Heidegger i la seva particular mirada al món modern (3)

 

3. Vaterland [Patria] y Heimat [Terra natal]

Heidegger, a l'any 1934, identificava al Ésser amb la pàtria (vaterland), en l'historia del poble alemany. "Deu anys més tard, encara identificarà, des de una perspectiva   apocalíptica, els destins d'Alemanya amb els del món sencer". Heidegger, no parla com "intel·lectual", preocupat per la situació de guerra en la què està immers Europa, gràcies a les polítiques criminals i expansionista del règim nazi. Heidegger, parla com un oracle: les seves paraules, no estan pensades per el diàleg ni la discussió, sinó  com un intermediari, en nom de l'Ésser, i així dirà (1943): " ara és l'home de la Terra, junts amb aquesta, el què està en joc, i a més per obra del home mateix*".

Heidegger sembla barrejar poesia i filosofia, perquè l'Ésser sembla impossible de copsar en l'enteniment, però segons Ell, és pot pensar, per això Heidegger veu tant a Parmènides com Heràclit mestre del pensament que  Plató va mal interpretar, i com a conseqüència d'aquest malentès la metafísica ha anat de mal borràs. Dit d'un altre manera, Heidegger reescriu en el pensament filosòfic com diria Rorty*. El problema de tot plegat és si això és el que tenia al cap el mateix Heidegger.

Diu F.Duque: " (...) lo que parece insinuar (en medio de una guerra mundial) es que las tres facciones ideológicas enfrentadas son manifestaciones de un mismo destino: 

1) el de la metafísica, cuyo rasgo fundamental desde el punto de vista político es el desarraigo de la tierra natal (Heimat). 

2) el binomio de la tecnología y el subjetivismo, (..) en lugar, de "revolverse", dando un 'paso atrás' para encaminarse al inicio de ese envío (ahora, exhausto), con un fin doble: a) atisbas allí las posibilidades que quedaron 'ahorradas' tas el alba de la metafísica y b)poner a esta en su límite."

3) el peligro del 'humanismo', frente a las 'anchas espaldas del Ser'. 

Si prens la metafísica amb Plató, arribes sense cap parada possible fins a Nietzsche, Schopenhauer o ja posats fins a Derrida. Potser Derrida, diria que això és anar massa lluny. Per Heidegger, el Ésser necessita la poesia, perquè cap concepte el pot encabir. Si el Dasein podia preguntar per el sentit del Ésser, ara, sembla que no pot, l'humanisme, segons el seu parer, és un perill per la propia supervivència del home. Perquè li fa pensar que ell pot dirigir el seu destí. Heidegger, en el seu estil oracular que sembla reinterpretar els presocràtics, perquè segons Ell, van comprendre que poesia era la manera privilegiada de contemplar el món, sense cap ullera filosòfica, ni cap distinció com ara realitat/aparença. Destí o accelerar  la fi del nihilisme (el món modern)? Com seran els signes de la fi del temps (actuals)? Quina mena de presagis cal veure per actuar-hi?

 

Heidegger i la seva particular mirada al món modern (2)

2. La misèria per falta de misèria*.

Abans que un Déu ens salvessin, hi ha havia la possibilitat què "Lo que hoy se ofrece para colmo en todas partes como filosofia del nacional socialismo, pero que no tiene absolutamente nada que ver con la verdad interior y la magnitud de este movimiento (a saber, con el encuentro entre la técnica planetariamente determinada Y el hombre contemporáneo), pesca en las turbias aguas de los «valores» y las «totalidades»**" (pág.179); pogués revifar Alemanya. Això ho deia al 1935. No cal dir què del que parla és del nacionalsocialisme! Per Heidegger, la filosofia comença amb els presocràtics com l'aurora i amb Plató s'esvaeix la possibilitat del Ser (anava a dir què s'acaba com el rosari de l'aurora). El grecs va fer la pregunta de les preguntes, no van preguntar per les coses sinó per l'esser de les coses. Encara distingien l'Ésser de l'Ens. Però des de la publicació de Introducció a la Metafísica (curs de 1935) al 1953 i posteriorment, l'estat de "penúria", és a dir, hem oblidat la distinció entre ser i ens i avui exaltem sense cap rubor al ens. Segons Heidegger, la modernitat ha uniformitzat el pensament a través de la tècnica. Cal dir què aquesta colonització d'un pensament que esmicola qualsevol possibilitat d'obrir-se al Ser. Heidegger segueix el dictamen de Mateo 24:14, quan diu:" I serà predicat aquest evangeli del regne en tot el món, per a testimoniar a totes les nacions; i llavors aquest serà salvat". Ací, Heidegger, sembla oblidar-se de la nació alemanya per estendré a tothom.

