Ressenya: Dons. Ursula K.Le Guin

 

He llegit el llibre de Ursula K.Le Guin, Dons. Annals de la costa occidental. Trad. D’Anna Llisterri. Indòmita Editorial. Barcelona, 2025.

 

Un llibre exemplar on imaginació, fantasia i passions és donen la mà de dos protagonistes principals, en Orrec i la Gry, dos joves veuen com el seu món ple de pors i amenaces aspiren a una vida més plena, sense que la tradició i les costums, esclafin les seves ànsies de viure i ser feliços.

 

Els protagonistes viuen a les Terres Altes, allunyats de tothom, perquè en aquestes terres cada cap de família en te un do, que arriba a ser una maledicció. Un món on la tecnologia no arriba i la vida és supervivència. Un món medieval. Cada clan viu sota el control d’un brantor que posseeix el do i el traspassa els fills. La tradició és converteix en llei i tots segueixen aquesta llei.

 

El pare de l’Orrec, en Canoc, té un do terrible, perquè pot desfer literalment qualsevol esser viu, destruir-ho en els ulls, la mà i la voluntat. Un pes tant terrible fa que tothom visqui en el terror.  Canoc va anar a buscar  a la seva esposa a les Terres Baixes. De fet la va segrestar, amb l’aquiescència d’ella, la Melle. Van tenir a l’Orrec. El noi tenia que ser el continuador de la saga. En aquesta saga, es parlava d’en Caddard el Cec, el qual tenia el do salvatge, que volia dir que et podia destruir sense voler-ho. A l’Orrec li acabarà passant el que li va passar a Caddard el Cec. Tota la història és el camí per desempallegar-se de la bena els ulls que porta.

 

La qüestió que es planteja la historia és fins a quin punt podem ser esclaus dels nostres poders i si som capaços de no exercir aquest poder no renunciar a ells?

 

En Canoc manava com brantor de Caspromant i el seu antagonista eren els Drum. “Caspro, Rodd i Barre sempre havien estar avinguts” (p.47). Els Drum. Tenien el do de emboriar el cap portar-los fins a la mort. Això ho faran amb la Melle. I això segellarà el seu destí. Un món amb dos que no fan millorar la vida de la gent. El do dels Barre, era que els animals sortissin dels boscos o parlar amb ells. Els Rodd en tenia el do del ganivet, però no el feien servir, perquè ”preferien criar bon bestiar a robar-lo” (p.49).

 

En Orrec va tenir la sensació que havia matat a un escurço, un matolls, havia destruït tot, però ell no estava gens segur de haver-ho fet. De fet sospitava que era el pare que ho havia  fet ell. El brantor de Drum, el Ogge, un personatge colèric i gens amable, havia invitat al brantor Canoc. La seva estància va ser molt desagradable i estressant. L’Orrec amb la seva bena els ulls li donava el missatge que el seu do era letal i més valia no fer-lo enfadar. En Canoc sabia que la bena els ulls era una demostració de força. L’Ogge va parlar d’una aliança entre famílies, però la noia era molt petita i no estava bé. Com podia oferir en matrimoni a una nena desvalguda quan Orrec estava molt per la Gry?

 

Desprès de la fugida de Drummant a l’alba, el temps semblava haver allunyat el perill. Però alguna cosa li ha passat a la Melle, perquè cada dia està pitjor, fins que finalment mor. Orrec cova al seu cor la venjança, malgrat que ell no està gens segur del seu poder si ente. La Gry intenta que s’oblidi per poder viure en pau. La Melle, havia escrit contes per el seu fill Orrec. La torre on havia viscut la mare, va començar a treure’s la bena. La gossa que l’acompanyava a tots els llocs, la Carbonissa, no sabia que pensar, perquè abans, la deixava fora de la cambra. Però ara la deixa estar. Poc a poc, l’Orrec deixa definitivament la bena per poder veure i viure sense la por què la deixat amargat.

