"(...). Existe el peligro creciente de que, tanto a nivel individual como colectivo, nos deslicemos hacia una condición fragmentada, sin historia. La pérdida de la capacidad para articular un relato de ese tipo vendría a significar el desempoderamiento definitivo del sujeto humano, pues sin tales relatos no existe continuidad entre el presente y el pasado y, por consiguiente, desaparece toda responsabilidad y, con ello, toda posibilidad de que actuemos juntos para autogobernarnos.
(...) los humanos estamos destinados a rebelarnos contra esa deriva hacia la ausencia de historias previas. Pero no hay garantía alguna de que las rebeliones resultantes sean beneficiosas o saludables. Habrá quienes, hambrientos de relato, se sentirán arrastrados hacia el alimento vacío y vicario del sensacionalismo de los programas de entrevistas con "grandes" confesiones, o de los escándalos de famosos, o de los juicios espectáculo. Otros se refugiarán en el fundamentalismo. Pero la esperanza para los tiempos que corren reside más bien en aquellas y aquellos que sean capaces de reunir la convicción y la contención necesaria para interpretar nuestra situación y reparar la vida cívica de la que depende la democracia.*" (p.292)
Sandel fa una radiografia del què ha passat els EEUU, des de la seva fundació fins a l'era Trump. Dues corrents han anat configurant el model polític de la societat nord-americana. Un per cantó, la visió republicana i la seva reivindicació d'autogovern, mitjançant la construcció de les virtuts cíviques i el seu model llibertari. Pel altre cantó, una corrent on l'Estat agafa protagonisme, mitjançant la Constitució i el paper de les institucions entre la societat i el poder local, estatal o federal. Sandel parla d'un estat democràtic procedimental, i el seu paper "neutre" en l'àmbit econòmic i l'àmbit privat. Aquesta neutralitat no ha estat sempre així, i sobretot, desprès de la Segona Guerra Mundial, la construcció de l'Estat del benestar va permetre a la societat americana viure el somni de la terra promesa. Però, des de els anys setanta i sobretot, a partir dels vuitanta, hi ha un replegament del Estat. I aquest replegament, s'ha fet crònic, l'exaltació del individualisme i l'abisme entre rics i les classes mitjanes, han fet una societat polaritzada on la sensació que el ciutadà mitjà no compte per res, s'ha fet una realitat. Quina mena de "regne del fins" tenim en l'horitzó? No vindrà cap déu pel salvar-nos de nosaltres mateixos. I això vol dir, què estem nosaltres, enfront de forçes incommensurables, hi no poden dimitir de les nostres responsabilitats, tenim un instrument que ara mateix està sent sotmès a un setge sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, i aquest setge no ve de l'est -què també-, sinó, dels EUA. La democracia no és votar cada quatre anys, vol dir molt més, vol dir, saber què volem fer i quina mena de societat volem per nosaltres i els nostres fills. Vivim en un món d'infinites possibilitats, però que un grapat de plutòcrates, s'ho volen quedar tot, per ells. És una lluita desigual, però nosaltres som molts, cal defensar les nostres llibertats i sobretot, la nostre dignitat com persones, reduir el patiment, negar el vot a tots aquells que impulsant l'odi i la xenofòbia. Hi ha un llarg camí per recorre. No estem sols, però cal fer-nos costat, i això comença sent una mica més amables, més hospitalaris menys sectaris. Perquè sinó ho fem així, i no exigim els partits polítics que vagin a la bona direcció -drets humans, posar per davant la dignitat humana-, ningú ens farà cas. I llavors, si que haurem begut oli.
