L'imaginari món de Heidegger

"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)

Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 

La filosofia de Unamuno (VI)

 

6. En el fons de l'abisme

Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans. 

Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco  más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)

El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)

La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)

Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)

"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).

 Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.

La filosofia de Unamuno (V)

 

5. La dissolució racional

En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima. 

El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).

Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza  i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat  dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar  en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix  el consol (p.106).

La filosofia de Unamuno (IV)

 

4. L'essència del catolicisme

En aquest capítol, hi ha una mena d'història de l'església. De la construcció dels seus dogmes. Per dir-ho ras i curt, és pot passar d'aquestes pàgines, perquè les controvèrsies entre protestantisme i catolicisme son diferències què han comportat conseqüències en la manera d'entendre a Déu i especialment a Crist. El que la dogmàtica cristiana hi ha és precisament el que Unamuno vol remarcar-hi: la immortalitat i la resurrecció. Qui va portar a terme aquest missatge de salvació va ser Pau de Tars.  Nicea i Atanasio son dos moments clau per la construcció de la dogmàtica. L'Eucaristia expressa aquesta confiança en la resurrecció. Diu Unamuno que els catòlics tenen en la confessió un antídot molt eficaç  per combatre l'angoixa existencial.

L'església com institució que monopolitza el missatge de Crist, va crear la infal·libilitat del Papa (p.74). Això ha generat escàndol en les files deistes, agnòstiques o atees. El missatge catòlic lluita contra la modernitat que és sinònim d'ateisme i materialisme. I malgrat tot, l'església ha generat la filosofia tomista: aristotèlic-neoplatònica-estoica. Aquesta filosofia vol que la raó sigui capaç de racionalitzar els missatges dels dogmes.  Al parer de Unamuno s'ha produït una sobre-rracionalitat per fugir de la fe de carboner produint a l'hora insatisfacció per aquells que demanen no senyals, ni obres, sinó l'abisme de la fe. 

La filosofia de Unamuno (III)

 

3. La fam de immortalitat

La fam de immortalitat no és un invent del nostre autor. Parla de Plató i el seu Fedó, de Spinoza i el seu anhel de immortalitat. La literatura, des de Píndar, Shakespeare, Calderón, parlen del desig d'eternitat. Per Unamuno, la immortalitat és el foc dels essers humans, tant si ho saben com si no. Dona crèdit a Pascal i la seva aposta per l'eternitat. Anomena "monstruo" (p.45) aquell que no vol fer l'aposta donant crèdit a la fe, a Déu.

La mort sempre ha estat al nostre costat. I precisament, com la seva ombra projecta l'antítesi de la mort, la immortalitat. Què és sinó una tomba? Els essers humans som els únic que enterrem els nostres morts, con ell diu som un "animal guardamuertos" (p.46).

Les religions subministren un cert bàlsam per les angoixes existencials.  Quin sentit tindria una religió que no pot donar consol en aquest món ni en cap altre? Més enllà de la mort, què hi ha? I Unamuno vol la immortalitat com Dante vol tornar a veure els estels (p.46).

La nostre mortalitat no és la fi per a nosaltres, així pot dir: " Recógete, lector, en ti mismo, en que la luz se te apague, se te enmudezcan las cosas y no te den sonido, envolviéndote en silencio, se te derritan entre las manos los objetos asideros, se te escurra de bajo los pies el piso, se te desvanezcan como en desmayo los recuerdos, se te vayan disipando todo en nada y disipándote también tú, y ni aun la conciencia de la nada te queda siquiera como fantástico agarradero de una sombra". (p.47) Una descripció molt vívida i tenebrosa digna de Poe! Unamuno no vol ser còmplice d'aquesta aniquilació que sembla destí, cal rebutjar-ho, cal rebel·lar-se, cal dir No! a la mort!

A la mort cal mirar-la els ulls, deia Plató que "¡hermoso es el riesgo!" (p.49) al parla de la immortalitat, però com Pascal, Ell apuja l'aposta. La raó voldria convencé de la inutilitat d'aquesta. Però Unamuno, no vol raciocinis, perquè es tracta de la meva ànima, de la meva vida, de la meva immortalitat. Hi ha racionalització quan parlem d'egoisme (p.50), sacrifici (p.51), materialisme (p.51), orgull (p.51). 

