Acudit molt filosòfic

 

Papini no és Kant que li agradava el cel estelat

 

Giovanni Papini

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (II)

                                                

"El Nuevo Mundo quizá haya estado unido antaño a Europa y África. Pero en la época moderna, las tierras del Atlántico, que tenían una cultura cuando fueron descubiertas por los europeos, la perdieron al entrar en contacto con estos. La conquista del país señaló la ruina de su cultura, de la cual conservamos noticias; pero se reducen a hacernos saber que se trataba de una cultura natural, que había de perecer tan pronto como el espíritu se acercara a ella. América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son, sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es considerada allá como un bocado exquisito*." (págs.243-4)

Hegel parla de immaduresa d'Amèrica del Sud, com si l'Esperit no hagués ascendit per culpa de una Naturalesa massa forta. Hi ha una bona barreja de clixés imperialistes propis del colonialisme en boga (segle XIX). Immaduresa i debilitat. Sembla que el concepte no pot copsar la vida d'una naturalesa que encara no sap que ho és.  Un altre panorama pinta quan parla d'Amèrica del Nord. 

Hi ha en Ortega i Gasset un dol per les pèrdues de 1898***? L'any en que el l'imperi espanyol s'ha va avall? Hi ha un imperialisme espanyol en aquests apunts de Ortega i Gasset en el seu Hegel y Amèrica**? Hegel mira l'historia amb ulls euro cèntrics, no pot fer-hi res. Perquè malgrat la lògica també funciona com una mascara que permet veure el que vols veure. Per descomptat, Hegel creu que Nord-Amèrica començarà el seu camí com Estat quan la geografia passi a segon pla -la conquesta de l'oest, la fa encara immadura-, i l'Estat prengui consciència d'Estat, i això està per veure (1830).

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (I)

 

*

El text de Hegel pertanys a la seva obra Filosofia de la història**: 

“Por consiguiente, América es el país del porvenir. En tiempos futuros se mostrará su importancia histórica, acaso entre la lucha entre América del Norte y América del Sur. Es un país de nostalgia para todos los que están hastiados del museo histórico de la vieja Europa. Se asegura que Napoleón dijo: “Cette vieille Europe m'ennuie”. América debe apartarse del suelo en que, hasta hoy, se ha desarrollado la historia universal. Lo que hasta ahora acontece allí no es más que el eco del Viejo Mundo y el reflejo de ajena vida. Mas como el país del porvenir, América no nos interesa, pues el filósofo no hace profecías. En el aspecto de la historia tenemos que habérnoslas con lo que ha sido y con lo que es. En la filosofía, empero, con aquello que no sólo ha sido y no sólo será, sino que es y es eterno: la razón. Y ello basta***” (pág.679). 

Hi ha en Hegel una  irremeiable vena eurocentrista, on sembla que l'Esperit no s'ha deixat caure (1830) a Amèrica. Segons Hegel, la història només té sentit com a teodicea. L'astúcia de la Raó, com si fos la mà invisible que guia l'economia, fa que els Estats i els seus Individus de la Historia Universal -Cèsar, Alexandre, Napoleó-, siguin caminant cap el Esperit Absolut. Però pel que sembla a Amèrica això encara no sé ha realitzat, perquè encara no hi ha aquests homes providencials, perquè l'Estat encara no s'ha consolidat, perquè la geografia és superior a l'Esperit. És possible que Hegel penses que l'historia s'acaba amb ell? Sembla inversemblant pensar-ho. La historia segueix, els seu sistema, deu pensar, serà una etapa més en el procés infinit del Esperit, pensar el contrari, seria reialment introduir l'Infinit dolent.    

Contemplar el futur nihilista

 

Martin Heidegger

"Esa Europa, siempre a punto de apuñalarse a  sí misma en su irremediable ceguera, se encuentra hoy en día entre la gran tenaza que forman Rusia por un lado y Estados Unidos por el otro. Desde el punto de vista metafísico, Rusia y América son lo mismo; en ambas encontramos la desolada furia de la desenfrenada técnica y de la excesiva organización del hombre normal. Cuando se haya conquistado técnicamente y  explotado económicamente hasta el último rincón del planeta, cuando cualquier acontecimiento en cualquier lugar se haya vuelto accesible con la rapidez que se desee, cuando se pueda "asistir" simultáneamente a un  atentado contra un rey de Francia y  a un concierto sinfónico en Tokio, cuando el tiempo ya sólo equivalga a velocidad, instantaneidad y simultaneidad y el tiempo en tanto historia haya desaparecido de cualquier existencia de todos los pueblos, cuando al boxeador se le tenga por el gran hombre de un pueblo, cuando las cifras de millones en asambleas populares se tengan por un triunfo ... entonces, sí, todavía entonces, como un fantasma que se proyecta más allá de todas estas quimeras, se extenderá la pregunta: ¿para qué?, ¿hacia dónde?, ¿y luego qué?*" 

+++++++++

"Esa Europa, miserablemente engañada, siempre a punto de apuñalarse a sí misma, yace hoy entre las dos grandes tenazas de Rusia por un lado y de América por otro. Rusia y América son, desde el punto de vista metafísico, exactamente lo mismo. El mismo desolado frenesí de la técnica desencadenada y de la organización sin raíces del hombre medio. Cuando el más remoto rincón del globo ha sido técnicamente conquistado y económicamente explotado; cualquier acontecimiento es accesible a cualquier velocidad en cualquier lugar y en cualquier momento; cuando podemos experimentar simultáneamente un atentado contra la vida de un rey en Francia y un concierto sinfónico en Tokio; cuando el tiempo es sólo velocidad, momentaneidad y simultaneidad y el tiempo como historia ha desaparecido de todos los pueblos; cuando un boxeador pasa por ser un gran hombre; cuando se considera un triunfo el que se alcancen cifras de millones en reuniones de masas, entonces resuena como un fantasma a través de estas sombras la pregunta: ¿para qué? ¿hacia dónde? ¿y luego qué?**"

+++++++++

El text pertany a Introducción a la metafísica de Heidegger (1935), he deixat les versions traduïdes per comprovar la dificultat que suposa el llenguatge de Heidegger, i com pot fer que la comprensió del text sigui intel·ligible o inintel·ligible. Perquè per Heidegger, la metafísica que va inaugurar Plató ha sigut un malentès que arriba a través de la filosofia cristiana i passa al pensament modern de la mà de Descartes, Kant, Hegel i Nietzsche. És Nietzsche qui veu la impossibilitat de la metafísica i el seu crit: "Deu ha mort", expressant el triomf de la tècnica i el nihilisme com les cares d'una moneda desgastada pel us i que malgrat tot, segueix en circulació. No deixa de ser inquietant la descripció que dona d'aquest món que estava apunt de submergir-se en la barbàrie. 

