Mao benefactor del univers conegut

 

Vivim en un temps tant mercenaris que dir que Mao va ser un dictador, suposa una bufetada els dirigents xinesos què han prohibit les retransmissions de la Lliga espanyola. Ara tothom vol salvar no la veritat, sinó el negoci milionari. Llegir el comunicat de la Lliga dona fer fins a quin grau d'abjecció és pot arribar: 

"LALIGA lamenta profundamente la ofensa que los recientes comentarios de Kylian Mbappé han causado entre los aficionados chinos. Estos comentarios fueron realizados a título personal y no representan a LALIGA. En la medida de nuestra responsabilidad institucional, pedimos disculpas en nombre de LALIGA y de todos sus clubes."

Ara voldrien que M'bappé fes una declaració de culpabilitat per actes antirevolucionaris i ser un agent provocador de la CIA en tasques de desmoralització del gran i invencible poble xines. Amen!

 

Ressenya: Sense respecta. Una crisi social (3.1)

 

III. Identitat i alteritat*.

Han comença dialogant amb Carl Schmitt* per constatar que l'altre no apareix en la seva visió política. Es coneguda la seva simplificació de la política entre amic/enemic. Estableix la idea que la identitat està supeditada a un enemic, però diu que no "podem determinar de manera concloent ui és aquest enemic indica que la meva identitat no és prou definida. Per Schmitt: "L'enemic és la nostra veritable pregunta com a persona (...). Per això l'he de combatre, per descobrir quina és la meva mesura, quins són els meus límits, la meva pròpia personalitat" (p.39-40). Des de aquesta perspectiva, els nazis tenien al seu enemic (els jueus) i avui, Israel -i el seu govern- tenen els palestins com els seus enemics. A La UE l'enemic son els immigrants que necessitem. 

Per Schmitt, la política expressa la confrontació, la política és enemistat. En aquest univers tenebrós no hi ha cap espai pel diàleg amb l'altre. En aquesta dinàmica hobbessià, és reivindica la política de la identitat, que suposa l'existència de l'enemic i "no pot prescindir i viu de la pugna persistent, de l'odi i del ressentiment" (p.41) 

Aquest panorama que descriu Schmitt (l'Alemanya de Weimar) és avui actiu. La dinàmica amic/enemic permet reforçar aquestes polítiques de la identitat al preu que genera, tant a dins com a fora, enemics. I això impossibilita qualsevol acord amb l'altre. 

Els debats son avui llocs on s'ha exalten: "les injuries i les desqualificacions" (p.41). Si penses diferent a mi, et converteixes en enemic i això vol dir què cal destruir-te, anihilar-te. Per descomptat, en aquest món d'hostilitat, el respecte ha desaparegut del horitzó això provoca al parer de Han "la decadència de la política" (p.42). En aquest panorama, la democràcia pateix perquè la seva essència, és precisament el debat, el diàleg amb l'altre, el compromís i el respecte. 

Han dona veu a Habermas** que insisteix en la necessitat "de la deliberació i el respecte mutu dels participants" (p.42). El respecte fa referència a la persona d'altre. La manca creixement de respecte, sumada a la negativa a posar-nos al lloc de l'altre, deixa el debat democràtic en una situació compromesa (p.43). Han estableix una distinció important, entre opinió i identitat.  Mentre l'opinió és una construcció teòrica, la identitat és el fonament inqüestionable d'una persona (p.43). Han insisteix en separar les opinions de la identitat. Du Han que "quan totes dues s'acoblen, s'acaba el debat. És així com comença una guerra identitària i es perd l'espai discursiu en el qual s'intercanvien opinions i s'oferien arguments (p.43). La política identitària fa irresolubles l'entesa i el compromís, que són pràctiques essencials per a la democràcia (p.43).

"No sempre aconseguim que es mantinguin separades l'opinió i la identitat, perquè les opinions sovint s'ancoren a la nostre autoimatge, que molts cops no es deixa qüestionar. Les conviccions més fortes actuen con ancoratge que estabilitza el jo (p.43).

