Feliç Any Nou 2024

 

Ressenya: ¿Qué fue de los intelectuales?

 ”¿Qué fue de los intelectuales? Enzo Traverso. Trad. María de la Paz Georgiadis. Editorial Siglo XXI, Buenos Aires, 2014. 

Un llibre en format de conversa amb Régis Meyeran, que fa el pròleg del llibre.

Per dir-ho així, la conversa sembla girar més sobre el passat que el present o el futur. Anuncia la mort del intel•lectual de la etapa sòlida, aquells que varen denunciar les injustícies i l’ordre establert. També aquells que varen mirar a un altra costat quan el seu model polític i ideològic no s’ha ajustava al seu imaginari revolucionari. Comunisme, feixisme, Segona Guerra Mundial, Guerra Freda i l’oposició ferotge entre comunisme i anticomunisme. Guerra de Vietnam. Descolonització. Colonialisme, capitalisme, el mur de Berlín, desintegració del socialisme real, desconcert generalitzat dels intel•lectuals d’esquerra. Orfes de referències ideològiques. Ascens del pensament únic. Entronització del capitalisme com el supervivent de la guerra ideològica i les guerres culturals per part de la dreta i ascens dels populisme de tota mena, també de l’ultra dreta a Europa. L’aparició de perfils autoritaris dins de les democràcies occidentals, el cas més paradigmàtic és el de Donald Trump. Desplaçament de la història per la memòria. Transformacions digitals i revolució tecnològica que trasbalsen totes les esferes. El presentisme com ideologia capitalista. Dins d’aquests canvis, el paper del intel•lectual queda difós, l’intel•lectual és substituït per l’expert, que pretén una objectivitat falsa, perquè no qüestiona mai l’ordre establert. Canvis en la configuració de la població, l’augment del nivell d’estudis, no ha anat de la mà, d’una consciència transformadora. I això és possible perquè el passat –la història- ja no interessa. És viu un present que col•lapsa el futur, per això, la utopia no existeix en l’horitzó de les noves generacions. 

Pandora i la espera

Odilon Redon

Pandora (1914)

 "Dio estas órdenes y aquéllos obedecieron al soberano  Cronida. [Inmediatamente modeló de tierra el ilustre Patizambo una imagen con apariencia de casta doncella por voluntad del Crónida. La diosa Atenea de ojos glaucos le dio ceñidor y la engalanó. Las divinas Gracias y la augusta Persuasión colocaron en su cuello dorados collares y las Horas de hermosos cabellos la coronaron con flores de primavera. Palas Atenea ajustó a su cuerpo todo tipo de aderezos]; y el mensajero Argifonte configuró en su pecho mentiras, palabras seductoras y un carácter voluble por voluntad de Zeus gravisonante. Le infundió habla el heraldo de los dioses y puso a esta mujer el nombre de Pandora[8] porque todos los que poseen las mansiones olímpicas le concedieron un regalo, perdición para los hombres que se alimentan de pan. 

Luego que remató su espinoso e irresistible engaño, el Padre despachó hacia Epimeteo al ilustre Argifonte con el regalo de los dioses, rápido mensajero. Y no se cuidó Epimeteo de que le había advertido Prometeo no aceptar jamás un regalo de manos de Zeus Olímpico, sino devolverlo acto seguido para que nunca sobreviniera una desgracia a los mortales. Luego cayó en la cuenta el que lo aceptó, cuando ya era desgraciado. 

En efecto, antes vivían sobre la tierra las tribus de hombres libres de males y exentas de la dura fatiga y las penosas enfermedades que acarrean la muerte a los hombres […][9]. Pero aquella mujer, al quitar con sus manos la enorme tapa de una jarra los dejó diseminarse y procuró a los hombres lamentables inquietudes. 

Sólo permaneció allí dentro la Espera[11], aprisionada entre infrangibles muros bajo los bordes de la jarra, y no pudo volar hacia la puerta; pues antes cayó la tapa de la jarra [por voluntad de Zeus portador de la égida y amontonador de nubes].

Mil diversas amarguras deambulan entre los hombres: repleta de males está la tierra y repleto el mar. Las enfermedades ya de día ya de noche van y vienen a su capricho entre los hombres acarreando penas a los mortales en silencio, puesto que el providente Zeus les negó el habla*." (70-105) 

Notas:

[8]P. MAZON, seguido por W. J. VERDENIUS («Aufbau…», página 124), interpreta el nombre de Pandora como «el presente de todos». Sin embargo, Hesíodo no nos da a entender esto, sino que la explicación del mito nos presenta a Zeus como único responsable del regalo (v. 58).

