L'esquerra s'horroritza de la violència!

 

A propòsit de Colonialismo y resistencia. Entrevista a Abdaljawad Omar Por Ginés Medin  en la revista El Viejo Topo, número 461. Junio 2026. 

Cap el final de l'entrevista, Abdaljawad Omar diu:" No hi ha exemples de pobles que s'hagin alliberat específicament de l'ocupació militar i del colonialisme per mitjans pacífics o no violents. Com si la nostra condició de palestins, al no elegir mitjans pacífics o no violents, fora algun tipus d'acusació contra nosaltres, mostrant-nos alguna falla moral per part nostre. (...)" (p.21) 

El món s'ha fet més despietat, més eficient a l'hora de matar, d'assassinar a la població civil, com objectiu de guerra. Potser l'única guerra que ara mateix no segueix aquesta norma instaurada a la Segona Guerra Mundial, és la guerra a Ucraïna, on el gruix de morts estant sent els soldats en una guerra de trinxeres.

El que passa a Palestina, és un exemple com les paraules i els consensos aplanen el camí per els que dominen els mitjans. I segons aquest consens, Hamàs son un monstres. Segons la comunitat internacional, Hamàs son terroristes. No els veuen com lluitadors de la seva terra. La conquesta israeliana de Gaza és il·legal segons ONU. Però avui, el dret internacional no val una merda. El que vol aquesta comunitat internacional -liderada per EEUU- és que Hamàs desaparegui del mapa perquè la pau brilli en l'horitzó. Segons aquest consens imposat i mentider, la culpa de la carnisseria que Israel ha fet a Gaza és culpa total i absoluta de Hamàs i per extensió de la població que li ha donat suport. 

L'esquerra no li agrada Netanyahu, però tampoc Hamàs. Prefereix a la Autoritat Palestina, que al parer de  Abdaljawad Omar, han venut la seva ànima per mantenir-se en el poder amb el vist-i-plau d'Israel. Una AP que ha vist impotent com  la seva autoritat ha quedat reduïda a runes. L'esquerra no vol violència. però Israel va néixer de l'holocaust i l'annexió violenta de les terres dels palestins al 1948*.

Uns territoris ocupats, uns refugiats a casa seva, un sistema colonial de la pitjor espècie, una falta absoluta de llibertat de moviment, aïllats del món, sense ajuda i amb totes les infraestructures destruïdes, especialment, hospitals i escoles, donen idea de la violència que exerceix Israel. Hi ha una violència bona, la d'Israel i un altre dolenta, Hamàs. Hi ha una unes víctimes dignes (israelians) i d'altres indignes (palestins). Per les FDI i el govern de Netanyahu, tots els que van contra ells, son antisemites. Una mutació de l'extrema dreta és que avui, tots aquests feixistes i neonazis son proisraelians! I això és així, perquè el paper de boc expiatori ja no son els jueus, sinó els musulmans i per extensió els palestins.  

A l'esquerra no li agrada la violència, però a Gaza el silenci s'ha fet amb tot l'espai, però la UE prefereix parlar amb els talibans abans que amb Hamàs o amb l'AN. Cóm és possible aquesta asimetria? La lluita armada ha estat qui ha resolt els conflictes, ens agradi o no. A Gaza, la superioritat militar de Israel és tant incommensurable, que parlar de guerra amb Hamàs, no és més que la coartada per seguir practicant la  neteja ètica i els crims de guerra. 

Entrevista a Juan Francisco Martín Seco (I)

 Entrevista de Salvador López Arnal a Juan Francisco Martín Seco. Revista el Viejo Topo, Mayo 2024. Núm.436

Autor del llibre “Tierra quemada” (El Viejo Topo, 2024) obre amb una cita atribuïda a George Orwell: “Un poble que elegeix a corruptes, impostors, lladres i traïdors no és víctima, es còmplice”. És el cas del poble espanyol?

-“La frase és dura, però crec que indica una realitat: cada poble te el govern que és mereix i en presencia de eleccions lliures els votants son d’alguna forma còmplices del què executen els governants els que han elegit.”

Son Martín Seco, tot és culpa del “sanchisme”. Per ell “el sanchisme no seria possible sense la complicitat d’una gran multitud de persones, de la societat del món econòmic, de la política, de la premsa”. Com no vist a Madrid, aquestes afirmacions m’ha agafen una mica lluny, però si he de creure a la premsa de la dreta extrema, sembla molt estranys el que diu. 

-Què és el sanchisme? (...) el sanchisme és aquest conglomerat de interessos heterogenis que Sánchez a unit desafiant totes les lleis lògiques de la política, un engendra que Rubalcaba anomenar com govern Frankestein.” Això és possible per “Sánchez accepta el principi de que tot val, tot és lícit per mantenir-se en el poder”.

Així, “sanchisme” és una mena de règim anava a dir il·legítim, però l’entrevistat no ho diu, però s’ha assembla molt. 

-Es defineix com jacobí. Què significa ser jacobí en 2024?

Per ells ser jacobí és “defensar l’Estat, l’Estat modern, de dret, democràtic i social. (...) Ser jacobí és estar en contra de tot el que debilita al Estat, be sigui per baix o per dalt.  Per baix, trencant la seva unitat, anul•lant el principi de la igualtat de tots els ciutadans i fent impossible la política redistributiva del Estat social, Per dalt, cedint competències sense els mecanisme de compensació adequats a entitats superiors amb greus deficiències democràtiques”.

