Mostrando entradas con la etiqueta Ètica. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ètica. Mostrar todas las entradas

Ressenya: La razón sin esperanza (I)




 Ahir vaig acabar de llegir el llibre de Javier Muguerza, La razón sin esperanza*. Un llibre on és recullen diferents articles publicats en diverses revistes especialitzades al llarg del temps (1976, 1970, 1971, 1973, 1974). El fil conductor és l’anàlisi des de una perspectiva analítica de l’ètica. I sota aquesta perspectiva, s’amaga el que vol dir racionalitat.

Un llibre brillant, amb diàleg amb tots els autors de les corrents analítiques, i també no analítiques, com la marxista. Un diàleg ple de controvèrsies, d'atzucacs dins de cada corrents, de insuficiències i contradiccions. Des de l’axioma empirista, obert per Hume i la seva distinció entre ser i haver ser, que ha permès gastar pantans de tinta, hi que ha creat la famosa  fal·làcia naturalista. 

Hi ha moments, què la filosofia analítica, des de G.E.Moore, sembla que ha solucionat els problemes morals i la seva obsessió per analitzar les paraules, visitant els diccionaris. Però, res més lluny de la realitat. La paraula clau es donar raons del perquè fem el que fem. I això implica una teoria de la racionalitat. I un problema sorgeix immediatament. El pou sense fons de les distincions. Un pou que explica perquè no hi ha manera de sortir de les apories que porten aquests anàlisis. Kant volia accedir a la raó pràctica sense la motxilla del coneixement, raó teòrica. Per ell, la raó és capaç de saber què cal fer. Una ètica formal on la bona volutad ho és tot. Però, la filosofia analítica, no vol aquesta solució. Si Wittgenstein I, una pedra a la sabata de tothom, ha indicat en un primer moment, que de l’ètica, millor era el silenci. Després, el Wittgenstein II, va explicar que el llenguatge de l’ètica és un joc, com qualsevol altre joc, sigui, el llenguatge científic o el llenguatge comú. 

Hi havia autors que volien dissoldre els problemes ètics. És una manera de resoldre els problemes a base de decretar que aquests problemes no existien. I així, en un primer moment, amb A.J.Ayer** i el positivisme lògic, van poder indicar que el llenguatge de l’ètica pertany a les “qüestions de valor” enfront de les “qüestions de fet”. Per Ayer, les qüestions de valor, son “expressions d’emocions que no poden ésser vertaderes ni falses”. Ayer a l'analitzar el llenguatge ètica, pretén fer metaètica. No vol embolicar-se en les qüestions del que vol dir, bo, dolent, felicitat, creença, utilitat, etc. 

Muguerza, fa broma sobre els exemples que els filòsofs analítics fan servir per explicar les seves exquisides distincions ètiques. L’abast dels exemples, no surten del camp de criquet ni de les biblioteques. Puc fer trampa en el joc? Puc emportar-me un llibre sense que el bibliotecari s’assabenti? Potser aquests autors, literalment, viuen dins de les biblioteques i com a molt surt al exterior per jugar al criquet o potser no tenen cap interès en el món que els envolta. I això connecta amb una diatriba de Matthew Stewart a aquests autors***. 

Si aprofundim en l’ètica dels analítics d’Oxford, res millor que escoltar una veu, que apareix al llibre, Elizabeth Anscombe, per plantejar una qüestió que surt dels camps de criquet i les biblioteques. Estem a l’any 1957, la Universitat d’Oxford volia concedir el títol de doctor honoris causa al expresident Harry Truman, malgrat que va ser ell que va ordenar llançar les bombes atòmiques  sobre Hiroshima i Nagasaki, l’agost de 1945. Anscombe li semblava que el seu acte el desqualificava per rebre el títol i la institució què l’havia anomenat. Quin paper van jugar els eminents professors de filosofia d’Oxford? La resposta és cap ni una! Potser calia estudiar, que volia dir, “tirar una bomba atòmica a aquestes ciutats”, tant anàlisi escrupolós amb les paraules i ser incapaços de dir o mostrar alguna cosa sobre aquest fet, dona idea de perquè el criquet i la biblioteca eren un refugi contra la funesta realitat ( no els agrada aquesta paraula). Anscombe va poder dir d’aquesta filosofia el següent:

“(...) es impossible tenir forma alguna de llei moral universal, ja que lleis com “esta mal mentir” (...) son meres “regles empíriques” que una persona experimentada sap quant incomplir, i que la lenitat en l’aplicació d’aquestes regles en casos individuals deu jutjar-se en funció de si pots encaixar en el “way of life” preferit de la persona i en què mesura (...) aquestes filosofies impliquen, per tant, el rebuig de la idea de que qualsevol classe d’actes, com l’assassinat, per exemple, deu excloure absolutament****” (p.137). De fet, si el mitja és dolent –l’assassinat massiu- la fi queda contaminada irremeiablement.

