Ressenya: La razón sin esperanza (I)

 Ahir vaig acabar de llegir el llibre de Javier Muguerza, La razón sin esperanza*. Un llibre on és recullen diferents articles publicats en diverses revistes especialitzades al llarg del temps (1976, 1970, 1971, 1973, 1974). El fil conductor és l’anàlisi des de una perspectiva analítica de l’ètica. I sota aquesta perspectiva, s’amaga el que vol dir racionalitat.

Un llibre brillant, amb diàleg amb tots els autors de les corrents analítiques, i també no analítiques, com la marxista. Un diàleg ple de controvèrsies, d'atzucacs dins de cada corrents, de insuficiències i contradiccions. Des de l’axioma empirista, obert per Hume i la seva distinció entre ser i haver ser, que ha permès gastar pantans de tinta, hi que ha creat la famosa  fal·làcia naturalista. 

Hi ha moments, què la filosofia analítica, des de G.E.Moore, sembla que ha solucionat els problemes morals i la seva obsessió per analitzar les paraules, visitant els diccionaris. Però, res més lluny de la realitat. La paraula clau es donar raons del perquè fem el que fem. I això implica una teoria de la racionalitat. I un problema sorgeix immediatament. El pou sense fons de les distincions. Un pou que explica perquè no hi ha manera de sortir de les apories que porten aquests anàlisis. Kant volia accedir a la raó pràctica sense la motxilla del coneixement, raó teòrica. Per ell, la raó és capaç de saber què cal fer. Una ètica formal on la bona volutad ho és tot. Però, la filosofia analítica, no vol aquesta solució. Si Wittgenstein I, una pedra a la sabata de tothom, ha indicat en un primer moment, que de l’ètica, millor era el silenci. Després, el Wittgenstein II, va explicar que el llenguatge de l’ètica és un joc, com qualsevol altre joc, sigui, el llenguatge científic o el llenguatge comú. 

Hi havia autors que volien dissoldre els problemes ètics. És una manera de resoldre els problemes a base de decretar que aquests problemes no existien. I així, en un primer moment, amb A.J.Ayer** i el positivisme lògic, van poder indicar que el llenguatge de l’ètica pertany a les “qüestions de valor” enfront de les “qüestions de fet”. Per Ayer, les qüestions de valor, son “expressions d’emocions que no poden ésser vertaderes ni falses”. Ayer a l'analitzar el llenguatge ètica, pretén fer metaètica. No vol embolicar-se en les qüestions del que vol dir, bo, dolent, felicitat, creença, utilitat, etc. 

Muguerza, fa broma sobre els exemples que els filòsofs analítics fan servir per explicar les seves exquisides distincions ètiques. L’abast dels exemples, no surten del camp de criquet ni de les biblioteques. Puc fer trampa en el joc? Puc emportar-me un llibre sense que el bibliotecari s’assabenti? Potser aquests autors, literalment, viuen dins de les biblioteques i com a molt surt al exterior per jugar al criquet o potser no tenen cap interès en el món que els envolta. I això connecta amb una diatriba de Matthew Stewart a aquests autors***. 

Si aprofundim en l’ètica dels analítics d’Oxford, res millor que escoltar una veu, que apareix al llibre, Elizabeth Anscombe, per plantejar una qüestió que surt dels camps de criquet i les biblioteques. Estem a l’any 1957, la Universitat d’Oxford volia concedir el títol de doctor honoris causa al expresident Harry Truman, malgrat que va ser ell que va ordenar llançar les bombes atòmiques  sobre Hiroshima i Nagasaki, l’agost de 1945. Anscombe li semblava que el seu acte el desqualificava per rebre el títol i la institució què l’havia anomenat. Quin paper van jugar els eminents professors de filosofia d’Oxford? La resposta és cap ni una! Potser calia estudiar, que volia dir, “tirar una bomba atòmica a aquestes ciutats”, tant anàlisi escrupolós amb les paraules i ser incapaços de dir o mostrar alguna cosa sobre aquest fet, dona idea de perquè el criquet i la biblioteca eren un refugi contra la funesta realitat ( no els agrada aquesta paraula). Anscombe va poder dir d’aquesta filosofia el següent:

“(...) es impossible tenir forma alguna de llei moral universal, ja que lleis com “esta mal mentir” (...) son meres “regles empíriques” que una persona experimentada sap quant incomplir, i que la lenitat en l’aplicació d’aquestes regles en casos individuals deu jutjar-se en funció de si pots encaixar en el “way of life” preferit de la persona i en què mesura (...) aquestes filosofies impliquen, per tant, el rebuig de la idea de que qualsevol classe d’actes, com l’assassinat, per exemple, deu excloure absolutament****” (p.137). De fet, si el mitja és dolent –l’assassinat massiu- la fi queda contaminada irremeiablement.

