Sartre i Céline: dir-se el nom del porc!

 

El llibre de Bernad-Henry Lévy, El siglo de Sartre. Trad.  Juan Vivancos. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001, fa una aposta per Sartre. Una biografia molt diferent a la de Francis Jeanson, Jean Paul Sartre en su vida. En tot cas, Sartre l’intel•lectual per excel•lència del segle XX, ha tindrà topades en tothom. Una d’aquestes topades va tindrà lloc amb L.F. Céline, escriptor i col•laboracionista del règim de Vichy a la França ocupada per els nazis.  Sartre escriu a Reflexiones sobre la cuestión judía el següent: “Si Céline fue capaz de sostener las tesis socialistas de los nazis, fue porque le pagaron”. (pág.116)

Céline en resposta a aquesta afirmació contraatacarà de manera furibunda. Diu Céline de Sartre: “(...) estoy hasta el culo de esos amaneraditos de mierda... cargantes, rencorosos, cagones, traïdores, mitad sanguijuelas mitad tenias... condenado desecho podrido... tenia de los zurullos, falsa víctima... malvado, sucio, ingrato, reconcoroso, borrico... tenia que se las pira... tenia burlona y filósofa...”. (pág.116)

El més interesant d'aquesta trifulca entre Sartre i Céline és que Sartre reconeix el mèrit literari de Céline, i en les seves obres -La nausea, especialment-; malgrat que ja no van tornar a dirigir-se la paraula. Per si fos poc, Simone de Beauvoir també va afegir llenya al foc al dir sobre el llibre de Céline "Muerte a crédito": " nos abrió los ojos, (...) un desprecio rencoroso a la gente humilda (que era) una actitud prefascista". (pág.116) Céline va passar de prefeixista a nazi tal qual.!

Raymond Aron (II)

 

El món d’Aron ja no és el nostre. I malgrat tot, encara és reconèixer en molts comportaments actuals. Hi ha versions actualitzades de moviments socials i polítics que semblaven amortitzats, per exemple, la revifada neofeixista, els partits de l’extrema dreta, son avui, un far on totes les formacions polítiques, especialment les de la dreta segueixen la seva estela per qüestions electorals. La immigració, el terrorisme, la seguretat son qüestions cada vegada més presents en els debats polítics. Ja no hi ha jueus, perquè ells ja tenen Estat. Ara toca un altre eslavó més dèbil, i aquest es el immigrant, pobre, sense papers i musulmà. Vet ací el nou boc expiatori del nostre temps actual. Les guerres culturals, han entrat en una nova fase. L’esquerra que sempre havia tingut la hegemonia en aquest terreny, és veu desbordada per la extrema dreta. El fenomen Trump ha deixat fora de joc a molts intel•lectuals, paraula que avui sona a un insult. El nou populisme impregnant de demagògia descarnada i mentidera s’obra pas en tots els àmbits. I ací, les noves tecnologies de la comunicació ajuda molt. Les xarxes socials va plenes de furor i odi. També de Fake News. La ideologia neolibertaria, és a dir, desregulació dels mercats i mà ferma contra els pobres o els dissidents polítics, permet l’aparició del autoritarisme postdemocràtic. Les democràcies occidentals dona confiança a polítics de la dreta extrema o simplement, de la extrema dreta. En aquestes circumstàncies, els partits de centre-esquerra o d’esquerra queden difuminats. La seva retòrica sona buida, perquè encara es pensa que és possible transformar l’estat a cops de varetes màgiques. Una societat cada vegada més fragmentada i dividida veu que el seu somni d’un estat del benestar que havíem desitjat, ara, s’allunya lentament. Pots tindrà diners sense haver treballat mai! I pots veure com tot el que has aconseguit pot anar-se a norris de la nit al dia, si les coses comencen a fallar. La precarietat del treball, la falta d’habitatge, les dificultats en les relacions socials i de parella, les crisis cícliques o no parlem de noves pandèmies que ho trastoquen tot. 