La triada de estar per casa: enveja, vanitat i vilesa

 

"Amb la vanitat passa el mateix que amb l'enveja. La vanitat és el sentiment de confirmació del jo particular. És la sobrevaloració de les meves accions i actituds pel que fa a les meves, la sobrevaloració de tota persona que aprovi la meva persona i les meves accions i actituds. Jo soc maco, intel·ligent i bo (...). Precisament per això la vanitat és un afecte més perjudicial que útil per el jo, inclús per el jo particular . Obnuvila la lucidesa de judici, fa impossible assolir fins i tot el mínim de coneixement indispensable per orientar-se d'una manera funcional a la vida quotidiana*." (pàg.75) 

"Con la vanidad sucede lo mismo que con la envidia. La vanidad es el sentimiento de confirmación del yo particular. Es la sobrevaloración de mis acciones y actitudes en cuanto mías, la sobrevaloración de toda persona que apruebe mi persona y mis acciones y actitudes. Yo soy guapo, inteligente y bueno (...). Precisamente por esto la vanidad es un afecto más perjudicial que útil para el yo, incluso para el yo particular. Obnuvila la lucidez de juicio, hace imposible alcanzar incluso el mínimo de conocimiento indispensable para orientarse de un modo funcional en la vida cotidiana*." (pág.75) 

En una societat sòlida (desprès de la Segona Guerra Mundial i la construcció del Estat del Benestar i la Guerra Freda), questa relació no va ser fruit de la causalitat. Però el enderroc del sistema soviètic i el mur de Berlín (1989), va donar peu al sistema capitalista per un nou discurs, on l'equació implícita, el capitalisme era capaç de redistribuir la riquesa -legislació estatal- a canvi de desactivar qualsevol somni de revolució social-política, va mutar d'una manera que avui, encara vivim i aprofundint en el enderroc de qualsevol protecció de les classes populars i mitjanes. La ideologia del individualisme més abrandant, desdibuixa la societat i mira a l'altre com a competidor o directament un free-rider. Com ha dit Byung-Chul Han, ara som empresaris de la nostre vida. I això vol dir que totes les culpes cauen en nosaltres. Ara no hi ha excuses: si estàs malat és per culpa teva per la forma de vida que portes. Si ets pobre és que no sap aprofitat el sistema. Tothom és responsable i el poder públics que hi pinten ací? La resposta és incentivar aquest model, reduint despesa social i transferint-la els més rics mitjançant baixades de impostos. I això és exactament el que està fent Trump. 

Félix Duque Pajuelo, filòsof (I)

 Breve autobiografía intelectual*

Félix Duque

"La filosofía ha repetido de muchas maneras, incesantemente, que el individuo es lo desechable, el residuo de la lógica y la ley” (Filosofía para el fin de los tiempos). Sigo dándole vueltas a eso desde siempre (o al menos, desde mis tempranos escarceos con Hume, el “tragatórtolas”), de modo que mi quehacer de 40 años con la filosofía supone una indisoluble relación de amor-odio.  Amor, porque sin la asimilación (al principio indigesta) de los grandes sistemas filosóficos (enseño mis cartas: Platón, Aristóteles, Spinoza, Leibniz, Hume, Hegel, Nietzsche, Heidegger) me sería imposible pensar la vida a derechas (no por la derecha); es más, para tipos como yo, sería seguramente imposible la propia vida sin filosofía. Pero recuérdese el adagio escolástico: quidquid recipitur recipitur ad modum recipientis (1), y de ahí viene también mi peculiar “odio” a la filosofía: desde luego y sobre todo a la “grande”, incluyendo  a Nietzsche. Y ello, por lo dicho al inicio. Entiendo, por ejemplo, que el lenguaje sea más verdadero que lo sensible: pero eso no significa que lo entregado suo modo en lo sensible pueda ser desechado, sin más (claro, que Hegel me insinúa al punto en la oreja que, leyendo sus textos a contrapelo, se advierte como “eso” que está en lo sensible va resurgiendo y espesándose tácitamente hasta lo insoportable, según va ascendiendo el Espíritu en su supuesta marcha triunfal). Entiendo, también, que para salir como un basilisco del nihilismo sea necesario pasar por él: pero no a costa de “inflar” al ultrahombre hasta que la voluntad se combe en voluntad de voluntad (platonismo invertido, llamó a eso Heidegger). Y puedo entender, en fin, que hayamos pasado la “línea fronteriza” de la metafísica. Pero no veo por qué hayamos de esperar otro inicio ni un nuevo dios, en vez de aprender a vivir en la intemperie. Por esa mi desconfianza me ejercité –y sigo haciéndolo, a mi modo- en un proceder (que no “método”) al que llamó “desmantelamiento” de los textos. No se trata de “deconstruccionismo”, porque no creo en ningún “arché”, aunque esté sutilmente disimulado bajo la archiécriture y la différance; las ideas rectoras de un sistema, como los eventos en la historia, surgen de manera abrupta e imprevista (y en ambos casos, más de las tripas que de la cabeza), obligando en consecuencia post festum a remodelar los acontecimientos y sucesos transcritos en las narraciones anteriores (haciéndolos pasar luego subrepticiamente por “causas” del acontecimiento): no hay pues “origen” (tampoco, desde luego, desplazado u oculto en la escritura). Pero tampoco hay “compartimentos estancos”, a manera de Weltanschauungen, sino recomposiciones en función de una Idea-motriz (destilada, más o menos interesadamente, a partir del evento triunfante), lo cual hace que, como en los grandes movimientos tectónicos, autores tenidos por un “perro muerto” renazcan al calor de un evento y comiencen a engendrar interpretaciones impensadas (baste parar mientes en los presocráticos con Heidegger, en Spinoza con Jacobi y Hegel y luego con autores franceses contemporáneos, o en el Marx “lacaniano-leninista” de Zizek). Según esto, “desmantelar” un texto clásico significaría buscar las trazas -superpuestas y aun borrosas, como un palimpsesto- que las interpretaciones y los avatares sociopolíticos y científicos han dejado en él, desde el territorio actual de nuestros cambiantes prejuicios (reconozco cierta deuda al respecto con la “fusión de horizontes” gadameriana, pero sin hacerme la menor ilusión de que la serie de interpretaciones vayan a conseguir un Zuwachs an Sein (2)). Sólo que ahora empiezo a darme cuenta de que eso que yo llamaba “individuo” (mi querido “Yo”) está constituido-destituido también por las trazas que me han ido con-(des)figurando –al igual que pasa con los textos filosóficos-; de modo que eso que está al margen, de sobra, no soy “yo” (último refugio del sustancialismo), sino las trazas móviles mismas. A la acción de recoger y ensamblar en lo posible esos residuos de vida lo llamó la piedad del pensar. Y ello me obliga a replantearme también mis pesquisas en arte (buscando el “grado cero de la sensación”, siendo así que ese grado viene suscitado por el asco) y en política, como si bastara distribuir mejor las riquezas de una nación para que sus “habitantes” fueran felices; atención: no digo que no deba tenderse a ello; lo que digo es que la “felicidad” no va por ahí, o más bien que la filosofía no sirve para eso –no ha servido nunca, salvo que fuera ideología-, sino más bien para entristecer.**"