Murguerza, obra una amplíssima panòplia d’arguments i diàlegs entre una nòmina d’autors molt selecte. Tracta de donar a cadascú el que és seu. Però a l’hora els posa davant de les contradiccions e insuficiències que cada posició porta en si mateixa. Ningú escapa a aquesta tasca crítica i per descomptat, les seves pròpies tesis. Cada capítol, se'n branca en diferents camins de discussió, especialment al capítol VII, què te com a títol: “A modo de epílogo: últimas aventuras del preferidor racional” (p.227). D'aquest capítol parlaré en un altre entrega.

La filosofia analítica al microscopi

 

Fa poc parlava de l'obra de Copleston i la seva Historia de la filosofia. Deia que amb el pas del temps, encara és un llibre imprescindible. Ell, és un militant, i per això, les seves reflexions i crítiques son sempre interessants.  I de la mateixa manera que recomano el seva historia, també pot ser útil el llibre de Matthew Stewart, La verdad sobre todo. Una irreverente historia de la filosofía con ilustraciones*. 

"Oh, ser profesional

En la conformación de la filosofía analítica, la apuesta por el profesionalismo ha sido más importante que cualquier objetivo teórico o programa de investigación.

La filosofía analítica es, en muchas formas, la consecuencia lógica de la similación de la filosofía en el moderno sistema universitario angloamericano como un departamento de estudios secular y autosuficiente. Si bien el camino hacia las recompensas teóricas en la filosofía no fue nunca fácil de encontrar, no cabe decir lo mismo del tránsito hacia sus recompensas institucionales.  (...) Recompensa la aureola de objetividad tal y como es exhibida mediante la jerga técnica y los símbolos matemáticos. Favorece la especialización: una aproximación fraccionaria a los problemas asilados como parte de un proyecto colaborativo, impersonal, para avanzar en el conocimiento. (...) Cuanto más acotado sea el proyecto en el que perseverar e identificarse en el nombre de la filosofía, más susceptible será uno de liderar en ese campo.

Hay una cierta superficialidad en el profesionalismo de la filosofía anlítica. La impresión de profesionalismo permanece fuerte en el micronivel: en escuelas específicas, en presentaciones individuales, en debates concretos. En el macronivel, sin embargo, la filosofía anlítica aparece tan diletabte como lo ha sido la filosofía desde siempre; acoge un proyecto, pongamos "el análisis del lenguaje ordinario", y unos años después lo abandona como un perro muerto; promete estar a un paso de una "teoría final sobre el significado", después descubre una verdad más fundamental de la metafísica, para a continuación desviarse en la dirección de una nueva investigación sobre la "mente". Afirma estar en disposición de ayudar a otras ciencias para "clarificar" sus términos, pero emplea su tiempo en clarificar lo que quiere decir con clarificar. (...)

(...) Pese a todos sus esfuerzos para merzclarse con el resto de departamentos universitarios, la filosofía analítica nunca ha perdido las aspiracions universales de toda filosofía previa. Sea o no analítica, la filosofía retiene la ambición distintiva de señorear sobre todas las ramas del conocimiento. (...) quizá los filósofos sienten que esta universalidad es la llave de su supervivencia (porque lo que resulta particular será rapidamente aprovechado por otros científicos). O quizá la propia idea de una "filosofía primera", de que hay  una clase esepecial de conocimiento, diferente y superior  al científico pero no religioso, está condenada a recrear el mundo de los teólogos medievales." (pág. 665-6) 

Aquest retrat poc complaent de la filosofia analítica, permet copsar l'estil i l'originalitat d'aquest llibre singular. Per descomptat, un filòsof com A.J. Ayer**, diria que tota aquesta parrafada caldria esmicolar-le paràgraf per paràgraf per esbrinar si les seves proposicions poden sortir indemnes del criteri de verificacció, i segur que per ell, ni aplicant-li el criteri de verificació "dèbil", escapa al veredicte implacable que tot aquest discurs és un sinsentit.