Amb aquest panorama què eufemísticament denominen líquid, què hem de fer com ciutadans d’uns Estats en crisi? On la sobirania estatal queda esborrada per la interposició d’estructures supranacionals –EU-. Com intervenir-hi en la cosa pública, més enllà d’anar a votar cada quatre anys a partits que no tenen cap intenció de canviar? A casa nostre, les llistes per les eleccions son tancades, les cuinen els mateixos partits, col·locant els seus afins a prop del líder. Sense cap data de caducitat. Sense que els polítics tinguin cap experiència en l’àmbit del treball. S’ha creat un “funcionariat partidista” que des de la universitat fins el escó parlamentari no t’has mogut del partit. I la teva supervivència és solidaria amb el partit. Partits on mana el cap de files i la resta diu amen a tot. Estructures més aviat del model soviètic, encara ara es parla de secretaris generals del partit, com si encara estiguéssim a l'època de Stalin!

Raymond Aron (I)

 Llegint les Memòries de Raymond Aron, parla de llibre El opio de los intelectuales i les seves repercussions mediàtiques. 

Avui, que ja no existeix la Unió Soviètica, ni el comunisme o socialisme real, com és que encara és pot parlar de dreta o esquerra, que vol dir a dia d’avui, aquests dos conceptes?. En el nou marc de la globalització, quina mena de sentit te parlar de conceptes buits per la propia dinàmica de les coses? Si ets de dretes vol dir que ets partidari del capitalisme? O vols dir que els valors més tradicionals encara tenen sentit en un món sense perfils clars? Si capital, plusvàlua i propietat privada son la triada virtuosa, per la dreta –més enllà està el camp dels valors culturals, què avui son camp de batalla- l’esquerra sembla que s’ha quedat sense res! Amb el col•lapse del comunisme, quina alternativa li queda a l’esquerra? La revolució, el proletariat o la idea de progres? En aquest món global, la igualtat, la solidaritat i la fraternitat han quedat aixafades per la desigualtat, la competència deslleial i l’egoisme més descarnat. Llavors que hem de fer? Per el pensament únic, aquest món, veritablement, és el millor dels mons possibles. I per tant, cal deixar treballar a les forçes productives –mercats, empreses i estats- que facin el que els pertoca, perquè de les sinergies de totes, el resultat és un món millor -això ja ho deia Adam Smith i el seu vell concepte de la mà invisible-. Si un vagament és pensa d'esquerres, què pot fer amb tot això? 

Any Rand, vist per Wolfram Eilenberger (I)

 He acabat de llegit el llibre de Wolfram Eilenberger, El Fuego de la libertad. El refugio de la filosofía en tiempos sombríos 1933-1943. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Taurus. Barcelona, 2021.

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial” (1), el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas*. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)

Voltaire: oda a la borsa de Londres

Voltaire, Nicolas Largillière (1718)

"Entreu a la Borsa de Londres, aquest lloc més respectable que moltes corts; allí veureu reunits els diputats de totes les nacions per a la utilitat dels homes. Allí el jueu, el mahometà i el cristià tracten l'un amb l'altre com si fossin de la mateixa religió, i no donen el nom d'infidels més que els que fan fallida; allí, el presbiterià es fia de l'anabaptista, i l'anglicà rep la promesa del quàquer. A la sortida d'aquestes pacífiques i lliures assemblees, els uns se'n van a la sinagoga i els altres a beure; aquest es farà batejar en una gran bóta en nom del Pare, del fill i de l'Esperit Sant; aquell fa tallar el prepuci del seu fill i fa farfallejar sobre el nen paraules hebraiques que no entén; aquests altres se'n van a la seva església a esperar la inspiració de Déu, amb el barret al cap, i tots estan contents.

Si no hi hagués a Anglaterra més que una religió, seria de témer el despotisme; si n'hi hagués dos, es tallarien mútuament el coll; però com que n'hi ha trenta, viuen en pau i feliços." (Cartes filosòfiques*, Voltaire)

Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)

Ximénez, un franctirador a la modernitat

 

Sadurní Ximénez

Llegint a Pla, en la seva series d'Homenots I, apareix el nom, per mi complement desconegut, de Sadurní Ximénez (1852-1933). Aquest personatge, estrafolari i inclassificable, va fer de tot i va estar a tot arreu. Pla, fa un retrat acurat ple de matisos on el blanc i el negre és situen els extrems, per perfilar els grisós d'una personalitat arcaica, tradicionalista i ant il·lustrada.  Pla el coneix Estocolm. Hi ha una referència humorística a la ciutat: " No hi ha res més plàcid i agradable, per a passar un hivern llegint, que un interior suec, i es comprèn que Descartes, que, segons l’erudició, fou un fredolic, abandonés la seva estufa holandesa no per alguna vila assolellada i blanca del Migdia, sinó que emprengués el viatge en sentit invers. Descartes morí a Estocolm.". La visita de Alfons XIII a Estocolm, va coincidir amb l'arribada de Ximénez a aquella ciutat.

