Bertrand Russell: Fars de llum en mig de les tenebres (I)

 

"Aquells les vides dels quals són fecundes per a ells mateixos, per als seus amics o per al món estan inspirats per l'esperança i sostinguts per l'alegria: ells perceben amb la seva imaginació les coses possibles i la manera de posar-les en pràctica. En les seves relacions privades no senten ansietat per temor a perdre l'afecte i el respecte que gaudeixen: tracten de donar lliurement el seu afecte i el seu respecte, i la recompensa els ve per si mateixa sense buscar-la. A la feina no els inquieta l'enveja pels seus competidors sinó que es preocupen. sense més de la tasca que cal fer. En política, no consumeixen el seu temps i la seva passió defensant privilegis injustos de la seva classe o nació, sinó que aspiren a fer que el món en conjunt sigui més feliç, menys cruel, amb menys conflictes entre ambicions rivals i amb un major nombre d'éssers humans el creixement dels quals no es vegi empetitit i paralitzat per l'opressió." (B.Russell, 1919)

["Aquellos cuyas vidas son fecundas para ellos mismos, para sus amigos o para el mundo están inspirados por la esperanza y sostenidos por la alegría: ellos perciben con su imaginación las cosas posibles y la manera de ponerlas en práctica. En sus relaciones privadas no sienten ansiedad por temor a perder el afecto y el respeto de que gozan: tratan de dar libremente su afecto y su respeto, y la recompensa les viene por sí misma sin buscarla. En su trabajo no les inquieta la envidia por sus competidores sino que se preocupan sin más de la tarea que hay que realizar. En política, no consumen su tiempo y su pasión defendiendo privilegios injustos de su clase o nación, sino que aspiran a hacer que el mundo en su conjunto sea más feliz, menos cruel, con menos conflictos entre ambiciones rivales y con un mayor número de seres humanos cuyo crecimiento no se vea empequeñecido y paralizado por la opresión." (B.Russell, 1919)]

Tricentenari de Immanuel Kant (1724-2024)

 

El 22 d'abril de 1724 va néixer Immanuel Kant. I tres-cents anys desprès la filosofia encara està sota l'ombra de la seva filosofia. I per commemorar el natalici d'aquest gegant de la filosofia, res millor que l'aparició de la Critica de la Raó Pura en català,   traduït per Miquel Montserrat Capella, i editada per la Edicions de la Universitat de Barcelona dins la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna. Segur que no serà el best seller d'aquest Sant Jordi, però és una gran aposta per la normalització del català en temps d'intempèrie. 

Ressenya: L'existencialisme és un humanisme

Ressenya*:

Un llibre de combat, escrit al any 1946 on es defensen les tesis principals del existencialisme enfront dels malentesos apareguts per la seva publicació. Un llibre breu, però contundent. Més enllà dels especialistes, els filòsofs i les corrents filosòfiques, acaben sent resumides en filosofemes. I un d’aquest dins del existencialisme diu així: “l’existència precedeix a l’essència” (pàg.46).

Per entendre bé, aquesta afirmació, caldria llegir precisament, aquest llibre que és una mena de recapitulació d’un més extens i que només pot interessar al gremi filosòfic, com és L’Esser i el No-res (1943).  

Comprendre a l’autor, vol dir, interpretar-ho tal com ho entenem nosaltres. Quant més precís sigui, menys marge a la interpretació. L’home, no te una naturalesa humana, una essència, que el determini per sempre a ser com és. Per això, l’home és un projecte, un fer-se dins d’una situació, un món. L’altra també existeix. La meva subjectivitat no queda reduïda a un jo tancat en si mateix, al contrari, l’altre és necessari per constituir-me com sóc. I sóc la suma de eleccions que faig. I aquesta elecció, implica que tinc la responsabilitat de escollir a cada moment, una acció que en fa. No neixo covard, sinó que les meves eleccions en fa ser-ho. Jo sóc l’únic responsable del que arribo a esser. Això vol dir que la meva acció suposa una llibertat absoluta. Intentar encolomar la responsabilitat a les meves deficiències psicològiques o a la societat, no és més que mala fe, ens diu Sartre. Viure es elegir, cada situació que en trobo, tinc que fer eleccions. Puc enganyar-me, no vull la meva llibertat, perquè així no en responsabilitzaré del que faig, sempre és millor donar la culpa a un altre. Vivim en societat i la meva acció repercuteix amb els altres. La meva vida, els meus projectes tenen sempre una dimensió universal que “no suprimeix pas la relativitat de cada època” (pàg.66).