Ressenya: Sense respecte. Una crisi social (2)

 

II. L'atenció envers els altres* 

Per Han, els respecte implica una mena de teixit social que avui s'està erosionant. Aquesta erosió ve donada per dues vies:

1.- L'altre és percep  com un objecte destinat a satisfer les meves necessitats o

2.- Com obstacle que s'interposa en el meu progrés personal (p.27).

També hi ha aquesta opció:

3.- L'altre desapareix de la nostre atenció, simplement no el veiem.

Què vol dir atenció envers els altres? La resposta implica responsabilitat, com diu Han m'obliga a respondre'n (p.28). Ací treu el concepte de ghosting  que suposa l'alternativa 3). És a dir, "consisteix a desatendre deliberadament l'altre com si fos un objecte inútil" (p.28). La conseqüència d'aquesta manera de tractar els altres és què converteix la societat en "fantasmagòrica". Si sumes el narcisme d'un ego que necessita tota la positivitat del món i la comunicació digital, els vincles social queden convertits en una societat del simulacre (J.Baudrillar), estem dins del capitalisme de producció.

El respecte és bat en retirada quan l'obsessió per cuidar-nos (a nosaltres mateixos) fa perdre l'atenció de l'altre. Desapareix l'empatia, la solidaritat i la fraternitat. El ciment social es converteix en pols. En una societat del simulacre el cim d'aquest son les xarxes socials. Fem veure que dialoguem, però això requereix atenció a l'altre i silenci per escoltar i això avui és demanar massa.

 Han dialoga amb Martin Buber** i Helmuth Plessner*** a propòsit del diàleg. Buber parla amb referència al la conversa, vol dir "acceptar l'alteritat". Cal respectar-lo en el "seu ser-així". Utilitza Buber l'expressió "fantasia real" per "imaginar tot allò que l'altre persona vol, sent, viu i pensa en aquell precís moment, (...) en la seva realitat", (p.30)

La fantasia real es substituïda per una fantasia narcisista on l'altre desapareix per omplir l'escena mediàtica. Aquest desig d'omplir tot l'espai, ser centre d'atenció, ho expressa Buber amb l'expressió de "l'addicció de l'ús" que és la contra figura del respecte. L'altre es transforma en mitjà on la brillantor cau exclusivament en un mateix.

Plessner parla d'un "olfacte pels altres" (p.32). Diu: "El tacte ens permet veure els altres tot eliminant-nos de la imatge" (p.32).  El tacte és elevat a categoria de pràctica social, "perquè implica la capacitat de percebre els altres en la seva alteritat" (p.32). A les antípodes d'aquest "olfacte pels altres" ens troben la falta de respecte, ser sentir el seu poder". Avui l'exemple més paradigmàtic d'això és la figura de Donald Trump.

Avui, "l'amabilitat o un somriure desinteressats també pertanyen a l'esfera del luxe" (p.33). Vivim en mode supervivència, on "la falta de respecte, la descortesia, la manca de vergonya i la desinhibició son característiques de la societat de la supervivència" (p.33). Avui on tot es redueix al poder i els diners, la delicadesa en les relacions humanes, s'ha convertit en un luxe, és dir, en allò extremadament rar, què per ser-ho defineix millor al esser humà. S'ha fet proverbial la idea de l'autenticitat, que avui és sinònim de maltractar els altres, el seu origen modern, cal anar a buscar-ho en J.J.Rousseau (s.XVIII).

Rousseau volia una societat moralista on l'autenticitat i la transparència fossin l'eix de la societat, però diu Han quan més moralitzadora és una societat, menys tacte  i menys cortesia ofereix (p.34). L'esperit dansaire i lúdic és perd en la nostre societat del rendiment on el joc sempre és de suma zero -tu guanyes i jo perdo- no hi ha espai pel respecte.

