Notes bibliogràfiques (I)

 Voldria comentar breument, dos llibres: Etica mínima. Introducción a la filosofía práctica, de Adela Cortina*, i el de Michael J.Sandel, El descontento democrático. En busca de una filosofía pública**. Dos llibres complementaris, i a la vegada molt diferents. 

En el primer cas, la seva vocació és reivindicar un deontologisme ètic, i la seva proposta d’uns mínims, per la convivència. Tothom té idees sobre la felicitat, però com diu, potser és un concepte buit, què cal una altre dimensió. Com construir societats on la la igualtat i la solidaritat tinguin cabuda en aquest món tant inhòspit? 

L’altre llibre parla de la necessitat de conquerir  la economia per la política. La globalització, ha demostrar els seus límits, la crisi econòmica del 2008 i posteriorment, la pandemia (2020) han ajudat a visualitzar que no és des de la economia com redreçarem el món actual, governat per el mil milionaris que segueixen les receptes de la globalització com si fossin lleis naturals què cal acceptar i ajudar a implementar. Cal reivindicar la ciutadania i la política, que Sandel defineix així: “La política és una negociació constant entre el necessari i el possible” (p.348). Segons els ideòlegs de la globalització, els mercats fan els necessari per augmentar el creixement i la riquesa, però, la política ha de reivindicar el possible, una societat on les diferències entre els mil milionaris i la gent corrent, s’ha fet abismal, cal posar límits a una economia que fa que sempre guanyin els mateixos, passant la factura a les classes treballadores mitjançant l'Estat!.    

Sandel diagnòstica el present (II)

 

Globalització

La caiguda del mur de Berlin i l'esfondrament de l'antiga Unió Soviètica, va donar la impressió que capitalisme i democracia anaven de la mà. En aquesta situació el món era conquerit per la nova ideologia: la globalització. Una globalització implicava el moviment de bens, persones i capitals, generant a la vegada prosperitat i pau universal. Semblava un moment culminant en la historia de la humanitat.

Davant d'aquest panorama aparentment utòpic, Margaret Thatcher va poder dir allò de "no hi ha alternativa", volen dir, que la economia s'havia menjat a la política. La democracia no era qüestió de la ciutadania sinó dels financers.

Això, va ser possible, no perquè hi hagués un destí sobrenatural que ho feia possible, una mena de mà invisible, sinó  perquè els diferents govern, especialment, els EUA i Anglaterra, i desprès la resta, van treballar per aplanar el camí de la economia per colonitzar la política fent-la estèril i submisa.  Thomas L.Friedman, NYT, va dir que totes aquestes polítiques neoliberals, "equivalien a una 'camisa de força daurada'" (p.296)

Com diu Sandel, era daurada perquè prometia prosperitat econòmica, és a dir, creixement, era una camisa de força, perquè deixava a la política sense cap marge de maniobra. L'únic que restava era obeir els dictats de la economia global. Els brokers "el remat electrònic" (p.297), van donar la visualització d'una economia que s'expressava a les borses mundials. Uns mercats interconnectats que gràcies a les tecnologies en xarxa, permetrien operar instantàniament a qualsevol hora i lloc del món. 

L'economia global va seduir els govern nacionals, perquè donessin les màximes facilitats els mercats per operar en qualsevol país, atraient capitals per animar les economies domèstiques. Aquesta pastanaga tenia el seu costat fosc, desregulacions de tota mena que feien que els països quedaven exposats a la tirania del moviment de capitals, deixant-los indefensos dels atacs interessats dels mercats en moviments especulatiu de destruïen economies en un   tres i no res. Això generava disciplinar els països envers el capitals, en els PIGs (2010-2012) van tindrà enfrontar-se els mercats, destruint bona part de la riquesa nacional en favor dels mercats. 

Uns dels paladins del neoliberalisme va ser Clinton. En tractat TLCAN -Mèxic, Canada i EUA- obrir mercats, els consumidor podien comprar estalviant, però no així com a productors, bona part de la producció va anar a Mèxic, amb salaris molt més baixos. Diu Sandel: "Entre  2000 i 2017, van desaparèixer 5,5 milions  de llocs de treball industrial. El comerç global no va l'únic responsable; també l'automatització explica bona part d'aquest descens. Però en tot cas, la competència de les importacions xineses explica la pèrdua d'un 2,4 milions de lloc de treball els EEUU entre 1999 i 2011" (p.300).