Elecció, responsabilitat i llibertat suposen una línia de conducta que s’expressa amb l’autenticitat. I aquesta opció radical del ésser humà comporta l’angoixa. Si l’home no fos lliure, perquè segueix els mandats de Déu, o les imperatiu de les lleis, llavors, no tindria aquesta angoixa existencial. Quan fem, la nostra acció te conseqüències, i genera en nosaltres aquesta angoixa pel fet de actuar perquè “això suposa que tenen en compta una pluralitat de possibilitats i quan n’elegeixen una, s’adonen que no té altre valor que la ser aquella que han triat” (pàg.50-1).

L’existencialisme del que parla Sartre és un existencialisme ateu. El mateix Sartre ho remarca. Això vol dir, que el sentit de l’existència, el donar valors, no depèn de Déu, sinó del home. El mateix Sartre diu al respecte: “Encara que Déu existís, no canviaria res; vet aquí el nostre punt de vista.” (pàg.76)

Com l’home és fa amb les seves accions, va més enllà d'ell mateix, la paraula per expressar això, en diu transcendència, “en el sentit que l’home no està tancant en sí mateix, sinó present sempre en un univers humà, és el que nosaltres anomenen d’humanisme existencialista.” (pàg.76)

Fins ací, Sartre. Però, tota aquesta explicació té quelcom sentit per nosaltres? Si Sartre hagués esbrinat que la llibertat és escollir radicalment, és així de veritat? On està la trampa, per dir-ho així? On estan les mancances de la seva filosofia? 

PD: És una llàstima que Sartre no estigui ni se'l espera en el programa de selectivitat de filosofia. 

Estudiar filosofia serveix per alguna cosa?

 

Manuel Sacristán Luzón 

(1925-1985)

Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):

“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”

I segueix:

“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.

Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta: 

“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?

-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes  quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.

Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”   

* Algú sap de qui parlo? 

PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)

Ressenya: Esferes I (I)

Peter Sloterdijk; Esferas I. Prólogo de Rüdiger Safranski; Trad. Isidoro Reguera; Colección: Biblioteca de Ensayo. Editorial Siruela, 6ª ed.Madrid, 2017. 

El llibre en tres volums, és un intent per pendres seriosament, el significat de la paraula globalització, que tothom ha volgut explicar. Per l’autor del llibre, si volem comprendre, recórrer a la sociologia o la politologia o l’economia, és quedar-se curt. Per això reivindica la necessitat que la filosofia prengui seriosament la qüestió de què és la globalització. 

Per Sloterdijk, l’esser humà comença la seva singladura dins de “esferes”, maternes, per anar passant d’esferes cada vegada més grans. Aquestes esferes son construccions metafòriques que els humans necessiten per sentir-nos segurs. El pas de cosmos al univers (segle XV-XVI), va ser un sotrac per la mentalitat humana. Les estels eren les nostres esferes de referència. Perquè més enllà no podíem pensar-hi. Per això, la explosió d’esferes, un fenomen natural, però d’efectes pertorbadors per els humans, va fer que la Modernitat, comencés destruint el mon aristotèlic-ptolemaic de les esferes, per plantar-nos davant del espectacle de l'univers, on la terra, la esfera per antonomàsia, quedava a la intempèrie.