Contra la pseudociència: la humilitat i provisionalitat de la bona ciència

 

Sèrie: La diplomàtica (T4)

 

L'últim capítol de la temprada 4 (8) és un bon exercici del què vol dir el poder quant no té fre ni cap límit. Duel de interpretacions, diàlegs tensos i una mirada crítica a l’era Trump. No explicaré el final. L’únic que si és pot explicar és que la diplomàcia fracassa perquè la idea que l’altre no pot assumir els possibles costes que l’enfrontament suposa. Si vas de catxa, has de de poder desplegar tota la força si l’altre ho fa. Aquesta lògica era propia de la Guerra Freda, tothom sabia que havia límits que no podies passar. Ara, sembla que els antics amics no son suficient per mantenir fidelitats. Hi ha un moment, on la Presidenta Grece Penn, fa un discurs al G7 on posa sobre la taula el valor d’una organització com l’OTAN que sense ells, els socis no son capaços de fer front a Rússia. De fet la idea d’una defensa europea és avui una entelèquia, malgrat que països com Gran Bretanya o França son potències nuclears, les seves dinàmiques polítiques no son cap referents. 

Kate

Quan el poder Presidencial es transforma  en autoritari, l’únic que és pot fer és manifestar la dissidència i en última instancia la dimissió per raons de higiene democràtica. Una característica dels nostres polítics es la seva falta valentia i convicció democràtica. La figura de l’Ambaixadora és l'heroïna d’una rebel•lió contra la Presidenta. Hi haurà una nova temporada. Tenim que saber com s’acaba la crisi amb Rússia i si hi haurà guerra o no. Cal esperar! 

Sèrie: La diplomàtica (T4)

 Sèrie: La Diplomàtica (T4)

Aquesta nova temporada explica el canvi de President dels EUA desprès que el President morís d’un atac al cor, en William Rayburn. La nova Presidenta intenta seguir el seu propi camí. L’Ambaixadora, protagonista de la sèrie la Kate Wyler, intenta maniobrar amb un Primer Ministre, en Nicol Trowbridge amb un ego malmès. 

En nou Vicepresident és el marit de l’Ambaixadora, en Hal Wyler. Una parella amb dificultats de matrimoni. Ella ha tingut aventures i ell el mateix. En una visita a la Gran Bretanya, la Presidenta, en Grace Penn és ferida en un atemptat, malgrat la vigilància extrema.

Durant unes hores el Vicepresident és de facto el nou President. A les poques hores la Presidenta torna a agafar el timó. Enmig hi ha una crisi perquè els EUA ha agafat d’un submarí rus, que ha patit un accident dins les aigües de la Gran Bretanya, un artefacte nuclear. No li han dit res al Primer Ministre. 

L’Ambaixadora parla amb els britànics per intentar cobrir de formigó el submarí. Els números no quadren. Però l’Ambaixadora no diu que hi havia un arma secreta. El Vicepresident, parla amb el Primer Ministre en una reunió tensa, i li acaba confessant que tenen un arma nuclear. En aquell moment el Primer Ministre s’assabenta de la mort sobtada del Ministre d’Afers Exteriors. 

El Primer Ministre és un personatge imprevisible, i els nord-americans no saben com reaccionarà a la notícia què han robat l’arma russa. L’Ambaixadora en presència de la nova Ministra d’Afers Exteriors, amenaça al Primer Ministre en mostrar un vídeo on és veu a ell intentant escanyar a la responsable d’un ataca a un vaixell de l’armada britànica.

Al dia següent, el Primer Ministre dimiteix. L’Ambaixadora és sent culpable. Sembla que cap altre dirigent nord-americà ho estigui. Entre bastidors sempre està la Billie Appiah, consellera de la Presidenta.

La Presidenta comença a comportar-se d’una manera diferent a l’habitual. Tant el seu marit com el Vicepresident i l’Ambaixadora s’adonen de la manera com van tancar els problemes. Segons la Presidenta, la nova Primera Ministra ha d’acceptar el pla americà, no deixar entrar els russos en aigües britàniques. I sinó ho ha el s EUA enviarà una flota de guerra per impedir-ho.