Tant Clinton, com George W.Bush o Obama, van seguir la senda del capitalisme global cercant pactes (CAFTA, TPP) per ampliar mercats i deslocalitzant industries locals. Això va fer que a la campanya del 2016, Bernie Sanders i Donald Trump, s'ho oposaren  aquestes propostes, què per altre part no van ser ratificades (p.301)

Mentre EEUU i les seves elits aconseguien dominar el món, la Xina creixia exponencialment, sense liberalitzar la seva política, deixant que l'economia estigués al servei del partit comunista. Diu Dani Rodrik què "  el miracle econòmic xinés es va construir amb polítiques industrials i financeres que vulneraven principis fonamentals del nou règim hiperglobalitzat: subvencions a industries seleccionades, normatives que obligaven a les empreses estrangeres a transferir tecnologia a companyies locals si volien operar a Xina, propietat estatal generalitzada de bona part de l'economia nacional i controls monetaris" (p.301-2)

Mentre les elits seguien el itinerari establer, la ciutadania començava va veure la globalització com una amenaça existencial. A més, aquest model estava polaritzant la societat entre guanyadors i perdedors. La capacitat de imposar condicions draconianes els països receptors de capitals, deixaven oberta  la porta per una condició neocolonialista. I això, mentre és proclamava la llibertat dels mercats, quan la realitat era la imposició d'oligopolis. 

El flux  de capitals va permetre esprémer a la classe treballadora. L'amenaça de deslocalització a altres països, feia que les condicions laboral entressin en recessió. En aquesta situació el capital, va quedar exempt de pagar impostos. De fet, la reducció del impost de societat els països occidentals, a anat baixant, desplaçant la carrega impositiva els treballadors i consumidors (p.304).

Michael J. Sandel reclama a la izquierda “poner en el centro la dignidad del trabajo”

Una manera d'accedir al pensament actual és a través de  les entrevistes que com aquesta permet copsar el pensament viu Michael J.Sandel. La avantatge de fer-ho és que si un vol aprofundir pot accedir els seus llibres*.

"Era uno de los platos fuertes del festival de EL PAÍS, como confirmaban las colas a la entrada y el llenazo del auditorio de Matadero Madrid. Y Michael J. Sandel (Minneapolis, Estados Unidos, 73 años), en conversación con el periodista Jesús Ruiz Mantilla, no decepcionó. Pocos pensadores han sabido identificar con tanta lucidez, a lo largo de las décadas, el suelo fértil sobre el que germinó el resentimiento ciudadano que explica el ascenso de los populismos nacionalistas responsables de la zozobra que atraviesa el mundo en estos tiempos convulsos. Libros como El descontento democrático* (Debate, 1996, 2022) o La tiranía del mérito (Debate, 2020), que el tiempo ha tornado en proféticos, convierten a Sandel en un analista privilegiado al que conviene no perderse cuando las escasas oportunidades de escucharlo en vivo se presentan. 

Los asistentes al acto han escuchado este sábado por la tarde a un filósofo político “que interpela profundamente a nuestras conciencias”, en palabras de Ruiz Mantilla. Y cuyo vínculo afectivo con España tiene que ver con que su vocación se gestó, según ha reconocido al inicio de la charla, en un viaje por el sur del país. 

Sandel recordó que, mientras estudiaba en la Universidad, hizo sus pinitos como periodista político, cubriendo los prolegómenos del impeachment de Richard Nixon para un periódico de Texas. Después, en Oxford, quiso estudiar Políticas y Economía, pero un profesor de Filosofía le recomendó que leyera a Kant. Con Crítica de la razón pura y otros libros de filosofía en al mochila, huyendo del frío inglés, se fue de vacaciones con un amigo a Fuengirola. Ahí nació su vocación. Aquel viaje fue, recuerda Sandel, unos meses antes del nacimiento de EL PAÍS, que celebra ahora precisamente con este festival su 50 aniversario. “Empecé mi carrera en España a la vez que EL PAÍS empezaba la suya. Me gusta esa conexión con el enorme legado democrático que ha creado el periódico”, ha señalado. 

