Montesquieu i els troglodites, l'antídot contra Ayn Rand

 

Montesquieu (1689-1755)

En el món d' Ayn Rand, el egotisme, lluita contra el pitjor mal de la humanitat, l'altruisme. En la novel·la de Rand, la contra figura de Roark és Toohey. Rand descriu la ideologia de Toohey amb les següents paraules: 

"El seu programa és simple: destruir determinats homes lligant-los a altres; és a dir, predicar la voluntat de sacrificar-se, negar-se, menysprear-se, rebaixar-se; predicar l'esclavitud espiritual de cada individu sotmetent-lo a tots els altres, i així lluitar contra el gran creador i alliberador, l'ego de l'home és conegut com el "gran humanitari". Aquest és Ellsworth M.Toohey*" (pág.250)

Montesquieu, va escriure a les seves Cartes Perses un "mite dels troglodites". Montesquieu sent un il·lustrat, malgrat tot, no s'adhereix a la idea de progres, no és ni rousseaunià ni hobbessià, més aviat pensa la història com un procés de decadència i pensa que la monarquia com una baula en aquest procés. 

A la Carta XI, Usbek parla a Mirza: 

"Hi havia a l'Aràbia un petit poble ,anomenat Troglodita, que descendia d'aquells antics troglodites que, si fem cas als historiadors, s'assemblaven més a les bèsties que als homes. (...); però eren tan dolents i ferotges que no hi havia entre ells cap principi d'equitat i de justícia.

Tenien un rei d'origen estranger que, volent corregir la seva natural maldat, els tractava severament. Però van conjurar contra ell, l'occiren [els maten] i exterminaren tota la família reial.

Havent donat el cop, es van reunir per escollir un govern i, desprès de força dissensió, van crear uns magistrats. Però, tot just els havien elegit, ja els van resultar insuportables i van fer una altra matança.

(...)

Aquesta resolució unànime va afalagar extremadament tots els particulars. Deien: "Quina obligació tinc de matar-me treballant per a gent que no em preocupa? Pensaré únicament en mi; viuré feliç. ¿Què m'importa que els altres ho siguin? Satisfaré totes les meves necessitats i, mentre que res no hi manqui, no em preocupa que tots els altres troglodites siguin miserables.".

(...)

"Has vist, estimat Mirza, com els troglodites morien per la seva mateixa maldat i foren víctimes de les seves pròpies injustícies. (...) Hi havia en aquest país dos homes força singulars: tenien humanitat; coneixien la justícia; estimaven la virtut. Lligats ambdós tant per la rectitud del seu cor com per la corrupció del dels altres, veien la desolació general i només se'n ressentien per la seva pietat; així trobaven un nou motiu d'aliança. Treballaven amb una sol·licitud comuna per l'interès comú; no tenien més diferències que les que neixien d'una dolça i tendra amistat; i, en l'indret més apartat del país, separats dels seus compatriotes indignes de la seva presència, duien una vida feliç i tranquil·la. Semblava que la terra, conreada per aquestes virtuoses mans, produís per si mateixa.

(...) Els mostraven incessantment les dissorts dels seus compatriotes posant-los davant dels ulls aquest exemple tant trist; sobretot els feien sentir que l'interès dels particulars es troba sempre en l'interès comú; que voler separar-se'n és voler perdre's; que la virtut no és una cosa que hagi de costar-nos; que no hem de contemplar-la com un exercici penós; i que practicar la justícia amb els altres és fer-nos una caritat a nosaltres mateixos**" (pàg.57-61)

Veient el món actual, on el neoliberalisme crida a l'atomització del individu envers la societat, caldria tenir en compte les paraules de Montesquieu, perquè les nostres societats actual, almenys a Occident, la prosperitat i el benestar social ha sigut obra d'aquest esperit comunitari que avui s'està desfent sense que ningú volgui defensar-ho.

Any Rand, vist per Wolfram Eilenberger (I)

 He acabat de llegit el llibre de Wolfram Eilenberger, El Fuego de la libertad. El refugio de la filosofía en tiempos sombríos 1933-1943. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Taurus. Barcelona, 2021.

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial” (1), el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas*. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)