En el llibre de Félix Duque, Los buenos europeos, parla de Heidegger al capítol III. Heidegger: en busca de otro inicio*.
"Remuntant el nihilisme desprès de la Guerra". En aquest apartat, Duque situa a Heidegger i la seva mirada del món, tant, en plena Guerra Mundial com posteriorment. Hi ha intel·lectuals que tant en la seva vida particular com en l'esfera pública mantenen certa coherència. Heidegger va adherir-se al nacional-socialisme (1933-1945), va ser rector de la Universitat de Friburg, on va dimitir al 1934 perquè "la commoció experimentada per l'existència alemanya**" no havia anat més enllà del que pensava Heidegger. Això vol dir que mai és va desdir de la seva afiliació al partit nazi i tot el que volia dir.
Més interesant és des de un punt de vista filosòfic és la seva mirada del món contemporani. La filosofia és una forma de mirar al nostre entorn, expressar en conceptes el que succeeix per fer-nos càrrec del mon on vivim. I la filosofia, com altres disciplines, pot ajudar a enriquir les nostres mirades, en un món que canvia vertiginosament.
I cal preguntar-se com ho veia Heidegger? La resposta és que segons ell, les dos grans corrents ideològiques, Amerikanismus i Bolschewismus*, amenaçant per igual a Alemanya i per extensió a Europa. Aquesta amenaça existencial és producte del nihilisme, què és el destí natural d'Europa-Occident. Un podria preguntar-se si el nihilisme és pot superar, al parer de Heidegger, no és pot, però si tal vegada remuntar. Això és així, perquè el nihilisme, no és altre cosa que la metafísica occidental. A propòsit del nihilisme diu: "L'essència del nihilisme és dona històricament com metafísica*". I segons ell, des de Plató no hem fet més que anar a cercar aquest nihilisme que ho impregna tot, tant si som conscients com sinó.
Quin és el pecat original d'aquesta maledicció del nihilisme? Segons Heidegger, és l'oblit del ser i posar al ens per sobre d'ell. Per ell, la filosofia occidental ha esborrat la diferència ontològica entre ser i ens en benefici del segon i aquesta opció ha estat fatal per l'occident, és a dir per la metafísica. I l'ens ha generat que tot sigui "mal·leable i modificable ad libitum* (a voluntat)". Qui fa que sigui "mal·leable i modificable"? L'home, la classe dominant, el Partit, etc., però això és per dir-ho així, l'aspecte extern, perquè de fet, això és possible perquè és el "destí de l'Era de la Màquina*".
En una data tant allunyada del nostre present, 1943, Heidegger denuncia la massificació per mitjans de comunicació i destrucció, que segons Ell, son el mateix. S'ha exalta de manera obscena l'ens i així pot fer una llista de instruments com son: "la metralladora, la càmera fotogràfica, la "paraula" i el "cartell"*. Segons Ell, la seva funció és "assegurar els objectes". Si aquests aspectes rapsòdics donen idea de la seva comprensió del món, la seva justificació filosòfica és més interessant. Per Ell, tot allò que la metafísica ha posat al centre de la reflexió filosòfica: l'humanisme, la lògica, els valors, el món i Déu, son error del oblit del Esser. I per tant, el nihilisme, no és un camí equivocat, sinó, la conseqüència natural del nostre destí.
Husserl, reivindicava la filosofia per redreçar el camí que havia portat a la ciència a desfer la filosofia, calia contraatacar. Per tant, per Husserl, encara podíem superar la Krisis de les ciències. Per Heidegger, això ja no és possible. Per Ell, "La recaiguda del pensat en la metafísica pren una nova forma: és el final de la filosofia en el sentit de la dissolució completa en las ciències, de la qual la seva unitat és desplega igualment d'un mode nou en la cibernètica*".
Si tot això és veritat, què hem de fer? La resposta de Heidegger és la següent: "L'home no pot abandonar per si mateix aquest destí de la seva essència moderna*". I si tornéssim a l'Esser? Ací, les homes no poden fer res, cal esperar signes d'un altre aurora*, què permeti reprendre un camí que mai hem trepitjat. Cal recordar la frase a Der Spiegel** (1966) quan diu: "Només un déu ens pot salvar".