 

El destí volia que s’enfrontessin l’Ogge i en Canoc. L’excusa era uns vedells que l’Ogge havia robat i que posteriorment, en Canoc els recupera. Hi ha una lluita a mort i en Ogge es destruir per el do d’en Canoc. L’Orrec no ha fet res perquè no  ha fet servir el do o potser perquè simplement no el té.  L’amenaça de l’Ogge s’ha acabat i Orrec i la Gry encara recorden les paraules d’un invitat   de les Terres Baixes que els va suggerir que anessin fora de les Terres Altes, perquè podien viure del que els agradava, l’Orrec contar histories i la Gry ajudar a domar cavalls. El clan de Canoc accepta la decisió d’en Orrec. No és fàcil acceptar-ho perquè trenca la tradició, però potser va ser hora de canviar algunes coses. Trencar amb el passat no és gens fàcil i sobretot, assumir les critiques de tots. Ells son joves i volen provar una nova vida i aquesta es la seva aposta.

PD: Al final del llibre, hi ha dos apartats imprescindible per entendre el que vol dir l'autora. Entrevista de Paola Castagno a Ursula K. Le Guin al 2006 (pag.241). I xerrada a l'American Library Association. El jove en la literatura juvenil (2004) (p.249).

Sèrie: El testigo (mini sèrie 3 capítols)

 

Episodi 1 

Londres, dècada de 1990. Una dona és assassinada davant del seu fill de dos anys.  Mentre el pare protegeix el petit de la invasió mediàtica, la policia identifica un sospitós. L'inici de la sèrie sembla rutinària, l'assassinat d'una persona mai és rutinària, un investigador baixa del cotxe per saber de què es tracta. I el panorama que veu no pot ser més catastròfic. Una dona assassinada i el seu costat el seu fill de dos anys aferrat a la mare. 

El pare en  André Hanscombe que està treballant li trucant per telèfon, perquè vagi a la comissaria de policia. Allà l'assabenten del que ha passat. Encara no hi ha cap sospitós. El fill -Alex- està en estat de xoc. No diu res perquè no pot parlar. La seva mare la Rachel Nickell, era el seu món. 

Les primeres pistes porten cap a un sospitós en Colin Stagg. La seva detenció és més la necessitat de tancar l'expedient què les proves contra ell. La policia fa veure que molt aviat es resoldre el cas. 

Episodi 2

A mesura que l'operació encoberta de l'inspector Pedder es desenvolupa, un altre assassinat apareix als titulars. L'André i l'Àlex es muden a l'estranger, però el dolor continua acompanyant-los. L'operació encoberta és desmuntada al tribunal de justícia. El tenen que deixar lliure al Colin Stagg. 

Colin Stagg.

El següent assassinat encara és més esgarrifós, perquè la filla de l'assassinada també la maten. L'inspector Pedder no sap com sortir de l'embolic en el que estant ficats. La premsa sensacionalista fa la vida impossible a l'André i l'Àlex. Marxen cap a França. Allà sembla que estiguin fora del radar de la premsa.

A l'escola, l'Àlex exhibeix una conducta estranya. La mestre vol parlar del fill amb el pare. Li ensenya els dibuixos inquietants que fa. No parla amb cap nen. Viu en el seu propi món. El pare no explica res de res a la mestre. L'opció que agafa és anar-se'n cap a Espanya.

Episodi 3

Més d'una dècada després, noves perspectives reexaminen les proves antigues. Aconseguiran finalment justícia l'André i l'Àlex, o hi ha alguna cosa més a la història? A Catalunya l'André i l'Àlex porten una vida difícil perquè el para viu obsessionat per el passat, mentre l'Àlex tampoc se'n surt. La seva conducta erràtica li porta problemes que el pare intenta justificar. Ara sabem que a Catalunya i gràcies a una sèrie britànica es parla en català. 

La policia amb nous mètodes d'ADN esbrina qui ha estat el responsable de dos crims que van commocionar la societat britànica. El responsable és un antic conegut de la policia que no va investigar suficientment. El sospitós es diu Robert Napper. Internat en un psiquiàtric d'alta seguretat. 

Un pacient que va ser víctima d'abusos i un pare que li pegava a ell i a la seva mare. La medicació la tornat una mena de zombi. En el judici, al final li diu al nen que estava al costat de la mare assassinada que no li volia fer mal. Però el mal té moltes cares. El propi Àlex va a Londres i parla amb la psiquiatra que ha estat amb Napper. Li explica què no sap les respostes del per què, potser donava la culpa de la fugida del pare a la mare i per extensió a les mares amb nens petits, però això és especular massa.