-El capítol IV porta per títol “La economia, quatre anys perduts”. “Alguns sostenen inclús que ha sigut i va com una moto, i posa l’exemple oposat d’Alemanya, quasi en recessió, senyalen.”

Martín Seco, exposa un reguitzell de dades negatives de l’economia espanyola i sobretot, des de l’etapa de Sánchez. Així, per exemple, diu “Aquest Govern és el que pitjor ha gestionat la crisi sanitària de tota Europa. L’economia espanyola ha sigut la que més s’ha enfonsat de totes les europees durant la pandemia en 2020, i la que més ha tardat en recuperar-se”. (...) “Som, per terme mig més pobres que en 208 quan Sánchez guanyà la moció de censura. Segons la OCDE, el nostre país està al cap davant en la pèrdua e poder adquisitiu.”.

Malgrat haver contat amb els fons europeus, “i haver incrementant l'endeutament públic en un 11% del PIB, percentatge molt superior al experimentant per la quasi totalitat dels Estats europeus”.

Amb aquest panorama desolador, el entrevistador li pregunta: “(...) se sol afirmar que precisament alguns aspectes d’aquesta política social (SMI, pensions, ERTEs, reforma laboral malgrat que sigui incompleta, etc.) estan  entre les més destacables dels governs Sánchez. ¿No coincideix vostè amb aquesta consideració?”

L’entrevistat parla de cost d’oportunitat com a criteri per establir la diferència entre fer populisme i fer una política socialdemòcrata. Per el populisme ignora a aquest cost d’oportunitat, perquè no te res més en conte que la rentabilitat electoral, sense importar les conseqüències econòmiques i els recursos que es desvien cap a un altra costat. –això és el que vol dir cost d’oportunitat-. 

Repensar l'esquerra: article de Claudio Zulian

He llegit l’article de Claudio Zulian, Izquierda de clase. El Viejo Topo.  Mayo 2024. Núm. 436.

L’article és una barreja entre conceptes que no permeten saber de què parlem amb idees que cal pensar-hi. La utilització del concepte classe segueix pensant molt per l’autor del article. Si el vot d’esquerra implicava una aliança entre la classe obrera i una part de la classe burgesa il·lustrada, avui aquest conglomerat està en crisi. El clàssic “subjecte històric”, s’ha esvaït. 

Claudio Zulian, estableix la connexió entre “estabilitat material i tradicionalisme cultural”, dins de la classes mitjanes. Parla de societat de consum i la seva revolució de idees. L’exaltació dels drets individuals per sobre dels drets socials. Perquè  amb aquestes revolucions, hi ha una classe que s’ha quedat fora. Son les classes de rendes baixes que veuen amb hostilitat a les classes que anàvem de bracet abans de tots aquests canvis. 

L’autor parla de « classe mitjana educada urbana ». Aquesta classe, s’ha està contraposant a les classes baixes, no sé si fer èmfasis en aquesta distinció pot ajudar molt. Tenint en compte la gran quantitat d’universitaris que existeix a Espanya. Les classes baixes retreuen a aquestes classes meritocràtiques què s’han oblidat de la redistribució de la riquesa. Curiosament, la dreta ha fet pinya amb aquestes classes que se senten excloses. L’autor afirma amb contundència la necessitat que te les “classe mitjana educada urbana” -això no és un concepte sinó una descripció- d’escoltar a les classes desposseïdes. Les idees de inclusió o bonisma moral son esculls que cal repensar, perquè la nova dreta amb els seus cant de sirenes, alerten contra aquestes classes meritocràtiques. L’autor proposa el terme de neofeudalisme per explicar l’aliança entre  cultura i política dels partits de dretes, on és vol desmantellar les institucions públiques i a l’hora reforçar el component autoritari del executiu. L’autor dona l’exemple del ministre Lollobrigida “què es gendre de Meloni, va fer parar un tren d’alta velocitat en una estació no prevista perquè li anava bé”. Això és la clàssica alcaldada, aquella barreja de caciquisme i  clientelisme de tota la vida. 

Aquest concepte de neofeudal, no sembla una bona eina per repensar el que està passant, perquè aquest neo, no son el que eren en el seu moment i perquè desenfoquen l’objectiu. Si conceptes com “societat líquida” ( Z. Bauman) o “societat del rendiment” ( Byung-Chul Han). Parlar de neofeudalisme, no dona idea clara de la globalització –l’articulista s’oblida d’aquesta realitat-. 

L’article posa el focus amb una tendència insofrible per part d’aquesta esquerra “exquisida”: el narcisme, que per cert, Han ha fet una retrat força poderós sobre les seves implicacions. Com establir la comunicació entre aquests mons, diu Zulin? Sembla que aquestes classes baixes, sense fer cap referència a dades objectives, siguin de renda, d’edat, de sexe, d’educació, apareixen com naufragi del nostre sistema capitalista financer i global. L’altre existeix però com establir relacions que no siguin de subordinació o amb actituds paternalistes? Hi ha moments en l’article que sembla que aquestes classes baixes necessiten la guia de les classes exquisides. Sembla contradictori i innecessari. Perquè al voltant d’on s'alineen aquestes classes? A Vox? No específica gens ni mica les opcions polítiques, potser aquest neofeudalisme els hi dona una política del ressentiment, que com tothom sap, és font de mobilització, ni que sigui en la direcció contraria als seus propis interessos.