Estudiar filosofia serveix per alguna cosa?

 

Manuel Sacristán Luzón 

(1925-1985)

Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):

“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”

I segueix:

“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.

Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta: 

“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?

-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes  quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.

Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”   

* Algú sap de qui parlo? 

PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)

No li diguis Monjo ni Lògic, digues el seu nom !

 

Al llibre de Rafael Argullol, els capítols 96,  97 i 98*, explica fragments de la seva vida. Com tots va a la recerca d'un món més brillant més revolucionari. Al 96, comença així: "Unos le llaman el Monje; otros, entre los que me encuentro, el Lógico. Ambos apodos están justificados: uno, por el perfil de su cara y el corte de sus cabellos grisáceos; otro, porque, antes de que lo expulsaran, fue profesor de lógica en la universidad, y creo, también, por el carácter implacable de sus argumentaciones. (...)

"(...). Pero lo que más impresiona de él es que parece mantener un hilo directo con la Razón, no con razones de uno u otro tipo sino con la Razón en sí misma. (...)

(...). Más que un seductor espiritual, el Lógico era un vampiro que succionaba las almas, quizá involuntariamente, pero con persistencia metódica y efectos demoledores". 

(...) Me hice revolucionario, me hice comunista, combatí, fui clandestino, fui detenido, fui juzgado, fui absuelto." (...)"

Claro que muchas de esas ideas magnéticas eran admirables, pero la idea, la Idea mayúscula, era falsa, tan falsa como el Dios mayúsculo de los cristianos: la Historia no era esta madre infalible que nos empujaba hacia la felicidad futura de los hombres. No. La grandilocuente historia de los revolucionarios no era sino la pobre y caótica crónica de los pobres y caóticos esfuerzos humanos por dejar una huella en el desierto.

Tal vez el Lógico ya intuía lo que había venido a decirle." (págs. 305-7)

Argullol, marxa a viure a Roma (pàg.308). Argullol era Raúl (pàg.310), el seu nom de la clandestinitat. El Monjo-Lògic li diu: -"Raúl, tú no te vas. Te quedas dormido. Eso les sucedía a los que tenían dudas en una orden de frailes mendicantes de la Edad Media. No se iban de la orden, se quedaban dormidos." (pág.310)

"El dormido. Quizá tuvo razón el Lógico con su curiosa comparación y a los veinticuatro o veinticinco años me quede dormido respecto a las grandes verdades de las grandes doctrinas, sin querer hacerme responsable de sus sueños ni tampoco de sus pesadillas." (pág.311)

Per què no diu el seu nom? Si tens una certa edat i has llegit una mica saps que el seu nom era Manuel Sacristán Luzón**. El llibre de López Arnal i Pere de la Fuente, permet fer-se una idea del significat intel·lectual i polític d'un autor que va tindrà que lluitar contra una època -franquisme- on la paraula lliure estava segrestada***.