Ximénez havia estat corresponsal de guerra al conflicte russo-polonès. "El dia que l’ofensiva de Trotski pressionava amb més intensitat i les tropes bolxevics arribaven als suburbis orientals de Varsòvia —després Weygand els féu retrocedir i els baté de pla—, aparegué, per una de les carreteres directes a la capital de Polònia, un carro rus tirat per una vaca. Sobre les posts del vehicle, arcaic i pagès, s’hi veien un grup d’individus, homes i dones, i un d’ells mantenia, lligada en un pal, una bandera espanyola. Aquell carro transportava el residu de la colònia espanyola a Rússia, el qual estava format per dues ballarines de Sevilla, un tocador de guitarra, un enllustrabotes xato, groc i indefinit, un venedor de fruita mallorquí, una senyora vestida de negre amb dues criatures i… Sadurní Ximénez.". Ximénez havia sigut capaç d'atravessar mil perills, per arribar-hi amb aquell grup estrafolari. D'on venia Ximénez? La resposta és que venia de Mohilof. Ximénez s'havia casat amb una noble terratinent, filla d'un general tsarista. La revolució russa el va empenya fora d'aquell món aristocràtic. D'una erudició fora de mida, va escriure L' Asie Mineure en ruines, editat a França.  " Ximénez era un implacable anticomunista. El comunisme l’havia arruïnat. Però no tenia pas simpatia pels polonesos. En realitat, estava imbuït de les idees panslavistes del grup conservador, religiós i messiànic que en el seu temps encarnà Dostoievski. Pensava com un vell rus ortodox, paternalista, nacionalista i imperialista." Un personatge, errabund, què no sabia viure com tothom. Pla, explica quina mena de personatge era Ximénez: "L’anècdota sembla increïble. La família Ximénez, reunida al salonet, acabava de prendre el te. Eren les set del vespre. Ximénez diu a la seva senyora: —Surto un moment. Vaig a comprar el Noticiero…

Passaren una, dues, tres, quatre, cinc hores. Passaren un, dos, tres, quatre dies. Passaren setmanes i mesos. Hom féu tota classe d’indagacions. Foren mobilitzades la policia nacional i la policia internacional. Ximénez havia desaparegut. Cap senyal de vida. Ni la més lleu notícia. Després, al cap de molt de temps, hom sabé que es trobava a Atenes fent la vida normal —que sempre fou molt solitària—, vivint miserablement, i que freqüentava les biblioteques de la capital de Grècia."

Traductor de Txèkhov, la seva estada a Mohilo, no havia estat pas nul·la, sabia rus. Va ser Ximénez, qui va traduir al castellà els Protocols dels savis de Sió, del original en rus. En aquell moment no és sabia l'origen. Desprès és va descobrir el engany. Umberto Eco recrea a "El cementiri de Praga**", tot l'afer dels Protocols. Una autèntica fake news del segle XIX.

No parlo de les seves aventures a Etiòpia, a Turquia, la seva faceta d'espia. Deixo un últim apunt sobre la seva ideologia:

"Odiava a mort, en canvi, els intel·lectuals russos occidentalistes, sobretot Hertzen i Turguènev. Considerava que l’occidentalisme era indispensable a les classes més elevades de la societat russa i perillosíssim per a la gent de les altres classes. Considerava Hertzen, crític rus emigrat gairebé tota la vida a Londres, el pare de la revolució. De Turguènev, que havia conegut i tractat a l’època més brillant del seu matrimoni —és a dir, a l’època l’apartament del Boulevard Haussmann—, afirmava que no havia conegut un home que s’hi pogués comparar per insuportable frivolitat.