Heidegger seguint a Holderlin parla de "arribar-a-esser-si-mateix, solament a partir de l'estrany". No hi ha retorn, sinó anar a la llar. Poesia, filosofia i política es donen la ma. L'ambivalència de tot plegat és força gran, també molt inquietant. Si aquest món tecnificat va cap el desastre -cal recordar com s'acaba la Segona Guerra Mundial a Hiroshima i Nagasaki (1945)-, la possibilitat d'aniquilació de l'espècia humana no era un desideràtum, era una realitat ben present. Heidegger vol veure amb aquesta expressió descarnada del nihilisme, una senyal, què com els fidels què veuen senyal de la fi del món. De fet com diu F.Duque: "El hecho mismo de que Heidegger haga coincidir tácitamente la derrota del Eje, la Consumació de la metafísica =( nihilisme) i la primacia absoluta de la Tècnica, podría llevar a sospechar que Heidegger extiende ahora ese triple y único destino sobre la Humanidad toda, dejando a un lado las ensoñaciones en torno a un Pueblo Elegido (el poble alemany) para dirigirse a todos los hombres*." Diu al final del llibre Introducció a la Metafísica com expressió del que és avui el món contemporani: "Pero una época para la cual sólo es real lo que se mueve rápidamente y lo que se puede asir con ambas manos, estimará que el preguntar es «ajeno a la realidad», algo que no es rentable* (pág. 186)". La visió teològica d'un final final, li fa pensar que necessiten un canvi dràstic d'orientació sinó volem acabar dins d'una bombolla termonuclear, què aquest si ha estat feta amb mans humanes i propòsit inhumana, malgrat que això no sigui rentable.

Heidegger i la seva particular mirada al món modern (1)

 

En el llibre de Félix Duque, Los buenos europeos, parla de Heidegger al capítol III. Heidegger: en busca de otro inicio*. 

"Remuntant el nihilisme desprès de la Guerra". En aquest apartat, Duque situa a Heidegger i la seva mirada del món, tant, en plena Guerra Mundial com posteriorment. Hi ha intel·lectuals que tant en la seva vida particular com en l'esfera pública mantenen certa coherència. Heidegger va adherir-se al nacional-socialisme (1933-1945), va ser rector de la Universitat de Friburg, on va dimitir al 1934 perquè "la commoció experimentada per l'existència alemanya**" no havia anat més enllà del que pensava Heidegger. Això vol dir que mai és va desdir de la seva afiliació al partit nazi i tot el que volia dir. 

Més interesant és des de un punt de vista filosòfic és la seva mirada del món contemporani. La filosofia és una forma de mirar al nostre entorn, expressar en conceptes el que succeeix per fer-nos càrrec del mon on vivim. I la filosofia, com altres disciplines, pot ajudar a enriquir les nostres mirades, en un món que canvia vertiginosament. 

I cal preguntar-se com ho veia Heidegger?    La resposta és que segons ell, les dos grans corrents ideològiques, Amerikanismus i Bolschewismus*, amenaçant per igual a Alemanya i per extensió a Europa. Aquesta amenaça existencial és producte del nihilisme, què és el destí natural d'Europa-Occident. Un podria preguntar-se si el nihilisme és pot superar, al parer de Heidegger, no és pot, però si tal vegada remuntar. Això és així, perquè el nihilisme, no és altre cosa que la metafísica occidental. A propòsit del nihilisme diu: "L'essència del nihilisme és dona històricament com metafísica*".  I segons ell, des de Plató no hem fet més que anar a cercar aquest nihilisme que ho impregna tot, tant si som conscients com sinó.

Quin és el pecat original d'aquesta maledicció del nihilisme? Segons Heidegger, és l'oblit del ser i posar al ens per sobre d'ell. Per ell, la filosofia occidental ha esborrat la diferència ontològica entre ser i ens en benefici del segon i aquesta opció ha estat fatal per l'occident, és a dir per la metafísica. I l'ens ha generat que tot sigui "mal·leable i modificable ad libitum* (a voluntat)". Qui fa que sigui "mal·leable i modificable"?  L'home, la classe dominant, el Partit, etc., però això és per dir-ho així, l'aspecte extern, perquè de fet, això és possible perquè és el "destí de l'Era de la Màquina*". 