Mentre des de la Fiscalia envien a André tot l'expedient del cas. El pare està trasbalsat per la quantitat d'errors que és va cometre en la investigació del cas. L'Àlex gràcies a l'amor què ha descobert amb l'Uri i sembla curar-se de les ferides profundes què va deixar aquell fet catastròfic què el va deixar sense la mare. El pare vol que el cas sigui un recordatori de la necessitat de fer les coses bé. La investigació posterior va revelar errors sistèmics, però ningú va ser amonestat ni és va demana perdó per tot el patiment que van suportar pare i fill.

Entrevista: Daniel Innerarity

 

Aquesta entrevista -15/1/26- és l'adaptació d'una conversa del filòsof amb Ana Sofía Cardenal, catedràtica de la UOC dels Estudis de Dret i Ciència Política i coordinadora del grup de recerca eGovernança: administració i democràcia electrònica (GADE). 

Obre el seu llibre preguntant-se què distingeix la intel·ligència humana de l'artificial. Si hagués de quedar-se només amb una diferència clau, quina seria?

La diferència fonamental és que els humans tenim sentit comú. Bé, alguns no gaire. El sentit comú és una qualitat difícil d'explicar, però fàcil d'entendre. És la capacitat de fer-se càrrec del context, de la situació, de saber manejar bé informació incompleta i completar-la nosaltres d'alguna manera. Això les màquines no ho tenen; l'hi hem de donar tot explícitament.

En la seva obra introdueix dues idees noves: la "governança algorítmica" i la "democràcia de les recomanacions". Com les definiria de manera senzilla?

La governança algorítmica és el procés de presa de decisions polítiques mitjançant algorismes per saber manejar la complexitat que sobrepassa els humans. En el llibre estableixo una sèrie de condicions i límits a aquesta governança. La democràcia de les recomanacions proposa aplicar a la política els sistemes de suggeriments de plataformes com Amazon, deduint a partir de les nostres petjades digitals el que la gent "realment" vol, sense mediació ideològica. En faig una crítica perquè hi ha una confusió profunda sobre què són les preferències i quin tipus d'individu està present en aquests sistemes. Em sembla que és inadequat com a substitut de la democràcia.

Explica que la governança algorítmica encara no forma part plena de la política. Existeix el risc que aquests conceptes creïn confusió en avançar-se a una realitat que encara ha d'arribar?

Arribarà, és imparable. La presència d'algorismes en la presa de decisions serà cada vegada més intensiva i generarà problemes. Ja va haver-hi casos greus, com un a Holanda en què un algorisme va interpretar com a frau l'error d'uns migrants que no dominaven l'idioma i el sistema d'ajudes socials va rebutjar la seva sol·licitud. Un humà ho hauria entès de seguida, en veure la seva incapacitat de comunicar-se en holandès. La democràcia de les recomanacions és més utòpica, però no m'estranyaria que en els cercles de poder tecnològic s'estigui somiant amb imposar aquest model, com ja veiem en altres àmbits en què se substitueix el servei públic pel model orientat al client. Hem de tenir arguments conceptuals armats per a una cosa que vindrà de manera molt impetuosa.

Ressegueix la història de l'automatització en política, des de Hobbes fins a la burocràcia moderna. Què té de diferent l'algoritmització actual? Per què podria tornar la governança més opaca o difícil de controlar?

És un altre tipus d'opacitat; aquesta tecnologia afegeix un grau d'opacitat radical. No acabem d'entendre bé per què ha pres una decisió. Al buròcrata li podíem demanar una explicació i podia donar-la o no. Però estem davant de màquines que elles mateixes tindrien moltes dificultats per explicar-ho. Hi ha una opacitat general en el sistema. La meva proposta és distingir tipus d'opacitats i exigir la transparència corresponent a cadascuna.

Critica la idea que n'hi hagi prou amb els "complements ètics" per controlar la IA. Si la moratòria no és realista i l'ètica no és suficient, quin camí proposa per avançar cap a una IA realment democràtica?

