Arthur Koestler: Disturbis còsmics

  Llegint a Arthur Koestler* escriu el següent: 

“Els disturbis còsmics de vegades provoquen tempestes magnètiques a la terra. L'home no té òrgans adequats per percebre'ls, i els marins de vegades no adverteixen que les seves brúixoles han embogit. (…) Lluitàvem amb paraules, i no vèiem que les paraules familiars havien perdut tot sentit i apuntaven en direccions oposades. Dèiem “democràcia”, només, com resant, i poc després la nació més gran d'Europa va votar, mitjançant mètodes perfectament democràtics, el lliurament del poder als seus assassins. Veneràvem la voluntat de Les Masses, i la seva voluntat va resultar ser la mort i la pròpia destrucció. (…) El progrés social pel qual lluitàvem es va convertir en un progrés cap al camp de concentració; el nostre liberalisme ens va fer còmplices dels tirans i els opressors; el nostre amor a la pau convidava a l'agressió i conduïa a la guerra.

Almenys teníem una excusa: no sabíem que vivíem en una tempesta magnètica, que les nostres brúixoles verbals, que havien estat guies tan útils durant el passat, s'havien tornat inútils.” (pàg.65-6)

[“Los disturbios cósmicos a veces provocan tormentas magnéticas en la tierra. El hombre no tiene órganos adecuados para percibirlos, y los marinos a veces no advierten que sus brújulas han enloquecido. (…) Luchábamos con palabras, y no veíamos que las palabras familiares habían perdido todo sentido y apuntaban en direcciones opuestas. Decíamos “democracia”, solamente, como rezando, y poco después la nación más grande de Europa votó, mediante métodos perfectamente democráticos, la entrega del poder a sus propios asesinos. Venerábamos la voluntad de Las Masas, y su voluntad resultó ser la muerte y la propia destrucción. (…) El progreso socialo por el cual luchábamos se conviertió en un progreso hacia el campo de concentración; nuestro liberalismo nos hizo cómplices de los tiranos y los opresores; nuestro amor a la paz invitaba a la agresión y conducía a la guerra.

Por lo menos teníamos una excusa: no sabíamos que vivíamos en una tormenta magnética, que nuestras brújulas verbales, que habían sido guías tan útiles durante el pasado, se habían vuelto inútiles.” (pág.65-6)]

Koestler escrivia aquestes reflexions al 1953. Recordava el que va viure al 1929 a París. Avui, sembla que vivim moments que recorden aquesta  metàfora del  dels disturbis còsmics, la metàfora actual es diu Cigne Negre. L'augment de la extrema dreta a tota Europa, deuria servir per posar en marxa les nostres brúixoles, perquè l'onada autoritària disfressada de democracia pot acabar molt malament. Ara no tenim excusa, la història del nostre passat no potser negligida alegrament, perquè llavors ens convertint en còmplices. 

Montesquieu i els troglodites, l'antídot contra Ayn Rand

 

Montesquieu (1689-1755)

En el món d' Ayn Rand, el egotisme, lluita contra el pitjor mal de la humanitat, l'altruisme. En la novel·la de Rand*, la contra figura de Roark és Toohey. Rand descriu la ideologia de Toohey amb les següents paraules: 

"El seu programa és simple: destruir determinats homes lligant-los a altres; és a dir, predicar la voluntat de sacrificar-se, negar-se, menysprear-se, rebaixar-se; predicar l'esclavitud espiritual de cada individu sotmetent-lo a tots els altres, i així lluitar contra el gran creador i alliberador, l'ego de l'home és conegut com el "gran humanitari". Aquest és Ellsworth M.Toohey*" (pág.250) 

Montesquieu, va escriure a les seves Cartes Perses un "mite dels troglodites". Montesquieu sent un il·lustrat, malgrat tot, no s'adhereix a la idea de progres, no és ni rousseaunià ni hobbessià, més aviat pensa la història com un procés de decadència i pensa que la monarquia com una baula en aquest procés. 

A la Carta XI, Usbek parla a Mirza: 

"Hi havia a l'Aràbia un petit poble ,anomenat Troglodita, que descendia d'aquells antics troglodites que, si fem cas als historiadors, s'assemblaven més a les bèsties que als homes. (...); però eren tan dolents i ferotges que no hi havia entre ells cap principi d'equitat i de justícia.

