Hegel crític avant la lettre de Heidegger

 

Hegel identifica filosofia amb l'estudi de la historia de la filosofia. Heidegger, veu a la historia de la filosofia, com el camí que ha seguit Occident per oblidar-se del esser (Dasein). Una de les característiques de Heidegger és la reinterpretació que fa amb les etimologies recreatives. El propi Hegel dona un crit d'alerta sobre aquesta  qüestió tant cara a Heidegger, especialment quan parla del presocràtics:

"(...)El comienzo es lo menos formado (cultivado), lo menos determinado y desarrollado en sí, antes bien, lo más pobre, lo más abstracto, y que la primera filosofía está constituida por el pensamiento completamente universal e indeterminado, la primera filosofía es la más simple, la filosofía moderna la más concreta, la más profunda. Es preciso saber esto para no buscar detrás de las antiguas filosofías nada más que lo que en ellas está contenido* (...) (pág.224)".

Més endavant torna a remarcar aquesta idea: 

" Cuando la época más reciente es, igualmente, llamada de nuevo a retroceder al punto de vista de una filosofía antigua, (...) con ese fin como recurso, para salir de todas las complicaciones de la época siguiente, entonces tal retroceso no es aquella aparición natural del primer reestudiar a fondo" (pág.230).  "Hegel llama la atención sobre el autoritarismo implícito en tal enfoque. (pág.277)**".

Quan parla de "filosofia més recent -filosofia moderna-" Hegel parla també de la seva propia filosofia, però també congruent en la seva manera de pensar el desenvolupament històric de la historia de la filosofia, el acceptar que el passat ha de formar part del present. De la simplicitat a la complexitat. De la representació imaginaria al concepte. De la natura a l'esperit.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (i IV)

 

Les especulacions d'Ortega sobre aquest tema són considerades molt perspicaços i, en gran mesura, encertades en la crítica a l'eurocentrisme hegelià i en l'intent de situar Amèrica en un nou paradigma històric.

Aquí desglossem els punts clau i el nivell d'encert:

1. La crítica al “país del futur” de Hegel:

Encert: Ortega encerta plenament en assenyalar la paradoxa de Hegel. Pel filòsof alemany, la història és el progrés de l'Esperit cap a l'autoconsciència de la llibertat, manifestat en la formació dels Estats. Amèrica, en no tenir (segons Hegel) una història estatal consolidada i una cultura plenament "espiritual" en el sentit hegelià, és relegada al "país de l'avenir". Això significa que Amèrica "encara no és" en el sentit històric, sinó que està en una mena de "prehistòria".

Ortega subratlla que per a Hegel, la naturalesa és "avorrida" per la seva repetició, mentre que la història és "divertida" per la seva constant novetat i superació. En catalogar Amèrica com a "naturalesa" o "prehistòria", Hegel l'exclou del veritable esdevenir històric, la qual cosa és una visió eurocèntrica que no reconeix la complexitat i particularitat de les civilitzacions americanes precolombines, ni el potencial de desenvolupament autònom de les noves nacions americanes. Ortega destaca que aquesta "exclusió" és una manera de mantenir el focus en l'evolució europea com la culminació de la història.

2. Amèrica com a "joventut" i "possibilitat":

Encert: Ortega, encara que també amb una perspectiva europea, intenta anar més enllà de la mera negació hegeliana. Ell veu a Amèrica una joventut i una possibilitat. Per Ortega, Amèrica encara no ha posat irrevocablement la seva existència “a una carta”, és a dir, no ha definit completament la seva manera de ser. Aquesta manca "d'història acabada” no és necessàriament una carència, sinó una font de potencialitat i un “futur” real.

Si bé aquesta visió pot ser vista per alguns com una continuació de la projecció europea sobre Amèrica (la idea d'un continent en desenvolupament que ha d'assolir" Europa), Ortega la presenta d'una manera que subratlla l'oportunitat de construir alguna cosa nova, lliure de les càrregues i els "prejudicis" de la vella Europa.

