L'Eneida revisada per Ursula K. Le Guin

" Al punto escuchan voces, un inmenso

tierno vagido: almas de niños lloran.

En el umbral primero de la vida,

sin probar su dulzura, un día aciago

los segó de los pechos de sus madres,

y los hundió en acerba desventura*." (p.332-3)

De la parquedat de Virgili, a la visió d'un escriptora que retreu al autor de l'Eneida, la seva  escassa empatia per la gent corrent. 

(...) Estic molt cansat. Ja no puc pensar amb claredat!

-No penses amb claredat sobre els nadons - vaig dir-. Per què se'ls hauria de castigar per no haver viscut? Com podien ser allà les seves ànimes si no havien tingut temps perquè els creixés l'ànima? Les ànimes dels gatets morts també són allà, i les del anyells que sacrifiquem, i les del fetus que no arriben a néixer? Si ells no, llavors per què els nadons? Si tu et vas inventar aquell aiguamoll ple de nadons que pateixen i ploren, va ser un mal invent. Va estar mal fet.

Estava molt i molt enfadada. Vaig fer servir la segona paraula més poderosa que conec, mal fet, nefas, en contra de l'ordre de les coses, tan terrible que no es pot dir, el contrari de sagrat. (...) Només és l'ombra, el contrari, la inversió de la gran paraula fas, el que ès correcte, el que s'ha de fer**. " (p.84-85)

Juan de Mairena (Eruditos)

 

(...)

Recuerdo  que un  erudito amigo mío llegó a tomar en serio el más atrevido de nuestros ejercicios de clase, aquel en que pretendíamos demostrar cómo los Diálogos de Platón eran los manuscritos que robó Platón, no precisamente a Sócrates, que acaso ni sabía escribir, sino a Jantipa, su mujer, a quien la historia y la crítica deben una completa reivindicación. Recordemos nuestras razones. "El verdadero nombre de Platón -decíamos- era el de Aristocles; pero los griegos de su tiempo, que conocían de cerca la insignificancia del filósofo, y que, en otro caso, le hubieran llamado Cefalón, el Macrocéfalo, el Cabezota, le apodaron Platón, mote más adecuado a un atleta del estadio o a un cargador de muelle que a una lumbrera del pensamiento. No menos lógicamente explicábamos lo de Jantipa. "La costumbre de Sócrates de echarse a la calle y de conversar en la plaza con el primero que topaba, revela muy a las claras al pobre hombre, que huye de su casa harto de sufrir la superioridad intelectual de su señora." Claro es que mi amigo no le convencían del todo nuestros argumentos. "Eso -decía- habría que verlo más despacio." Pero le agradaba nuestro propósito de matar dos pájaros, es decir, dos águilas, de un tiro. Y hasta llegó a insinuar la hipótesis de que la misma condena de Sócrates fuese también cosa de Jantipa, que intrigó con los jueces para deshacerse de un hombre que no le servía para nada*. (p.1929-1930) 

Pensaments d'un franctirador: F. Nietzsche (II)

 

171. Fama

Cuando el agradecimiento de muchos hacia uno pierde toda su vergüenza, surge entonces la fama.

178. La ilustración moral

Se tiene que disuadir a los alemanes de su Mefistófeles, y además de su Fausto. Son dos prejuicios morales contra el valor del conocimiento.

179. Pensamientos.

Los pensamientos son sombras de nuestras percepciones, siempre son más oscuros, más vacíos, más simples que éstas.

261. Originalidad

¿Qué es originalidad?, ver  algo que todavía no tiene nombre, que todavía no se lo puede nombra aunque esté inmediatamente presente a la vista de todos. Tal como son por lo general los hombres, una cosa se les presenta primeramente por el nombre. Los originales han sido principalmente los que han puesto nombre a las cosas. 

268. ¿Qué nos hace heroicos?

Enfrentarse al mismo tiempo a su más grande sufrimiento y a su más grande esperanza.

269. ¿En qué crees?

Creo que los pesos de todas las cosas tienen que establecerse de nuevo.

274. ¿Qué es para ti lo más humano?

Evitar que alguien pase vergüenza.

275. ¿Cuál es el signo de haber conseguido la libertad?

No avergonzarse ya ante sí mismo*."

