Heidegger i la seva particular mirada al món modern (1)

 

En el llibre de Félix Duque, Los buenos europeos, parla de Heidegger al capítol III. Heidegger: en busca de otro inicio*. 

"Remuntant el nihilisme desprès de la Guerra". En aquest apartat, Duque situa a Heidegger i la seva mirada del món, tant, en plena Guerra Mundial com posteriorment. Hi ha intel·lectuals que tant en la seva vida particular com en l'esfera pública mantenen certa coherència. Heidegger va adherir-se al nacional-socialisme (1933-1945), va ser rector de la Universitat de Friburg, on va dimitir al 1934 perquè "la commoció experimentada per l'existència alemanya**" no havia anat més enllà del que pensava Heidegger. Això vol dir que mai és va desdir de la seva afiliació al partit nazi i tot el que volia dir. 

Més interesant és des de un punt de vista filosòfic és la seva mirada del món contemporani. La filosofia és una forma de mirar al nostre entorn, expressar en conceptes el que succeeix per fer-nos càrrec del mon on vivim. I la filosofia, com altres disciplines, pot ajudar a enriquir les nostres mirades, en un món que canvia vertiginosament. 

I cal preguntar-se com ho veia Heidegger?    La resposta és que segons ell, les dos grans corrents ideològiques, Amerikanismus i Bolschewismus*, amenaçant per igual a Alemanya i per extensió a Europa. Aquesta amenaça existencial és producte del nihilisme, què és el destí natural d'Europa-Occident. Un podria preguntar-se si el nihilisme és pot superar, al parer de Heidegger, no és pot, però si tal vegada remuntar. Això és així, perquè el nihilisme, no és altre cosa que la metafísica occidental. A propòsit del nihilisme diu: "L'essència del nihilisme és dona històricament com metafísica*".  I segons ell, des de Plató no hem fet més que anar a cercar aquest nihilisme que ho impregna tot, tant si som conscients com sinó.

Quin és el pecat original d'aquesta maledicció del nihilisme? Segons Heidegger, és l'oblit del ser i posar al ens per sobre d'ell. Per ell, la filosofia occidental ha esborrat la diferència ontològica entre ser i ens en benefici del segon i aquesta opció ha estat fatal per l'occident, és a dir per la metafísica. I l'ens ha generat que tot sigui "mal·leable i modificable ad libitum* (a voluntat)". Qui fa que sigui "mal·leable i modificable"?  L'home, la classe dominant, el Partit, etc., però això és per dir-ho així, l'aspecte extern, perquè de fet, això és possible perquè és el "destí de l'Era de la Màquina*". 

En una data tant allunyada del nostre present, 1943, Heidegger denuncia la massificació per mitjans de comunicació i destrucció, que segons Ell, son el mateix. S'ha exalta de manera obscena l'ens i així pot fer una llista de instruments com son: "la metralladora, la càmera fotogràfica, la "paraula" i el "cartell"*. Segons Ell, la seva funció és "assegurar els objectes". Si aquests aspectes rapsòdics donen idea de la seva comprensió del món, la seva justificació filosòfica és més interessant. Per Ell, tot allò que la metafísica ha posat al centre de la reflexió filosòfica: l'humanisme, la lògica, els valors, el món i Déu, son error del oblit del Esser. I per tant, el nihilisme, no és un camí equivocat, sinó, la conseqüència natural del nostre destí.

Husserl, reivindicava la filosofia per redreçar el camí que havia portat a la ciència a desfer la filosofia, calia contraatacar. Per tant, per Husserl, encara podíem superar la Krisis de les ciències. Per Heidegger, això ja no és possible. Per Ell, "La recaiguda del pensat en la metafísica pren una nova forma: és el final de la filosofia en el sentit de la dissolució completa en las ciències, de la qual la seva unitat és desplega igualment d'un mode nou en la cibernètica*".

Si tot això és veritat, què hem de fer? La resposta de Heidegger és la següent: "L'home no pot abandonar per si mateix aquest destí de la seva essència moderna*".  I si tornéssim a l'Esser? Ací, les homes no poden fer res, cal esperar signes d'un altre aurora*, què permeti reprendre un camí  que mai hem trepitjat. Cal recordar la frase  a Der Spiegel** (1966)  quan diu: "Només un déu ens pot salvar".