Tenien un rei d'origen estranger que, volent corregir la seva natural maldat, els tractava severament. Però van conjurar contra ell, l'occiren [els maten] i exterminaren tota la família reial.

Havent donat el cop, es van reunir per escollir un govern i, desprès de força dissensió, van crear uns magistrats. Però, tot just els havien elegit, ja els van resultar insuportables i van fer una altra matança.

(...)

Aquesta resolució unànime va afalagar extremadament tots els particulars. Deien: "Quina obligació tinc de matar-me treballant per a gent que no em preocupa? Pensaré únicament en mi; viuré feliç. ¿Què m'importa que els altres ho siguin? Satisfaré totes les meves necessitats i, mentre que res no hi manqui, no em preocupa que tots els altres troglodites siguin miserables.".

(...)

"Has vist, estimat Mirza, com els troglodites morien per la seva mateixa maldat i foren víctimes de les seves pròpies injustícies. (...) Hi havia en aquest país dos homes força singulars: tenien humanitat; coneixien la justícia; estimaven la virtut. Lligats ambdós tant per la rectitud del seu cor com per la corrupció del dels altres, veien la desolació general i només se'n ressentien per la seva pietat; així trobaven un nou motiu d'aliança. Treballaven amb una sol·licitud comuna per l'interès comú; no tenien més diferències que les que neixien d'una dolça i tendra amistat; i, en l'indret més apartat del país, separats dels seus compatriotes indignes de la seva presència, duien una vida feliç i tranquil·la. Semblava que la terra, conreada per aquestes virtuoses mans, produís per si mateixa.

(...) Els mostraven incessantment les dissorts dels seus compatriotes posant-los davant dels ulls aquest exemple tant trist; sobretot els feien sentir que l'interès dels particulars es troba sempre en l'interès comú; que voler separar-se'n és voler perdre's; que la virtut no és una cosa que hagi de costar-nos; que no hem de contemplar-la com un exercici penós; i que practicar la justícia amb els altres és fer-nos una caritat a nosaltres mateixos**" (pàg.57-61)

Veient el món actual, on el neoliberalisme crida a l'atomització del individu envers la societat, caldria tenir en compte les paraules de Montesquieu, perquè les nostres societats actual, almenys a Occident, la prosperitat i el benestar social ha sigut obra d'aquest esperit comunitari que avui s'està desfent sense que ningú volgui defensar-ho.

Entrevista a Juan Francisco Martín Seco (i II)

 

L'entrevistador, li pregunta per la reforma fiscal, "quines característiques tindria aquesta reforma?

Martín Seco parla de com els "governs populistes" -i el presidit per Sánchez ho és- tendeixen ha fer retòrica, oblidant-se que el capital és global i com be diu "sense afectes en la progressivitat, i en moltes ocasions amb resultats inclús negatius. Obliden la lliure circulació de capitals".

Sánchez i Pablo Iglesias en l'acord de legislatura tenien la reforma fiscal com un dels arguments forts, però no s'ha fet, és més diu: "No és va escomès ni ha hagut intenció de fer-la." Una veritable reforma implica la idea de progressivitat en les "quatre grans tributs: IRPF, impost sobre societats, patrimoni i successions i donacions".

"Qualsevol reforma que es volgui a cometre en el IRPF te que començar per tornar al seu caràcter global, amb una sola base imposable i una sola tarifa". La dificultat tècnica i les implicacions ideològiques fan molt difícil en un món globalitzat, aquest model, perquè avui, les rendes del capital surten millor parades que les rendes del treball.

I ara entrem en un terreny on l'entrevistat dona mostres del seu jacobinisme i anava a dir el seu model d'Estat. 

L'entrevistador pregunta per la renovació del CGPJ. Veu algun camí per sortit de l'atzucac actual? 

Parla com si els jutges fossin apolítics, malgrat l'experiència que des de fa masses anys dura a la política espanyola. L'aplicació de la majoria de tres cinquenes parts per l'elecció, potser tenia sentit dins del bipartidisme, però aquesta realitat -propia de la Transició i fins el 2004-, però avui això és inviable tal com succeeix en el bloqueig del membres del CGPJ des de fa cinc anys! Diu en una demostració de jacobinisme tronat: "Però el que és ineludible és que no s'adulteri la forma en que s'aplica la majoria dels tres quints en l'elecció d'aquells consellers que tenen designat el Senat i el Congrés." Sembla molt estranys que vist tot el que ha passat encara ho volgui defensar. L'experiència ha mostrar que els jutges elegits per els partits polítics, acaben polititzats, i avui més que mai. 