“Caí enamorado de la filosofía, pero enseguida quise conectarla al mundo”, ha recordado. “Me inspiró la idea de justicia de Kant, pero separar la justicia de las condiciones morales para mí era un error. Pensé que la política que quiere ser neutral en lo moral crea un vacío en el discurso público que acabará llenándose con una moralidad estrecha y populista, con el discurso religioso y nacionalista”. 

En conversación con Ruiz Mantilla, Sandel ha repasado las decisiones políticas que han ido dando forma al sistema de “profundas desigualdades” que explica buena parte del mundo en que vivimos. “Desde los años 80 el centro-derecha y el centro-izquierda han abrazado la fe en el mercado financiero y la globalización”, ha explicado. “Empezó con Reagan y Thatcher, que señalaron que el Gobierno era el problema y el mercado era la solución”. 

El problema, ha defendido, es que luego vinieron líderes de centro izquierda, como Clinton y Blair, que “no desafiaron esa premisa fundamental de la fe en el mercado”. Continuaron con ese triunfalismo que había aupado la caída del Muro de Berlín. “Ese modelo se sacó del debate cívico. Se vendió como algo natural. Luego todo se vino abajo con la crisis financiera de 2008”. En esa crisis, resume Sandel, “el enfado por el rescate de los Gobiernos a los bancos alimentó la política de la furia. Ese descontento lo capturó, entre otros, Trump”. 

La izquierda, lamenta Sandel, “cometió un error histórico al considerar inevitable la globalización neoliberal”. Y quiso ofrecer dos respuestas a las desigualdades generadas. Primero, “dijeron que las ganancias de los ganadores compensarían las pérdidas de los que quedaban atrás. Pero esa redistribución nunca llegó”. Segundo, explica Sandel, “se quiso hacer ver que si no lo habías logrado, tu fracaso era culpa tuya. Esa es la tiranía del mérito”. 

Sandel ha advertido de que lo mismo está sucediendo con la tecnología y la Inteligencia Artificial. “Ahora como entonces, escuchamos que esa es la dirección natural que ha tomado la tecnología. Nadie lo va a parar, dicen, no es algo que se pueda debatir. Pero, igual que antes, se trata de una falsa necesidad. Los oligarcas tecnológicos son los custodios de la falsa necesidad de que la IA reemplazará al trabajo. El debate de los usos apropiados de la IA debería ser un debate democrático de los ciudadanos”. 

“¿Qué se puede hacer ahora?”, ha preguntado Ruiz Mantilla, para combatir ese populismo autoritario. Lo primero, ha dicho Sandel, es la resistencia. Y ha puesto como ejemplo las protestas contra el ICE en Minneapolis, su ciudad natal. “Pero la resistencia no es suficiente”, ha lamentado Sandel, “porque la izquierda ha alienado a la clase trabajadora, que era su razón de ser. Lo que debe hacer la izquierda es poner en el centro la dignidad del trabajo”. 

 

Antes de concluir, Sandel ha querido subrayar la importancia de foros como este. “Hay que reconfigurar la sociedad civil para generar espacios de debate que unan a la gente. Esa es la manera de afirmar la victoria de la filosofía. La filosofía pertenece a los ciudadanos que se unen y debaten juntos”. 

Educar segons Kant

 

Ara què es parla de l'educació o millor dit, de la falta d'educació a les escoles, també els altres àmbits de la vida, les paraules de Kant son un bon punt de partida per reflexionar sobre el què volen de l'educació:

(...). Si un niño hace en su casa cuanto le viene en gana, imponiendo siempre su santa voluntad, se convertirá en un ser despótico y, al topar luego en la sociedad con una resistencia generalizada, a la que no está ni mucho menos acostumbrado, no le será útil a esa sociedad. Recurramos a una metáfora. Los árboles se disciplinan mutuamente en el bosque al buscar el aire que les es necesario para su crecimiento, no junto a los otros, sino por encima de sí, alli donde no encuentran obstáculo alguno, creciendo de ese modo derechos hacia lo alto; por el contrario, un árbol en pleno campo, donde no se ve limitado por ningún otro, crece enteramente atrofiado y luego es demasiado tarde para disciplinarlo. Otro tanto ocurre con el bombre. Si se le disciplina en su momento crecerá derecho junto a los otros; de no hacerlo a tiempo, será como una especie de árbol achaparrado (p.299)*"