A. COLONNA identifica los regalos de los dioses con los males encerrados en la jarra de que la mujer es portadora (v. 94), pero más bien creemos que esos regalos a que se refiere el nombre son los diversos dones que le concedieron los dioses en su nacimiento y que, por el atractivo que dan a la mujer, se convierten en motivo de perdición para los hombres. En este sentido lo entiende P. WALCOT. <<

  

[11]Particularmente, nos parece muy ingeniosa y sugestiva la nueva explicación de W. J. VERDENIUS, quien parte de que no significa «esperanza» en sentido moral, sino «espera». De esta forma la historia resulta totalmente lógica: Al decir Hesíodo que la «espera» queda dentro de la jarra quiere decir que los hombres recibirían los males sin advertirlo, «sin esperárselos», lo que es precisamente una de las cualidades de las desgracias a que se refiere Hesíodo. 

Entrevista entre Pol Guasch i Marina Garcés

 

Sobre l'amistat

Ressenya: Esferes I (I)

Peter Sloterdijk; Esferas I. Prólogo de Rüdiger Safranski; Trad. Isidoro Reguera; Colección: Biblioteca de Ensayo. Editorial Siruela, 6ª ed.Madrid, 2017. 

El llibre en tres volums, és un intent per pendres seriosament, el significat de la paraula globalització, que tothom ha volgut explicar. Per l’autor del llibre, si volem comprendre, recórrer a la sociologia o la politologia o l’economia, és quedar-se curt. Per això reivindica la necessitat que la filosofia prengui seriosament la qüestió de què és la globalització. 

Per Sloterdijk, l’esser humà comença la seva singladura dins de “esferes”, maternes, per anar passant d’esferes cada vegada més grans. Aquestes esferes son construccions metafòriques que els humans necessiten per sentir-nos segurs. El pas de cosmos al univers (segle XV-XVI), va ser un sotrac per la mentalitat humana. Les estels eren les nostres esferes de referència. Perquè més enllà no podíem pensar-hi. Per això, l'explosió d’esferes, un fenomen natural, però d’efectes pertorbadors per els humans, va fer que la Modernitat, comencés destruint el mon aristotèlic-ptolemaic de les esferes, per plantar-nos davant del espectacle de l'univers, on la terra, la esfera per antonomàsia, quedava a la intempèrie.

Des de llavors, els humans, hem inventat tota mena d'artificis per sentir-nos aixoplugats d’un univers fred i buit. Si la idea d'artifici es connatural els essers humans, car, des de el neolític, l’home inventa maneres d’estar còmode al mon, de la natura a la cultura, això és el nostre tarannà propi. Dins d’aquest esquema, la modernitat crea el sistema capitalista i amb ell, la necessitat d’explorar i explotar la terra. La navegació portava dins el comerç i la conquesta. I així, fins ara mateix. Com la esfera propia, el nostre planeta se'ns queda curt, somiem en conquerir altres planetes, si no poden fer-ho, és perquè la nostra tecnologia, encara és limitada. Però hi ha una cosa que si hem aconseguit. Gràcies al model de producció capitalista- també en el comunista quan existia-, la terra, envoltada de fred i buidor, hem sigut capaços de transformar-la en un hivernacle on l’escalfor contrasta amb la fredor del món espaial. De fet, ben mirat, l’escalfament global de la terra, deuria ser el triomf de la humanitat davant del espai exterior. Un altra esfera, el nostre sistema solar, que al seu voltant, hi ha una altra esfera galàctica, la nostra Via Làctia, que no és més que un altre esfera dins dels milions d’esferes  que poblen l’univers. Allà fora si que fa fred!

Wittgenstein i el jocs del llenguatge

 Llegeixo al llibre de Wolfram Eilenberger, Tiempo de magos. La gran década de la filosofía 1919-1929. Trad.Joaquín Chamorro Mielke. Ensayo. Debolsillo. Barcelona, 2023.

Parlant de Wittgenstein diu això:

“Antes creía que había el lenguaje corriente, el que todos hablamos, y un lenguaje primario que expresa lo que realmente sabemos, esto es, los fenómenos. (…) Ahora quisiera explicar por qué ya no sostengo esta concepción. Ahora creo que, en esencia, no poseemos más que un solo lenguaje, y este es el lenguaje corriente. No necesitamos inventar un nuevo lenguaje o construir un simbolismo, puesto que el lenguaje corriente es ya el lenguaje, a reserva de liberlarlo de las ambigüedades que encierra. Nuestro lenguaje es ya perfecto si tenemos claro lo que simboliza. Otros lenguajes distintos del ordinario también son valiosos (…), por ejemplo, para representar los pasos de una deducción es muy útil un simbolismo artificial. (…) Pero cuando se trata de considerar hechos reales, vemos que ese simbolismo está en desventaja frente a nuestro lenguaje real. Naturalmente, es del todo falso hablar de una forma de sujeto-predicado. En realidad no hay una, sino multitud de ellas.“ (pág.334)