(1925-1985)
Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):
“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”
I segueix:
“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.
Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta:
“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?
-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.
Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”
* Algú sap de qui parlo?
PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)
