Entrevista a Juan Francisco Martín Seco (i II)

 

L'entrevistador, li pregunta per la reforma fiscal, "quines característiques tindria aquesta reforma?

Martín Seco parla de com els "governs populistes" -i el presidit per Sánchez ho és- tendeixen ha fer retòrica, oblidant-se que el capital és global i com be diu "sense afectes en la progressivitat, i en moltes ocasions amb resultats inclús negatius. Obliden la lliure circulació de capitals".

Sánchez i Pablo Iglesias en l'acord de legislatura tenien la reforma fiscal com un dels arguments forts, però no s'ha fet, és més diu: "No és va escomès ni ha hagut intenció de fer-la." Una veritable reforma implica la idea de progressivitat en les "quatre grans tributs: IRPF, impost sobre societats, patrimoni i successions i donacions".

"Qualsevol reforma que es volgui a cometre en el IRPF te que començar per tornar al seu caràcter global, amb una sola base imposable i una sola tarifa". La dificultat tècnica i les implicacions ideològiques fan molt difícil en un món globalitzat, aquest model, perquè avui, les rendes del capital surten millor parades que les rendes del treball.

I ara entrem en un terreny on l'entrevistat dona mostres del seu jacobinisme i anava a dir el seu model d'Estat. 

L'entrevistador pregunta per la renovació del CGPJ. Veu algun camí per sortit de l'atzucac actual? 

Parla com si els jutges fossin apolítics, malgrat l'experiència que des de fa masses anys dura a la política espanyola. L'aplicació de la majoria de tres cinquenes parts per l'elecció, potser tenia sentit dins del bipartidisme, però aquesta realitat -propia de la Transició i fins el 2004-, però avui això és inviable tal com succeeix en el bloqueig del membres del CGPJ des de fa cinc anys! Diu en una demostració de jacobinisme tronat: "Però el que és ineludible és que no s'adulteri la forma en que s'aplica la majoria dels tres quints en l'elecció d'aquells consellers que tenen designat el Senat i el Congrés." Sembla molt estranys que vist tot el que ha passat encara ho volgui defensar. L'experiència ha mostrar que els jutges elegits per els partits polítics, acaben polititzats, i avui més que mai. 

Parla de la llengua a propòsit del us al Congrés de diputats. Quins problemes veu vostè en el us de les llengües cooficials en el Congrés del diputats?

La resposta de Martín Seco, és propia del seu jacobinisme centralitzador. Per ell son una nosa innecessària, ell diu "el seu us es converteix en un autèntic incordi". Per ell, la llengua oficial ha de ser el castellà. 

Com no podia ser d'altre manera carrega contra els independentistes. Identifica la llengua perifèrica, específicament el català  com una imposició del independentistes al govern de Sánchez. Potser no s'ha dona que el mateix podríem dir del castellà, però ell ni s'ho plantejat!

 

Parlant dels indults, li pregunten: No és una forma de passar pàgina? Se'ls ha indultat i no ha passat res greu. 

La seva resposta que "aquest és el discurs del sanchisme." Ell és molt crític contra la concessió dels indults. Segons ell, tot el que s'ha fet fins ara, te com objectiu mantenir-se en el poder.

El seu món d'una Espanya centralitzada i forta, no pot tenir cabuda cap idea secessionista. Per ell, això és un delicte de lesa majestat! 

Li pregunta si s'ha trencat la unitat d'Espanya?

Sembla que molts antics militants d'esquerra jacobina, la visió d'una Espanya diferent és per ells una catàstrofe còsmica. Vist en perspectiva, semblen els marmessors de Franco! 

Segon ell, diu "en certa forma la unitat d'Espanya està ja trencada. I torna al retret de les CCAA. Sembla que aquest ideal és molt a prop de Vox. Li molesta les autonomies, cal recordar   que originalment és volia reactivar aquelles que havien estat proclamades en l'època de la República  -Catalunya, Andalusia, Galicia i Euskadi-, desprès va venir la LOPA que va obligar allò que a Catalunya és va dir "cafè per tots". 

