“Publicar en la España del año 1967 un libro sobre marxismo que no sea convencional, está muy lejos de ser una tarea fácil.” Una de les paraules clau d’aquells temps, és la paraula ‘compromés’. Aranguren és un intelectual compromés. Això no vol dir que sigui militant, sinó “mantenerse solidariamente solitario y solidariamente solidario*” (pág.12).
Aranguren, era una de les figures –hi havia molt poques veus discordants contra el règim- eminents de la intel·lectualitat dels anys 60. Una bona part de intel·lectuals eren de filiació marxista, i per ells, la clandestinitat era de rigor. Havia publicat un llibre cabdal en l’àmbit de la ètica, el títol Ètica** (1958, 1979, 1981). Un llibre què per primera vegada anava més enllà del neotomisme i recollia totes les corrents que en aquells moments parlaven d’ètica. Així, copsant l'índex d’autors, podies trobar a Aristòtil, Bergson, Bultmann, Broad, Camus, Ciceró, Comte, Croce, Descartes, Dewey, Díez-Alegría, Fichte, Hartman, Hegel, Heidegger, Kant, Kierkeggard, Laín Entralgo, Lutero, J.Marías, Moore, Nietzsche, Ortega y Gasset, Plató, Reiner, Sartre, Scheler, Seneca, Sòcrates, Tomàs d’Aquino, Wittgenstein, Zubiri.
Potser aquesta nomina, avui dia, no dir res d’especial, però al any de la seva publicació era una autèntica revolució en l’orbita nacional-catòlica. Hi havia representada els clàssics del pensament antic i medieval, però també i molt especialment, les corrents contemporànies, filosofia analítica, l’existencialisme, pensament teològic protestant.
En el llibre “marxismo como moral”, planteja la idea que Marx, plantejava un repta moral, malgrat que en els seus escrits, no hi ha un llibre dedicat a l’ètica. I malgrat tot, Aranguren el vol rescatar per la causa de l’ètica. Per què què és sinó la revolució, com a motor d’un món més humà? No és això una qüestió ètica?
Cal tenir en compte, la idea que la historia és lluita de classe. A cada època, hi ha hagut uns valors de les classes dominants que han fixat els valors que representaven els ideals de la societat (ideologia). Aquest relativisme, dona peu a Marx, da llançar a la paperera de la història els valor burgesos enfront de la nova classe com és el proletariat.
Quan parla de compromís, una de les idees fortes és que el diàleg entre marxisme i cristianisme. No vol una mena de totum revolutum, perquè ambdós, son massa diferents, malgrat les possibles comparacions. El diàleg té que situar-se en el compromís social, tant de l’església catòlica com la corrent marxista.
La distancia entre la publicació del llibre i avui, sembla una distància sideral. L’antiga URSS ha desaparegut, les corrents marxistes, és baten en retirada davant l’onada del neocapitalisme bàrbar, Marx ja no és el que era com a referent ideològic, així com l’església tocada per les onades de dessacralització del món actual.
Sembla que tot el potencial que hi havia en aquells moments, s’ha esvaït de manera irreparable. El pensament únic ho vol envair tot. La consigna: “Això és el que hi ha”, “No hi ha cap altre camí”, son el mantra de l’onada neoconservadora. Parlar de diàleg, sembla avui un anatema en els temps actuals, on l’única raó que preval, és la violència. De fet si que necessiten un nou compromís on la qüestió social sigui un altre cop posada sobre la taula. Llibres com el que estem comentant, donen fe que avui és tant necessari com en el seu temps.