 

L’Ambaixadora no vol transmetre aquest missatge. El marit de la Presidenta, en Todd Penn, és nomenat “Asesor Especial” a la Gran Bretanya. De fet, la Presidenta no el vol per la Casa Blanca. Hi ha una entrevista entre la Primera Ministra i l’Ambaixadora. El Assessor Especial, ha estat hàbilment tret de la reunió. Dins de la reunió la Primera Ministre, la Bethan Vaughn li diu a la Ambaixadora que el seu país no vol cap guerra i que deixarà entrar els russos per recollir els morts de l’accident. L’Ambaixadora no li diu que si no fa el que vol la Presidenta, enviarà vaixells de guerra.

Mentre tot això passa, es prepara a Itàlia una reunió del G7, vol impulsar un bloqueig comercial a la Xina de microxips. Tot el seu equip, intenta convencé a la Presidenta que no és cap bona idea, però ella sembla no escoltar a ningú. A Itàlia, l’Ambaixadora i el seu marit és retrovèn,  i el Vicepresident s’assabenta que la Ambaixadora no li ha donat el missatge de la Presidenta. 

Hi ha un sopar privat entre els dos matrimonis –Presidenta i el seu marit i Vicepresident i l’Ambaixadora-. El sopar es converteix en una pluja de retrets. Allà surt que l’Ambaixadora no ha fet cas de l’ordre de la Presidenta. També surt el seu comportament impulsiu. El Vicepresident li intenta vendrà una idea de l’Ambaixadora què és recollir els morts del submarí rus per donar-li a ells. La idea és que els russos no poden dir que tenen una arma secreta i per tant, no tindrà excuses per voler entrar-hi. Però la Presidenta, respon despatxant a l’Ambaixadora. El  Vicepresident també surt del sopar. El que tenia que ser un sopar agradable, acaba en un tempesta de final incert.

Hi ha algun paral•lelisme amb l’era Trump? La resposta és ambigua. La realitat supera amb molt la ficció. Els EUA ara mateix no son uns aliats fiables. I això és reflecteix en la Sèrie. I malgrat tot, per els EUA els seus interessos son sempre bons per la resta dels seus aliats tradicionals. La realitat avui dona idea en que s’ha convertit les relacions internacionals. També Trump enviaria una flota de guerra, malgrat que Putin i Trump son avui més amics que mai o això ho sembla de moment.

Ressenye: Sense respecte. Una crisi social (I)

1.- La lluita pel respecte*. 

L’eclipsi del respecte: de la societat ben ordenada a la guerra molecular

El pas del segle XX al segle XXI ha comportat una transformació radical en la manera com l'ésser humà s'ubica en la societat. El trànsit d'aquell "món sòlid" teoritzat per John Rawls** cap al "món líquid" i neoliberal que descriu Byung-Chul Han no és només un canvi econòmic, sinó una mutació antropològica i moral. Allà on Rawls veia la necessitat d'una societat "ben ordenada" —fonamentada en la distribució justa dels recursos i, sobretot, en el respecte mutu com a base de l'autoestima—, avui s'aixeca l'imperi de la "societat del rendiment". En aquest nou escenari, el ciutadà ha deixat de ser un subjecte de drets per convertir-se en un àtom aïllat, un "empresari de si mateix" abocat a una competició ferotge on la solidaritat ha estat esborrada de l'horitzó.

L'ascens del neoliberalisme a partir dels anys vuitanta va desplaçar l'eix de la política cap a l'economia, i el de la justícia cap a l'eficàcia. Sota la màxima implacable del winner takes it all (el guanyador s'ho emporta tot), el teixit comunitari i els vincles associatius que abans integraven els individus s'han desintegrat. La conseqüència més perversa d'aquest sistema és la creació d'una "legió de perdedors" que no només pateixen l'exclusió material, sinó també una profunda fallida moral. En el darwinisme social modern, el fracàs ja no és una contingència de la vida, sinó un judici estigmatitzador: si no te'n surts, la culpa és exclusivament teva. Aquesta privatització de la culpa genera una vergonya tòxica que, en no trobar un sistema de valors compartit on emparar-se, es transmuta en des vergonya i ressentiment.