Parla de la llengua a propòsit del us al Congrés de diputats. Quins problemes veu vostè en el us de les llengües cooficials en el Congrés del diputats?

La resposta de Martín Seco, és propia del seu jacobinisme centralitzador. Per ell son una nosa innecessària, ell diu "el seu us es converteix en un autèntic incordi". Per ell, la llengua oficial ha de ser el castellà. 

Com no podia ser d'altre manera carrega contra els independentistes. Identifica la llengua perifèrica, específicament el català  com una imposició del independentistes al govern de Sánchez. Potser no s'ha dona que el mateix podríem dir del castellà, però ell ni s'ho plantejat!

 

Parlant dels indults, li pregunten: No és una forma de passar pàgina? Se'ls ha indultat i no ha passat res greu. 

La seva resposta que "aquest és el discurs del sanchisme." Ell és molt crític contra la concessió dels indults. Segons ell, tot el que s'ha fet fins ara, te com objectiu mantenir-se en el poder.

El seu món d'una Espanya centralitzada i forta, no pot tenir cabuda cap idea secessionista. Per ell, això és un delicte de lesa majestat! 

Li pregunta si s'ha trencat la unitat d'Espanya?

Sembla que molts antics militants d'esquerra jacobina, la visió d'una Espanya diferent és per ells una catàstrofe còsmica. Vist en perspectiva, semblen els marmessors de Franco! 

Segon ell, diu "en certa forma la unitat d'Espanya està ja trencada. I torna al retret de les CCAA. Sembla que aquest ideal és molt a prop de Vox. Li molesta les autonomies, cal recordar   que originalment és volia reactivar aquelles que havien estat proclamades en l'època de la República  -Catalunya, Andalusia, Galicia i Euskadi-, desprès va venir la LOPA que va obligar allò que a Catalunya és va dir "cafè per tots". 

Segurament, no tothom ho veu de la mateixa manera, però el procés independentista ha estat l' intent de  transformació més important en qüestió de la relació entre Estat i Generalitat d'aquests quaranta anys. Sembla que l'entrevistat no ho veu així. Sembla que per ell, la Constitució de 1978 és la millor dels mons possibles, i esclar, no troba necessitat de canviar-la ni una coma. Tots els tòpic contra Catalunya des del unionisme estan en les seves paraules. 

-Dedica el llibre a Julio Anguita i Nicolás  Redondo. De què foren exemples Anguita i Redondo? 

La seva resposta: "No és una dedicatòria, sinó una reminiscència dolorosa. El llibre va de records i de la necessitat de no oblidar tot el que ha ocorregut en aquests quatre anys. Entre el que ha succeït, la mort d'aquests dos amic. 

Lo del exemple crec que és obvi. No necessita explicació". Bona resposta si no vols embolicar-te. Ho deia abans, sembla que el polítics  de la Transició tot aquest món global no acaben d'estar massa còmodes i sobretot, no entenen que les societats tenen aspiracions diferents d'aquells que va viure fa quaranta anys. I aquest és el cas de Martín Seco un jacobí nostàlgic d'altres temps.

Entrevista a Juan Francisco Martín Seco (I)

 Entrevista de Salvador López Arnal a Juan Francisco Martín Seco. Revista el Viejo Topo, Mayo 2024. Núm.436

Autor del llibre “Tierra quemada” (El Viejo Topo, 2024) obre amb una cita atribuïda a George Orwell: “Un poble que elegeix a corruptes, impostors, lladres i traïdors no és víctima, es còmplice”. És el cas del poble espanyol?

-“La frase és dura, però crec que indica una realitat: cada poble te el govern que és mereix i en presencia de eleccions lliures els votants son d’alguna forma còmplices del què executen els governants els que han elegit.”

Son Martín Seco, tot és culpa del “sanchisme”. Per ell “el sanchisme no seria possible sense la complicitat d’una gran multitud de persones, de la societat del món econòmic, de la política, de la premsa”. Com no vist a Madrid, aquestes afirmacions m’ha agafen una mica lluny, però si he de creure a la premsa de la dreta extrema, sembla molt estranys el que diu. 