Podem prescindir del treball?

 Llegint el grafiti, amb simbologia què avui, molt pocs sabrien dir que representa, el comunisme (s.XIX-XX), l'expressió utilitzada sembla més una opció anarquitzant, però el missatge està exposat a múltiples interpretacions. S'ha dit amb raó que K.Marx eleva la categoria de treball a una ontologia metafísica*. 

Marx en diu que el sistema capitalista és produeix un sobretreball - l'obrer treballa 8 hores, però amb 4 ha produït riquesa que el permetria gaudir d'oci, perquè treballar més hores de les que cal?-, que permet al capitalista extreure la plusvàlua, i és el secret de l'acumulació del capital, produint riquesa pel capitalista i pobresa per el treballador. Cal preguntar-se què passarà quan el capitalisme sigui substituït per el comunisme? La resposta que dona Marx diu així:

" En esta sociedad comunista (...) cada trabajador debe recibir, a la manera lassalliana** el producto íntegro de su trabajo. Si tomamos el término "producto íntegro del trabajo" en el sentido de "objeto creado por el trabajo", entonces el producto del trabajo de la comunidad  en la totalidad del producto social. De esa totalidad es preciso quitar: 

primero, un fondo destinado a la substitución de los medios de produccióm usados [avui parlem d'amortització];

en segundo lugar, una fracción suplementaria para acrecentar la producción; 

en tercer lugar un fondo de reserva o de seguro contra accidentes, perturbaciones debidas a fenómenos naturales, etc. 

Estas substracciones son una necesidad económica, cuya importancia será determinada en parte, a la vista de los medios y fuerzas en juego, por el cálculo de probabilidades. En cualquier caso, no pueden ser calculadas en absoluto sobre la base de la equidad. Antes de proceder a la repartición individual hay que cercenar:

Primero, los gastos generales de la administración que son independientes de la producción. 

Segundo: lo que se destina a satisfacer las necesidades de la comunidad, escuelas, instalaciones sanitarias, etc. 

Tercero: los fondos necesarios para el mantenimiento de los que ya no pueden trabajar, en suma todo lo que hoy se llama asistencia pública oficial. 

Es sólo entonces cuando llegamos a la única distribución que bajo la influencia de Lasalle y de una manera limitada el programa prevé... El producto íntegral del trabajo se ha transformado bajo mano en producto parcial, aunque lo que se quita al productor como individuo lo recupera, directa o indirectamente, como miembro de la sociedad (pág.202)***".

Així, en la transició al comunisme, no hi haurà supressió del sobretreball, ni tampoc, el benefici íntegre que ell produeix. Amb perspicàcia, Aron , parlant de la Unió soviètica pot dir el següent: " [el nou sistema] tiene el mérito o el démerito de llamar  edificación del socialismo lo que en el siglo XIX se llamaba acumulación del capital (4)".

Entrevista amb Pere Luís Font

 

Entrevista del Ara a Pere Lluís Font

L'entrevista de Ignasi Aragay* (Ara.cat, 16/3/25)

Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), historiador de la filosofia, a tocar dels 91 anys manté una envejable lucidesa i vitalitat intel·lectual. Mestre d’unes quantes generacions de filòsofs, acaba de publicar la traducció al català dels Poemes essencials (Fragmenta) de sant Joan de la Creu, que tenen una lectura mística i una d’eròtica. I ultima l’assaig La filosofia al natural (UB), "un text gens emfàtic, sense maquillatge ni retòrica", com tres dels grans autors que sempre l’han acompanyat: Montaigne, Descartes i Pascal. De fet, la seva darrera gran aportació (2021) ha estat la monumental traducció al català dels Pensaments de Pascal, Premio Nacional de traducció i premi PEN Club català.

"Com està de salut?