Murguerza, obra una amplíssima panòplia d’arguments i diàlegs entre una nòmina d’autors molt selecte. Tracta de donar a cadascú el que és seu. Però a l’hora els posa davant de les contradiccions e insuficiències que cada posició porta en si mateixa. Ningú escapa a aquesta tasca crítica i per descomptat, les seves pròpies tesis. Cada capítol, se'n branca en diferents camins de discussió, especialment al capítol VII, què te com a títol: “A modo de epílogo: últimas aventuras del preferidor racional” (p.227). D'aquest capítol parlaré en un altre entrega.


Ressenya: El marxismo como moral




El llibre El marxismo como moral,  és del 1968, la 4ª edició és del 1980. Diu a la introducció:

“Publicar en la España del año 1967 un libro sobre marxismo que no sea convencional, está muy lejos de ser una tarea fácil.” Una de les paraules clau d’aquells temps, és la paraula ‘compromés’. Aranguren és un intelectual compromés. Això no vol dir que sigui militant, sinó “mantenerse solidariamente solitario y solidariamente solidario*” (pág.12).

Aranguren, era una de les figures –hi havia molt poques veus discordants contra el règim- eminents de la intel·lectualitat dels anys 60. Una bona part de intel·lectuals eren de filiació marxista, i per ells, la clandestinitat era de rigor. Havia publicat un llibre cabdal en l’àmbit de la ètica, el títol Ètica** (1958, 1979, 1981). Un llibre què per primera vegada anava més enllà del neotomisme i recollia totes les corrents que en aquells moments parlaven d’ètica. Així, copsant l'índex d’autors, podies trobar a Aristòtil, Bergson, Bultmann, Broad, Camus, Ciceró, Comte, Croce, Descartes, Dewey, Díez-Alegría, Fichte, Hartman, Hegel, Heidegger, Kant, Kierkeggard, Laín Entralgo, Lutero, J.Marías, Moore, Nietzsche, Ortega y Gasset, Plató, Reiner, Sartre, Scheler, Seneca, Sòcrates, Tomàs d’Aquino, Wittgenstein, Zubiri.   

Potser aquesta nomina, avui dia, no dir res d’especial, però al any de la seva publicació era una autèntica revolució en l’orbita nacional-catòlica. Hi havia representada els clàssics del pensament antic i medieval, però també i molt especialment, les corrents contemporànies, filosofia analítica,  l’existencialisme, pensament teològic protestant. 

En el llibre “marxismo como moral”, planteja la idea que Marx, plantejava un repta moral, malgrat que en els seus escrits, no hi ha un llibre dedicat a l’ètica. I malgrat tot, Aranguren el vol rescatar per la causa de l’ètica. Per què què és sinó la revolució, com a motor d’un món més humà? No és això una qüestió ètica?

Cal tenir en compte, la idea que la historia és lluita de classe. A cada època, hi ha hagut uns valors de les classes dominants que han fixat els valors que representaven els ideals de la societat (ideologia). Aquest relativisme, dona peu a Marx, da llançar a la paperera de la història els valor burgesos enfront de la nova classe com és el proletariat.   

Quan parla de compromís, una de les idees fortes és que el diàleg entre marxisme i cristianisme. No vol una mena de totum revolutum, perquè  ambdós, son massa diferents, malgrat les possibles comparacions. El diàleg té que situar-se en el compromís social, tant de l’església catòlica com la corrent marxista. 

La distancia entre la publicació del llibre i avui, sembla una distància sideral. L’antiga URSS ha desaparegut, les corrents marxistes, és baten en retirada davant l’onada del neocapitalisme bàrbar, Marx ja no és el que era com a referent ideològic, així com l’església tocada per les onades de dessacralització del món actual. 

Sembla que tot el potencial que hi havia en aquells moments, s’ha esvaït de manera irreparable. El pensament únic ho vol envair tot. La consigna: “Això és el que hi ha”, “No hi ha cap altre camí”, son el mantra de l’onada neoconservadora. Parlar de diàleg, sembla avui un anatema en els temps actuals, on l’única raó que preval, és la violència. De fet si que necessiten un nou compromís on la qüestió social sigui un altre cop posada sobre la taula. Llibres com el que estem comentant, donen fe que avui és tant necessari com en el seu temps.


Ressenya: Espíritus del Presente

  Ressenya: Wolfram Eilenberger, Espíritus del Presente . Los últimos años de la Filosofía y el Comienzo de una Nu...