La raó no pot comprendre el misteri de la immortalitat de l'ànima. Parla de Pau de Tars, i les seves prediques sobre la immortalitat i la resurrecció dels morts, i com les seus oients no ho entenien i acabaven dient: "¡ya oiremos otra vez esto!" (p.53).

Davant d'aquestes argúcies de la raó, Unamuno diu: "Pues bien: ¡no!. No me someto a la razón y me rebelo contra ella, y tiro a crear en fuerza de fe a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: pásate de ahí y sde pasaría, y nada nos sería imposible (Mat.XVII,20)" (p.54)

La raó persuadeix de la impossibilitat de la immortalitat, però a l'hora, els nostres sentiments, com la vanitat, obra una porta cap a la immortalitat. Personatges egregis, literats, poetes, els enlairem fins els cels dels seus respectius camps, mostrant aquella dimensió d'eternitat.  Ací, la vanitat, juga el paper de posar en el seu lloc aquells que semblen viure per sempre. Aquesta vis atractiva, que l'home aspira a l'eternitat, ha estat un motor inexorable en la història humana, així, la malaurada història de Caín i Abel, que al dir del nostre autor va fer obrir "la historia humana" (59). 

Parla de "sed de vida eterna" (p.60) que per molts és sacià amb la fe, però no tothom accedeix a aquesta fe. Critica al catolicisme de teologitzar el missatge bíblic. (p.60)

La filosofia de Unamuno (II)

 

II. El punt de partida*

Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25). 

Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer  (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).

Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29). 

Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat  el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)

Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència. 

Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)

No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).

Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a punt de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).

La filosofia de Unamuno (I)

He començat a llegir  el llibre de Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida. Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.

Aquesta col•lecció apareix una Introducció, que vol ser una síntesi del pensament de l’autor. Una síntesi, cal dir que de vegades son molt acurades per situar-se en el context de l’autor i de la seva obra. Malauradament, no hi ha nom. Per què no hi ha nom?

1.- En aquest capítol (1) inicial vol posar en clar la seva concepció del món. Per això, comença en una afirmació contundent: “ (...) el sustantivo concreto: el hombre. El hombre de carne y hueso, el que nace, sufre y muere (...)” (p.7)

2.- La ciencia no és filosofia, no pot dir el que és important i el que no. Per això diu d’ella que és “cosa de economia” (p.8). Unamuno posa un exemple per aclarir aquesta idea: “Toma uno el tranvia eléctrico para oír una opera, y se pregunta: ¿cuál es, en este caso, más útil, el tranvía o la ópera?” (p.8). Així, la filosofia no pot identificar-se mai amb la ciència. Aquesta no pot arribar a entendre allò que importa al esser humà.

3.- Quina finalitat té la filosofia? La resposta és “la necesidad de formanos una concepción unitaria y total del mundo y de la vida, y como consecuencia de esa concepción, un sentimiento que engendre una actitud íntima y hasta una acción.” (p.8) Per Unamuno comprendre el món no parteix del pensament, sinó del sentiment que “como todo lo afectivo, tiene raíces subconscientes, inconscientes tal vez”.(p.9) En el sí del home sembla que Unamuno li vulgui donar la raó a Freud. 

4.- No és la raó qui determina la visió que tenim de les coses, sinó que el que determina la nostre comprensió del món té un origen fisiològic. Les nostres idees son conseqüència d’aquests sentiments subconscients.

5.- Parla de Kant i estableix una distinció per salvar allò que cerca Unamuno. Hi ha el Kant filòsof, que destrueix la metafísica, a través d’una raó que analitza la impossibilitat de l’ànima, món i Déu. I pel altre part, hi ha un Kant, home, que vol salvar la immortalitat de l’ànima, a través de l’existència de Déu.

6.- Hi ha segon el nostre autor, “un principio de continuidad en el tiempo”. Arriba a la conclusió, com havia arribat abans San Agustí, que la “memòria és la base de la personalitad individual, así como la tradición lo es de la personalidad colectiva de un pueblo.” (p.a14) No deixa de ser inquietant que per Unamuno l’home és de carn i ossos i posteriorment, el volgui trobar en una col•lectivitat anomenada poble. Com pot establir aquesta relació? Si cadascun de nosaltres som intransferibles, únics, com s’estableix la màgia de transferir aquestes qualitats a una entitat abstracte com a poble?