En una data tant allunyada del nostre present, 1943, Heidegger denuncia la massificació per mitjans de comunicació i destrucció, que segons Ell, son el mateix. S'ha exalta de manera obscena l'ens i així pot fer una llista de instruments com son: "la metralladora, la càmera fotogràfica, la "paraula" i el "cartell"*. Segons Ell, la seva funció és "assegurar els objectes". Si aquests aspectes rapsòdics donen idea de la seva comprensió del món, la seva justificació filosòfica és més interessant. Per Ell, tot allò que la metafísica ha posat al centre de la reflexió filosòfica: l'humanisme, la lògica, els valors, el món i Déu, son error del oblit del Esser. I per tant, el nihilisme, no és un camí equivocat, sinó, la conseqüència natural del nostre destí.

Husserl, reivindicava la filosofia per redreçar el camí que havia portat a la ciència a desfer la filosofia, calia contraatacar. Per tant, per Husserl, encara podíem superar la Krisis de les ciències. Per Heidegger, això ja no és possible. Per Ell, "La recaiguda del pensat en la metafísica pren una nova forma: és el final de la filosofia en el sentit de la dissolució completa en las ciències, de la qual la seva unitat és desplega igualment d'un mode nou en la cibernètica*".

Si tot això és veritat, què hem de fer? La resposta de Heidegger és la següent: "L'home no pot abandonar per si mateix aquest destí de la seva essència moderna*".  I si tornéssim a l'Esser? Ací, les homes no poden fer res, cal esperar signes d'un altre aurora*, què permeti reprendre un camí  que mai hem trepitjat. Cal recordar la frase  a Der Spiegel** (1966)  quan diu: "Només un déu ens pot salvar".

Contemplar el futur nihilista

 

Martin Heidegger

"Esa Europa, siempre a punto de apuñalarse a  sí misma en su irremediable ceguera, se encuentra hoy en día entre la gran tenaza que forman Rusia por un lado y Estados Unidos por el otro. Desde el punto de vista metafísico, Rusia y América son lo mismo; en ambas encontramos la desolada furia de la desenfrenada técnica y de la excesiva organización del hombre normal. Cuando se haya conquistado técnicamente y  explotado económicamente hasta el último rincón del planeta, cuando cualquier acontecimiento en cualquier lugar se haya vuelto accesible con la rapidez que se desee, cuando se pueda "asistir" simultáneamente a un  atentado contra un rey de Francia y  a un concierto sinfónico en Tokio, cuando el tiempo ya sólo equivalga a velocidad, instantaneidad y simultaneidad y el tiempo en tanto historia haya desaparecido de cualquier existencia de todos los pueblos, cuando al boxeador se le tenga por el gran hombre de un pueblo, cuando las cifras de millones en asambleas populares se tengan por un triunfo ... entonces, sí, todavía entonces, como un fantasma que se proyecta más allá de todas estas quimeras, se extenderá la pregunta: ¿para qué?, ¿hacia dónde?, ¿y luego qué?*" 

+++++++++

"Esa Europa, miserablemente engañada, siempre a punto de apuñalarse a sí misma, yace hoy entre las dos grandes tenazas de Rusia por un lado y de América por otro. Rusia y América son, desde el punto de vista metafísico, exactamente lo mismo. El mismo desolado frenesí de la técnica desencadenada y de la organización sin raíces del hombre medio. Cuando el más remoto rincón del globo ha sido técnicamente conquistado y económicamente explotado; cualquier acontecimiento es accesible a cualquier velocidad en cualquier lugar y en cualquier momento; cuando podemos experimentar simultáneamente un atentado contra la vida de un rey en Francia y un concierto sinfónico en Tokio; cuando el tiempo es sólo velocidad, momentaneidad y simultaneidad y el tiempo como historia ha desaparecido de todos los pueblos; cuando un boxeador pasa por ser un gran hombre; cuando se considera un triunfo el que se alcancen cifras de millones en reuniones de masas, entonces resuena como un fantasma a través de estas sombras la pregunta: ¿para qué? ¿hacia dónde? ¿y luego qué?**"

+++++++++

El text pertany a Introducción a la metafísica de Heidegger (1935), he deixat les versions traduïdes per comprovar la dificultat que suposa el llenguatge de Heidegger, i com pot fer que la comprensió del text sigui intel·ligible o inintel·ligible. Perquè per Heidegger, la metafísica que va inaugurar Plató ha sigut un malentès que arriba a través de la filosofia cristiana i passa al pensament modern de la mà de Descartes, Kant, Hegel i Nietzsche. És Nietzsche qui veu la impossibilitat de la metafísica i el seu crit: "Deu ha mort", expressant el triomf de la tècnica i el nihilisme com les cares d'una moneda desgastada pel us i que malgrat tot, segueix en circulació. No deixa de ser inquietant la descripció que dona d'aquest món que estava apunt de submergir-se en la barbàrie. 