3. El paper de la "circumstància" i la "raó vital":

Encert: Ortega, a través de la seva filosofia de la “raó vital” i la “circumstància”, proporciona un marc per comprendre la realitat americana d'una manera més dinàmica i menys determinista que Hegel. Per Ortega, l'ésser humà és un "jo i la meva circumstància", i la història no és un desplegament predeterminat de l'Esperit, sinó la creació constant de la vida humana en la interacció amb el seu entorn i les seves possibilitats.

Aquesta perspectiva permet una comprensió d'Amèrica que va més enllà d'un mer estadi "inferior" a l'escala hegeliana, i la situa com un escenari on es forja una realitat específica, amb els desafiaments propis i la pròpia autenticitat.

Crítiques i matisos a les especulacions d'Ortega:

Tot i els seus encerts, és important assenyalar que les pròpies idees d'Ortega sobre Amèrica no estan exemptes de crítiques:

Eurocentrisme residual: Tot i que Ortega intenta superar Hegel, les seves anàlisis sovint continuen veient Amèrica a través d'un prisma europeu. La idea de "joventut" pot implicar una immaduresa o una manca d'originalitat en comparació de la cultura europea ja consolidada. Alguns crítics assenyalen que Ortega de vegades va ignorar o subestimar les cultures i pensament propis d'Amèrica Llatina.

Influència i dependència intel·lectual: Ortega mateix va assenyalar que Amèrica depenia "íntegrament d'Europa a l'ordre intel·lectual". Si bé això era una observació de la realitat del seu temps, també revela una perspectiva on l'originalitat intel·lectual americana encara estava en gestació, o almenys no reconeguda íntegrament per ell. Ací ve a compte un text de Dussel fen una esmena a la totalitat de Hegel/ Ortega i Gasset:

“Surge de una experiencia anterior de dominación sobre otros hombres, de opresión cultural sobre otros mundos. Antes que el ego cogito hay un ego conquiro (el "yo conquisto" es el fundamento práctico del "yo pienso"). El centro se impuso sobre la periferia desde hace cinco siglos. Pero ¿hasta cuándo? ¿No habrá llegado a su fin la preponderancia geopolítica del centro? ¿Podemos vislumbrar un proceso de liberación creciente del hombre de la periferia?* (pág.15)

En resum, les especulacions d'Ortega i Gasset sobre Amèrica en relació amb Hegel són altament pertinents i en gran mesura encertades en la crítica a la rigidesa i l'eurocentrisme del sistema hegelià. Ortega aconsegueix identificar el punt cec de Hegel respecte al continent americà i proposa una visió més oberta i dinàmica. Tot i això, la seva pròpia anàlisi, encara que més matisada, no escapa completament a certes perspectives eurocèntriques pròpies de la seva època.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (III)

 

"Si consideramos este espectáculo de las pasiones y fijamos nuestros ojos en las consecuencias históricas de su violencia, de la irreflexión que acompaña, no solo a ellas, sino también, y aún preferentemente, a los buenos propósitos y rectos fines; si consideramos el mal, la perversidad y la decadencia de los más florecientes imperios que el espíritu humano ha producido; si miramos a los individuos con la más honda piedad por su indecible miseria, hemos de acabar lamentando con dolor esta caducidad y —ya que esta decadencia no es solo obra de la naturaleza, sino de la voluntad humana— con dolor también moral, con la indignación del buen espíritu, si tal existe en nosotros. Sin exageración retórica, recopilando simplemente con exactitud las desgracias que han sufrido las creaciones nacionales y políticas y las virtudes privadas más excelsas o, por lo menos, la inocencia, podríamos pintar el cuadro más pavoroso y exaltar el sentimiento hasta el duelo más profundo e inconsolable, que ningún resultado compensador sería capaz de contrapesar. Para fortificarnos contra ese duelo o escapar de él, cabría pensar: así ha sido, es un sino, no se pueden cambiar las cosas. Y para olvidar el disgusto que esta dolorosa reflexión pudiera causarnos, nos refugiaríamos acaso en nuestro sentimiento vital, en el presente de nuestros fines e intereses, que exigen de nosotros no el duelo por lo pasado, sino la mayor actividad. También podríamos recluirnos en el egoísmo, que permanece en la playa tranquila, y contemplar seguros el lejano espectáculo de las confusas ruinas. Pero aun cuando consideremos la historia como el ara [altar] ante la cual han sido sacrificadas la dicha de los pueblos, la sabiduría de los Estados y la virtud de los individuos, siempre surge al pensamiento necesariamente la pregunta: ¿a quién, a qué fin último ha sido ofrecido este enorme sacrificio?*" (págs.100-1)