7.- Hi ha contradicció perquè per ell, la contradicció som nosaltres. Seguint el que deia l’home Kant, l’home és un fi i mai un mitjà per aconseguir els nostres propòsits. Vivim de contradiccions. Volem perseverar en l’esser. Hem de morir, si, però això no vol dir que hagi de morir l’ànima immortal que hi ha en nosaltres. A aquesta idea Unamuno s’aferra amb una determinació absoluta. Com compaginar raó i emoció, es a dir, valors intel·lectuals i sentiments i volicions?

8.- Parla d’un “sentimento trágico de la vida" (p.22) on immortalitat, mort, contradicció entre idees i sentiments, aquesta manera de viure i comprendre el món, aquesta filosofia seva, “pueden tenerlo, y lo tienen, no sólo hombres individuales, sino pueblos enteros.”(p.22) Per Unamuno, la consciencia és una malaltia (p.22). 

9.- Unamuno rendeix homenatge a una sèrie d'autors què al seu entendre també tenen aquest “sentiment tràgic de la vida”. Diu: “Ahora recuerdo a Marco Aurelio, San agustín, Pascal, Rousseau, René [Descartes], Obermann, Thomson, Leopardi; Vigny, Lenau, Kleist, Amiel, Quental, Kierkegaard; hombres cargados de sabiduría más bien que de ciencia.” (p.22-23) Alguns d'ells son força conegut, mentre hi h d'altres que han quedat en el oblit (Obermann, Thomson, ; Vigny, Lenau, Amiel, Quental). 

La teoria crítica de Horkheimer (III)

 

En la teoria crítica hi ha una arrel teològica. Tant és així, que el mateix Horkheimer s'encarrega de explicitar-ho: " La primera es la doctrina (...) del pecat original" (Shopenhauer). Aquest autor considera l'existència un horror, perquè el sofriment és universal i no s'han escapa ningú. Per ell, "la civilització actual (1970) és el resultat d'un passat horrorós" (1). I aquesta carnisseria que és el progrés, deuríem de saber que tenim una participació en aquesta culpa universal. Així, ningú escapa allò que deia Hegel de les ànimes belles. La segona arrel prové de l'Antic Testament: "No deuries de fer per tu cap imatge de Déu" (2). L'exegesi que fa d'aquesta frase és la següent: " No pots dir el que és l'Absolut Bé, no pots representar-ho" (3). Per via negativa, és fàcil reconèixer el mal, però no l'absolut correcte (4). Segons Horkeheimer,  aquestes dues arrels, té molt a dir les influències jueves ( Scholem, Benjamin), formen part del tarannà de la teoria crítica. 

Tant ahir com avui, a cada moment en qualsevol lloc del món, "hi ha persones que son torturades i que tenen que viure en condicions horribles, en la por i en la misèria" (5). No podem fer com si no passes res, perquè llavors si som còmplices.  I a propòsit d'això, els mitjans de masses, els agrada fotografiar els grans homes amb amplis somriures, amb un posat digne, per amenitzar o omplir noticies. Però no deixa de ser inquietant, per dir-ho suaument, que veiem encaixades de mans amb assassins de masses, sense que això destorbi els nostres dignes representants. No hi ha paraules de condemna dels fets que cometran en la impunitat. En general, els mitjans que deurien ser una instància crítica -allò del quart poder-, s'ha empassa el gripau de torn.

Un dels resultats no volguts per la modernitat és que la idea de progrés no era com és podia esperar, hi ha un costat fosc que costa denunciar. Fa una referència de realpolitik quan assegura que cal invertir molts diners en armament, perquè faria molt de temps que estaríem sota el domini d'aquelles potencies totalitàries (6).

Heidegger fa un repàs a la historia de la filosofia

 

Heidegger, en el seu estudi sobre Nietzsche*, en IX. Esbozos para la historia del ser como metafísica, en el epígraf El ser**, fa una repassada a la historia de la filosofia. Per Heidegger, el llenguatge dels grecs presocràtics és la llengua il·luminada què malauradament s'ha perdut, l'únic antídot és aprendre alemany. 

El ser

Aletheia (aperion, logos, hen, arjé)

La desocultación como disposición de salida

Physis surgir (retornar-a-sí)

Ousia presenciar desocultamiento

Idea visibilidad(agathon) cosidad originaria-causalidad

Energeia obridad [Werkheit: treball] aportatividad

Hypokeimenon,  yacer delante (desde la ousia), ergon (treball, acció, fer)

(presencia - consistencia - constància - aei).