Des de llavors, els humans, hem inventat tota mena d'artificis per sentir-nos aixoplugats d’un univers fred i buit. Si la idea d'artifici es connatural els essers humans, car, des de el neolític, l’home inventa maneres d’estar còmode al mon, de la natura a la cultura, això és el nostre tarannà propi. Dins d’aquest esquema, la modernitat crea el sistema capitalista i amb ell, la necessitat d’explorar la terra. La navegació portava dins el comerç i la conquesta. I així, fins ara mateix. Com la esfera propia, el nostre planeta se'ns queda curt, somiem en conquerir altres planetes, si no poden fer-ho, és perquè la nostra tecnologia, encara és limitada. Però hi ha una cosa que si hem aconseguit. Gràcies al model de producció capitalista- també en el comunista quan existia-, la terra, envoltada de fred i buidor, hem sigut capaços de transformar-la en un hivernacle on l’escalfor contrasta amb la fredor del món espaial. De fet, ben mirat, l’escalfament global de la terra, deuria ser el triomf de la humanitat davant del espai exterior. Un altra esfera, el nostre sistema solar, que al seu voltant, hi ha una altra esfera galàctica, la nostra Via Làctia, que no és més que un altre esfera dins dels milions d’esferes  que poblen l’univers. Allà fora si que fa fred!

Goethe i la injustícia

 

Llegint el llibre de Rafael Argullol, Danza Humana, apareix en el capítol 53 “La manera de ser”, la frase famosa de Goethe que diu “Prefereixo la injustícia al desordre”. Aquesta frase també en va indignar en el seu moment. Potser quan ets jove hi ha una passió per els maximalismes, del tot o res o blanc o negre. Però, a mesura que et fas gran, tot comença a tenyir-se de matisos, de grisos, de dubtes, de incerteses. Quant veus els desastres de la guerra, Síria, Líbia, Irak, i com queda després de derrocar el tirà de torn, què arriba? Per descomptat, no la democracia, ni rés semblant, hi ha guerra civil, destrucció, mort, llavors, penses en la frase de Goethe, i si tingués raó? També a Argullol la frase li va impactar. La frase té un context. Apareix al llibre Campaña  de Francia.Cerca de Maguncia. La frase diiu: “Prefería cometer una injustica antes que soportar el desorden” (“Ich will lieber eine Ungerechtigkeit begehen als Unordnung ertragen”). Aprofundint en el tetx diu: “Según leo, Goethe, tras el sitio de Maguncia de 1793, trató de salvarle la vida a un francés incendiario que estaba a punto de ser linchado por la multitud. Se sospechaba que el saqueador era responsable del incendio en la catedral.” (pág.164)

“(…) El escritor [Goethe] asiste al largo asedio y, finalmente, a la derrota y huida de los jacobinos. Una vez liberada la ciudad, la sed de venganza se desencadena violentamente. Es en esta atmósfera cuando, en consonancia con lo que anota en sus diarios, interviene para salvar del linchamiento al saqueador.” (pág.165)

Argullol, deixa caure a propòsit de la frase: “Es que es mi manera de ser”, anota en seu diari Goethe. Apostil·la Argullol: “Sólo son verdaderas nuestras opiniones, e incluso nuestras ideas, si  responden a nuestra manera de ser. De lo contrario, o son falsas ellas o somos falsos nosotros” (pág.166) 

Llavors, en què queda la frase inicial? Sembla que injustícia o desordre no son més rellevants que el propi parer del que escriu la frase. Perquè que vol dir “manera de ser”? 

Obituari: Gianni Vattimo (1936-2023)