Aquesta frustració col•lectiva i invisible troba la seva vàlvula de escapament en el que Hans Magnus Enzensberger*** anomena la "guerra civil molecular". Ja no estem davant de la clàssica lluita de classes on el proletariat s'organitzava contra la burgesia per fer la revolució. El "precariat" actual, privat d'una identitat col•lectiva, canalitza la seva ràbia de manera nihilista i fragmentada. És una violència de baixa intensitat que es manifesta en el vandalisme quotidià dels nostres carrers, però de manera molt més cruenta en l'entorn digital. Les xarxes socials, lluny de ser espais de comunió, actuen com a nous camps de batalla on el narcisisme ferit i la set de likes es tradueixen en linxaments digitals (shitstorms*) i humiliacions públiques (shaming*). La violència ja no és selectiva ni busca tombar el sistema; s'adreça contra un mateix i contra qualsevol que estigui a prop.

Com a conclusió, la reflexió de Han a través de Richard Sennett ens deixa una pregunta incòmoda però absolutament necessària. Si l'ideal d'una societat sana s'assembla a un grup de jazz —on cada músic té el respecte garantit des del principi i col•labora en una harmonia comuna—, la nostra realitat s'assembla més a un espai brownià de xocs constants i destructius. El gran repte dels nostres temps no és només econòmic o de redistribució de la riquesa, sinó la reconstrucció d'una ecologia de l'atenció i del respecte. Recuperar la condició de ciutadans enfront de la de competidors és l'única via possible per aturar la descomposició social i apagar aquest foc autodestructiu que amenaça amb consumir-nos a tots.

Sèrie: Slow Horses (T6)

 

T6. E4. Perdut i trobat

Sid i River

En aquesta nova entrega (4), el paper de la Diana Taverner, es torna més fosc. Li estan fent xantatge i volen a la Sid Baker. El problema és que ella no ha assassinat a ningú, ni a Kazan ni a cap lloc. Almenys així ho sembla.

Frank i Lamb és reuneixen perquè Lamb vol saber qui vol matar el seu equip. En Frank, no ho sap, o simplement, li està mentin a la cara. Frank volia al nen/nan, què es presenta a la reunió desprès d'haver-se escapat de la casa de la Flyte. En Frank té la missió d'eliminar al Reece Nesmith per ordre de Damien Cantor.El Nesmith li havia trucat al seu mòbil per reunir-se i demanar diners. Lamb en una maniobra de distracció muntant un pollastre al restaurant on havien quedat, aconseguint fugir amb el Reece.

L'equip de dones del cau d'en Lamb segueix un mapa que arriba fins una casa allunyada de tots els lloc, on pel que sembla és una residència de la Diana. Sembla que de moment estan segures, però fins quant?

Mentre tant, els assassins, en Jim i Jane, segueixen a River i la Sid. Mentre ella truca a l'agència, en concret a la Diana, els assassins entre en el centre recreatiu disparant i matant al encarregat i fereixen la mà d'en River. Aconsegueixen fugir per darrera de la bolera. En Coe que fins a les hores havia jugat a un vídeo joc de carreres, veu els dos assassins i s'han enfronta al Jim, el problema és que si vols atacar primer no és necessari anunciar-ho els quatre vents i això li costa la mort. En River, arriba els lavabos escenari de la lluita a mort.  Mentre River esta veient a Cox mort d'una ferida d'arma blanca, la Sidi segueix tossuda trucant a la Diana, moment on la Jane la troba i lluiten, fins que arriba en Jim que li apunta al cap amb una arma, el cotxe surt precipitadament de la vista d'un River que no estava on tenia que estar.