Pensaments d'un franctirador: F. Nietzsche (I)

 

"126

Un pueblo es el rodeo que da la naturaleza para llegar a seis, a siete grandes hombres.-Sí: y para eludirlos luego.

129

El diablo posee perspectivas amplísimas sobre Dios, por ello se mantiene tan lejos de él: -el diablo, es decir, el más antiguo amigo del conocimiento.

146

Quien con monstruos lucha cuida de no convertirse a su vez en monstruo. Cuando miras largo tiempo a un abismo, también éste mira dentro de ti.

152

"Donde se alza el árbol del conocimiento, allí está siempre el  paraíso": esto es lo que dicen las serpientes más viejas y las más jóvenes.

156

La demencia es algo raro en los individuos, -pero en los grupos, los partidos, los pueblos, las épocas constituyen la regla.

157

El pensamiento del suicidio es un poderoso medio de consuelo: con él se logra soportar más de una mala noche.

162

Nuestro prójimo no es nuestro vecino, sino el vecino de nuestro vecino- así penso todo pueblo.

168

El cristianismo dio de beber veneno a Eros: -éste, ciertamente, no murió, pero degeneró convirtiéndose en vicio*."

El coneixement en mans dels mil milionaris!

 

Deia Edgar Morin (1921-2026), parlant de la relació entre coneixement, científics i l'estat, és que aquests poders estan en mans dels Estats-nació. Parlava què els científics "serveixen com a mínim a dos deus". Aquests no son complementaris, sinó antagònics: "El primer deu és el de la ètica del coneixement, que exigeix que és sacrifiqui tot a la set de coneixement. El segon, és el deu de la ètica cívica i humana*" (p.54-55) 

El text de 1982, descriu allò que Z.Bauman va expressa amb l'etapa sòlida del capitalisme. Allà manava l'Estat-nació. Avui, etapa líquida, tot s'ha difuminat. L'Estat encara té molt poder, però la geopolítica ha creat dinàmica molt diferents a l'etapa sòlida. Avui, els mil milionaris, son capaços d'externalitzar el que feia la NASA i la seva exploració espacial. Qui controlarà -democràticament- el desenvolupament de les aplicacions tecnològiques en l'àmbit civil i militar? Els científics semblen haver-se eclipsat per els homes de negoci, allò que Nietzsche va expressar amb la voluntat de poder, una voluntat que és capaç d'engolir-ho tot. Morin finalitza el seu article dient això:

"El límit a l'ètica del coneixement era invisible a priori, i l'hem franquejat sense saber-ho; és la frontera més allà de qual el coneixement  aporta en sí la mort generalitzada: avui dia l'arbre del coneixement corre el risc de esfondrar-se sota el pes del seus fruits, esclafant a Adan, a Eva i a la infeliç serp." (p.55)

L'esquerra s'horroritza de la violència!

 

A propòsit de Colonialismo y resistencia. Entrevista a Abdaljawad Omar Por Ginés Medin  en la revista El Viejo Topo, número 461. Junio 2026. 

Cap el final de l'entrevista, Abdaljawad Omar diu:" No hi ha exemples de pobles que s'hagin alliberat específicament de l'ocupació militar i del colonialisme per mitjans pacífics o no violents. Com si la nostra condició de palestins, al no elegir mitjans pacífics o no violents, fora algun tipus d'acusació contra nosaltres, mostrant-nos alguna falla moral per part nostre. (...)" (p.21) 

El món s'ha fet més despietat, més eficient a l'hora de matar, d'assassinar a la població civil, com objectiu de guerra. Potser l'única guerra que ara mateix no segueix aquesta norma instaurada a la Segona Guerra Mundial, és la guerra a Ucraïna, on el gruix de morts estant sent els soldats en una guerra de trinxeres.

El que passa a Palestina, és un exemple com les paraules i els consensos aplanen el camí per els que dominen els mitjans. I segons aquest consens, Hamàs son un monstres. Segons la comunitat internacional, Hamàs son terroristes. No els veuen com lluitadors de la seva terra. La conquesta israeliana de Gaza és il·legal segons ONU. Però avui, el dret internacional no val una merda. El que vol aquesta comunitat internacional -liderada per EEUU- és que Hamàs desaparegui del mapa perquè la pau brilli en l'horitzó. Segons aquest consens imposat i mentider, la culpa de la carnisseria que Israel ha fet a Gaza és culpa total i absoluta de Hamàs i per extensió de la població que li ha donat suport. 