Hauria de ser una intel·ligència artificial que inclogués en el seu procés de vida una intervenció expressa, fins i tot política, de la gent. La democràcia de les recomanacions ve a substituir la voluntat explícita de la gent per la voluntat implícita del consumidor. El que la gent vol depèn del que diu la gent que vol i no del que nosaltres deduïm. La democràcia no és una pèrdua de temps: és una garantia fràgil, qüestionable i millorable que allà on arribem és un lloc en què val la pena ser-hi i que comptarà amb la nostra acceptació. Aquest és el model. La utopia democràtica té a veure amb això.

Una de les seves alertes és que els algorismes ens restin autonomia personal. Aquesta preocupació ja va aparèixer amb tecnologies anteriors, com la ràdio o la televisió. Però no és cert que les nostres opinions sempre han estat influenciables, amb o sense tecnologia? És real la idea d'un subjecte totalment autònom i reflexiu? O és més aviat una ficció útil?

Crec que estem davant d'un context que es pot denominar "histèria digital". Ens han convertit en subjectes histèrics, amb expectatives desmesurades, però també és un pànic que no es correspon amb la realitat. El meu llibre, si es permet l'analogia, és un ansiolític per a subjectes digitals. És un tranquil·litzant. Hem de reflexionar bé sobre els conceptes: intel·ligència, control, transparència, democràcia. Una reflexió sobre aquestes qüestions ens permetrà avaluar les nostres expectatives i els nostres temors.

També adverteix de l'impacte dels algorismes en la deliberació democràtica. La democràcia deliberativa està més amenaçada avui que en l'era dels grans mitjans? O és també una ficció necessària, com la del subjecte autònom?

Sí, és una ficció, però és una ficció que almenys ens serveix per establir un límit a la mera agregació d'interessos. Jo no sé gaire com es fa una democràcia deliberativa, però sabem que la mera agregació d'interessos produeix moltes vegades danys als mateixos interessats o resultats subòptims. Hem de pensar quin afegit li cal a l'agregació i quines estratègies, quines institucions, quins procediments la poden millorar.

Resulta interessant la seva idea de la democràcia com a sistema que corregeix la fal·libilitat humana. Però potser és una visió molt sofisticada. Creu que és una manera d'entendre la democràcia que realment comparteix una part significativa de la ciutadania?

En el fons, és una idea vella de Spinoza: és poc versemblant que els éssers humans romanguem sempre unànimes en el mateix error. La democràcia és un invent per fer això encara més inversemblant. En una democràcia hi ha govern, oposició, llibertat d'expressió i de crítica… Sense ser un fanàtic de la democràcia epistèmica, crec que tendim a donar-li un valor normatiu i a vegades no atenem prou els seus avantatges epistèmics. Els problemes del món necessiten més coneixement que bona voluntat; són en bona part problemes més d'ignorància que de falta de lideratge.

Planteja la coexistència de dues legitimitats: la procedimental i la de resultats. Creu que part de la crisi actual de la democràcia es deu al fet que molta gent només reconeix la legitimitat basada en els resultats?

Això indica que tenim molta feina per davant. En aquests moments, la pressió perquè el resultat sigui l'únic criteri és molt forta. M'he endut sorpreses en trobar gent molt formada i demòcrata que comença a considerar que el model xinès "tampoc està tan malament". Tenim aquesta temptació com a societat. L'hem de compensar de dues maneres: els acadèmics, formulant una teoria atractiva dels altres aspectes de la democràcia, com els procediments i un altre tipus de legitimació, i el sistema polític, donant millors resultats. Em resisteixo a la idea que els acadèmics haguem de portar tot el pes de la responsabilitat d'arreglar aquesta disfunció; si el sistema polític no és capaç de resoldre problemes aguts i persistents com el canvi climàtic i la desigualtat, es veurà cada vegada més impotent davant dels qui volen engegar-ho tot a canvi de resultats.

La UOC està inherentment lligada a l'ús de la tecnologia. Quin principi fonamental hauria de guiar, des de la seva visió, l'aplicació de la IA en l'educació perquè aquesta potenciï, i no limiti, l'autonomia i el pensament crític de l'estudiantat?