— De salut vaig fent i intel·lectualment estic en un to menor, lent. Fer-se vell deu voler dir, entre altres coses, alentir-se. Em sembla que, tal com va tot, en el nostre temps necessitem calma i tranquil·litat.

Com ho porta, això de viure sense la biblioteca, al veure’s obligat a canviar de casa?

— Em costa. Desfer-me d'un llibre és gairebé com arrencar-me un queixal. Són la meva vida. Ara estic gestionant la donació. Tinc cap a 12.000 llibres. Ho he anat esporgant fins a deixar un nucli de filosofia i teologia, uns 4.000 títols que aniran a Lleida, amb un acord amb la universitat i altres institucions.

En quins idiomes? Quants en llegeix i en parla?

— No soc gaire poliglot. A part de català i castellà, m’espavilo en francès -set anys a França-, italià -un any a Roma-, alemany -per a un filòsof no hi ha més remei- i anglès perquè és el llatí d'ara. I de les llengües clàssiques, llatí i grec. Millor el llatí. A més, vaig fer un curs de rus en un cert moment: hauria d’haver fet xinès.

D'on li va néixer la passió per la filosofia?

— Vaig començar estudiant per capellà al seminari de la Seu d’Urgell: en deien l’Escorial dels Pirineus. Era la manera normal de culturitzar-se dels nens pobres. Soc de Pujalt, al Pallars Sobirà, d'una casa molt humil, la Casa Jordi, amb una economia de pura subsistència. A títol de curiositat, a finals del segle XIX les despeses familiars de tot un any van ser 219 pessetes. Al seminari vaig entrar en contacte amb la filosofia. Però l’atmosfera de contrareforma que s’hi respirava em va fer plegar.

I va marxar a França a estudiar.

— A Tolosa de Llenguadoc. Al país de Descartes vaig pensar que tocava fer filosofia. Eren els anys 50 i a Catalunya i la resta d'Espanya, a les universitats només s'explicava una neoescolàstica de via estreta. Com que el cuc de la teologia em continuava treballant interiorment, després de la llicenciatura en filosofia a la universitat pública vaig fer la de teologia a l'Institut Catòlic de Tolosa, on era l'únic laic.

Com s’ho va poder pagar?

— Fent classes del que vulguis, especialment d'espanyol. I, entre altres feines, descarregant camions al born. Hi anava a la una de la matinada i hi treballava fins a les sis del matí. Tornava a l’habitació que tenia llogada, passava per la dutxa i me n’anava a la universitat. Dormia quan podia.

I va tornar a Barcelona.

— Sí. El catedràtic d'història de la filosofia de la Universitat de Barcelona, Joaquim Carreras Artau, em va agafar com a ajudant. Vaig estar quatre anys explicant història de la filosofia antiga, que vol dir aprenent història de la filosofia antiga: no hi ha com haver d'ensenyar una cosa per aprendre-la bé. El 1968, amb la creació de l’Autònoma, em van convidar a incorporar-m’hi. M’hi va empènyer Pep Calsamiglia. I m’hi vaig quedar fins a la jubilació.

Després, amb Calsamiglia i Josep Ramoneda, farien la col·lecció de clàssics del pensament traduïts al català.

— Sí, ja als anys 80. El Calsamiglia només va poder veure el primer volum. El Ramoneda, que ja tenia molta activitat entre mans, em va fer confiança, cosa que li agraeixo moltíssim. Pràcticament vaig portar el pes de tota la col·lecció. Van ser 97 títols. El darrer va ser un Freud. Vam posar remei a una anomalia: un país en què la filosofia no es llegia ni en la llengua original ni en la pròpia. Ho vam començar amb l'editorial Laie, fins que es va ensorrar perquè el gerent va desaparèixer amb tots els diners. Llavors, gràcies a Josep M. Castellet, va seguir-la Edicions 62.

"La Catalunya medieval era una petita potència intel·lectual" ”

Tradicionalment s'ha dit que Catalunya no és una terra de filòsofs.

— La Catalunya medieval era una petita potència intel·lectual, amb Ramon Llull i Sibiuda. Després, a la ratlla entre l'època medieval i el Renaixement, Lluís Vives. I partir d’aquí perdem el ritme propi i anem amb l’espanyol, que des de l'època de Felip II va posar duanes a Europa. La Inquisició feia poc que s'havia implantat. Es va anar cultivant més aviat un tipus de filosofia molt tradicional, mai gaire allunyada de l'escolàstica. A finals del XIX i principis del XX es va recuperar una certa normalitat que va durar fins a la Guerra Civil, quan va produir-se un trencament brusc.

No es considera pròpiament filòsof.

— Sempre he pensat que la millor manera d'ensenyar filosofia és fent història de la filosofia, que és com el laboratori del filòsof. Filo-sofia vol dir amant de la saviesa. En aquest sentit, no ho puc negar, soc filòsof. Però dir d'una persona que és filòsof em sembla massa solemne.

Com a filòsof, lector i cristià, ¿ha tingut la sensació d'anar cada cop més a contracorrent?

— Una mica potser sí. En algunes coses he fracassat, per exemple en la idea que la filosofia s'ha de cultivar no separada de la cultura general, perquè no sigui un bolet. Però cotitza l'especialització.

En els grans debats entre ciència i fe, entre raó i fe, ha remarcat el perill del cientifisme.

— Els francesos es van inventar el scientisme: tot allò que no és ciència intel·lectualment no val res. Sempre he defensat que la filosofia no és una ciència en el sentit modern, encara que sí que ho és en el sentit tradicional teoritzat per Aristòtil.

Pascal és un dels tres grans autors que l’han acompanyat tota la vida.

— Un dels professors que vaig tenir a Tolosa em va descobrir la trilogia Montaigne, Descartes i Pascal. Els Assaigs de Montaigne van ser el llibre de capçalera de Descartes i Pascal. I això es nota. Pascal és el que m'ha fet més companyia de tots tres. Ara he trigat vora tres anys a fer la traducció. He hagut d’anar a la Biblioteca Nacional Francesa, on tenen l'original, i l’he consultat amb una persona sempre vigilant-me. També m’ha anat bé el facsímil de la Biblioteca de Catalunya.