-Què és el sanchisme? (...) el sanchisme és aquest conglomerat de interessos heterogenis que Sánchez a unit desafiant totes les lleis lògiques de la política, un engendra que Rubalcaba anomenar com govern Frankestein.” Això és possible per “Sánchez accepta el principi de que tot val, tot és lícit per mantenir-se en el poder”.

Així, “sanchisme” és una mena de règim anava a dir il·legítim, però l’entrevistat no ho diu, però s’ha assembla molt. 

-Es defineix com jacobí. Què significa ser jacobí en 2024?

Per ells ser jacobí és “defensar l’Estat, l’Estat modern, de dret, democràtic i social. (...) Ser jacobí és estar en contra de tot el que debilita al Estat, be sigui per baix o per dalt.  Per baix, trencant la seva unitat, anul•lant el principi de la igualtat de tots els ciutadans i fent impossible la política redistributiva del Estat social, Per dalt, cedint competències sense els mecanisme de compensació adequats a entitats superiors amb greus deficiències democràtiques”.

-El capítol IV porta per títol “La economia, quatre anys perduts”. “Alguns sostenen inclús que ha sigut i va com una moto, i posa l’exemple oposat d’Alemanya, quasi en recessió, senyalen.”

Martín Seco, exposa un reguitzell de dades negatives de l’economia espanyola i sobretot, des de l’etapa de Sánchez. Així, per exemple, diu “Aquest Govern és el que pitjor ha gestionat la crisi sanitària de tota Europa. L’economia espanyola ha sigut la que més s’ha enfonsat de totes les europees durant la pandemia en 2020, i la que més ha tardat en recuperar-se”. (...) “Som, per terme mig més pobres que en 208 quan Sánchez guanyà la moció de censura. Segons la OCDE, el nostre país està al cap davant en la pèrdua e poder adquisitiu.”.

Malgrat haver contat amb els fons europeus, “i haver incrementant l'endeutament públic en un 11% del PIB, percentatge molt superior al experimentant per la quasi totalitat dels Estats europeus”.

Amb aquest panorama desolador, el entrevistador li pregunta: “(...) se sol afirmar que precisament alguns aspectes d’aquesta política social (SMI, pensions, ERTEs, reforma laboral malgrat que sigui incompleta, etc.) estan  entre les més destacables dels governs Sánchez. ¿No coincideix vostè amb aquesta consideració?”

L’entrevistat parla de cost d’oportunitat com a criteri per establir la diferència entre fer populisme i fer una política socialdemòcrata. Per el populisme ignora a aquest cost d’oportunitat, perquè no te res més en conte que la rentabilitat electoral, sense importar les conseqüències econòmiques i els recursos que es desvien cap a un altra costat. –això és el que vol dir cost d’oportunitat-. 

Repensar l'esquerra: article de Claudio Zulian

He llegit l’article de Claudio Zulian, Izquierda de clase. El Viejo Topo.  Mayo 2024. Núm. 436.

L’article és una barreja entre conceptes que no permeten saber de què parlem amb idees que cal pensar-hi. La utilització del concepte classe segueix pensant molt per l’autor del article. Si el vot d’esquerra implicava una aliança entre la classe obrera i una part de la classe burgesa il·lustrada, avui aquest conglomerat està en crisi. El clàssic “subjecte històric”, s’ha esvaït. 

Claudio Zulian, estableix la connexió entre “estabilitat material i tradicionalisme cultural”, dins de la classes mitjanes. Parla de societat de consum i la seva revolució de idees. L’exaltació dels drets individuals per sobre dels drets socials. Perquè  amb aquestes revolucions, hi ha una classe que s’ha quedat fora. Son les classes de rendes baixes que veuen amb hostilitat a les classes que anàvem de bracet abans de tots aquests canvis. 