Hyparchein, presenciar reinante desde el ya-yacer delante

Subjectum

Actualitas: el ente - lo real efectivo – 

                                     La realitat efectiva

                                   Creator - ens cream

                                   causa prima (ens a se).

Certitudo - res cogitans.

Vis - monas (perceptio - appetitus), exigentia essentiae - appetitus), 

Objectivitad.

Llibertad   voluntad - representatividad

                  raón práctica

Voluntad - com saber  absoluto: Hegel.

Como voluntad de amor: Schelling.

Voluntad de poder - eterno retorno: Nietzsche

La acció y la  organización – el pragmatismo

La voluntad de voluntad

La maquinación (el dis-positivo [Ge-stell]***

Aquest esbós representa a tota la historia de la filosofia. Aquesta filosofia per Heidegger és la metafísica que per desgracia, porta en sí l'oblit de l'ésser. Tots els mals del món, segons Heidegger, provenen precisament d'aquest oblit. La postmodernitat, no és altre cosa que mala metafísica.  

Frases que es converteixen en humor negre (I)

 

"(...), considérese el análisis que ofrece Adam Ulam del concepto de capitalismo de Marx: "No se puede condenar a un observador de aquel tiempo como Marx por su convencimiento de que el fanatismo industrial y el fariseísmo eran las características imborrables del capitalista. Que el capitalista se haría más humano, que cejaría en su incesante búsqueda de acumulación y expansión, no eran impresiones que pudiera preverse fácilmente en el clima social inglés de los años 180 y 1850*". 

Hi ha analistes que volen ser mesurats, parlant fins i tot de Marx!. Però dir que els capitalistes seran més humans, més assenyats, que  el capitalisme no busca l'acumulació ni l'expansió expressa meridianament el tarannà d'un experts que donen per finalitzar l'era de les ideologies. 

Hi ha dades accessibles a tothom que desmenteix de manera flagrant la bonhomia del capitalisme. L'any 1994, el home més ric del món tenia 226 mil milions de $. A la cinquena posició es trobava Bill Gates amb 8,2 mil milions de $. Al 2024, Elon Musk tenia 435 mil milions de $. En Bill Gates 128 mil milions de $.  La lògica del capital és precisament l'acumulació i la circulació de capital, generant en cada moviment més capital. Això està al Llibre I, de Marx.

Humor filosòfic (XVI)

 

"Un home està pregant :

-Senyor -prega-, m'agradaria fer-te una pregunta.

El Senyor li respon:

-Cap problema, tu diràs

-Senyor, ¿és veritat que, per a tu, un milió d'anys no són res més que un segon?

-Sí, és veritat.

-Molt bé, doncs, què són per a tu un milió de dòlars?

-Per mi, un milió de dòlars no són més que un centau. 

-Ja!- li diu l'home-. Senyor, em donaries un centau? 

-És clar que sí -diu el Senyor-. Espera un segon.

+++++++++

"Un hombre está rezando:

-Señor  -ruega-, me gustaría hacerte una pregunta.

El Señor le responde:

-Ningún problema, tú dirás. 

-Señor, ¿es verdad que, para ti, un millón de años no son más que un segundo?

-Sí, es verdad.

-Muy bien, entonces, ¿qué son para ti un millón de dólares?

-Para mí, un millón de dólares no son más que un centavo.

-Ajá...- le dice el hombre-. Señor, ¿me concederías un centavo?

-Claro que sí -dice el Señor-. Espera un segundo. 

Humor filosòfic (XV)

 L'acudit apareix amb el context de deisme. El deisme afirma l'existència de Déu, en oposició al ateisme. El deisme s'han va desenvolupar entre el segle XVII-XVIII a partir de la distinció entre ells i el teisme. La distinció entre deisme i teisme la va establir Kant*. Establí la distinció entre teologia racional i una teologia natural. La teologia racional, és aquella que pensa el seu objecte  mitjançant conceptes trascendentals**, la teologia natural, és aquella que pensa el seu objecte mitjançant de la nostre naturalesa -la nostre ànima-. En el primer cas, estem davant dels deistes mentre els segons diem que son teistes. En el cas de deisme, el Déu personal, s'esborra, per donar pas a un Déu impersonal, un Déu en vocació de rellotger còsmic, que no vol entrar en la brega de les disputes i anhels dels homes.