No crec que hi hagi una contradicció en el fet que el mitjà bàsic de la UOC sigui un entorn digital i que el tipus de formació que es doni incorpori aquest tipus de valors. Amb la pandèmia vam percebre que la digitalització era molt útil per a certes coses i tenia limitacions per a unes altres. La UOC ho sap des de fa molt més temps. La meva resposta seria que no hi hem de veure una incompatibilitat. El tipus d'estratègies cognitives que fomentem en l'alumnat poden ser completament compatibles amb el fet que el format sigui digital o presencial.

Ressenya: Sense respecta. Una crisi social (3.2)

 

III. Identitat i alteritat

En època de crisi, les opinions de adhereixen a la identitat com a una segona pell. Allò què es transitori, les opinions, es converteixen en ancores de la nostra pròpia identitat, generant un rebuig de qualsevol altre opinió què no reforci aquest jo existencial. Per aquest motiu, el diàleg es fa insostenible, perquè ja no es tracta d'opinions, sinó de la fortalesa de la nostra propia indentitat.

Les xarxes socials alimenten aquest esbiaix en les bombolles d'opinió, cada grup, vol sentir-se en el costat bo. Les adhesions no son fruït de la deliberació, sinó que reflecteixen el que en fa sentir més forts davant de l'altre. En aquest punt, on no hi ha distància entre opinió i identitat, la comunicació, el diàleg o el debat es fa impossible i això és catastròfic per les societats democràtiques. Diu Han: "la llibertat només pot prosperar en una societat en pau, alliberada del ressentiment i de la por. I és que aquest darrer sentiment impossibilita el respecte. El temor ofega el debat" (p.44-5)

En aquestes condicions on "el fets alternatius" destrueixen la comunicació intersubjectiva (J.Habermas), la veritat queda suspesa i aquest procés d'erosió es un procés letal on la primera víctima és la democracia. 

La veritat posseeix per Hannah Arendt una "tossuderia particular" (p.46), però en el món actual, els fets alternatius, soscaven aquella tossuderia particular. Això implica un fet veritablement  novedós, podem fabricar-la. "Les xarxes digitals fan que la fabricació envaeixi l'acció, la manipuli i la dirigeixi" (p.46). I què passa llavors amb la "tossuderia particular"?, pitjor per ella i per tots aquells què pensaven que la veritat s'ha de imposar per el propi pes de la realitat. Alterant la realitat esfondrem la veritat.  

Arendt distingia entre poble i turba (p.46). "(...). La turba no pot escollir; només pot aclamar o apedregar. Per això, els seus dirigents ja d'antuvi reclamaven el tipus de república plebiscitària que ha fet les delícies dels dictadors moderns" (p.47). L'assalt al Capitoli va ser una demostració del poder manipulador al que la turba s'entrega amb una passió digna de millors causes. Com diu Han: "La turba és sorda envers l'alteritat" (p.47). Els assaltants al Capitoli eren una turba digital, havien quedat a través de les xarxes. La realitat per ells era la que volien i escoltaven a les xarxes. No hi ha possibilitat de diàleg en aquestes circumstàncies. El més surrealista de tot plegat és que el instigador (Trump) en cap moment va ser acusat per la pressa del Capitoli amb violència. L'assaltat era la resposta a la pèrdua de les eleccions, la realitat alternativa era que ell les havia guanyat. En aquest afer, apareixia un nou ingredient, la moral. Això vol dir que el que és bo per Trump es bo per tots els nord-americans. Di el contrari, et converteix en un enemic, i això vol dir que cal destruir-te.  Al entendre de Han "Donald Trump encarna un hipermoralisme desmoralitzador (p.48). Les seves arengues converteixen els altres en immorals, malgrat que la seva escala de valor és inexistent, excepte, l'afany de lucre sense límits. Els valors de la identitat es metabolitza amb el poder oposant-se al altre de manera irreversible.