Per què al segle XXI encara ens apel·len Montaigne, Descartes i Pascal?

— Montaigne perquè és el resum de tota la saviesa antiga i medieval, i cristiana i renaixentista, i perquè és un jardí d’idees. Descartes perquè va posar fi als assajos filosòfics del Renaixement i va començar, sobre noves bases, amb una voluntat de radicalitat absolutament única en la història de la filosofia, començant pel cogito ergo sum: "Penso, per tant existeixo". És l'única afirmació que no té discussió possible. En totes les altres es pot acusar Descartes de no ser prou cartesià.

I Pascal?

— Perquè és el gran hereu de Montaigne i de Descartes. Es va cartesianitzar abans de monteignitzar-se. Descartes i Pascal sempre van tenir recels mutus. No es van entendre en el tema essencial de la qüestió del buit. Descartes afirmava que no hi ha buit a priori i Pascal deia que s'ha de resoldre experimentalment si hi ha buit o no.

"Sempre he dit que això de la postmodernitat és una ensarronada" ”

Representen els valors de la modernitat, que, com els de la Il·lustració, avui estan en crisi. Només cal escoltar Trump. ¿Estem en una confusió de la postmodernitat o en una involució antimoderna?

— Sempre he dit que això de la postmodernitat és una ensarronada. Se sol definir canònicament com la crisi de la idea de progrés, la crisi dels grans relats. Però això són crisis recurrents. La postmodernitat se la va inventar com a mínim Baudelaire fa més de cent anys. Postmodernitat és una paraula còmoda per referir-se al darrer mig segle de la cultura moderna, però per concretar els trets de la cultura actual són molt més determinants coses com la globalització, la revolució digital, el feminisme, la revolució sexual i la consciència ecològica. I això està tot en continuïtat amb coses que venen de la modernitat, una etapa en certa manera permanent fins que vingui alguna mena de transformació tan grossa que ens faci oblidar tota la nostra història. Podria ser la islamització d'Europa o la xinització d'Occident.

En tot cas, ens estem allunyant de la "pau perpètua" de Kant, un altre dels vostres autors de capçalera.

— Sí, en aquest moment polític té més vigència Hobbes que no pas Kant. La Il·lustració està en crisi, d’acord. Davant d’això, pots dir: anem a una altra cosa. O pots dir: Europa no ha sabut realitzar els ideals de la Il·lustració i seria hora que s'ho prengués seriosament.

No hem parlat de la traducció de Joan de la Creu, que tenia tant de místic com d’eròtic.

— No hi ha millor manera de llegir que traduir. Ho deia Carner: et fa adonar de coses que no hauries vist mai encara que et sabessis de memòria els textos. I jo me’ls sabia. Fa trenta anys va sortir una traducció de Joan de la Creu al català molt dolenta. Em va saber greu. I llavors vaig començar a fer la meva, però va quedar en un calaix. Ara hi he volgut tornar, estudiant també la vida de l’autor, la relació entre vida i obra. Quan va morir sant Joan de la Creu, ho va fer, diguem-ne, en olor de santedat. Se li van atribuir molts miracles. Però el gran miracle és que ens hagin arribat aquests textos...

...que mai es van publicar en vida seva.

— Va tenir problemes amb els carmelites calçats i després també amb els seus, els descalços. Un cop mort, es va mantenir el procés de beatificació, tot i ser un model eròtic, perquè havia escrit comentaris de prosa que són una mena de cotilla pietosa que va camuflar, diguem-ne, les possibilitats escandalitzadores. La "lectura exempta", tal com va dir Jorge Guillén, sense els comentaris, es pot fer des del punt de vista místic o bé com a lectura laica, és a dir, simplement eròtica. Ni Déu ni Crist no hi surten enlloc.

Ja que estem en l’entorn eclesial, com valora el papat de Francesc?

— Ha canviat moltes coses de la mentalitat catòlica, però la doctrina teològica no l'ha tocat. Una cosa és la fe i una altra la teologia. La fe cristiana és compatible amb diverses teologies. Quina és la teologia oficial, ara? La romana, que Francesc no ha tocat en part perquè no ha pogut i en part perquè no ha volgut. La seva ha estat una teologia, diguem-ne, semirenovada.

Més franciscana?

— No ho sé. Potser sí. Hi ha una mena de teologia estàndard compartida per pràcticament tots els teòlegs catòlics, llevat dels integristes, la que deriva del Consell Vaticà II, que va arribar tard, va fer curt i ha estat aplicada a la baixa. Francesc va insinuar la possible ordenació de diaques o preveres dones, que ha quedat congelada. Per què? Doncs perquè té molta oposició i perquè hi ha molta gent que prega perquè es mori."

Bon Nadal !

 

Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 

Capella Palatina

La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.  

La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (I)

Voldria comentar el llibre “El siglo de Sartre” de Bernard-Henry Lévy. Trad. Juan Vivanco. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001.

Un llibre enlluernador sobre la figura de Sartre. L’autor fa un assalt al personatge polifacètic rastrejant totes les influències del autor de L'ésser i el no-res. Sartre i la seves contradiccions que el llibre va repassant de forma minuciosa i on Lévy, treu les seves dots literàries per fer-se preguntes sobre el significat de les seves obres.

Un llibre de tesi, on Lévy interpreta a la seva manera el pensament del intel•lectual per excel•lència del segle XX. Lévy troba diferents etapes en la singladura vital de Sartre. La més controvertida e incerta és l’ultima etapa de la vida de Sartre. Apareix al Epíleg* (El filòsof cec). 