L’autor parla de « classe mitjana educada urbana ». Aquesta classe, s’ha està contraposant a les classes baixes, no sé si fer èmfasis en aquesta distinció pot ajudar molt. Tenint en compte la gran quantitat d’universitaris que existeix a Espanya. Les classes baixes retreuen a aquestes classes meritocràtiques què s’han oblidat de la redistribució de la riquesa. Curiosament, la dreta ha fet pinya amb aquestes classes que se senten excloses. L’autor afirma amb contundència la necessitat que te les “classe mitjana educada urbana” -això no és un concepte sinó una descripció- d’escoltar a les classes desposseïdes. Les idees de inclusió o bonisma moral son esculls que cal repensar, perquè la nova dreta amb els seus cant de sirenes, alerten contra aquestes classes meritocràtiques. L’autor proposa el terme de neofeudalisme per explicar l’aliança entre  cultura i política dels partits de dretes, on és vol desmantellar les institucions públiques i a l’hora reforçar el component autoritari del executiu. L’autor dona l’exemple del ministre Lollobrigida “què es gendre de Meloni, va fer parar un tren d’alta velocitat en una estació no prevista perquè li anava bé”. Això és la clàssica alcaldada, aquella barreja de caciquisme i  clientelisme de tota la vida. 

Aquest concepte de neofeudal, no sembla una bona eina per repensar el que està passant, perquè aquest neo, no son el que eren en el seu moment i perquè desenfoquen l’objectiu. Si conceptes com “societat líquida” ( Z. Bauman) o “societat del rendiment” ( Byung-Chul Han). Parlar de neofeudalisme, no dona idea clara de la globalització –l’articulista s’oblida d’aquesta realitat-. 

L’article posa el focus amb una tendència insofrible per part d’aquesta esquerra “exquisida”: el narcisme, que per cert, Han ha fet una retrat força poderós sobre les seves implicacions. Com establir la comunicació entre aquests mons, diu Zulin? Sembla que aquestes classes baixes, sense fer cap referència a dades objectives, siguin de renda, d’edat, de sexe, d’educació, apareixen com naufragi del nostre sistema capitalista financer i global. L’altre existeix però com establir relacions que no siguin de subordinació o amb actituds paternalistes? Hi ha moments en l’article que sembla que aquestes classes baixes necessiten la guia de les classes exquisides. Sembla contradictori i innecessari. Perquè al voltant d’on s'alineen aquestes classes? A Vox? No específica gens ni mica les opcions polítiques, potser aquest neofeudalisme els hi dona una política del ressentiment, que com tothom sap, és font de mobilització, ni que sigui en la direcció contraria als seus propis interessos.

Mozart: Geni total o savant (II)

 

Uns dels científics què amb més èmfasi és va oposar a l’evolució va ser George Cuvier (1769-1832), “rebutjava la possibilitat de l’evolució afirmant la doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable”. (pág.317).

Què vol dir això de “doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable? Segons ell, “tots els tres d’un organisme estan dissenyats i coordinats de forma inextricable per operar d’un mode òptim. Cap part pot canviar per si mateix. Qualsevol alteració de tots els demès trets, ja que l’exercici òptim d’una funció requereix una integració total”. (pág.317)

Segons Cuvier, aquesta “integració total” el “permetia de reconstruir organismes sense a partir de fragments fòssils, ja que un os porta implícita una morfologia precisa i necessària per tots els demés ossos.” (pág.317). A més, hi havia un segon motiu: la seva negativa a l’evolució. “Com pot ocorre la transmutació si les parts no poden alterar-se per separat o, almenys, amb cert grau de independència? Si qualsevol petita modificació exigeix el redisseny d’absolutament tots els demés  trets, la propia inèrcia exclou qualsevol possibilitat d’evolució.” (pág.317)

 Els arguments de Cuvier, son sòlids, la seva lògica és correcta, però les premisses que sostenien l’edifici eren falses. Perquè, “la evolució precedeix (i és forçós que així sia) dividint els sistemes complexos en parts o mòduls que constant d’uns pocs trets correlacionats, modificant aquestes diverses unitats a ritmes diferents i en moments diferents. El biòlegs coneixen aquest principi com “evolució en mosaic”, i no tenim més que observar la història de la nostre propia espècie.” (pág.318) Jay Gould posa l’exemple de Lucy, el nostre avantpassat, que desenvoluparen una postura erecta de disseny molt modern abans d’experimentar cap creixement substancial en la grandària del cervell.

Aquesta "evolució en mosaic" tant és pot aplicar a les "complexitats mentals de les emocions i la intel·ligència com al disseny de cossos sencers." (pág.318).  

