Llegint l’article d’Alcoberro* sobre Hartmut Rosa, t’ha adones que vivim efectivament, dins d’un món accelerat en grau extrem. La tecnologia accelera encara més aquesta sensació de esprint permanent en tots els àmbits de la vida, tant privada com a pública.
I quin és l’antídot contra aquesta acceleració que patim? La resposta és: “Si l’acceleració és el problema, llavors potser la ressonància és la solució”. La lògica de l’acceleració suposa que en un interval de temps determinat, cal fer moltes coses a l’hora. El pitjor que pot passar és no fer res, perdre el temps no és cap opció per els temps que vivim. Per això, la tecnologia permet accelerar cada instant, perquè paradoxalment, no tenim temps! Volem fer tot instantàniament, ens hem convertit en multitasques, no podem deixar espais buits en el nostre horari.
Llavors, què vol dir ressonància? Si tota les experiències estan emmarcades per l’acceleració, no podem tenir temps per gaudir-les! Vivim en “l’angoixa” per no estar a l’alçada de les expectatives que ens forgem sobre com hem de viure. La ressonància implica no la “desacceleració funcional” –fer ioga o qualsevol activitat presumptament relaxada- per estar encara més en forma per enfrontar-se a l’acceleració. Saber gaudir del paisatge, sense presses, sense cap objectiu estratègic, sinó per el plaer de gaudir d’ell mateix i sentir-se dins de la naturalesa, de sentir el vent, els ocells, tocar els arbres, mirar el camí que trepitges.
Això és tot el que és pot fer per revertir aquest món accelerat? La resposta de Rosa és que no podem, perquè la tecnologia i el model del capitalisme global fa impossible qualsevol transformació en sentit d’una desacceleració real. Potser més d’un pensa què aquesta opció és massa conservadora, però somiar en utopies anti-tecnologia o una tornada al passat no és possible. Potser, ja me n’adono que estic posant molts condicionals, com diu Byung-Chul Han, aquesta ressonància de la que parla Hartmut Rosa, sigui l’única via per resistir aquesta acceleració cap el no-res.