—Turguènev —em digué un dia— era alt i gros com un gegant, tenia els ulls blaus, la pell rossa, i portava una gran cabellera blanca. Representava la tendència extremista de l’occidentalització, volia modificar el país, convertir aquell immens fet geogràfic en un país ple de telèfons, mecanògrafes, automòbils, cinemes i fàbriques [les cursives son meves]. Vaig sentir sempre, envers ell, un menyspreu profundíssim. Us fareu càrrec del que era exactament pensant que visqué una part de la seva vida dominat per una cantant… espanyola! ¿Us imagineu res més sinistre? Una cantant espanyola*!".

Curiosament, l'últim llibre de Orlando Figes, Los europeos*, parla precisament d'aquesta cantant espanyola, és deia Pauline (García) Viardot (1821-1910) cantant i compositora, va arribar a ser una autèntica diva de l'opera a les dècades de 1839-1860, sent la més aclamada i estimada per tot el públic europeu. El seu afer amb  Turguènev,  va ser llegendari. 

Ximénez, morir en la solitud, atropellat per una motocicleta al carrer. Ell, que volia anar endarrere en el temps, va ser víctima del progrés. No seria l'última.

Ressenya: L'existencialisme és un humanisme

Ressenya*:

Un llibre de combat, escrit al any 1946 on es defensen les tesis principals del existencialisme enfront dels malentesos apareguts per la seva publicació. Un llibre breu, però contundent. Més enllà dels especialistes, els filòsofs i les corrents filosòfiques, acaben sent resumides en filosofemes. I un d’aquest dins del existencialisme diu així: “l’existència precedeix a l’essència” (pàg.46).

Per entendre bé, aquesta afirmació, caldria llegir precisament, aquest llibre que és una mena de recapitulació d’un més extens i que només pot interessar al gremi filosòfic, com és L’Esser i el No-res (1943).  

Comprendre a l’autor, vol dir, interpretar-ho tal com ho entenem nosaltres. Quant més precís sigui, menys marge a la interpretació. L’home, no te una naturalesa humana, una essència, que el determini per sempre a ser com és. Per això, l’home és un projecte, un fer-se dins d’una situació, un món. L’altra també existeix. La meva subjectivitat no queda reduïda a un jo tancat en si mateix, al contrari, l’altre és necessari per constituir-me com soc. I sóc la suma de eleccions que faig. I aquesta elecció, implica que tinc la responsabilitat de escollir a cada moment, una acció que en fa. No neixo covard, sinó que les meves eleccions en fa ser-ho. Jo sóc l’únic responsable del que arribo a esser. Això vol dir que la meva acció suposa una llibertat absoluta. Intentar encolomar la responsabilitat a les meves deficiències psicològiques o a la societat, no és més que mala fe, ens diu Sartre. Viure el elegir, cada situació que en trobo, tinc que fer eleccions. Puc enganyar-me, no vull la meva llibertat, perquè així no en responsabilitzaré del que faig, sempre és millor donar la culpa a un altre. Vivim en societat i la meva acció repercuteix amb els altres. La meva vida, els meus projectes tenen sempre una dimensió universal que “no suprimeix pas la relativitat de cada època” (pàg.66).

Elecció, responsabilitat i llibertat suposen una línia de conducta que s’expressa amb l’autenticitat. I aquesta opció radical del ésser humà comporta l’angoixa. Si l’home no fos lliure, perquè segueix els mandats de Déu, o les imperatiu de les lleis, llavors, no tindria aquesta angoixa existencial. Quant fem, la nostra acció te conseqüències, i genera en nosaltres aquesta angoixa pel fet de actuar perquè “això suposa que tenen en compta una pluralitat de possibilitats i quan n’elegeixen una, s’adonen que no té altre valor que la ser aquella que han triat” (pàg.50-1).

L’existencialisme del que parla Sartre és un existencialisme ateu. El mateix Sartre ho remarca. Això vol dir, que el sentit de l’existència, el donar valors, no depèn de Déu, sinó del home. El mateix Sartre diu al respecte: “Encara que Déu existís, no canviaria res; vet aquí el nostre punt de vista.” (pàg.76)

Com l’home és fa amb les seves accions, va més enllà del mateix, la paraula per expressar això, en diu transcendència, “en el sentit que l’home no està tancant en sí mateix, sinó present sempre en un univers humà, és el que nosaltres anomenen d’humanisme existencialista.” (pàg.76)

Fins ací, Sartre. Però, tota aquesta explicació té quelcom sentit per nosaltres? Si Sartre hagués esbrinat que la llibertat és escollir radicalment, és així de veritat? On està la trampa, per dir-ho així? On estan les mancances de la seva filosofia? 