 Obiturari

Gianni Vattimo

I

LAS VENTAJAS DE LA SOSPECHA

GIANNI VATTIMO 

 Lo que Nietzsche llamó "escuela de la sospecha" es quizá lo que caracteriza de manera más general el pensamiento de este siglo, a tal punto que puede considerarse su principal "descubrimiento" o herencia para el próximo siglo. Es como si nos hubiéramos dado cuenta de que, como escribe Nietzsche en “Más allá del bien y del mal”, detrás de cada caverna se esconde otra caverna y así sucesivamente. Entendida de esta manera, la escuela de la sospecha no se identifica ni con la simple crítica de la ideología de sello marxista, ni con el psicoanálisis freudiano, según la cual iluminar el inconsciente significa también apoderarse de él y disolver su poder de condicionarnos.  Marxismo y psicoanálisis freudiano encajan, por cierto, dentro de la definición pero, sin la radicalización que sugiere Nietzsche, seguirían siendo sólo nuevas teorías de la verdad y la realidad. Una sospecha muy limitada, por ende, que no se apartaría, en esta versión, de la sospecha que siempre caracterizó la búsqueda -platónica, pero también de los presocráticos- de las "esencias" de las cosas. La sospecha de este siglo -reconocible en tantas posiciones intelectuales de estas últimas décadas- sospecha también de la verdad "verdadera". Heidegger nos enseñó a llamar a este proceso el fin de la metafísica. Efectivamente, si de todo se debe preguntar el por qué, la noción misma del ser se transforma radicalmente. Ya no hay nada ante lo cual el pensamiento pueda aquietarse como frente a un dato definitivo, a un fundamento, a una autoridad indiscutible. Dado que esa imposibilidad de encontrar un fundamento sólido también es insoportable, no se puede eludir la pregunta acerca de las buenas razones que tiene, si las tiene, la escuela de la sospecha. ¿No habrá que sospechar ante todo de la sospecha (demasiado) generalizada? Es la tesis de quienes (iglesias, ideologías tranquilizadoras, autoridades varias) lamentan la tendencia nihilista de la cultura del siglo XX. Y sin embargo, cuesta oponer a esta tendencia nihilista la indicación de algo que posea títulos como para resistirla. Dicho de otro modo: ¿no es acaso experiencia común la caída de los absolutos en nuestra época? Los creyentes objetarán que no es cierto que "Dios ha muerto", como pretendió anunciar Nietzsche. Sin embargo, tampoco la teología cristiana pudo asistir al Holocausto y a los tantos otros horrores del siglo sin tener que rever sus propias ideas acerca de Dios. Pese a ser difícil de soportar porque parece no dejarnos ningún terreno sólido bajo los pies, el nihilismo tiene sus "ventajas". La disolución de los absolutos metafísicos implica también el fin de las autoridades indiscutibles. Si no al triunfo de La Razón, que no llega nunca a certezas definitivas, asistimos por lo menos al triunfo de Las Razones, o sea de la exposición, de tanto en tanto, de los motivos y los argumentos que hacen recomendable una elección más que otras. Así, en el nihilismo del siglo XX entran también teorías que parecen alejadísimas de él, como la del "actuar comunicativo" propuesta por Habermas, según la cual la racionalidad no es sino la "presentabilidad" de una tesis, de un valor, a otros, en términos capaces de ser discutidos "razonablemente" y eventualmente aceptados, y las muchas teorías de la argumentación que se desarrollaron sobre la base de la reflexión sobre la lógica y el lenguaje. Ya no encontramos fundamentos últimos e indiscutibles, sino que debemos tener en cuenta las expectativas, los intereses, el consenso de nuestros semejantes. Podríamos decir, quizá, que al ser y la realidad ya no les interesa la objetividad de las cosas sino más bien la caridad y la atención hacia las personas. De todos los legados que deja el siglo XX, en muchos casos densos y negativos, el nihilismo tal vez sea justamente el más productivo y cargado de futuro. 

 (c) Gianni VATTIMO para Clarín, 1999. Traducción de Cristina Sardo

http://www.alcoberro.info/pdf/vattimo2.pdf (Consulta de 20 de setembre 2023)

Realitat segons Josep Maria Ruiz Simon

 Realitat*

Per Josep Maria Ruiz Simon

"La notícia que les coses no són el que semblen va arribar a la història de la filosofia damunt del carro de Parmènides. A partir d’aleshores, els filòsofs que no conreaven l’escepticisme van tendir a pensar la ment com un mirall i la realitat com un objecte que només s’hi podia reflectir de manera fidel si es deixava enrere l’aparença, i es van concebre a si mateixos com a netejavidres i polidors de les lents que els havien de permetre observar en aquesta peculiar superfície llisa allò que no es veia a simple vista. Els termes teoria, contemplació o especulació, que durant segles es van usar per denominar l’activitat pròpia dels membres d’aquest col·lectiu, remeten a aquesta concepció del filòsof com a espectador que mira allò real en la seva ment escrupolosament polida i que busca la felicitat adaptant-se a la realitat que hi ha vist o entrevist sense caure en la ingenuïtat de pretendre canviar-la. La identificació del que és veritablement real amb l’ordre intel·ligible de les coses bones i divines, tan recorreguda posteriorment pels teòlegs i les religions, va ser una astuta ocurrència afegida per Plató, que va imaginar que aquesta jugada mitològica oferia certs avantatges pedagògics i era, per aquest motiu, políticament útil.