Sandel diagnòstica el present (I)

 

Sandel en el seu llibre, El descontento democrático, aborda en el seu Epílogo, subtitulat: Qué salió mal: capitalismo y democracia desde los años noventa. Dona idea de de la necessitat de pensar que hem arribat a aquest encreuament entre capitalisme i democracia. Per la importància del tema, tractaré de fer una síntesi d’ell. Sandel no és pas Chomsky, i això permetré veure els límits del pensament polític nord-americà.

Començà el capítol constatant una obvietat, que el capitalisme i la democracia mantenen una “incòmode convivència”. El capitalisme té com objectiu la activitat productiva amb ànim de  lucre. La democracia, vol donar poder  a la ciutadania. El model del capitalisme liberal modulat per l’Estat feia convergir el lucre amb un control sobre l’economia. Aquesta convergència s’ha trencat.

És sobretot desprès de la Segona Guerra Mundial què la economia comença a colonitzar la política. L’objectiu del creixement econòmic i la justícia distributiva, va eclipsar l’idea que la economia devia estar al servei de la política, es a dir, del autogovern.

La societat de consum, va eclipsar al ciutadà. L’exaltació de la llibertat individual, implicava que cadascú era lliure de cercar les seves pròpies finalitats, sense preocupar-se d’harmonitzar-les amb els altres. Aquesta dinàmica va crear “la idea de que la democracia és una continuació de la economia per altres mitjans” (p.294). El model consumista o la idea de la llibertat individual, ha generat un efecte inesperat, el desempoderament de les classes mitjanes, un desafecta que s’ha multiplicat exponencialment, en les últimes dècades. Així pot dir Sandel: “La rancúnia i el malestar que impulsen a Donald Trump a la presidència en 2016  i que continua projectant-se a una llarga ombra sobre la democracia estatunidenca porta gestant-se des de feia dècades” (p.295). Parla de la necessitat d’un diagnòstic del què ha fallat en aquestes dècades.

Segons Sandel, en aquesta nova economia i les seves nefastes conseqüències, son producte de la confluència de tres factors: la globalització, la financiarització (sic) i la meritocràcia (p.295). El nou capitalista no s’inscriu en l’estat-nació, sinó que s’ha desterritorialitzat per tot el món, i el motor son les finances.

Sandel i la democràcia procedimental

 

"(...). Existe el peligro creciente de que, tanto a nivel individual como colectivo, nos deslicemos hacia una condición fragmentada, sin historia. La pérdida de la capacidad para articular un relato de ese tipo vendría a significar el desempoderamiento definitivo del sujeto humano, pues sin tales relatos no existe continuidad entre el presente y el pasado y, por consiguiente, desaparece toda responsabilidad y, con ello, toda posibilidad de que actuemos juntos para autogobernarnos.

(...) los humanos estamos destinados a rebelarnos contra esa deriva hacia la ausencia de historias previas. Pero no hay garantía alguna de que las rebeliones resultantes sean beneficiosas o saludables. Habrá quienes, hambrientos de relato, se sentirán arrastrados hacia el alimento vacío y vicario del sensacionalismo de los programas de entrevistas con "grandes" confesiones, o de los escándalos de famosos, o de los juicios espectáculo. Otros se refugiarán en el fundamentalismo. Pero la esperanza para los tiempos que corren reside más bien en aquellas y aquellos que sean capaces de reunir la convicción y la contención necesaria para interpretar nuestra situación y reparar la vida cívica de la que depende la democracia.*" (p.292)