Davant d'aquest monòleg narcisista i excloent que destrueix la convivència, autors com Arent, Agamben, Heidegger, Weil i Innerarity defensen la necessitat de recuperar el respecte i l'amistat basada en l'alteritat: entendre que la identitat no és una essència tancada, sinó una relació que necessita acollir la diferència de l'altre per poder coexistir.

La política de la identitat trenca qualsevol possibilitat l'existència de l'altre. Cal una política del respecte (p.55). 

Sèries: Slow Horses (T6)

 

Sèrie: Slow Horses (T6-E6): El Dia del Judici Final

Moment de la fugida

En aquest capítol final de la temporada (T6), l'equip d'en Lamb pateix l'assalt d'en Frank Harkness i el seu equip. a la casa d'estiu de la Taverner. Tenen que fugir de la casa i anar cap la platja, sense armes per intentar defensar-se. Frank mata a l'antiga assessora de la Taverner, l' Emma Flyte .

Lamb ha parlat amb la dona que controla a Damian Cantor. Els russos volen un cap de turc. I Lamb li diu a la Tavener que aquest cap és el Damian Cantor, per evitar que matin el seu equip maldestra d'espies caiguts en desgracia. 

La Jane que no és morta, apareix a la casa de camp de la Taverner. S'enfronta amb River en una lluita desigual, perquè ella porta una pistola i ell no. Tots dos lluiten i estan ferits, en l'últim moment, la Jane cau morta per els trets d'en Frank, el pare d'en River.  

Damian és conduït per Lamb a la base aèria per anar cap a Moscou. Lamb li diu a Damian que truci a Frank perquè ho aturi el treball que li havia encarregat. El truca, però en Frank vol acabar amb la feina. Lamb entrega a Damian els russos que el facturen cap un futur gens radiant.

L'equip de Lamb, tots tocats per el que han tingut que passar és reuneixen en una església per celebrar què encara son vius. La Catherine Standish li diu a River què a casa del seu avi, hi han vist llum. En River imagina què és on està amagada la seva amiga, la Sid Baker. River se'n va cap a casa del seu avi, i efectivament, hi ha llum. Entra a la casa, porta la clau, no dui que ha arribat, vol preparar té, no funciona la tetera i agafa una ampolla de vi, prepara la taula amb dos copes, mentre River cau al terra. 

Sèries: Slow Horses (T6)

 

Sèrie: Slow Horses (T6-E5) Sayonara

Diana Taverner

En aquest capítol les traïcions segueixen per bon camí. La cap del espionatge, la Diana Taverner, segueix el seu pla de donar a la Sidi Baker els rusos. Mentre el Jim i la Jane s’han porten a la Diana, en River els segueix a distancia. En un acte de desesperació la Sidi colpeja a la Jane que porta el cotxe bolcant-lo. En l’accident, la Sidi surt del cotxe i s’esmuny cap el bosc. Però en Jim la segueix i l’atrapa, están al costat d’un llac, un lloc ideal per ofegar a la Sidi. Per sort, en River arriba en el moment just que Jim pensa que ha ofegat a la Sidi. HI ha una lluita amb Jim, la Sidi li dona un cop de pedra al cap d’en Jim. El porten dins del aigua perquè s’ofegui. 

En el refugi de la Tavener, el grup de dones i en Ho segueix a l’espera de notícies d’en Lamb.  Lamb li fa buscar a Ho dades de Demien Cantor, troba que cada setmana va una escola e ballet per a nens. Lamb si presenta al lloc i troba una dona que també s’han adona que la  están observant. Acaba despintant a Lamb, i li fa sospitar que deu ser del espionatge rus. La dona li havia dit a Demien que havia obtingut un contracte milionari a Rússia, gràcies els seus serveis prestats. 

Tambe en River com la Sidi son escoltants en cotxe per el servei secret. Al cotxe accidentat, ja no hi ha ningú i això vol dir que la Jane a escapat. El cotxes no els porten a la seu del espionatge sinó a una base aèria. Un avió militar espera. Han rebut l’ordre de la Taverner que la portin al avió. La Sidi parla amb ella, li diu que va a Rússia, però que en poc temps tornarà a casa. Però l’avió no va a Rússia sinó a Bulgària, lloc on no hi ha cap possibilitat de poguer tornar-la. Però la Taverner està atrapada en el xantatge. 

