Ressenya: Wolfram Eilenberger, Espíritus del Presente. Los últimos años de la Filosofía y el Comienzo de una Nueva Ilustración (1948-1984). En aquesta entrega, seguim els tortuosos camins que va fer T.W.Adorno, Susan Sontag, Michel Foucault i Paul K.Feyerabend.
Aquesta entrega –serà l’última?-, hi ha un regust amarg, una mena de depressió en els autors, embolicats en un temps que està canviant totes les coordenades polítiques, socials, econòmiques, tecnològiques i ja posats, també filosòfiques. L’atzar fa què tots ells, circulin entre Europa i els EUA. Tots volien un canvi en la manera d’entendre el món. I la sensació que tinc al llegir el llibre és que el món els canvia a ells.
Una de les virtuts del llibre, és que mostren la humanitat dels personatges, els noms queden amagats sota una muntanya de mancances personals. Entre la figura intel•lectual i el seus drames domèstics, hi ha un abisme. Com diria Nietzsche, tot massa humà. I així és, tots lluiten per sobresortir, els seus egos son suficientment forts, per perseguir les seves dèries. Coneixen les filies i fòbies, les seves contradiccions i els seus neguits. Son conscients de la seva propia vàlua, però a l’hora, les seves inseguretats.
L’últim apartat del llibre es diu, Sortida. En aquest capítol-confessió de l’autor, ens explica la seva motivació a l’hora d’escriure aquest llibre. Diu: “Este es el testimonio de una liberación. (…) La concepción de la filosofía que guio esta liberación contradice las formas hoy imperantes del filosofar académico. Pero no la tradición filosófica” (p.381). Pel autor representen “l’esperit del present”, en contraposició al establishment institucional. I malgrat tot, amb l’excepció de Sontag, tots ells, va conrear les institucions que criticaven.
Eilenberger, veu aquest intel•lectuals, com una nova fornada, que encara creia en la Il·lustració tal com la va definir Kant al segle XVIII: “la sortida d’una minoria d’edat autoculpable”. Autors que trencaven esquemes a la seva manera. Llegint les peripècia personals, el món era l’escenari que les seves lluites més ideals que reals. La seva influencia va ser molt gran, però hi havia “un sentiment de desempara i estretor existencial”. Una època que filosòficament està centrada en la fenomenologia, l’existencialisme, el marxisme, el neopositivisme, i amb ell, el gir lingüístic; àmbits on el –isme- es convertia fàcilment en escolàstica i per tant, en un pensament estèril. Aquests autors/ra, van intentar capgirar aquest model, però la raó no viu a Frankfurt, o a París, ni Nova York o San Francisco o Zuric.
Diu en aquest últim apartat “En la existencia filosófica –ello la caracteriza-, esta triple estrechez (biográfica, epocal, específica de un campo) se experimentaba como una sola, se consideraba y, si es necesario, se superaba para lograr la liberación. Y no solo para uno mismo, sino para todos los demás semejantes potencialmente maduros de su propio tiempo” (p.382).
Si aquests autors, encara volen ser hereus de la Il·lustració, el que vindria desprès, la postmodernitat, una manera de entendre el món desencantada i descentrada (M.Weber), una mena de acceptació d’un món que no es pot canviar, però si denunciar. Com hem de sortit d’aquest present, que sembla exaltar un món illetrat i on nous messies volen que accepten acríticament el que diuen en nom de l’economia i l’algoritme?