Sandel fa una radiografia del què ha passat els EEUU, des de la seva fundació fins a l'era Trump. Dues corrents han anat configurant el model polític de la societat nord-americana. Un per cantó, la visió republicana i la seva reivindicació d'autogovern, mitjançant la construcció de les virtuts cíviques i el seu model llibertari. Pel altre cantó, una corrent on l'Estat agafa protagonisme, mitjançant la Constitució i el paper de les institucions entre la societat i el poder local, estatal o federal. Sandel parla d'un estat democràtic procedimental, i el seu paper "neutre" en l'àmbit econòmic i l'àmbit privat. Aquesta neutralitat no ha estat sempre així, i sobretot, desprès de la Segona Guerra Mundial, la construcció de l'Estat del benestar va permetre a la societat americana viure el somni de la terra promesa. Però, des de els anys setanta i sobretot, a partir dels vuitanta, hi ha un replegament del Estat. I aquest replegament, s'ha fet crònic, l'exaltació del individualisme i l'abisme entre rics i les classes mitjanes, han fet una societat polaritzada on la sensació que el ciutadà mitjà no compte per res, s'ha fet una realitat. Quina mena de "regne del fins" tenim en l'horitzó? No vindrà cap déu pel salvar-nos de nosaltres mateixos. I això vol dir, què estem nosaltres, enfront de forçes incommensurables, hi no poden dimitir de les nostres responsabilitats, tenim un instrument que ara mateix està sent sotmès a un setge sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, i aquest setge no ve de l'est -què també-, sinó, dels EUA. La democracia no és votar cada quatre anys, vol dir molt més, vol dir, saber què volem fer i quina mena de societat volem per nosaltres i els nostres fills. Vivim en un món d'infinites possibilitats, però que un grapat de plutòcrates, s'ho volen quedar tot, per ells. És una lluita desigual, però nosaltres som molts, cal defensar les nostres llibertats i sobretot, la nostre dignitat com persones, reduir el patiment, negar el vot a tots aquells que impulsant l'odi i la xenofòbia. Hi ha un llarg camí per recorre. No estem sols, però cal fer-nos costat, i això comença sent una mica més amables, més hospitalaris menys sectaris. Perquè sinó ho fem així, i no exigim els partits polítics que vagin a la bona direcció -drets humans, posar per davant la dignitat humana-, ningú ens farà cas. I llavors, si que haurem begut oli.

Què vol dir viure en societats post democràtiques?

 

"La solución a la pobreza no debía buscarse en una renta garantizada pagada por el Estado, sino en el 'empleo digno y dignamente remunerado, que es la clase de trabajo que permite que un hombre diga a su comunidad local, a su familia, a su país y, sobre todo, a sí mismo: 'Yo he ayudado a construir este país; yo soy un participante en sus grandes iniciativas públicas (p.244)*."

Les frases entrecomillades pertanyen a Robert F.Kennedy. Pertanyen en un món sòlid que diria Bauman. En el moment actual, on el capitalisme financer-digital governa el món, les paraules del assassinat Robert F.Kennedy, tenen un regust amarg, perquè paraules com renda garantida, pobresa, treball digne, salari digne, comunitat,  pertinença s'han tornat paraules estranyes o en molts casos inintel·ligibles. Aquest capitalisme ha creat les condicions perquè les idees de solidaritat, fraternitat i llibertat han quedat degradades a una escala difícil de revertir. Això que vivim és el progrés?   

PD: El seu fill, és qui lidera a l'era Trump, la lluita contra les vacunes. No sé què diria el seu pare!

Ressenya: Espíritus del Presente

 

Ressenya: Wolfram Eilenberger, Espíritus del Presente. Los últimos años de la Filosofía y el Comienzo de una Nueva Ilustración (1948-1984). En aquesta entrega, seguim els tortuosos camins que va fer T.W.Adorno, Susan Sontag, Michel Foucault i Paul K.Feyerabend. 

Aquesta entrega –serà l’última?-, hi ha un regust amarg, una mena de depressió en els autors, embolicats en un temps que està canviant totes les coordenades polítiques, socials, econòmiques, tecnològiques i ja posats, també filosòfiques. L’atzar fa què tots ells, circulin entre Europa i els EUA. Tots volien un canvi en la manera d’entendre el món. I la sensació que tinc al llegir el llibre és que el món els canvia a ells. 

