He llegit l’article de Claudio Zulian, Izquierda de clase. El Viejo Topo. Mayo 2024. Núm. 436.
L’article és una barreja entre conceptes que no permeten saber de què parlem amb idees que cal pensar-hi. La utilització del concepte classe segueix pensant molt per l’autor del article. Si el vot d’esquerra implicava una aliança entre la classe obrera i una part de la classe burgesa il·lustrada, avui aquest conglomerat està en crisi. El clàssic “subjecte històric”, s’ha esvaït.
Claudio Zulian, estableix la connexió entre “estabilitat material i tradicionalisme cultural”, dins de la classes mitjanes. Parla de societat de consum i la seva revolució de idees. L’exaltació dels drets individuals per sobre dels drets socials. Perquè amb aquestes revolucions, hi ha una classe que s’ha quedat fora. Son les classes de rendes baixes que veuen amb hostilitat a les classes que anàvem de bracet abans de tots aquests canvis.
L’autor parla de « classe mitjana educada urbana ». Aquesta classe, s’ha està contraposant a les classes baixes, no sé si fer èmfasis en aquesta distinció pot ajudar molt. Tenint en compte la gran quantitat d’universitaris que existeix a Espanya. Les classes baixes retreuen a aquestes classes meritocràtiques què s’han oblidat de la redistribució de la riquesa. Curiosament, la dreta ha fet pinya amb aquestes classes que se senten excloses. L’autor afirma amb contundència la necessitat que te les “classe mitjana educada urbana” -això no és un concepte sinó una descripció- d’escoltar a les classes desposseïdes. Les idees de inclusió o bonisma moral son esculls que cal repensar, perquè la nova dreta amb els seus cant de sirenes, alerten contra aquestes classes meritocràtiques. L’autor proposa el terme de neofeudalisme per explicar l’aliança entre cultura i política dels partits de dretes, on és vol desmantellar les institucions públiques i a l’hora reforçar el component autoritari del executiu. L’autor dona l’exemple del ministre Lollobrigida “què es gendre de Meloni, va fer parar un tren d’alta velocitat en una estació no prevista perquè li anava bé”. Això és la clàssica alcaldada, aquella barreja de caciquisme i clientelisme de tota la vida.
Aquest concepte de neofeudal, no sembla una bona eina per repensar el que està passant, perquè aquest neo, no son el que eren en el seu moment i perquè desenfoquen l’objectiu. Si conceptes com “societat líquida” ( Z. Bauman) o “societat del rendiment” ( Byung-Chul Han). Parlar de neofeudalisme, no dona idea clara de la globalització –l’articulista s’oblida d’aquesta realitat-.
L’article posa el focus amb una tendència insofrible per part d’aquesta esquerra “exquisida”: el narcisme, que per cert, Han ha fet una retrat força poderós sobre les seves implicacions. Com establir la comunicació entre aquests mons, diu Zulin? Sembla que aquestes classes baixes, sense fer cap referència a dades objectives, siguin de renda, d’edat, de sexe, d’educació, apareixen com naufragi del nostre sistema capitalista financer i global. L’altre existeix però com establir relacions que no siguin de subordinació o amb actituds paternalistes? Hi ha moments en l’article que sembla que aquestes classes baixes necessiten la guia de les classes exquisides. Sembla contradictori i innecessari. Perquè al voltant d’on s'alineen aquestes classes? A Vox? No específica gens ni mica les opcions polítiques, potser aquest neofeudalisme els hi dona una política del ressentiment, que com tothom sap, és font de mobilització, ni que sigui en la direcció contraria als seus propis interessos.
