mediante métodos perfectamente democráticos, la entrega del poder a sus propios asesinos. Venerábamos la voluntad de Las Masas, y su voluntad resultó ser la muerte y la propia destrucción. (…) El progreso socialo por el cual luchábamos se conviertió en un progreso hacia el campo de concentración; nuestro liberalismo nos hizo cómplices de los tiranos y los opresores; nuestro amor a la paz invitaba a la agresión y conducía a la guerra.
Por lo menos teníamos una excusa: no sabíamos que vivíamos en una tormenta magnética, que nuestras brújulas verbales, que habían sido guías tan útiles durante el pasado, se habían vuelto inútiles.” (pág.65-6)]
Koestler escrivia aquestes reflexions al 1953. Recordava el que va viure al 1929 a París. Avui, sembla que vivim moments que recorden aquesta metàfora del dels disturbis còsmics, la metàfora actual es diu Cigne Negre. L'augment de la extrema dreta a tota Europa, deuria servir per posar en marxa les nostres brúixoles, perquè l'onada autoritària disfressada de democracia pot acabar molt malament. Ara no tenim excusa, la història del nostre passat no potser negligida alegrament, perquè llavors ens convertint en còmplices.
Per saber més..
Tony Judt. Sobre el olvidado siglo XX. Trad.Belén Urrutia, Taurus. Madrid, 2008. [Capítol I]
No hay comentarios:
Publicar un comentario