Entrevista de Salvador López Arnal a Juan Francisco Martín Seco. Revista el Viejo Topo, Mayo 2024. Núm.436
Autor del llibre “Tierra quemada” (El Viejo Topo, 2024) obre amb una cita atribuïda a George Orwell: “Un poble que elegeix a corruptes, impostors, lladres i traïdors no és víctima, es còmplice”. És el cas del poble espanyol?
-“La frase és dura, però crec que indica una realitat: cada poble te el govern que és mereix i en presencia de eleccions lliures els votants son d’alguna forma còmplices del què executen els governants els que han elegit.”
Son Martín Seco, tot és culpa del “sanchisme”. Per ell “el sanchisme no seria possible sense la complicitat d’una gran multitud de persones, de la societat del món econòmic, de la política, de la premsa”. Com no vist a Madrid, aquestes afirmacions m’ha agafen una mica lluny, però si he de creure a la premsa de la dreta extrema, sembla molt estranys el que diu.
-Què és el sanchisme? (...) el sanchisme és aquest conglomerat de interessos heterogenis que Sánchez a unit desafiant totes les lleis lògiques de la política, un engendra que Rubalcaba anomenar com govern Frankestein.” Això és possible per “Sánchez accepta el principi de que tot val, tot és lícit per mantenir-se en el poder”.
Així, “sanchisme” és una mena de règim anava a dir il·legítim, però l’entrevistat no ho diu, però s’ha assembla molt.
-Es defineix com jacobí. Què significa ser jacobí en 2024?
Per ells ser jacobí és “defensar l’Estat, l’Estat modern, de dret, democràtic i social. (...) Ser jacobí és estar en contra de tot el que debilita al Estat, be sigui per baix o per dalt. Per baix, trencant la seva unitat, anul•lant el principi de la igualtat de tots els ciutadans i fent impossible la política redistributiva del Estat social, Per dalt, cedint competències sense els mecanisme de compensació adequats a entitats superiors amb greus deficiències democràtiques”.
-El capítol IV porta per títol “La economia, quatre anys perduts”. “Alguns sostenen inclús que ha sigut i va com una moto, i posa l’exemple oposat d’Alemanya, quasi en recessió, senyalen.”
Martín Seco, exposa un reguitzell de dades negatives de l’economia espanyola i sobretot, des de l’etapa de Sánchez. Així, per exemple, diu “Aquest Govern és el que pitjor ha gestionat la crisi sanitària de tota Europa. L’economia espanyola ha sigut la que més s’ha enfonsat de totes les europees durant la pandemia en 2020, i la que més ha tardat en recuperar-se”. (...) “Som, per terme mig més pobres que en 208 quan Sánchez guanyà la moció de censura. Segons la OCDE, el nostre país està al cap davant en la pèrdua e poder adquisitiu.”.
Malgrat haver contat amb els fons europeus, “i haver incrementant l'endeutament públic en un 11% del PIB, percentatge molt superior al experimentant per la quasi totalitat dels Estats europeus”.
Amb aquest panorama desolador, el entrevistador li pregunta: “(...) se sol afirmar que precisament alguns aspectes d’aquesta política social (SMI, pensions, ERTEs, reforma laboral malgrat que sigui incompleta, etc.) estan entre les més destacables dels governs Sánchez. ¿No coincideix vostè amb aquesta consideració?”
L’entrevistat parla de cost d’oportunitat com a criteri per establir la diferència entre fer populisme i fer una política socialdemòcrata. Per el populisme ignora a aquest cost d’oportunitat, perquè no te res més en conte que la rentabilitat electoral, sense importar les conseqüències econòmiques i els recursos que es desvien cap a un altra costat. –això és el que vol dir cost d’oportunitat-.