La metafísica dogmàtica que Kant va voler enderrocar era l’hereva del capital i els rèdits d’aquesta aposta de Plató. En la seva primera Crítica, Kant va convidar a pensar la ment no com un mirall sinó com una fàbrica. L’afirmació que el subjecte, en lloc de limitar-se a reflectir-los, construeix els objectes que configuren la realitat en què viu era revolucionària, obria moltes portes i es podia articular amb la idea típicament moderna, i més endavant formulada característicament per Marx, segons la qual, en lloc de mirar de viure bé adaptant-se a la realitat, es podia buscar la bona vida transformant-la. Hegel i Nietzsche van ser dels primers a explorar les possibilitats d’aquesta nova orientació constructivista. Una de les propostes més explosives de l’autor d’Així parlà Zaratustra va ser la tesi que els subjectes no només creen la realitat empírica del món en què habiten, sinó que també poden posar en circulació i imposar interpretacions d’aquesta realitat que configurin les cosmovisions col·lectives. Construir la realitat en què viuen mentalment els altres és una possibilitat molt temptadora. I la tendència degenerativa actual dels filòsofs cap a la ideologia mostra que resulta difícil resistir-s’hi."

El parany de la filosofia per explicar altres coses

 Llegeixo amb incredulitat l’article de Julio Quesada, “La irrupción del nacionalismo en la filosofía”, que apareix a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

Julio Quesada Martín

El text vol ser una eina contra el nacionalisme, no pas espanyol, sinó català i basc. Si parlà del nacionalisme alemany, però la seva ànima està a un altre lloc. Parla de la kulturkampf, Bismarck i la metafísica de la identitat alemanya. Però allò que es una qüestió filosòfica-política, una disputa de Bruno Bauch i Ripke-Künh, i Ernerst Cassirer a propòsit del concepte del prejudicis antisemites, Quesada posa cullerada per la qüestió nacional –perifèrica- i durant una bona estona s'oblida de la disputa filosòfica.

Deixo de banda les seves disquisicions filosòfiques i subratllo la qüestió catalana i basca. Axì, estableix un dogma: “Todo nacionalismo tiene como raíz cultural un problema filosófico y psiquiátrico de percepción del mundo. Para estos identitarios la cultura no es un punto de partida para salir de la caverna, sino el origen de su enfermedad nacional. Como hemos comprobado en Alemania y, más recientemente, en España con ETA y Catalunya, la nación deja de ser un problema teórico, una cuestión de ideas, y pasa a ser una peligrosa enfermedad desde el momento en que el campo de los conceptos es sustituido por lo que Roberto Espósito denominó “cordón inmunológico” (Bíos, Filosofía y biopolítica)”. Cuando esta identidad de la nación funciona en clave inmunológica, la percepción del otro, ya sea el judío o el español, siempre se basa en una metafísica dogmática, naturalista y xenofóbica. Tanto, que se puede llegar a afirmar desde la universidad que Cerventes era, realmente, catalán.” (pàg.117) 

Sembla que segons l’autor, parlar de nacionalisme, és ja improcedent. Però perquè hauria de ser-ho? Tot estat va començar amb una nació. Potser l’autor pensa que els Trastamara eren la representació d’Espanya, quan encara no existia Espanya com entitat política. Reivindicar el seu origen, perquè hauria de ser un problema psiquiàtric? Jo, per exemple, no vaig saber, sinó molt tard, l’origen de Catalunya i la seva historia. Sabia qui era don Pelai, però no pas l’origen de les quatre barres, per posar un exemple, és clar, que en van educar en un règim dictatorial, on la Reconquesta era l’origen d’allò que és diu Espanya.  Saber l’origen no és un sentiment patològic. Ningú, vol quedar-se en el passat, tothom mira el futur, per això estranya tant el que diu l’autor. 