Lévy troba que un tomb al pensament de Sartre es troba al text “Las palabras”. Una biografia particular on fa un ajustament de comptes en el seu passat. Una mena de confessions descarnades on sembla que tota la seva trajectoria ha estat un error. Diu Lévy: 

“Es el último filósofo occidental que confirma el privilegio platónico de la mirada.” (pág.560). Però Sartre, pierde la visión (1974), pero com deia Borges, “Se pueden hacer muchas cosas sin luz” (pág.597). I que fa Sartre? Ací és on apareix la figura de Pierre Víctor.

Amb el nom de Pierre Víctor, dirigeix La Gauche Prolétarienne, un setmanari de tendència maoista  que arriba ser secretari de Sartre. Lévy el va conèixer i fa una descripció del personatge. 

Pierre Víctor amb Sartre escriuen una mena de testament filosòfic-polític: Pouvoir et liberté, en llibre i L’espoir maintenant en Le Nouvel Observateur (entrevista). Aquest breu text, vint-i-cinc pàgines desferma una tempesta en els cercles intel•lectuals. Un Sartre cec, que de la mà de Pierre Víctor , el seu nom autèntic és  Benny Lévy, fan una esmena a la totalitat del pensament del pensador cec.

Un Sartre que vol auto impugnar-se no es cosa nova, però la magnitud del nou pensament, un pensament, que no podrà desenvolupar per la seva mort, ha fet tremolar al sartrians de tota la vida i els anti-sartrians de tota la vida. Moltes veus surten per denunciar la impostura de Benny Lévy. Perquè com:

 “El filósofo del pensar solos, el hombre que siempre ha dicho que sólo pensamos a solas con nostros mismos, en la escritura, la meditación solitaria y silenciosa, el pomemista que nunca se privó de arremeter con dureza contra sus contemporáneos (...), ahora cuenta con otros ojos para ver su lugar, con otra cabeza para pensar con él, se enfrasca en un largo trabajo de palabra a dos voces que un día de ésos desembocará en un nuevo libro.” (pág.601)

Dia Mundial de la Filosofia

 

Missatge de la Sra. Audrey Azoulay*,

Directora General de la UNESCO,

amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia

17 de novembre de 2022

"En aquest Dia Mundial de la Filosofia, la UNESCO ens convida a celebrar la diversitat del pensament humà i contemplar el món amb una mirada filosòfica.

La filosofia no és només una ciència mil·lenària, alimentada per tradicions de tot el món, sinó que també és un exercici viu de qüestionament i concepció del món, tal com és, però també tal com podria o hauria de ser.

Per construir un món millor, per avançar cap a un ideal de pau, sabem que cal adoptar un enfocament filosòfic, és a dir, hem de qüestionar els defectes del nostre món, més enllà del tumult de les crisis.

La filosofia és, per tant, essencial a l'hora de definir els principis ètics que han de guiar la humanitat, com vam fer al seu dia amb la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans i, més recentment, amb la Recomanació sobre la Ètica de la Intel·ligència Artificial, aprovada a la darrera reunió de la Conferència General pels 193 Estats Membres de la UNESCO.

La filosofia és igualment insubstituïble si volem repensar de manera sostenible la nostra relació amb els éssers vius, davant la urgència de les pertorbacions climàtiques i el col·lapse de la biodiversitat, ja sigui amb Bruno Latour, que ens va deixar el mes passat i que ens va recordar la interdependència l'ésser humà i el planeta, o amb Achille Mbembe, que ens exhorta a pensar en la vulnerabilitat fonamental de l'ésser humà." 

Davant la magnitud dels desafiaments contemporanis, és la nostra pròpia concepció de la humanitat la que ha de ser reexaminada, per pensar en “l'humà del futur” segons aquest any del Dia Mundial de la Filosofia.

Aquesta reflexió ha de ser oberta. Oberta, en primer lloc, a tots els punts de vista, considerant en particular, en aquest Decenni Internacional de les Llengües Indígenes, allò que les filosofies indígenes poden fer per canviar la nostra manera de veure el món, així com la nostra forma de viure-hi .

Però també oberta a tots els coneixements i, en particular, a altres ciències humanes, per captar el món en la seva complexitat i poder traduir la reflexió en acció.

I oberta, finalment, a les nostres societats, perquè la filosofia no és una ciència aïllada del món, una prerrogativa dels savis a la torre d'ivori. Totes les persones han de tenir accés a les eines de la filosofia per reinventar un món comú, des de la més primerenca edat. Aquest és també el sentit del Dia Mundial de la Filosofia.

En aquest Dia, la UNESCO fa una crida a totes les nostres societats perquè prenguin perspectiva i reflexionin col·lectivament sobre el futur de la humanitat, a fi de concebre un món millor."

Amen!

Modulant a Plató

 

En aquest blog, hi ha espai dedicat a Plató. Algú exagerat, ha dit que amb Plató la filosofia toca sostre. Algú altre, ha dit que ell és el responsable de tot els mals que han vingut després. Hi ha que fan aquests versos irreverents:  

 

Mundo Inteligible*

Yo en el Mundo Inteligible 
estaba bien,  
allí no me dolía nada.
A ese fin 
el no tener cuerpo
sin duda
es una ventaja.

Las Ideas eran vecinas 
agradables
aunque algo estáticas; 
la Esencia del Bien
era muy perfecta,
algo así
no se ve en otra parte. 

Los dioses eran muy arrogantes, 
se pasaban los días 
jugando y enredándose
entre sí,
solo se acordaban de los humanos
para estropear sus ya maltrechas vidas. 

Entre las almas 
nos íbamos conllevando 
de costumbre
provisionalmente;
unas subían y otras bajaban
por milenios o años.

Yo tuve que bajar 
-al Sensible- 
recientemente,
no recuerdo por qué
-lo borra todo el Leteo-,
nos dan un buen baño 
antes de unirnos 
de nuevo a un cuerpo.
Así que por lo pronto
vuelve a dolerme todo. " (pág.38-9) 

Aproximació a Harmut Rosa (1)

Hartmut Rosa

Llegint l’article d’Alcoberro* sobre Hartmut Rosa, t’ha adones que vivim efectivament, dins d’un món accelerat en grau extrem. La tecnologia accelera encara més aquesta sensació de esprint permanent en tots els àmbits de la vida, tant privada com a pública. 