Segurament, no tothom ho veu de la mateixa manera, però el procés independentista ha estat l' intent de  transformació més important en qüestió de la relació entre Estat i Generalitat d'aquests quaranta anys. Sembla que l'entrevistat no ho veu així. Sembla que per ell, la Constitució de 1978 és la millor dels mons possibles, i esclar, no troba necessitat de canviar-la ni una coma. Tots els tòpic contra Catalunya des del unionisme estan en les seves paraules. 

-Dedica el llibre a Julio Anguita i Nicolás  Redondo. De què foren exemples Anguita i Redondo? 

La seva resposta: "No és una dedicatòria, sinó una reminiscència dolorosa. El llibre va de records i de la necessitat de no oblidar tot el que ha ocorregut en aquests quatre anys. Entre el que ha succeït, la mort d'aquests dos amic. 

Lo del exemple crec que és obvi. No necessita explicació". Bona resposta si no vols embolicar-te. Ho deia abans, sembla que el polítics  de la Transició tot aquest món global no acaben d'estar massa còmodes i sobretot, no entenen que les societats tenen aspiracions diferents d'aquells que va viure fa quaranta anys. I aquest és el cas de Martín Seco un jacobí nostàlgic d'altres temps.

Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)

El parany de la filosofia per explicar altres coses

 Llegeixo amb incredulitat l’article de Julio Quesada, “La irrupción del nacionalismo en la filosofía”, que apareix a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

Julio Quesada Martín

El text vol ser una eina contra el nacionalisme, no pas espanyol, sinó català i basc. Si parlà del nacionalisme alemany, però la seva ànima està a un altre lloc. Parla de la kulturkampf, Bismarck i la metafísica de la identitat alemanya. Però allò que es una qüestió filosòfica-política, una disputa de Bruno Bauch i Ripke-Künh, i Ernerst Cassirer a propòsit del concepte del prejudicis antisemites, Quesada posa cullerada per la qüestió nacional –perifèrica- i durant una bona estona s'oblida de la disputa filosòfica.

Deixo de banda les seves disquisicions filosòfiques i subratllo la qüestió catalana i basca. Axì, estableix un dogma: “Todo nacionalismo tiene como raíz cultural un problema filosófico y psiquiátrico de percepción del mundo. Para estos identitarios la cultura no es un punto de partida para salir de la caverna, sino el origen de su enfermedad nacional. Como hemos comprobado en Alemania y, más recientemente, en España con ETA y Catalunya, la nación deja de ser un problema teórico, una cuestión de ideas, y pasa a ser una peligrosa enfermedad desde el momento en que el campo de los conceptos es sustituido por lo que Roberto Espósito denominó “cordón inmunológico” (Bíos, Filosofía y biopolítica)”. Cuando esta identidad de la nación funciona en clave inmunológica, la percepción del otro, ya sea el judío o el español, siempre se basa en una metafísica dogmática, naturalista y xenofóbica. Tanto, que se puede llegar a afirmar desde la universidad que Cerventes era, realmente, catalán.” (pàg.117) 

Sembla que segons l’autor, parlar de nacionalisme, és ja improcedent. Però perquè hauria de ser-ho? Tot estat va començar amb una nació. Potser l’autor pensa que els Trastamara eren la representació d’Espanya, quan encara no existia Espanya com entitat política. Reivindicar el seu origen, perquè hauria de ser un problema psiquiàtric? Jo, per exemple, no vaig saber, sinó molt tard, l’origen de Catalunya i la seva historia. Sabia qui era don Pelai, però no pas l’origen de les quatre barres, per posar un exemple, és clar, que en van educar en un règim dictatorial, on la Reconquesta era l’origen d’allò que és diu Espanya.  Saber l’origen no és un sentiment patològic. Ningú, vol quedar-se en el passat, tothom mira el futur, per això estranya tant el que diu l’autor. 

