III
Replica de Chomsky: Suposa que l'existència d'aquestes estructures, que fan possible l'aprenentatge dels infants no dubta en atribuir-ho a l'expressió naturalesa humana. Planteja la qüestió de si aquestes estructures "hipotètiques" tinguessin base física vol dir, real, en el nostre cervell? Ell mateix no esta gens convençut d'aquesta possibilitat (1971).
Avui, aquesta possibilitat s'explora dins de la neurociència. Les imatges dels TC i ressonàncies magnètiques, donen la il·lusió que tots els misteris estiguin a punt de resoldre's, imatges en les àrees cerebrals son exposades a la vista dels especialistes. Hi hi ha zona al cervell que explica aquesta hipotètica estructura del llenguatge? La genètica ha vingut a ajudar en aquesta conquesta de passar de la teoria a una certesa, al identificar el gen y proteïna FoxP2, com un element important en el llenguatge humà. I malgrat tot, encara no podem dir amb certesa que existeixi aquesta estructura que és un postulat.
Pregunta (Elders): Intenta centrar el debat, per fer-ho entenedor. Descriu el treball de Foucault com un intent de captar l'ambient dels científics i la ciencia, mentre a Chomsky li interessa més els perquès i no tant com funciona o qui raó hi ha perquè tinguem llenguatge.
(...) Vostè, senyor Foucault, esta delimitant el racionalisme del segle XVIII, mentre que vostè, senyor Chomsky, esta combinant un racionalisme del segle XVIII, amb nocions com llibertat i creativitat.
Chomsky: Mirar al passat no com un antiquari, sinó des de l'actualitat, veure els pensador del passat lluitar amb problemes que anàvem molt més lluny de les seves possibilitats. Parla de Descartes i les seves lluites per respondre a qüestions com la relació entre cos i ànima i la seva aposta per l'ànima o ment. O de Humboldt, intentant resoldre problemes similars. O Newton la seva teoria de l'acció a distància.
Pensa, en definitiva, que aquests gegants va propiciar l'evolució del coneixement científic, aplanant les dificultats perquè en el futur, altres gegants poguessin resoldre aquestes preguntes.
Foucault: Planteja dubtes sobre el paper que juga la creativitat en Descartes, tenint en compte que el seu model matemàtic implica una deducció i això, no suposa la intervenció d'aquesta creativitat. A més, parla de Pascal i Leibniz, els quals, li venen bé a Chomsky, perquè "troben la idea de ment dins de la intimitat de si mateixa" (p.159). En el cas de Leibniz, "les mònades no tenen finestres", i la ment esta perfectament aïllada de qualsevol altre. L'aparent harmonia, no és deu tant a la creativitat humana, com a la divina (harmonia preestablerta)
Pregunta (Elders): Parla de l'obra Historia de la bogeria (Foucault) on s'ofereix una imatge del segle XVII-XVIII, en termes de repressió, supressió i exclusió, en tant que per a Chomsky, aquest període es troba ple de creativitat e individualitat.
Planteja la qüestió de perquè en aquest període apareixen institucions com els manicomis, o psiquiàtrics, tancats?
Foucault: En els seus estudis històrics, no concedeix massa atenció a la creativitat dels individus, la seva idea és que més important que els subjectes, son les estructures qui manen, l'equació saber i poder és conforme precisament en aquest segles que conformen la modernitat. La idea de que tota innovació esta associada a un nom, té ha veure amb el que ell diu: "principi de la sobirania del subjecte aplicat a la historia del coneixement" (p.161). L'altre vèrtex, és la idea de veritat. Per ell, " i si la comprensió -del coneixement- fora una formació complexa, múltiple, no individual, no 'sotmesa al subjecte', que produís efectes de veritat?" (p.162).
"(...), si s'estudia la historia del coneixement, veurà que hi ha dos direccions de l'anàlisi: segons una d'elles, un té que mostrar com, sota què condicions, i per què raons, la comprensió es modifica a sí mateixa en les seves regles formatives, sense passar a través d'un 'inventor' original que descobreix la 'veritat'; i segons l'altre, un altre té que mostrar com el funcionament de les regles d'una comprensió pot produir en un individu nou i no publicat coneixement" (p.164). Per ell, el coneixement no és neutral, depèn dels discursos dins de la comunitat científica, amb connexió molt estreta amb el poder. Enfocar-ho exclusivament entorn al subjecte, permet que el poder quedi difuminat i no és parli d'ell. Així posa l'exemple, següent: "Prenem, per exemple, el cas de la medecina a finals del segle XVIII: llegim vint tractats metges, no importa quals, corresponents els anys del 1770 al 1780, i desprès, corresponents els anys 1820 al 1830; doncs bé, jo diria, un tant a l'atzar, que en qüestió de quaranta o cinquanta anys tot havia canviat; havia canviat d'allò del que és parlava, la manera d'expressar-ho, no només els remeis, clar, no les infermetats i la seva classificació, sinó la perspectiva en sí" (p.163)
L'exemple que dona expressa amb claredat, el que intenta dir-nos. Ací, no importa els noms, sinó la comprensió dels problemes, el marc mental o ideològic en el que s'està immers, ell parlarà d'episteme per referir-se aquest marc conceptual, on la interpretació dels fets canvien, com a producte d'un procés de juxtaposició de discursos, i on la veritat és el resultat d'aquest procés discursiu i no tant, que els metges hagin obert els ulls i la veritat els estigui esperant amb els braços oberts. On queda la veritat, pot preguntar-se algú? No esta reivindicant la relativisme en la ciencia o qualsevol altre disciplina científica. Sinó la consciencia de la historicitat d'allò que diem veritat. Aquesta no és una realitat al marge de les nostres disputes, o que tal com volien els Il·lustrats, ens dirigim inexorablement de la foscor a la llum, de la ignorància al saber. Un saber, cal dir-ho, impulsat per l'Estat com institució, que vol saber com domesticar els seus súbdits en tots els terrenys possibles. Les ciències humanes, tenen el seu origen en aquest interès.