+++++++++++

Una àvia jueva està veient com el seu net jugava a la vora d'una platja quan s'acosta una onada enorme i s'empassa el nen al mar. Aleshores, prega:

-Si us plau, Déu meu. Et prego, torna'm al meu net.

I una onada enorme plana sobre els seus peus i torna el nen a la platja, intacte.

I ella mira cap al cel i diu:

-Portava un gorreta***! (pàg.115)

[Una abuela judía está viendo cómo su nieto juega en la orilla de una playa cuando se acerca una ola enorme y s lo traga el mar. Entonces, ruega:

-Por favor, Dios mío. Te ruego, devuélveme a mi nieto.

Y ina ola enorme se cierne sobre sus pies y devuelve al niño a la playa, intacto.

Y ella mira hacia el cielo y dice:

-¡Llevaba un gorrito! (pág.115)]

Humor filosòfic (XIV)

 

L'acudit fa referència els embolic que genera el llenguatge. El gir lingüístic és un dels moments fundacionals de la filosofia anglosaxona. Per la filosofia analítica, el llenguatge genera multitud de problemes. I en aquest acudit, hi ha dos nivells de llenguatge en el que la mateixa expressió: "món del espectacle", fa referència a dos connotacions diferents per qui escolta aquesta expressió. Per dir-ho així, en el llenguatge corrent, malgrat les confusions que es poden originar, tothom pot acabar per entendre el que volen expressar. Però quan entrem en l'àmbit filosòfic, llavors és demana precisió, i és ací on comencen els embolics, que tant aficionats son els filòsofs.

+++++++++

"Garwood va al psiquiatre, on es lamenta que no ha tingut mai núvia.

-No m'estranya- diu el loquer-. Fa olor que empudega

-I que ho digui -respon Garwood-. És per la meva feina. Treballo al circ, tinc cura dels elefants i netejo les seves deposicions. Per més que hem rento, no hem lliuro d'aquesta pudor.

-Doncs deixi aquesta feina i cerqui's una altra! -li diu el psiquiatre.

-¿Està de broma? -se sorprèn Garwood-. I deixar el món el món de l'espectacle?*".(pàg.144)

[Garwood va al psiquiatra, donde se lamenta de que no ha tenido nunca novia.

-No me extraña- dice el loquero-. Huele que apesta.

-Y que lo diga -responde Garwood-. Es por mi trabajo. Trabajo en el circo, cuido de los elefantes y limpio sus deposiciones. Por más que me lavo, no me libro de este hedor.

-¡Pues deje ese trabajo y búsquese otro! -li dice el psiquiatra.

-¿Está de guasa? -se asombra Garwood-. ¿Y dejar el mundo el mundo del espectáculo? (pág.144)]

Humor filosòfic (XIII)

 

Capella Palatina 

(Palerm)

Aquest acudit, parla de la Llei Divina. Ací els creients ha de creuera allò que Déu estableix com a bo o molent. La qüestió immediata es saber com és la paraula de Déu. Els creients ho tenen relativament fàcil, cal llegir la Bíblia. Per els cristianisme Déu es va fer home, en la figura de Crist. Un acte de fe permet passar de les lleis humanes a la llei sagrada. Si Déu et diu que has de sacrificar el teu fill la resposta és seguir el que dicta Déu(Gen.22, 1-17).

Què passa si un no ets creient? Llavors, la llei divina la substitueixes per la llei dels homes. Aquestes lleis que varien amb el pas del temps i de les nacions, avui, s'expressen en el dret positiu, i com expressió universal, la Declaració Universal  de Drets Humans (1948).  L'ètica implica una reflexió filosòfica de les normes morals i del dret positiu.

 Hi ha dos tipus d'ètiques: les formals i les materials. Un exemple del primer és Kant (s.XVIII). Les ètiques materials, al llarg del pensament filosòfic  podem trobar a diferents autors.