Una de les virtuts del llibre, és que mostren la humanitat dels personatges, els noms queden amagats sota una muntanya de mancances personals. Entre la figura intel•lectual i el seus drames domèstics, hi ha un abisme. Com diria Nietzsche, tot massa humà. I així és, tots lluiten per sobresortir, els seus egos son suficientment forts, per perseguir les seves dèries. Coneixen les filies i fòbies, les seves contradiccions i els seus neguits. Son conscients de la seva propia vàlua, però a l’hora, les seves inseguretats. 

L’últim apartat del llibre es diu, Sortida. En aquest capítol-confessió de l’autor, ens explica la seva motivació a l’hora d’escriure aquest llibre. Diu: “Este es el testimonio de una liberación. (…) La concepción de la filosofía que guio esta liberación contradice las formas hoy imperantes del filosofar académico. Pero no la tradición filosófica” (p.381). Pel autor representen “l’esperit del present”, en contraposició al establishment institucional. I malgrat tot, amb l’excepció de Sontag, tots ells, va conrear les institucions que criticaven. 

 Eilenberger, veu aquests intel•lectuals, com una nova fornada, que encara creia en la Il·lustració tal com la va definir Kant al segle XVIII: “la sortida d’una minoria d’edat autoculpable”. Autors que trencaven esquemes a la seva manera. Llegint les peripècia personals, el món era l’escenari que les seves lluites més ideals que reals. La seva influencia va ser molt gran, però hi havia “un sentiment de desempara i estretor existencial”. Una època que filosòficament està centrada en la fenomenologia, l’existencialisme, el marxisme, el neopositivisme, i amb ell, el gir lingüístic;  àmbits on el –isme- es convertia fàcilment en escolàstica i per tant, en un pensament estèril. Aquests autors/ra, van intentar capgirar aquest model, però la raó no viu a Frankfurt, o a París, ni Nova York o San Francisco o Zuric. 

Diu en aquest últim apartat “En la existencia filosófica –ello la caracteriza-, esta triple estrechez (biográfica, epocal, específica de un campo) se experimentaba como una sola, se consideraba y, si es necesario, se superaba para lograr la liberación. Y no solo para uno mismo, sino para todos los demás semejantes potencialmente maduros de su propio tiempo” (p.382).

Si aquests autors, encara volen ser hereus de la Il·lustració, el que vindria desprès, la postmodernitat, una manera de entendre el món desencantada i descentrada (M.Weber), una mena de acceptació d’un món que no es pot canviar, però si denunciar. Com hem de sortit d’aquest present, que sembla exaltar un món illetrat i on nous messies volen que accepten acríticament el que diuen en nom de l’economia i l’algoritme?

Benjamin parla de la Comuna de París (1848)

 

Hi ha en W.Benjamin (1892-1940), anàlisis clarividents que semblen la crònica d'avui mateix, i un d'aquests anàlisis porta per títol "Haussmann  o barricadas*". Haussmann és per fer analogies, el Cerdà de París del segle XIX. 

"(...). En 1864 fórmula todo su odio, en un discurso en la  Cámara, contra la población sin raíces de la gran ciudad. Esta, por sus cambios, aumenta incesantemente. El aumento de los alquileres arroja al proletariado a los suburbios. Los barrios de París pierden así sus fisonomías propias. Surge el cinturón rojo. (...). Se inicia el carácter inhumano de la gran ciudad, que se les hace consciente. 

La finalidad real de los trabajos emprendidos por Haussmann consistía en asegurar a la ciudad contra la guerra civil. Pretendía hacer imposible para siempre la erección de barricadas en París. (...) El ancho de las calles hace imposible su construcción [barricadas] y nuevas calles constituirán los caminos más breces entre los cuarteles y los barrios obreros. Los contemporáneos bautizan a la empresa 'l'embellissement stratégique' (embellecimiento estratégico)

Pero con la Comuna vuelven a brotar las barricadas. Aparecen más fuertes y más firmes que nunca. Se extiende a través de los grandes bulevares, alcanzan a veces hasta la altura de un primer piso y cubren siempre a los puestos armados que protegen. (...) así la Comuna termina con la fantasmagoría que domina la libertad del proletariado. Con ella se destruye la apariencia de que se trate de una misión de la revolución proletaria al llevar a término, junto a la burguesía, la misión de la revolución de 1789. Esa ilusión reina desde 1831 hasta 1871, desde el levantamiento de Lyon hasta la Comuna. La burguesía nunca compartió ese error. (...) Ya en 1831 lo reconocía en el Journal des débats: "Todo industrial vive en su fábrica como el propietario de una plantación entre sus esclavos". (...) Rimbaud y Courbet se adhieren a la Comuna. El incendio de París es el digno broche de la obra destructora de Haussmann.