L’utilització d’ETA al costat de Catalunya és una infamia que els agrada molt a tots aquest que denuncien l'opressió dels castellans a Catalunya o el País Basc. Això s’ha fet un topos clàssic, perquè una mentida repetida infinitat de vegades acaba calant i convertir-se en una veritat (fake ews) interessada. Parlar de cordó immunològica, és una ximpleria que els agrada al nacionalisme espanyolista, perquè reforça la seva pròpia narrativa. “Sostengo que todo nacionalismo lleva dentro a un antsemita del espíritu. ¿Quiénes son los judíos alemanes en las Vascongadas y en Cataluña?: los españoles. (pág.119)

El problema de tot això, és que Catalunya, és plural, xarnega, i això no acaba d’encaixar al ideari espanyolista. Com dei Jordi Pujol, català és aquell que viu i treballa a Catalunya. Era una manera molt inclusiva de ser català. Hi comparacions odioses, i comparar els jueus amb el espanyols (sic) sembla una mica massa. Perquè com pot el articulista distingir a un d’altra? Com vivim en una societat que és vol democràtica, les diferències polítiques s’expressen a les urnes. Parlar de las vascongadas (sic), desprès de quaranta anys de Constitució, sembla més propi del llenguatge franquista o neofranquista. Però el nom no fa la cosa. L'anècdota de Cervantes, caldria indicar el nom i cognom d’aquells que la fan grossa.

“ [historia i nacionalisme] tal y como hacen los “historiadores” del mito vasco, catalán, gallego o bable: retorciendo la certeza histórica hasta que coincida  con la verdad de sus prejuicios. (…) si “la meta está en el origen” (Fernando Savater: El mito nacionalista, 1996), entonces nos debería quedar claro que es imposible dialogar con un antisemita del espíritu porque, lo vengo escribiendo, ahí siempre vive (habita) un nacionalista que es autóctono, otro mito, y xenófobo por “historicidad”.No piensan porque es el origen lo que piensa por el “colectivo”. (…) Si estas barbaridades no hubieran vertebrado la Bildung (educación, formación crianza) con la que, desde principio del XIX, se llevó a cabo la formación del espíritu nacional alemán, nunca se hubiera llegado al Holocausto; de la misma forma que sin una persistente educación y propaganda del separatismo vasco, permitido por nuestros gobiernos, la sociedad vasca nunca hubiera cobijado el terrorismo de ETA, ni el nacionalismo catalán habría podido llevar a cabo su cultural golpe de Estado. (…)”. (pàg.120)

Me permès subratllar en negreta, conceptes que s'utilitzen com a sinècdoque. Aquesta utilització persistent no és neutre, No sé si l’autor té clar que els sistema educatiu basc, té tres sistemes educatius, en basc( model D), bilingüe( model B), castellà (model A, amb assignatura  de llengua basc). El Sr. Quesada utilitza un novedós concepte per el cas català, “cultural golpe de Estado", què vol dir? Un cop d’Estat al Parlament? Això sembla difícil de pair. Segons ell, la “bildung” catalana ha portat a aquest “cultural cop d’Estat”, perquè hi ha un fil d’or entre l’educació i les opcions nacionalistes, llavors, com explicar fenòmens com l’ascens de Cs?

Finalitza el seu article amb una apologètica de Hayek i la seva reivindicació individualista contra la llavor de tots els mals que va ser la “nacionalització de la industria” a la I Guerra Mundial, que va transformar la educación en la “nacionalització del pensament”. I pot afirmar que “las raíces del nazismo no están en el capitalismo, sino en el socialismo”. Acaba exhortant a llegir “Camino de servidumbre” de Hayek. Per aquestes sendes, és pot arribar, sense cap dificultat a pensar que el nacionalisme català, es socialista, i col•lectivista  i ja posats nazicatalanistes!

La filosofía presentada por E.Lledó (2)

Platón según Fernando Savater (I)