F.Copleston encara segueix sent molt útil

 

Els llibres de text de filosofia, tenen la difícil missió d'encabir en les seves pàgines, tota la història de la filosofia. Malgrat que a Selectivitat les autors escollits, son els següents:

I. Plató

II. René Descartes

III. David Hume

IV. Immanuel Kant

V. John Stuart Mill

VI. Friedrich Nietzsche

VII. Martha Nussbaum

Aquesta tria és tant extravagant que s'hauria de fer una reflexió que no és fa mai, perquè a Selectivitat ha destruït la continuïtat de la historia de la filosofia. Els autors són sotmesos a una reducció a fragments. Entre Plató i Descartes hi ha un buit gegantí. El segle XX queda buit, i Nussbaum (s.XXI) sembla una opció que vol salvar la qüestió de gènere. Com els alumnes de batxillerat van carregats de matèria, les opcions per aquells que opten per la Historia de la filosofia, implica la necessitat de centrar-se en els autors. Però el problema és que fer-ho així, desvirtua i enfosqueix la problemàtica de la historia de la filosofia. 

Una alternativa és utilitzar la biblioteca dels IES, on segurament els volums de Frederick Copleston dormen el son dels justos, es pot llegir els resums que fa l'autor, per fer-se una idea general de les corrents filosòfiques i dels autors. Així al vol 6, el resum que fa al capítol XVII (pàg.366-404). En aquest resum, parla de Descartes, Hume i Kant.

Frases intempestives

 

"Perquè qualsevol aliment que l'home menja en aquest món, se'l menjaran a ell en el l'altre". Aquesta enigmàtica e inquietant frase es troba en el Shatapatha-Brahmana, un dels antics tractats sacrificials hindús*". Més inquietant és encara el relat del pelegrinatge del vident Bhrigu al més enllà. 

Hegemonia o supervivència

"FA UNS ANYS, ERNST MAYR, un dels grans de la biologia contemporània, va publicar algunes reflexions sobre les possibilitats d'èxit en la recerca d'intel·ligència extraterrestre1. Estimava que les perspectives eren molt pobres. El seu raciocini tenia a veure amb el valor adaptatiu de què anomenem “intel·ligència superior”, en el sentit de l'organització intel·lectual pròpia de l'home. Mayr va calcular el nombre d'espècies des de l'origen de la vida al voltant de 50.000 milions, de les quals només una "va assolir el tipus d'intel·ligència necessari per crear una civilització". Cosa que es va donar fa molt poc, potser uns 100.000 anys enrere. La creença general és que només va sobreviure un petit grup reproductor, del qual tots nosaltres som descendents.

Mayr va plantejar que potser la selecció no propicia l'organització intel·lectual de tipus humà. La història de la vida a la Terra, escrivia, refuta l'afirmació que "és millor ser llest que estúpid", almenys si es jutja en termes d'èxit biològic. Els escarabats i els bacteris, per exemple, són molt més reeixits que els homes en termes de supervivència. Així mateix, Mayr va fer la més aviat lúgubre observació que "la mitjana de vida d'una espècie és d'uns 100.000 anys".

Ingressem ara en un període de la història humana que podria donar resposta a la pregunta de si és millor ser llestos que estúpids. La perspectiva més esperançadora és que la pregunta no tingui resposta. Si obté una resposta terminant, aquesta resposta només pot ser que els humans van ser una cosa així com un "error biològic", havent utilitzat els seus 100000 anys assignats per aniquilar-se entre ells i de passada acabar amb gairebé tota la resta.

Sense cap mena de dubte, l'espècie humana ha desenvolupat la capacitat de fer precisament això; i un hipotètic observador extraterrestre podria concloure que els humans han donat prova d'aquesta capacitat al llarg de la història, de manera dramàtica en els darrers cent anys, amb el seu atac contra l'ambient que sustenta la vida, contra la diversitat d'organismes més complexos i, amb fred i deliberat salvatgisme, també contra els seus semblants*."

Així comença el llibre de Noam Chomsky, Hegemonía o supervivencia. La estrategia imperialista de Estados Unidos*.  Aquestes reflexions de Mayr tindria que servir per pensar en el món on vivim, on pel que sembla, allò que donàvem per fer, resulta que no ho és tant. Tot sembla penjar d'un fil. Hi ha personatge que com les Moires, volen tallar aquest fil per anar tots cap a l'abisme. 

El discurs del poder

 

Parafrasejant a Marina, "no es refiïn del que diuen. No acceptin res sense mirar-ho prèviament amb lupa. Pensin primer en si tenen raó, descobreixin l'eslavó més dèbil de cada argument -què és por on sempre es trenca-, busquin exemples en contra, estirin les costures del discurs per comprovat que aguanten, apliquen-t 'ho a casos diferents, neguin el que s'ha afirma, i veure les conseqüències i exigeixin les explicacions necessàries abans d'assentir. En això consisteix pensar críticament* (p.170)."