"Darwin reconèixer que la possibilitat d'evolució exigia l'existència de dos principis subjacents:

Primer, les gestos no poden trobar-se subjectes a pe control conscient; almenys alguns d'ells deuen constituir respostes automàtiques, desenvolupades per evolució". Posa l'exemple "que al fer un ganyota de menyspreu o de mofa, estirem els llavis  superiors i els aixequem en la regió de les dents canins." (pág.318) La seva virtualitat ancestral, no existeix avui dia, perquè s'ha "perdut la seva funció original" (pág.319).

Segon, des de "l'evolució es pot  barrejar, aparellar i modificar de mode independent. De no ser així, ensopegaríem  amb el dilema de Cuvier: si totes les emocions es trobant inextricablement unides entre si por la seva condició d'expressions òptimes e interconnectades, ¿cóm podria qualsevol cosa canviar alguna vegada?" (pág.319).

Jay Gould confessa que "la percepció de la modularitat de les expressions facials" va ser contemplant  el Moisés de Miquel Àngel" (pàg.320-1) Diu parlant de Miquel Àngel: " va comprendre (ignoro si intuïtivament o explícitament) el principi de la modularitat. Si en concentrava en un tret i cobria la resta de la cara, veia sols un sentiment cada vegada." (pàg.321)

Aquesta idea de modularitat s'ha vist confirmada per l'etologia. El treball de Niki Tinbergen "sobre la demanda d'aliments per part de gavines recent sortides del ou (The Herring Gull's World)." (pàg.321)

Aquesta idea de la modularitat pot estendre's a "qualsevol estructura complexa en procés de desenvolupament (ja sia en el creixement cognitiu d'un individu o l'evolució d'un llinatge) pot requerir aquest principi de construcció a partir de mòduls." (pàg.322)

Darwin va denominar "la ciutadella mateixa" a la cognició humana. La modularitat s'ha anat estenen a tots els àmbits de les ciències cognitives. Un exemple és el llibre de Oliver Sacks* i el seu "L'home que va confondre la seva dona amb un barret". Altres autors com Alexander Luria**, van treballar amb aquests conceptes. El mateix Daniel Kahneman***, recentment mort, també parlava de la capacitat cognitiva mitjançant els mòduls S1 i S2. 

Dune, més enllà de la pel·lícula

Avui hem anat al cinema, al costat de casa. Dune* 2. Això vol dir que s’ha d’haver vist Dune 1. I a més cal ser una mica amant de la Ciència Ficció. Vaig llegir els llibres de la saga fa molt de temps. La primera adaptació de la pel•lícula ho va fer David Lynch (1984). Aquest Dune dividit amb dues part ha estat dirigit per  Denis Villeneuve cineasta canadenc. Una molt bona adaptació de la novel•la de Frank Herbert.  

A la wikipedia resumeix el sentit de la pel•lícula:

 “La pel•lícula explorarà el viatge de Paul Atreides, que s'uneix a Chani i els Fremen. Busca venjança contra els conspiradors que van destruir la seua família. Sembla que s'enfronta a una tria entre l'amor de la seua vida i el destí de l'univers conegut; s'esforça per prevenir un futur terrible i pel que sembla és l'únic que el pot predir.”(1)

La novel•la és molt més, perquè crea un univers traslladat a un futur molt llunyà, però que malgrat tot té similituds molt inquietants amb el present. Lluita de poder –l’emperador, les diferents cases que governen els diferents mons de l’imperi- , grups de pressió –Bene Gesserit, Confraria de navegants, el Landsraad-, lluita per les matèries primeres –especia o melange- imprescindible per el manteniment del estatus quo. Arrakis o Dune, el planeta de l’especia i poble natal dels fremen pobladors de les regions interiors del planeta dels deserts interminables i on viuen els cucs gegants.  El mateix Herbert dona les claus exactes de les qüestions plantejades a Dune :

« Anava a ser una historia explorant el mite del Messies.

Anava a produir una visió diferent d’un planeta ocupat per l’home contemplat com una màquina energètica.

Anava a penetrar en els afanys interconnectats de la política i la economia.

Anava a ser un examen de la predicció absoluta i les seves trampes.