I quin és l’antídot contra aquesta acceleració que patim? La resposta és: “Si l’acceleració és el problema, llavors potser la ressonància és la solució”. La lògica de l’acceleració suposa que en un interval de temps determinat, cal fer moltes coses a l’hora. El pitjor que pot passar és no fer res, perdre el temps no és cap opció per els temps que vivim. Per això, la tecnologia permet accelerar cada instant, perquè paradoxalment, no tenim temps! Volem fer tot instantàniament, ens hem convertit en multitasques, no podem deixar espais buits en el nostre horari.

Llavors, què vol dir ressonància? Si tota les experiències estan emmarcades per l’acceleració, no podem tenir temps per gaudir-les! Vivim en “l’angoixa” per no estar a l’alçada de les expectatives que ens forgem sobre com hem de viure. La ressonància implica no la “desacceleració funcional” –fer ioga o qualsevol activitat presumptament relaxada- per estar encara més en forma per enfrontar-se a l’acceleració. Saber gaudir del paisatge, sense presses, sense cap objectiu estratègic, sinó per el plaer de gaudir d’ell mateix i sentir-se dins de la naturalesa, de sentir el vent, els ocells, tocar els arbres, mirar el camí que trepitges. 

Això és tot el que és pot fer per revertir aquest món accelerat? La resposta de Rosa és que no podem, perquè la tecnologia i el model del capitalisme global fa impossible qualsevol transformació en sentit d’una desacceleració real. Potser més d’un pensa què aquesta opció és massa conservadora, però somiar en utopies anti-tecnologia o una tornada al passat no és possible. Potser, ja me n’adono que estic posant molts condicionals, com diu Byung-Chul Han, aquesta ressonància de la que parla Hartmut Rosa, sigui l’única via per resistir aquesta acceleració cap el no-res.

Pincel·lades de Henri Bergson segons Antonio Machado

 

[Filosofía. Autobiografía*]

Henri Bergson es el filósofo definitivo del siglo XIX.

Sobre sus libros Les données inmédiates de la conscience y Evolution créatice. Con apuntes tomados de París (1911) de sus cursos sobre La personnalité y Espoir = Collège de France.

Lo mejor en la obra de Bergson es la crítica de la psicofísica.

Lo característico de su obra es su antieleatismo, el motivo heraclitano de su pensamiento. El péndulo de su pensamiento filosófico marca con Bergson la extrema posición heraclitana. Así termina, en filosofía, el siglo XIX, que ha sido, todo él, una reacción ante el eleatismo cartesiano.

Ser y pensar son una y la misma cosas----------Parménides ob[jeto]

Cogito, ergo sum----------------------------Descartes sub[jeto]

El ser pensante se trueca en ser sensible, volente, activo.

No románticos: Rousseau; Schopenhauer; Nietzsche; James; Bergson. M. Cogito, ero sum (siglo XIX). Siglo XX. Vuelve el péndulo filosófico a Parménides de Ela.

                                                  Baeza 1914

Durante el curso de 1910 a 1911 asistí a las lecciones de Henri Bergson. El aula donde daba sus clases era la mayor del Colegio de Francia y estaba siempre rebosante de oyentes. Bergson es un hombre frío, de ojos muy vivos. Su cráneo es muy bello. Su palabra es perfecta, pero no añade nada a su obra escrita. Entre los oyentes hay muchas mujeres." (págs. 1158-1159)

++++++

Si Henry Bergson és el filòsof francès més important del  primer terç del segle XX, Jean-Paul Sartre, va tenir que lluitar amb totes les seves forçes per fer oblidar a Bergson i superar-lo des d'un punt de vista filosòfic. Amb l'ascensió de Sartre, la figura de Bergson va entrar en decadència. És interessant que Antonio Machado faci esmena aquest autor i el pogués conèixer de primera mà. 

Pensar amb Sartre

 

 Jean-Paul Sartre 

(1905-1980)

Llegint el llibre de Bernard-Henry Lévy, El siglo de Sartre, diu això:

“¿A qué llamamos pensar? Se cree que pensar es meditat, profundizar en una idea, obstinarse, dejarla madurar. El pensamiento se relaciona con el recogimiento, la paciencia, la perseverancia, la tenacidad, la concentración, la terquedad y, ya que estamos, la reflexión y la machaconería. Sartre no lo entiende así. Porque si el sujeto es lo que dice Sartre, y si la única historia que hay es el acontecimiento singular, entonces el pensamiento se hace por saltos y sobresaltos, botes, rebotes, golpes y contragolpes, sacudidas, explosiones, deflagraciones, detonaciones, es decir, también acontecimientos. Lo único interesante en el pensamiento son los acontecimientos, las rupturas. El pensamiento, el auténtico pensamiento, nunca procede por contención, concentración o meditación sino, como todos los acontemientos, por accidente, en plena tempestad. (…) Es ahí donde, propiamente, se realiza la aventura del pensamiento*.” (pág.280)

La filosofia a les PAU estan en crisi. De fet porta molt de temps en crisi. I això és perquè els alumnes de batxillerat tenen com autor més moderns, Nietzsche i Stuart Mill. De fet son molt moderns, però els alumnes no acaben de connectar-hi. Hi ha veus què suggereixen altres opcions del segle XXI. Potser abans de fer el salt del XIX al XXI, hi ha el segle XX. Encara arrosseguem els problemes d'aquest segle catastròfic (s.XX). I potser seria bo la figura de Sartre, avui estranyament oblidada, quan va ser l'intel·lectual per excel·lència del segle XX. Hi ha altres noms, de fet hi ha molts candidats/tes, però Sartre reuneix la millor (i pitjor) síntesi del segle XX.