L’utilització d’ETA al costat de Catalunya és una infamia que els agrada molt a tots aquest que denuncien l'opressió dels castellans a Catalunya o el País Basc. Això s’ha fet un topos clàssic, perquè una mentida repetida infinitat de vegades acaba calant i convertir-se en una veritat (fake ews) interessada. Parlar de cordó immunològica, és una ximpleria que els agrada al nacionalisme espanyolista, perquè reforça la seva pròpia narrativa. “Sostengo que todo nacionalismo lleva dentro a un antsemita del espíritu. ¿Quiénes son los judíos alemanes en las Vascongadas y en Cataluña?: los españoles. (pág.119)

El problema de tot això, és que Catalunya, és plural, xarnega, i això no acaba d’encaixar al ideari espanyolista. Com dei Jordi Pujol, català és aquell que viu i treballa a Catalunya. Era una manera molt inclusiva de ser català. Hi comparacions odioses, i comparar els jueus amb el espanyols (sic) sembla una mica massa. Perquè com pot el articulista distingir a un d’altra? Com vivim en una societat que és vol democràtica, les diferències polítiques s’expressen a les urnes. Parlar de las vascongadas (sic), desprès de quaranta anys de Constitució, sembla més propi del llenguatge franquista o neofranquista. Però el nom no fa la cosa. L'anècdota de Cervantes, caldria indicar el nom i cognom d’aquells que la fan grossa.

“ [historia i nacionalisme] tal y como hacen los “historiadores” del mito vasco, catalán, gallego o bable: retorciendo la certeza histórica hasta que coincida  con la verdad de sus prejuicios. (…) si “la meta está en el origen” (Fernando Savater: El mito nacionalista, 1996), entonces nos debería quedar claro que es imposible dialogar con un antisemita del espíritu porque, lo vengo escribiendo, ahí siempre vive (habita) un nacionalista que es autóctono, otro mito, y xenófobo por “historicidad”.No piensan porque es el origen lo que piensa por el “colectivo”. (…) Si estas barbaridades no hubieran vertebrado la Bildung (educación, formación crianza) con la que, desde principio del XIX, se llevó a cabo la formación del espíritu nacional alemán, nunca se hubiera llegado al Holocausto; de la misma forma que sin una persistente educación y propaganda del separatismo vasco, permitido por nuestros gobiernos, la sociedad vasca nunca hubiera cobijado el terrorismo de ETA, ni el nacionalismo catalán habría podido llevar a cabo su cultural golpe de Estado. (…)”. (pàg.120)

Me permès subratllar en negreta, conceptes que s'utilitzen com a sinècdoque. Aquesta utilització persistent no és neutre, No sé si l’autor té clar que els sistema educatiu basc, té tres sistemes educatius, en basc( model D), bilingüe( model B), castellà (model A, amb assignatura  de llengua basc). El Sr. Quesada utilitza un novedós concepte per el cas català, “cultural golpe de Estado", què vol dir? Un cop d’Estat al Parlament? Això sembla difícil de pair. Segons ell, la “bildung” catalana ha portat a aquest “cultural cop d’Estat”, perquè hi ha un fil d’or entre l’educació i les opcions nacionalistes, llavors, com explicar fenòmens com l’ascens de Cs?

Finalitza el seu article amb una apologètica de Hayek i la seva reivindicació individualista contra la llavor de tots els mals que va ser la “nacionalització de la industria” a la I Guerra Mundial, que va transformar la educación en la “nacionalització del pensament”. I pot afirmar que “las raíces del nazismo no están en el capitalismo, sino en el socialismo”. Acaba exhortant a llegir “Camino de servidumbre” de Hayek. Per aquestes sendes, és pot arribar, sense cap dificultat a pensar que el nacionalisme català, es socialista, i col•lectivista  i ja posats nazicatalanistes!