Per Kant, la raó humana posseeix la capacitat per determinar el fil de la conducta, la "bona voluntat", establint la regla d'or en ètica. Per actuar moralment, no cal coneixement de la situació, ni interessos particulars, perquè si actues així, moralment es incorrecte. Aquestes ètiques que si tenen en compte el context, els interessos, les denomina ètiques heterònomes, enfront de les ètiques autònomes, que és la que Kant reivindica, perquè no cal fer càlculs, sinó actuar conforme a la llei moral, que qualsevol persona, és capaç de seguir, sempre que posi al darrera les seves preferències i interessos. Puc dir la veritat sempre i en totes les situacions possibles? La resposta de Kant és que si, malgrat les possibles conseqüències que pot tenir dir la veritat. 

Les ètiques materials o heterònomes,  son aquelles que parteixen d'un contingut determinat, per exemple, Déu, la felicitat, el plaer, cap d'elles te com a contingut l'egoisme. Plató, Aristòtil, l'estoïcisme, el Cristianisme, l'utilitarisme o el pragmatisme son ètiques materials.     

+++++++

"Moisès baixa de la mont Sinaí, brandant les taules de la llei, i anuncia a les multituds congregades:

-Us porto una bona notícia i una dolenta. La bona és que he aconseguit que ho deixés només en deu manaments. La dolenta és que “adulteri” segueix constant entre ells*." (pàg.90-1)

[Moisés baja del monte Sinaí, blandiendo las tablas de la ley, y anuncia a las multitudes congregadas:

-Os traigo una buena notícia y una mala. La buena es que he conseguido que lo dejara sólo en diez mandamientos.  La mala es que "adulterio" sigue constando entre ellos.]

Humor filosòfic (XII)

Aquest acudit, entra dins d'allò que denominen pragmatisme. Aquesta paraula és avui, sinònim d'insult. El pragmatisme* és per dir-ho així, la filosofia nord-americana per excel·lència. El pragmatisme és sobretot, anti-representacionista, es a dir, no existeixen essències, ni veritats que escapen els esser humans. Això vol dir, que no hi ha una veritat esperant-hi al altra cantó on estàs tu. No hi ha allò que Kant deia "la cosa-en-sí". El pragmatisme de Peirce, James i Dewey o Rorty, aposta per les conseqüències pràctiques d'allò que anomenen veritat. Ells no estaven obsessionats per la recerca de la veritat. Sabíem que les pràctiques social, els contextos històrics, fan que allò de la veritat és molt menys del que la filosofia continental ha sospirat per trobar. La veritat no és ahistòrica, si una teoria que "funciona", és a dir, extreu conseqüències pràctiques per la societat, llavors, poden parlar de veritat. Darwin, va establir una explicació teòrica, que en el seu moment va ser rebutjada i ridiculitzada. No era la veritat de la biologia. Però resulta que cap altre, era capaç explicar de manera raonable el que Darwin va poder explicar. Si les conseqüències son catastròfiques llavors podem pensar que allò és un error, i potser caldria repensar-ho el que donem per fet i allò que donen per cert, es adir, les nostres creences. Deia Nietzsche, que la veritat son metàfores que serveixen per explicar-nos a nosaltres mateixos i al món. 

++++++++++++++

 "Una dona va a la comissària de policia a denunciar la desaparició del seu marit. Li demanem una descripció i ella diu:

-Un metre vuitanta i escaig, de constitució robusta i pèl abundant i arrissat.

La seva amiga, que ha anat a acompanyar-la, diu atònita:

-Però què dius? Si el teu marit fa poc més de metre seixanta, és calb i panxut!

-Ja -respon la dona-. Però qui vol que tornin a un marit com aquest? (pàg.86)

++++++++++

["Una mujer va a la comisaria de policía a denunciar la desaparición de su marido. Le pidem una descripción y ella dice:

-Un metro ochenta y pico, de constitución robusta y pelo abundante y rizado.

Su amiga, que ha ido a acompañarla, dice atónita:

-Pero ¿qué dices? ¡Si tu marido mide poco más de metro sesenta, es calvo y barrigón!