Bertrand Russell: Fars de llum en mig de les tenebres (I)

 

"Aquells les vides dels quals són fecundes per a ells mateixos, per als seus amics o per al món estan inspirats per l'esperança i sostinguts per l'alegria: ells perceben amb la seva imaginació les coses possibles i la manera de posar-les en pràctica. En les seves relacions privades no senten ansietat per temor a perdre l'afecte i el respecte que gaudeixen: tracten de donar lliurement el seu afecte i el seu respecte, i la recompensa els ve per si mateixa sense buscar-la. A la feina no els inquieta l'enveja pels seus competidors sinó que es preocupen. sense més de la tasca que cal fer. En política, no consumeixen el seu temps i la seva passió defensant privilegis injustos de la seva classe o nació, sinó que aspiren a fer que el món en conjunt sigui més feliç, menys cruel, amb menys conflictes entre ambicions rivals i amb un major nombre d'éssers humans el creixement dels quals no es vegi empetitit i paralitzat per l'opressió." (B.Russell, 1919)

["Aquellos cuyas vidas son fecundas para ellos mismos, para sus amigos o para el mundo están inspirados por la esperanza y sostenidos por la alegría: ellos perciben con su imaginación las cosas posibles y la manera de ponerlas en práctica. En sus relaciones privadas no sienten ansiedad por temor a perder el afecto y el respeto de que gozan: tratan de dar libremente su afecto y su respeto, y la recompensa les viene por sí misma sin buscarla. En su trabajo no les inquieta la envidia por sus competidores sino que se preocupan sin más de la tarea que hay que realizar. En política, no consumen su tiempo y su pasión defendiendo privilegios injustos de su clase o nación, sino que aspiran a hacer que el mundo en su conjunto sea más feliz, menos cruel, con menos conflictos entre ambiciones rivales y con un mayor número de seres humanos cuyo crecimiento no se vea empequeñecido y paralizado por la opresión." (B.Russell, 1919)]

Tricentenari de Immanuel Kant (1724-2024)

 

El 22 d'abril de 1724 va néixer Immanuel Kant. I tres-cents anys desprès la filosofia encara està sota l'ombra de la seva filosofia. I per commemorar el natalici d'aquest gegant de la filosofia, res millor que l'aparició de la Criticà de la Raó Pura en català,   traduït per Miquel Montserrat Capella, i editada per la Edicions de la Universitat de Barcelona dins la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna. Segur que no serà el best seller d'aquest Sant Jordi, però és una gran aposta per la normalització del català en temps d'intempèrie. 

Ressenya: L'existencialisme és un humanisme

Ressenya*:

Un llibre de combat, escrit al any 1946 on es defensen les tesis principals del existencialisme enfront dels malentesos apareguts per la seva publicació. Un llibre breu, però contundent. Més enllà dels especialistes, els filòsofs i les corrents filosòfiques, acaben sent resumides en filosofemes. I un d’aquest dins del existencialisme diu així: “l’existència precedeix a l’essència” (pàg.46).

Per entendre bé, aquesta afirmació, caldria llegir precisament, aquest llibre que és una mena de recapitulació d’un més extens i que només pot interessar al gremi filosòfic, com és L’Esser i el No-res (1943).  

Comprendre a l’autor, vol dir, interpretar-ho tal com ho entenem nosaltres. Quant més precís sigui, menys marge a la interpretació. L’home, no te una naturalesa humana, una essència, que el determini per sempre a ser com és. Per això, l’home és un projecte, un fer-se dins d’una situació, un món. L’altre també existeix. La meva subjectivitat no queda reduïda a un jo tancat en si mateix, al contrari, l’altre és necessari per constituir-me com sóc. I sóc la suma de eleccions que faig. I aquesta elecció, implica que tinc la responsabilitat d' escollir a cada moment, una acció que en fa. No neixo covard, sinó que les meves eleccions en fa ser-ho. Jo sóc l’únic responsable del que arribo a esser. Això vol dir que la meva acció suposa una llibertat absoluta. Intentar encolomar la responsabilitat a les meves deficiències psicològiques o a la societat, no és més que mala fe, ens diu Sartre. Viure es elegir, cada situació que en trobo, tinc que fer eleccions. Puc enganyar-me, no vull la meva llibertat, perquè així no en responsabilitzaré del que faig, sempre és millor donar la culpa a un altre. Vivim en societat i la meva acció repercuteix amb els altres. La meva vida, els meus projectes tenen sempre una dimensió universal que “no suprimeix pas la relativitat de cada època” (pàg.66).

Elecció, responsabilitat i llibertat suposen una línia de conducta que s’expressa amb l’autenticitat. I aquesta opció radical del ésser humà comporta l’angoixa. Si l’home no fos lliure, perquè segueix els mandats de Déu, o les imperatiu de les lleis, llavors, no tindria aquesta angoixa existencial. Quan fem, la nostra acció te conseqüències, i genera en nosaltres aquesta angoixa pel fet de actuar perquè “això suposa que tenen en compta una pluralitat de possibilitats i quan n’elegeixen una, s’adonen que no té altre valor que la ser aquella que han triat” (pàg.50-1).

L’existencialisme del que parla Sartre és un existencialisme ateu. El mateix Sartre ho remarca. Això vol dir, que el sentit de l’existència, el donar valors, no depèn de Déu, sinó del home. El mateix Sartre diu al respecte: “Encara que Déu existís, no canviaria res; vet aquí el nostre punt de vista.” (pàg.76)

Com l’home és fa amb les seves accions, va més enllà d'ell mateix, la paraula per expressar això, en diu transcendència, “en el sentit que l’home no està tancant en sí mateix, sinó present sempre en un univers humà, és el que nosaltres anomenen d’humanisme existencialista.” (pàg.76)

Fins ací, Sartre. Però, tota aquesta explicació té quelcom sentit per nosaltres? Si Sartre hagués esbrinat que la llibertat és escollir radicalment, és així de veritat? On està la trampa, per dir-ho així? On estan les mancances de la seva filosofia? 

PD: És una llàstima que Sartre no estigui ni se'l espera en el programa de selectivitat de filosofia.