Sèrie: Slow Horses (T6)

  

T6. E3. Insurrecció

En aquest capítol la troca s’embolica una mica més:

Ho i el nen/nan Reece Nesmith

La Moira és salvada in extremis per les companyes del cau. El gas que havien deixat encès a la cuina els assassins no ha acabat amb ella, gràcies a l’aparició miraculosa de les agents la Catherine Standish, la Shirley Dander, i un altre ex agent que la treuen d’una reunió, en la seva nova vida, la Lousia Guy.  Pel que sembla la Standihs, té problemes amb l’alcohol, malgrat el control que porta a sobre, és una mena de secretaria que intenta posar ordre al cau del cavalls lents. Mentre la Diana Taverner, canvia d’espai a unes noves instal•lacions enormes, i on no és repara en res, el cau pudent i oblidat del cavalls lents segueix sent el cau dels perdedors absoluts.  La Diana i la Flyte tenen unes paraules que la Diana pren convenientment per insubordinació, li diu què queda degradada a la categoria dels cavalls lents!

Troben el fill del gos. El noi és un nan que sap com fer llàstima. Desprès d’estires i arronses li dona amb Lamb un arxiu. Lamban parla amb la Diana Taverner sobre la llista i els assassinats, dins del jardí de casa seva. Ella no vol saber res d’això.

En Jim i Jane segueixen la seva cursa per carregar-se a tots. Arriben a la casa de l’avi on està en River i l’ex la Sid Baker, pel que sembla la volen matar a ella. Tenen a veure amb l’assassinat a Kazan (Rússia).  River i la Sid,  escapen i és fiquen dins d’un cau ple de vaques. Tornen a escapar, maten a una vaca els assassins, almenys han practicat. Desprès és fiquen dins d’una casa, els assassins arriben a la casa, quan la dona intenta què no entrin, el cotxe dels assassins comença a cremar. Tornen a escapar. El cotxe d’un del cavalls lents, en JK Coe –el mut-, els agafa i els porten fins a un centre comercial, la Sid Baker vol fer una trucada per telèfon. Els assassins els segueixen fins aquest indret, porten pistoles amb silenciadors, pel que sembla la Jane és russa. 

Sèrie:Slow Horses (T6)

T6. E2 Problemes de pare

Frank Harkness trucant a la porta per assassinar

 El pare d’en River, en Frank,  mata un ex del servei secret, dins la categoria dels gossos –els que fan la feina bruta-. A la vegada la cap del servei secret, la Diana Taverner  és reuneix com un ex diputat, Peter Judd,  per parlar dels diners que li han donat. Diner que els ha ofert un conegut propietari d’un mitja  de comunicació  d’extrema dreta.

En River vol saber on s’ha ficat el seu pare. Troben el seu cotxe al costat d’uns habitatges socials, deixats de la mà de Déu. Mirant les portes troben una amb sang. Entren i troben el cadàver del “gos”. Pel que sembla havia robat uns arxius què podia estar relacionats amb els “cavalls lents”. En River s’ha adona que al costat d’aquests habitatges hi ha càmeres de seguretat. El vídeo és veu un nen, fill de l’assassinat.  

La Dander i JK Coe, dos del grup dels cavalls lents,  s’han van a veure el vaixell-habitatge on vivia l’ex agent.  Hi ha un servei de menjar ràpid que li diu els dos que va veure a dos persones anant al vaixell.

La cap del servei secret dona una entrevista a la cadena d’extrema dreta  d'en Damien Cantor, com a favor per els diners. L’entrevista no li acaba d’agradar per les preguntes impertinents i fora de lloc. En Jim i Jane s’han van a uns magatzems per comprar material per el seu nou treball. Aquesta vegada, volen assassinar a una de les secretàries del servei secret, la Moira Tregorian . I mentre el Frank va a visitar a l'home de la cadena de TV, en Damien parlen que hi ha una baula què cal eliminar, el home de la cadena de TV li diu què faci el que calgui. La baula és el nen. En Lamb crida a tothom per refugiar-se i defensar-se d’aquests assassins. 

Rivers ha rebut trucades des de la casa del seu avi, va allà pensant que és el seu pare, però es troba en l'ex companya donada per morta, la Sid Baker, que pel que sembla la volen matar, però encara no sap perquè ni qui ho vol fer.