-Ya -responde la esposa-. Pero ¿quién quiere que le devuelvan a un marido como ése? (pág.86)]

Humor Filosòfic (XI)

 

Si hem de fer cas a Hegel, la historia de la filosofia és la filosofia. En aquest acudit, hi ha un parell de qüestions interessants. Un és el ornitorrinc* seria expressió d'allò que no pot ser. I això perquè les nostres construcció ideals, barreja de percepcions i construccions mentals, categories,  deixaria en mal lloc totes dues. I malgrat tot, l'animal existeix, és l'evidència que les nostres construccions ideals, no poden resistir el fet de la seva existència. I això vol dir que cal repensar-ho tot, la teoria evolutiva ho pot explicar, però a nosaltres que encara son fills d'una visió angelical, ens costa acceptar-ho. L'altre qüestió és que una paraula, porta a una altre, configurant una xarxa de significacions que son producte de la tradició i què permet una nova concepció ideal, en el cas de Plató la seva potent al·legoria de la caverna**.

"Eh... l'altre dia Plató i un ornitorrinc se'n van anar a un bar. El cambrer li va dirigir una mirada interrogant al filòsof i Plató va dir: "Què vol que li digui? A la caverna tenia millor aspecte***.” (pàg.204)

+++++++++

"Eh... el otro día Platón y un ornitorrinco se fueron a un bar. El camarero le dirigió una mirada interrogante al filósofo y Platón dijo: "¿Qué quiere que le diga? En la caverna tenía mejor aspecto." (pág.204)

Humor filosòfic (X)

 

Ací es parla de la relativitat. A l'ètica s'ha parlat molt sobre els valors. Què son? A l'àmbit de la filosofia analítica, hereva de Wittgenstein, calia fer una tasca terapèutica per desempallegar-nos dels malentesos que el llenguatge provoca, especialment, quan parlen els filòsofs. Dins de les ciències socials, el relativisme pot encarar-se des de dos perspectives*: com relativisme epistemològic, per negar veritats absolutes e immutables. Per altre banda, hi ha un relativisme cultural, que implica la impossibilitat de mesurar uns valors (aliens) els nostres. La idea de incommensurabilitat entre cultures té una derivada molt feliç per les cultures que imposen restriccions a les llibertat individuals com de grup a molts països. Aquest tendeixen a defensar-se precisament per aquesta impossibilitat de mesurar uns valors (els nostres) i els d'ells.

"Pat: Mike, et truco des de l'autopista amb el meu nou telèfon mòbil.

Mike: Aneu amb compte, Pat. Acaben de dir per la ràdio que hi ha un boig que va en direcció contrària per l'autopista.

Pat: Un? Hi ha centenars!**"

++++++++++

["Pat: Mike, te llamo desde la autopista con mi nuevo teléfono móvil.

Mike: Ten cuidado, Pat. Acabán de decir por la radio que hay un loco que va en dirección contraria por la autopista.

Pat: ¿Uno? ¡Hay cientos!*"]

Acudit molt filosòfic

 

Papini no és Kant que li agradava el cel estelat

 

Giovanni Papini

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (II)

                                                

"El Nuevo Mundo quizá haya estado unido antaño a Europa y África. Pero en la época moderna, las tierras del Atlántico, que tenían una cultura cuando fueron descubiertas por los europeos, la perdieron al entrar en contacto con estos. La conquista del país señaló la ruina de su cultura, de la cual conservamos noticias; pero se reducen a hacernos saber que se trataba de una cultura natural, que había de perecer tan pronto como el espíritu se acercara a ella. América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son, sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es considerada allá como un bocado exquisito*." (págs.243-4)

Hegel parla de immaduresa d'Amèrica del Sud, com si l'Esperit no hagués ascendit per culpa de una Naturalesa massa forta. Hi ha una bona barreja de clixés imperialistes propis del colonialisme en boga (segle XIX). Immaduresa i debilitat. Sembla que el concepte no pot copsar la vida d'una naturalesa que encara no sap que ho és.  Un altre panorama pinta quan parla d'Amèrica del Nord. 

Hi ha en Ortega i Gasset un dol per les pèrdues de 1898***? L'any en que el l'imperi espanyol s'ha va avall? Hi ha un imperialisme espanyol en aquests apunts de Ortega i Gasset en el seu Hegel y Amèrica**? Hegel mira l'historia amb ulls euro cèntrics, no pot fer-hi res. Perquè malgrat la lògica també funciona com una mascara que permet veure el que vols veure. Per descomptat, Hegel creu que Nord-Amèrica començarà el seu camí com Estat quan la geografia passi a segon pla -la conquesta de l'oest, la fa encara immadura-, i l'Estat prengui consciència d'Estat, i això està per veure (1830).