Anava haver una droga de la consciencia en ell, i a dir el què podía succeir a través de la dependència a una tal substància.

L’aigua potable anava a ser una analogia del petroli i de la propia aigua, una substància les reserves del qual disminueixen cada dia.

Anava a ser una novel•la ecològica, puix, amb molts harmònics, així com una historia sobre la gent i les seves preocupacions humanes amb valors humans, i tenia que controlar cada un d’aquests nivells en cada un dels estadis del llibre(2).” (pàg.7-8)

Una pel•lícula entretinguda, la creació d’un mite, d’un Messies que porta la guerra santa –yihad- primer a Dune i desprès a tot l’imperi. El missatge és ambigú. Perquè l’única que s’ha adona del perill que implica Paul Atreides/Muad’dib és Chani, la noia fremen que estima a Paul, però no vol seguir al nou messies que la seva mare Dama Jessica vol fer d’ell.  Quina mena de barreja suposa l’alliberament d’Arrakis/ Dune, dels explotador i espoliadors de la casa Harkonen i l’entronització d’un deu humà? Què guanya la gent d’Arrakis amb Muad’dib que no pugui ser guanyat per Paul Atreides?

Mozart: Geni total o savant (I)

 Al llibre de Stephen Jay Gould. Ocho cerditos. Reflexiones sobre la historia natural(1), al capítol XVII parla de Mozart i el seu geni.

L’autor parteix de Daines Barrington (1727-1800) personatge controvertir, xerraire i diletant s’ha li va dir. Al 1764 va fer una troballa què va pensar que aquesta si era grossa. Com la seva reputació estava pel sol, va esperar sis anys per publicar les seves observacions al Philosophical Transactions of the Royall Siciety of London. Les seves observacions van començar mitjançant la figura retòrica de la lítote - es nega el contrari d'allò que es vol afirmar, per exemple, No xuta malament", volent dir que xuta molt bé*-. El cas és que fins el tercer paràgraf no exposa el que s’ha trobat:

“ Joannes Chysostomus Wolfangus Theophilus Mozart neix a Saltzbourg, Baviera, el 17 de gener de 1756... Al deixar París [el 1764, els vuit anys] va venir a Anglaterra, on va romandrà per espai d’un any. Ja que durant aquest interval vaig ser testimoni de la seva extraordinària habilitat com a music, tant en alguns concerts públics com en el temps considerable que vaig passar a soles amb ell a casa del seu pare, els remeto l’informe que segueix, per extraordinari i quasi increïble que pugui semblar**”. (pàg,312-3)

He dit que Barrington va esperar sis anys a fer publiques les seves observacions. No tenia clar que aquell nen pogués ser el geni que semblava ser. Per què com es pot distingir un geni? ¿I pitjor, un geni infantil? ¿Podria ser un nen molt més gran del que deien que era? 

En el mateix informe, dona idea de la classe de geni que era aquest Mozart:

“Confesso que no vaig poder evitar la sospita de que el seu pare m’enganyava respecte a l’edat real del noi, malgrat que no sols tenia una aparença d’allò més infantil sinó que també la seva conducta es corresponia en tot amb aquesta etapa de la vida. Per exemple, mentre estava tocant per mi entra el seu gat preferit, i ell no sols abandonà immediatament el clavicordi, sinó que ens va portar una bona estona a fer-lo tornar. En altres ocasions es dedicava a corretejar per la habitació amb un pal entre les cames a mode de cavall.” (pàg.315)

Un geni comportant-se com un nen sense cap control emocional? Què vol dir llavors, geni? És possible ser excepcional en una tasca i negat per la resta? Es possible que genialitat sigui un mòdul de la personalitat, parcial? Per Barrigton exposa la seva idea: “ Això és possible si les emocions fonamentals resideixen en el nostre arsenal de conductes sota la forma de paquets dissociables. Nostra totalitat te que ser una amalgama de components separables.” (pàg.316)

Sembla que si Mozart fos un autèntic geni, tindria que comportar-se com un adult en petit, la dissonància entre la seva habilitat musical i el seu comportament infantil, esguerra la imatge del geni en totes les seves dimensions humanes.  Tal com diu Jay Gould: “ Totalitat integral pot sonar com quelcom càlid, vague i romàntic, però la dissociabilitat és el necessari camí que segueix el món.” (pàg.316)