Quan els serveis secrets  porten a la Sidi a l’avió, en River, reacciona per salvar-la, davant de la incredulitat dels seus segrestadors. Amb un cotxe de la base aèria surten a gran velocitat per allunyar-se i en River fa que la Sidi s'escapoleixi dels seus segrestadors. Ell per perdre temps torna a la base. 

Mao benefactor del univers conegut

 

Vivim en un temps tant mercenaris que dir que Mao va ser un dictador, suposa una bufetada els dirigents xinesos què han prohibit les retransmissions de la Lliga espanyola. Ara tothom vol salvar no la veritat, sinó el negoci milionari. Llegir el comunicat de la Lliga dona fer fins a quin grau d'abjecció és pot arribar: 

"LALIGA lamenta profundamente la ofensa que los recientes comentarios de Kylian Mbappé han causado entre los aficionados chinos. Estos comentarios fueron realizados a título personal y no representan a LALIGA. En la medida de nuestra responsabilidad institucional, pedimos disculpas en nombre de LALIGA y de todos sus clubes."

Ara voldrien que M'bappé fes una declaració de culpabilitat per actes antirevolucionaris i ser un agent provocador de la CIA en tasques de desmoralització del gran i invencible poble xines. Amen!

 

Ressenya: Sense respecta. Una crisi social (3.1)

 

III. Identitat i alteritat*.

Han comença dialogant amb Carl Schmitt* per constatar que l'altre no apareix en la seva visió política. Es coneguda la seva simplificació de la política entre amic/enemic. Estableix la idea que la identitat està supeditada a un enemic, però diu que no "podem determinar de manera concloent ui és aquest enemic indica que la meva identitat no és prou definida. Per Schmitt: "L'enemic és la nostra veritable pregunta com a persona (...). Per això l'he de combatre, per descobrir quina és la meva mesura, quins són els meus límits, la meva pròpia personalitat" (p.39-40). Des de aquesta perspectiva, els nazis tenien al seu enemic (els jueus) i avui, Israel -i el seu govern- tenen els palestins com els seus enemics. A La UE l'enemic son els immigrants que necessitem. 

Per Schmitt, la política expressa la confrontació, la política és enemistat. En aquest univers tenebrós no hi ha cap espai pel diàleg amb l'altre. En aquesta dinàmica hobbessià, és reivindica la política de la identitat, que suposa l'existència de l'enemic i "no pot prescindir i viu de la pugna persistent, de l'odi i del ressentiment" (p.41) 

Aquest panorama que descriu Schmitt (l'Alemanya de Weimar) és avui actiu. La dinàmica amic/enemic permet reforçar aquestes polítiques de la identitat al preu que genera, tant a dins com a fora, enemics. I això impossibilita qualsevol acord amb l'altre. 

Els debats son avui llocs on s'ha exalten: "les injuries i les desqualificacions" (p.41). Si penses diferent a mi, et converteixes en enemic i això vol dir què cal destruir-te, anihilar-te. Per descomptat, en aquest món d'hostilitat, el respecte ha desaparegut del horitzó això provoca al parer de Han "la decadència de la política" (p.42). En aquest panorama, la democràcia pateix perquè la seva essència, és precisament el debat, el diàleg amb l'altre, el compromís i el respecte. 

Han dona veu a Habermas** que insisteix en la necessitat "de la deliberació i el respecte mutu dels participants" (p.42). El respecte fa referència a la persona d'altre. La manca creixement de respecte, sumada a la negativa a posar-nos al lloc de l'altre, deixa el debat democràtic en una situació compromesa (p.43). Han estableix una distinció important, entre opinió i identitat.  Mentre l'opinió és una construcció teòrica, la identitat és el fonament inqüestionable d'una persona (p.43). Han insisteix en separar les opinions de la identitat. Du Han que "quan totes dues s'acoblen, s'acaba el debat. És així com comença una guerra identitària i es perd l'espai discursiu en el qual s'intercanvien opinions i s'oferien arguments (p.43). La política identitària fa irresolubles l'entesa i el compromís, que són pràctiques essencials per a la democràcia (p.43).