(...). De esa época provienen los pasajes y decoraciones interiores, los salones de exposición y los panoramas. Se trata de restos de un mundo soñado. (...) Toda época sueña no solo con la que le sigue, sino que, soñando, se aproxima a un despertar. (...) Con el desmoronamiento de la economía mercantil comenzamos a reconocer como ruinas, antes de que sean demolidas, a los monumentos de la burguesía." (págs. 136-138)

El patró de quatre: Un cas per els advocats!

 

Ara que s'acosta Sant Jordi, i l'allau de llibres està garantida, hi ha llibres que son una mina, un pou profund on pots trobar diamant en brut. Un d'aquests llibres és el Pensar rápido, pensar despacio*, de Daniel Kahneman. El llibre el pots trobar en llocs on venen llibres en expositors on hi ha best-sellers. I pel que sembla ho venen com si el llibre fos de fàcil lectura. I la veritat és que el llibre no ho és gens ni mica. En un altre entrada d'aquest blog, he parlat d'ell.

En el capítol 29 parla de "El patrón de cuatro". En aquest  apartat parla de la manera com la gent gestiona les expectatives i possibilitats d'enfrontar-se al atzar. De la seva manera de gestionar i avaluar els guanys i els riscos. Les teories de la racionalitat han parlat de les apories que comporta infravalorar els riscos o com la psicologia del jugadors el fan sobreestimar situacions insostenibles. 

En l'apartat hi ha espai per parlar de "Jugar a la sombra de la ley" (p.416). La manera com s'enfronten demandant i demandat envers plecs civils. I com les estratègies poden ser molt diferents segons si ets amant de la recerca del risc o tens aversió al risc. 

Posa un exemple com interesant, quan parla de "reclamacions frívoles" . Així explica el següent: " (...) Consideremos una gran organización como lo es la ciudad de Nueva York y supongamos que ha de enfrentarse a 200 juicios "frívolos" al año, cada uno con el 5% de posibilidades de costarle a la ciudad 1 millón de dólares. Supongamos además que la ciudad pueda resolver cada caso con un pago de 100.000 dólares. La ciudad considera dos políticas alternativas que aplicará a todos esos casos: acuerdo o juicio. (Para simplificar, omito los costes judiciales.)

- Si la ciudad entra en litigio con los 200 casos, perderá 10, y la pérdida total será de 10 millones de dólares.

- Si la ciudad resuelve cada caso con 1000.000 dólares, su pérdida total será de 20 millones de dólares.

Així, podria semblar que una política que vol minimitzar les pèrdues, al final son un mal negoci. Això fa que les grans empreses o corporacions vagin a judici encara que hi hagi un 75%  de possibilitats de perdre. Hi haurà persones que arriscaran tot el que tenen malgrat que tinguin un 95% de possibilitats de perdre i això és possible perquè encara tenen esperances d'evitat la pèrdua. I haurà demandants que potser pactaran una oferta pitjor malgrat que puguin tenir un risc del 5% de perdre el plet. Això voldria dir que caldria saber amb quina mena de "jugador" tens davant per poder fer la jugada més racional possible. La gent en general té aversió al risc i això sembla raonable. Però cal estar atents a aquestes persones que s'ho juguen tot al número 6 a la ruleta, perquè creuen que podran trencar la banca. Actuant irracionalment, quan jugues al pòquer (casolà) si vas de 'farol',  hi haurà molts jugadors que no jugaran, aquests tenen una aversió al risc, premiant al jugador que no tenint res, a cercat el risc i ha obtingut premi (inesperat). També cal tenir en compte, si els advocats son addictes al risc o son més cautelosos davant dels seus clients.

PD: Si, Trump és dels que van a la recerca del risc, sempre pagaran els altres i així pots apujar l'aposta fins els límits de la irracionalitat.