El parany de la filosofia per explicar altres coses

 Llegeixo amb incredulitat l’article de Julio Quesada, “La irrupción del nacionalismo en la filosofía”, que apareix a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

Julio Quesada Martín

El text vol ser una eina contra el nacionalisme, no pas espanyol, sinó català i basc. Si parlà del nacionalisme alemany, però la seva ànima està a un altre lloc. Parla de la kulturkampf, Bismarck i la metafísica de la identitat alemanya. Però allò que es una qüestió filosòfica-política, una disputa de Bruno Bauch i Ripke-Künh, i Ernerst Cassirer a propòsit del concepte del prejudicis antisemites, Quesada posa cullerada per la qüestió nacional –perifèrica- i durant una bona estona s'oblida de la disputa filosòfica.

Deixo de banda les seves disquisicions filosòfiques i subratllo la qüestió catalana i basca. Axì, estableix un dogma: “Todo nacionalismo tiene como raíz cultural un problema filosófico y psiquiátrico de percepción del mundo. Para estos identitarios la cultura no es un punto de partida para salir de la caverna, sino el origen de su enfermedad nacional. Como hemos comprobado en Alemania y, más recientemente, en España con ETA y Catalunya, la nación deja de ser un problema teórico, una cuestión de ideas, y pasa a ser una peligrosa enfermedad desde el momento en que el campo de los conceptos es sustituido por lo que Roberto Espósito denominó “cordón inmunológico” (Bíos, Filosofía y biopolítica)”. Cuando esta identidad de la nación funciona en clave inmunológica, la percepción del otro, ya sea el judío o el español, siempre se basa en una metafísica dogmática, naturalista y xenofóbica. Tanto, que se puede llegar a afirmar desde la universidad que Cerventes era, realmente, catalán.” (pàg.117) 

Sembla que segons l’autor, parlar de nacionalisme, és ja improcedent. Però perquè hauria de ser-ho? Tot estat va començar amb una nació. Potser l’autor pensa que els Trastamara eren la representació d’Espanya, quan encara no existia Espanya com entitat política. Reivindicar el seu origen, perquè hauria de ser un problema psiquiàtric? Jo, per exemple, no vaig saber, sinó molt tard, l’origen de Catalunya i la seva historia. Sabia qui era don Pelai, però no pas l’origen de les quatre barres, per posar un exemple, és clar, que en van educar en un règim dictatorial, on la Reconquesta era l’origen d’allò que és diu Espanya.  Saber l’origen no és un sentiment patològic. Ningú, vol quedar-se en el passat, tothom mira el futur, per això estranya tant el que diu l’autor. 

L’utilització d’ETA al costat de Catalunya és una infamia que els agrada molt a tots aquest que denuncien l'opressió dels castellans a Catalunya o el País Basc. Això s’ha fet un topos clàssic, perquè una mentida repetida infinitat de vegades acaba calant i convertir-se en una veritat (fake news) interessada. Parlar de cordó immunològica, és una ximpleria que els agrada al nacionalisme espanyolista, perquè reforça la seva pròpia narrativa. “Sostengo que todo nacionalismo lleva dentro a un antsemita del espíritu. ¿Quiénes son los judíos alemanes en las Vascongadas y en Cataluña?: los españoles. (pág.119)

El problema de tot això, és que Catalunya, és plural, xarnega, i això no acaba d’encaixar al ideari espanyolista. Com deia Jordi Pujol, català és aquell que viu i treballa a Catalunya. Era una manera molt inclusiva de ser català. Hi ha comparacions odioses, i comparar els jueus amb el espanyols (sic) sembla una mica massa. Perquè com pot el articulista distingir a un d’altra? Com vivim en una societat que és vol democràtica, les diferències polítiques s’expressen a les urnes. Parlar de las vascongadas (sic), desprès de quaranta anys de Constitució, sembla més propi del llenguatge franquista o neofranquista. Però el nom no fa la cosa. L'anècdota de Cervantes, caldria indicar el nom i cognom d’aquells que la fan grossa.

“ [historia i nacionalisme] tal y como hacen los “historiadores” del mito vasco, catalán, gallego o bable: retorciendo la certeza histórica hasta que coincida  con la verdad de sus prejuicios. (…) si “la meta está en el origen” (Fernando Savater: El mito nacionalista, 1996), entonces nos debería quedar claro que es imposible dialogar con un antisemita del espíritu porque, lo vengo escribiendo, ahí siempre vive (habita) un nacionalista que es autóctono, otro mito, y xenófobo por “historicidad”.No piensan porque es el origen lo que piensa por el “colectivo”. (…) Si estas barbaridades no hubieran vertebrado la Bildung (educación, formación crianza) con la que, desde principio del XIX, se llevó a cabo la formación del espíritu nacional alemán, nunca se hubiera llegado al Holocausto; de la misma forma que sin una persistente educación y propaganda del separatismo vasco, permitido por nuestros gobiernos, la sociedad vasca nunca hubiera cobijado el terrorismo de ETA, ni el nacionalismo catalán habría podido llevar a cabo su cultural golpe de Estado. (…)”. (pàg.120)

Me permès subratllar en negreta, conceptes que s'utilitzen com a sinècdoque. Aquesta utilització persistent no és neutre, No sé si l’autor té clar que els sistema educatiu basc, té tres sistemes educatius, en basc( model D), bilingüe( model B), castellà (model A, amb assignatura  de llengua basc). El Sr. Quesada utilitza un novedós concepte per el cas català, “cultural golpe de Estado", què vol dir? Un cop d’Estat al Parlament? Això sembla difícil de pair. Segons ell, la “bildung” catalana ha portat a aquest “cultural cop d’Estat”, perquè hi ha un fil d’or entre l’educació i les opcions nacionalistes, llavors, com explicar fenòmens com l’ascens de Cs?

Finalitza el seu article amb una apologètica de Hayek i la seva reivindicació individualista contra la llavor de tots els mals que va ser la “nacionalització de la industria” a la I Guerra Mundial, que va transformar la educación en la “nacionalització del pensament”. I pot afirmar que “las raíces del nazismo no están en el capitalismo, sino en el socialismo”. Acaba exhortant a llegir “Camino de servidumbre” de Hayek. Per aquestes sendes, és pot arribar, sense cap dificultat a pensar que el nacionalisme català, es socialista, i col•lectivista  i ja posats nazicatalanistes!

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.