"No sempre aconseguim que es mantinguin separades l'opinió i la identitat, perquè les opinions sovint s'ancoren a la nostre autoimatge, que molts cops no es deixa qüestionar. Les conviccions més fortes actuen con ancoratge que estabilitza el jo (p.43).

Ressenya: Sense respecte. Una crisi social (2)

 

II. L'atenció envers els altres* 

Per Han, els respecte implica una mena de teixit social que avui s'està erosionant. Aquesta erosió ve donada per dues vies:

1.- L'altre és percep  com un objecte destinat a satisfer les meves necessitats o

2.- Com obstacle que s'interposa en el meu progrés personal (p.27).

També hi ha aquesta opció:

3.- L'altre desapareix de la nostre atenció, simplement no el veiem.

Què vol dir atenció envers els altres? La resposta implica responsabilitat, com diu Han m'obliga a respondre'n (p.28). Ací treu el concepte de ghosting  que suposa l'alternativa 3). És a dir, "consisteix a desatendre deliberadament l'altre com si fos un objecte inútil" (p.28). La conseqüència d'aquesta manera de tractar els altres és què converteix la societat en "fantasmagòrica". Si sumes el narcisme d'un ego que necessita tota la positivitat del món i la comunicació digital, els vincles social queden convertits en una societat del simulacre (J.Baudrillar), estem dins del capitalisme de producció.

El respecte és bat en retirada quan l'obsessió per cuidar-nos (a nosaltres mateixos) fa perdre l'atenció de l'altre. Desapareix l'empatia, la solidaritat i la fraternitat. El ciment social es converteix en pols. En una societat del simulacre el cim d'aquest son les xarxes socials. Fem veure que dialoguem, però això requereix atenció a l'altre i silenci per escoltar i això avui és demanar massa.

 Han dialoga amb Martin Buber** i Helmuth Plessner*** a propòsit del diàleg. Buber parla amb referència al la conversa, vol dir "acceptar l'alteritat". Cal respectar-lo en el "seu ser-així". Utilitza Buber l'expressió "fantasia real" per "imaginar tot allò que l'altre persona vol, sent, viu i pensa en aquell precís moment, (...) en la seva realitat", (p.30)

La fantasia real es substituïda per una fantasia narcisista on l'altre desapareix per omplir l'escena mediàtica. Aquest desig d'omplir tot l'espai, ser centre d'atenció, ho expressa Buber amb l'expressió de "l'addicció de l'ús" que és la contra figura del respecte. L'altre es transforma en mitjà on la brillantor cau exclusivament en un mateix.

Plessner parla d'un "olfacte pels altres" (p.32). Diu: "El tacte ens permet veure els altres tot eliminant-nos de la imatge" (p.32).  El tacte és elevat a categoria de pràctica social, "perquè implica la capacitat de percebre els altres en la seva alteritat" (p.32). A les antípodes d'aquest "olfacte pels altres" ens troben la falta de respecte, ser sentir el seu poder". Avui l'exemple més paradigmàtic d'això és la figura de Donald Trump.

Avui, "l'amabilitat o un somriure desinteressats també pertanyen a l'esfera del luxe" (p.33). Vivim en mode supervivència, on "la falta de respecte, la descortesia, la manca de vergonya i la desinhibició son característiques de la societat de la supervivència" (p.33). Avui on tot es redueix al poder i els diners, la delicadesa en les relacions humanes, s'ha convertit en un luxe, és dir, en allò extremadament rar, què per ser-ho defineix millor al esser humà. S'ha fet proverbial la idea de l'autenticitat, que avui és sinònim de maltractar els altres, el seu origen modern, cal anar a buscar-ho en J.J.Rousseau (s.XVIII).

Rousseau volia una societat moralista on l'autenticitat i la transparència fossin l'eix de la societat, però diu Han quan més moralitzadora és una societat, menys tacte  i menys cortesia ofereix (p.34). L'esperit dansaire i lúdic és perd en la nostre societat del rendiment on el joc sempre és de suma zero -tu guanyes i jo perdo- no hi ha espai pel respecte.

Contra la pseudociència: la humilitat i provisionalitat de la bona ciència