Obituari: Gianni Vattimo (1936-2023)

 Obiturari

Gianni Vattimo

I

LAS VENTAJAS DE LA SOSPECHA

GIANNI VATTIMO 

 Lo que Nietzsche llamó "escuela de la sospecha" es quizá lo que caracteriza de manera más general el pensamiento de este siglo, a tal punto que puede considerarse su principal "descubrimiento" o herencia para el próximo siglo. Es como si nos hubiéramos dado cuenta de que, como escribe Nietzsche en “Más allá del bien y del mal”, detrás de cada caverna se esconde otra caverna y así sucesivamente. Entendida de esta manera, la escuela de la sospecha no se identifica ni con la simple crítica de la ideología de sello marxista, ni con el psicoanálisis freudiano, según la cual iluminar el inconsciente significa también apoderarse de él y disolver su poder de condicionarnos.  Marxismo y psicoanálisis freudiano encajan, por cierto, dentro de la definición pero, sin la radicalización que sugiere Nietzsche, seguirían siendo sólo nuevas teorías de la verdad y la realidad. Una sospecha muy limitada, por ende, que no se apartaría, en esta versión, de la sospecha que siempre caracterizó la búsqueda -platónica, pero también de los presocráticos- de las "esencias" de las cosas. La sospecha de este siglo -reconocible en tantas posiciones intelectuales de estas últimas décadas- sospecha también de la verdad "verdadera". Heidegger nos enseñó a llamar a este proceso el fin de la metafísica. Efectivamente, si de todo se debe preguntar el por qué, la noción misma del ser se transforma radicalmente. Ya no hay nada ante lo cual el pensamiento pueda aquietarse como frente a un dato definitivo, a un fundamento, a una autoridad indiscutible. Dado que esa imposibilidad de encontrar un fundamento sólido también es insoportable, no se puede eludir la pregunta acerca de las buenas razones que tiene, si las tiene, la escuela de la sospecha. ¿No habrá que sospechar ante todo de la sospecha (demasiado) generalizada? Es la tesis de quienes (iglesias, ideologías tranquilizadoras, autoridades varias) lamentan la tendencia nihilista de la cultura del siglo XX. Y sin embargo, cuesta oponer a esta tendencia nihilista la indicación de algo que posea títulos como para resistirla. Dicho de otro modo: ¿no es acaso experiencia común la caída de los absolutos en nuestra época? Los creyentes objetarán que no es cierto que "Dios ha muerto", como pretendió anunciar Nietzsche. Sin embargo, tampoco la teología cristiana pudo asistir al Holocausto y a los tantos otros horrores del siglo sin tener que rever sus propias ideas acerca de Dios. Pese a ser difícil de soportar porque parece no dejarnos ningún terreno sólido bajo los pies, el nihilismo tiene sus "ventajas". La disolución de los absolutos metafísicos implica también el fin de las autoridades indiscutibles. Si no al triunfo de La Razón, que no llega nunca a certezas definitivas, asistimos por lo menos al triunfo de Las Razones, o sea de la exposición, de tanto en tanto, de los motivos y los argumentos que hacen recomendable una elección más que otras. Así, en el nihilismo del siglo XX entran también teorías que parecen alejadísimas de él, como la del "actuar comunicativo" propuesta por Habermas, según la cual la racionalidad no es sino la "presentabilidad" de una tesis, de un valor, a otros, en términos capaces de ser discutidos "razonablemente" y eventualmente aceptados, y las muchas teorías de la argumentación que se desarrollaron sobre la base de la reflexión sobre la lógica y el lenguaje. Ya no encontramos fundamentos últimos e indiscutibles, sino que debemos tener en cuenta las expectativas, los intereses, el consenso de nuestros semejantes. Podríamos decir, quizá, que al ser y la realidad ya no les interesa la objetividad de las cosas sino más bien la caridad y la atención hacia las personas. De todos los legados que deja el siglo XX, en muchos casos densos y negativos, el nihilismo tal vez sea justamente el más productivo y cargado de futuro. 

 (c) Gianni VATTIMO para Clarín, 1999. Traducción de Cristina Sardo

http://www.alcoberro.info/pdf/vattimo2.pdf (Consulta de 20 de setembre 2023)