La descripció que fa Hegel de la historia no sembla massa optimista, de fet: 

"Suele aconsejarse a los gobernantes, a los políticos, a los pueblos, que vayan a la escuela de la experiencia en la historia. Pero lo que la experiencia y la historia enseñan es que jamás pueblo ni gobierno alguno han aprendido de la historia ni ha actuado según doctrinas sacadas de la historia." (pág.223)

S'ha fet un filosofema de Hegel la afirmació: "Lo que es racional, eso es efectivamente real; y lo que es efectivamente real, eso es racional**." Aquesta afirmació ha donat lloc a una hermenèutica que val tant per expressar una apologètica del present, però el text inicial, desmenteix aquesta visió, així com el fet que la historia funciona pel costat fosc, allò del treball de la negativitat, propi del pensament dialèctic.

El fet que la historia sigui catastròfica, Hegel albira la llibertat. Segons Hegel, el procés comença al antic Orient, on un sol home és lliure, l'autòcrata. A la antiga Grècia, en el segon estadi, alguns homes son lliures, perquè també hi ha esclaus que no ho son. Al món modern, s'estableix el següent estadi, on tots els homes son lliures, o " el home en quant home és lliure.***" Una fórmula que Marx no estarà gens d'acord. 

Cal preguntar-se si la llibertat s'albira a Amèrica. Hegel pensa que el sentiment de llibertat no apareix a les tribus indígenes, en canvi, si apareix amb els criolls, però la raó és que l'origen és europeu. Estableix una comparació on el sud surt malparada amb comparació els veïns del nord. Hegel veu els habitants de Nord-Amèrica obsessionats per el benefici en detriment d'una legalitat sense substància. En l'ordre polític, el caràcter federatiu i republicà, al parer de Hegel, els invalida per constituir un veritable Estat, ell està pensant en l'Estat prussià, per això pensa què Amèrica del Nord, encara li queda camí que recorre. Perquè "Norteamérica está todavía en el caso de roturar la tierra. Únicamente cuando, como en Europa, no pueden ya aumentarse a voluntad los agricultores, los habitantes, en vez de extenderse en busca de nuevos terrenos, tendrán que condensarse en la industria y en el tráfico urbano, formando un sistema compacto de sociedad civil, y llegarán a experimentar las necesidades de un Estado orgánico. Es, por tanto, imposible comparar los Estados norteamericanos con los países europeos; pues en Europa no existe semejante salida natural para la población. Si hubieran existido aún los bosques de Germania, no se habría producido la Revolución francesa. Norteamérica solo podrá ser comparada con Europa cuando el espacio inmenso que ofrece esté lleno y la sociedad se haya concentrado en sí misma*."(pág.253)

Ortega i Gasset fa una lectura interessant d'aquesta exposició de Hegel. Segons Ortega i Gasset, "la historia o espiritualización del Universo es función de la densidad de población. (...) Sometida a presión, la humanidad comienza a rezumar espiritualidad y la aventura propiamente histórica se inicia. Sólo ante dificultades en la vida "natural", cuya medida hallamos en la holgura de territorio, se dispara el proceso cultural". 

Per això, veu a Amèrica del Nord, immersa dins de la natura, l'espai encara ho governa tot i per això l'esperit no pot madurar. I malgrat això Ortega i Gasset fa algunes consideracions forçà interesants. Les contractarem en el següent capítol de la sèrie. 