L'imaginari món de Heidegger

"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)

Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 

Heidegger i la tècnica (I)

 

Heidegger va repensar allò que és donava per sapigut. La paradoxa és que ell ho trastoca tot. No és que Heidegger hagi entrat en una dimensió més clara, més nítida, més real que altres filòsofs haguessin  pogut pensar i dir, l'aportació seva és una reinterpretació de la metafísica. Pensa que s'ha errat en el camí, perquè ens hem obsedit per l'ens i  en hem oblidat de l' ésser. I per ell, això ho trastoca tot. Cal tornar a repensar totes les categories filosòfiques com: substancia, natura, home, tècnica, realitat, veritat, subjectivitat, realisme, concepte, filosofia, etc. El seu llenguatge, i el seu esperit creatiu, fa que les paraules adquireixin connotacions que res més ell, s'ha atrevit a meditar. La filosofia és un camí, pensar el sentit l'ésser és l'objectiu, però es ben cert, que aquesta expressió, que sembla molt fàcil de comprendre, resulta ser un obstacle insuperable, mentre segui pensada en termes d'ens -l'home, una casa, un estel, l'aigua, un martell, la terra, etc.-. La tècnica no una cosa trivial, com nosaltres hem pogut arribar a pensar. És molt més que això, perquè posa en qüestió la mateixa concepció del que som i per extensió el propi sentit del que vol dir ésser. 

“Adónde hemos ido a parar en nuestro extravío? Preguntamos por la técnica y hemos llegado ahora a  la aletheia* [veritat], al salir de lo oculto. ¿Qué tiene que ver la esencia de la técnica con el salir de lo oculto? Contestación: es lo mismo. Pues en el salir de lo oculto tiene su fundamento todo traer-ahí-delante. Pero éste coliga en sí los cuatro modos del ocasionar -la causalidad- y se hace valer plenamente sobre ellos. A la región de la causalidad pertenecen fin y medio, pertenece lo instrumental. Lo instrumental es considerado el rasgo fundamental de la técnica. Si nos preguntamos paso a paso lo que es propiamente la técnica, representada como medio, llegaremos al salir de lo oculto. En él descansa la posibilidad de toda elaboración productora**.” (pág.15)

L' altre Heidegger !

 

Fritz Heidegger

A propòsit de Heidegger, Safranski* explica les aventures del seu germà Fritz. Diu d'ell el següent: " Gozaba de tal popularidad en la ciudad que más tarde la "tarjeta de presentación" del que ya se había convertido en filósofo de renombre mundial era la de ser el hermano de Fritz. Fritz Heidegger era tartamudo, pero, según cuentan en Messkirch, sólo cuando se ponía "serio no podía expresarse", entonces en lugar del Dasein [ser-ahí] de Heidegger le salía su Da-da-dasein." (pág.32) 

PD: No en diguin que no té la seva gràcia!

A propòsit del Heidegger de Arturo Leyte (I)

 

La reedició del llibre d'Arturo Leyte, Heidegger: una introducción* (2024), la primera edició va ser el 2005, permet fer-se una idea de les dificultats de llegir filosofia, d'un autor que sempre va voler envoltar-se d'un aura enigmàtica, al estil de Heràclit, un dels seus autors predilectes. 

A la introducció a la nova edició Leyte fa una dedicatòria molt sentida al inici del seu estudi: A Felipe Martínez Marzoa, que me enseñó a leer a Heidegger.

En la seva primerenca obra de Marzoa, Historia de la Filosofía**, el segon volum hi ha un apartat F. A propòsit de Heidegger (pàg.485). 

En ell, fa unes consideracions que sobten per aquell que vol accedir-hi al pensament d'un contemporani com Heidegger (1889-1976). 

Diu expressament: " Aquí no se va hacer una exposición del pensamiento de Heidegger. (...) tenemos, de todos modos, que decir algo de Heidegger (pág.486)". 

Diu que Heidegger  és un pensador inactual, però Habermas posa context: "(...) el influjo de Heidegger no se limita ni mucho menos a las universidades; los más adictos se congregan más bien ante portas:  (...) En cierto modo, encajan muy bien con el comportamiento de este pensador que rehuye los congresos de sus colegas de profesión y gusta de exhibirse ante las asambleas de sus hermanos legos. Entre ellos, han alcanzado una fama ya proverbial los capitanes de la industria que buscan reposo en el monte Bühler. Tal vez esta encantadora tentativa de interesar a los managers o las "sendas perdidas" represente la otra cara del contacto de Heiddegger con la realidad; la cara, por así decirlo, opuesta al Ser -las malas lenguas hablan de una mezcla de mística y "sentido de la oportunidad***". (pág.65) 

Habermas en aquest fragment posa clar la seva postura envers d'un pensador que con diu ell, en el seu vocabulari no existeix la paraula comunicació entre el seus termes fonamentals. Per Marzoa, cal recordar que aquesta Historia de la filosofia va ser escrita quan tenia 29 anys. Per Marzoa, Heidegger cal llegir-lo, cal pensar-hi, en el que diu, especialment a Sein und Zeit (El ser y el tiempo). Heidegger al parer de Marzoa, és l'únic pensador actual que interroga amb radicalitat els autors de la historia de la filosofia: Heràclit fins A Nietzsche. Per dir-ho així, el pensament de Heidegger es veure la filosofia amb l'acte del pensament, de la reflexió, de les preguntes sense respostes que ininterrompudament es van plantejant tot autèntic filòsof. Estableix una afirmació contundent, no hi ha dos Heidegger I i II, sinó una transformació en el llenguatge.