PD: És una llàstima que Sartre no estigui ni se'l espera en el programa de selectivitat de filosofia. 

Estudiar filosofia serveix per alguna cosa?

 

Manuel Sacristán Luzón 

(1925-1985)

Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):

“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”

I segueix:

“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.

Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta: 

“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?

-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes  quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.

Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”   

* Algú sap de qui parlo? 

PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)

Problemes domèstics: Wittgenstein a l 'escola

 

Escola de Ottertal

El cas de Wittgenstein expressa les dificultats de personalitats complexes, plenes de contradiccions -com tothom-, i el seu particular mode d'entendre les coses, la família i el món que el rodejava. 

El llibre de Wolfram Eilengerb, Tiempo de magos. La gran década de la filosofía 1919-1929*, ens dona pinzellades precises sobre quatre filòsofs -Walter Benjamin, Ernest Cassier, Martin Heidegger i Ludwig Wittgenstein- en un moment de canvi a Europa desprès de la Primera Guerra Mundial i la deriva cap a la segona. Ell, és capaç de establir nexes de connexions entre aquest quatre personatges, tots ells molts diferents, però que viuen en un context que permet entendre les seves  preocupacions.

En el cas de Wittgenstein, ens explica un mal dia per el mestre d'escola Wittgenstein a l'escola de Otterthal. Eilengerb relata el que va passar el 10 d'abril de 1926:

"Els seus alumnes no arribaré a dir que els pegués pallisses. De totes maneres, les veus que els donava eren massa fluctuants; els seus rampells, massa rars, i els seus càstigs preferits consistien a passejar-se ràpidament entre els bancs repartint calbots i cops de bastó, però molt de tant en tant, i cap dels seus companys de classe va poder dir amb seguretat què va fer o va deixar de fer l'alumne Josef Haidbauer, aleshores d'onze anys, el matí del 10 d'abril de 1926 per provocar la ira del seu mestre. mai no va conèixer el seu pare i la mare del qual servia de criada del senyor Piribauer, no era dels que més gamberrades cometien Abans bé, se'l recorda com un noi de caràcter en general tranquil, d'elevada estatura, no massa despert i, sobre tot , sempre una mica pàl·lid al voltant del nas. Tres anys després del cas que fins avui porta el seu nom (el "cas Haidbauer"), el noi moriria de leucèmia. (...) Sigui com sigui, durant la classe Wittgenstein va donar a un indisciplinat Haidbauer un parell de bufetades, de cap manera brutals, però d'efecte prou fort com perquè, com a conseqüència de les, el noi perdés la consciència i durant uns quants minuts romangués inert sobre el terra de l'aula. Wittgenstein va acomiadar immediatament la classe, va fer trucar el metge, va traslladar l'alumne, encara inconscient, a un lloc de la segona planta de l'edifici i va esperar. Quan per fi va arribar el metge de Kirchberg, a quatre quilòmetres, Josef ja havia recobrat la consciència. També s'hi van presentar la seva mare i el senyor Piribauer, un ric terratinent de la regió, a més de pare adoptiu. Aquest va maleir Wittgenstein des del passadís cridant-lo a crits "bèstia" i "domador d'animals", i li va assegurar que el "denunciaria" perquè mai més tornés a ensenyar. I Wittgestein? Va deixar Josef a cura de la seva mare i del metge, va abandonar l'edifici per una altra sortida, va fer les maletes (no posseïa mobles ni llibres propis) i va agafar el primer autobús que sortia de l'idíl·lic Otterthal. És a dir: va posar terra pel mig*." (pàg.250-1)

La resolució del cas va ser que el senyor Piribauer finalment, no va fer la denuncia. El propi consell escolar no va voler reconèixer la gravetat del que va passar amb Josef Haidbauer. Aquell dia, va ser l'últim com  a mestre d'escola perquè va succeït "el pitjor".