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (II)

                                                

"El Nuevo Mundo quizá haya estado unido antaño a Europa y África. Pero en la época moderna, las tierras del Atlántico, que tenían una cultura cuando fueron descubiertas por los europeos, la perdieron al entrar en contacto con estos. La conquista del país señaló la ruina de su cultura, de la cual conservamos noticias; pero se reducen a hacernos saber que se trataba de una cultura natural, que había de perecer tan pronto como el espíritu se acercara a ella. América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son, sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es considerada allá como un bocado exquisito*." (págs.243-4)

Hegel parla de immaduresa d'Amèrica del Sud, com si l'Esperit no hagués ascendit per culpa de una Naturalesa massa forta. Hi ha una bona barreja de clixés imperialistes propis del colonialisme en boga (segle XIX). Immaduresa i debilitat. Sembla que el concepte no pot copsar la vida d'una naturalesa que encara no sap que ho és.  Un altre panorama pinta quan parla d'Amèrica del Nord. 

Hi ha en Ortega i Gasset un dol per les pèrdues de 1898***? L'any en que el l'imperi espanyol s'ha va avall? Hi ha un imperialisme espanyol en aquests apunts de Ortega i Gasset en el seu Hegel y Amèrica**? Hegel mira l'historia amb ulls euro cèntrics, no pot fer-hi res. Perquè malgrat la lògica també funciona com una mascara que permet veure el que vols veure. Per descomptat, Hegel creu que Nord-Amèrica començarà el seu camí com Estat quan la geografia passi a segon pla -la conquesta de l'oest, la fa encara immadura-, i l'Estat prengui consciència d'Estat, i això està per veure (1830).

El PSC-PSOE y las almas bellas

 

La felicidad de las "almas bellas*"

* "Alhora, per tal de conservar la puresa del seu cor, ella defuig el contacte de la realitat efectiva i perservera en la impotència que consisteix a renunciar al seu si mateix refinat fins a la darrera abstracció, com també a otorgar-se substancialitat o a transformar el seu pensament en ésser i a confiar-se a la diferència absoluta." (pàg.192)

["Y, para conservar la pureza de su corazón, rehúye todo contacto con la realidad y permanece en la obstinada impotencia de renunciar al propio sí mismo llevado hasta el extremo de la última abstracción y de darse sustancialidad y transformar su pensamiento en ser y confiarse a la diferencia absoluta (Hegel)]

El texto, críptico donde los haya, quiere expresar la idea del paso del "yo" (subjetividad) al "nosotros" (intersubjetividad). De la consciencia a la autoconsciencia. De la razón al espíritu. Hegel, a través de la figura del "alma bella", pasa factura al romanticismo de Schiller. La conciencia que no quiere salir de sí mismo, hacia el mundo,está abocada  a la impotencia, sea la locura o en el balneario. La "conciencia concienzuda" (J.N.Findlay), rechaza el mundo, porque es oscuro e irracional, desde esa conciencia, todo le parece mal. Para Hegel, sólo hay una vía para salir de esa parálisis. La conciencia "concienzuda" al juzgar se ve necesariamente, envuelta con lo que no quiere mezclarse. Como dice magistralmente, Eusebi Colomer: " El alma bella se niega a creer que las heridas del espíritu se curan sin dejar cicatriz, que los hechos son lo imperecedero, que lo que ha sido peude dejar de ser, si es devuelto a sí mismo por el espíritu**" (pág.280)

Todo este proceso de la conciencia hacia el Espíritu, necesita del mal y del perdón. El alma bella es capaz de reconocer el mal de ahí su crítica al mundo, pero le falta la dimensión del perdón, la reconciliación con el mundo.

* G.W.F.Hegel, Fenomenologia de l'esperit. Vol.2, Trad. Joan Leita, edició a cura de Ramon Valls i Plana, Textos filosòfics.  Editorial Laia, Barcelona 1985.

** Eusebi Colomer. El pensamiento alemán de Kant a Heidegger. Vol.II. El idealismo: Fichte, Schelling y Hegel. Blblioteca Herder, ed.Herder, Barcelona, 1986. Sin duda, los tres volúmenes  son una de las hazañas más importantes en la historia de la filosofía del siglo XX hecha en España.

Aniversario: G.W.F. Hegel

                         

G.W.F. Hegel