L'esquerra no li agrada Netanyahu, però tampoc Hamàs. Prefereix a la Autoritat Palestina, que al parer de  Abdaljawad Omar, han venut la seva ànima per mantenir-se en el poder amb el vist-i-plau d'Israel. Una AP que ha vist impotent com  la seva autoritat ha quedat reduïda a runes. L'esquerra no vol violència. però Israel va néixer de l'holocaust i l'annexió violenta de les terres dels palestins al 1948*.

Uns territoris ocupats, uns refugiats a casa seva, un sistema colonial de la pitjor espècie, una falta absoluta de llibertat de moviment, aïllats del món, sense ajuda i amb totes les infraestructures destruïdes, especialment, hospitals i escoles, donen idea de la violència que exerceix Israel. Hi ha una violència bona, la d'Israel i un altre dolenta, Hamàs. Hi ha una unes víctimes dignes (israelians) i d'altres indignes (palestins). Per les FDI i el govern de Netanyahu, tots els que van contra ells, son antisemites. Una mutació de l'extrema dreta és que avui, tots aquests feixistes i neonazis son proisraelians! I això és així, perquè el paper de boc expiatori ja no son els jueus, sinó els musulmans i per extensió els palestins.  

A l'esquerra no li agrada la violència, però a Gaza el silenci s'ha fet amb tot l'espai, però la UE prefereix parlar amb els talibans abans que amb Hamàs o amb l'AN. Cóm és possible aquesta asimetria? La lluita armada ha estat qui ha resolt els conflictes, ens agradi o no. A Gaza, la superioritat militar de Israel és tant incommensurable, que parlar de guerra amb Hamàs, no és més que la coartada per seguir practicant la  neteja ètica i els crims de guerra. 

Nietzsche parla per primera vegada de l'etern retorn

 La primera vegada que Nietzsche parla del etern retorn del mateix, ho fa al seu llibre La gaya ciencia (1882) al final del llibre. Desprès, a la segona edició apareix al llibre quart, fragment 341, La carga más pesada.  

Una de les dificultats per comprendre el que vol dir l'autor, son les traduccions. Luis Jiménez Moreno diu a la seva introducció: " En la traducción he prentendido ser fiel al pensamiento del autor, expresado en alemán, procurando mantener el sentido y el ritmo, en todo lo posible, ciudando asismismo de la corrección en nuetro idioma*" (p.19).

"Vamos a suponer que cierto día o cierta noche un demonio se introdujera furtivamente en la soledad más profunda y te dijera: 'Esta vida, tal como tú la vives y la has vivido, tendrás que vivirla todavía otra vez y aun innumerables veces; y se te repetirá cada dolor, cada placer y cada pensamiento, cada suspiro y todo lo indeciblemente grande y pequeño de tu vida. Además todo se repetirá en el mismo orden y sucesión... y hasta esta araña y este claro de luna entre los árboles y lo mismo este instante y yo mismo. El eterno reloj de arena de la existencia se le dará la vuelta siempre de nuevo, y tú con él, corpúsculo de polvo'. ¿No te echarías al suelo, rechinarías los dientes y maldecirías al demonio que así te hablase? O puede que hayas tenido alguna vez la vivencia de un instante prodigioso en el que responderías: "¡tú eres un dios y nunca oí nada más divino!". Si aquel pensamiento llegase a apoderarse de ti, te transformaría como tú eres y acaso te aplastaría. Se impondría como la carga más pesada en todo tu obrar la pregunta a cada cosa y a cada paso: "¿queres que se repita esto otra vez y aún innumerables veces?". O ¿cómo tendrías tú que ser bueno para ti mismo y para la vida, no aspirando a nada más que a confirmar y sellar esto mismo eternamente?*" (p.232-3)

La següent versió és de Juan Luis Vermal**:

"El peso más grave. Y si un día, o una noche,  un demonio se deslizara en tu más solitaria soledad y te dijera: " Esta vida, así como ahora la vives y las has vivido, tendrás que vivirla otra vez e innumerables veces más; y no habrá nada nuevo, sino que cada dolor y cada placer y cada pensamiento y suspiro y todo lo indeciblemente pequeño y grande de tu vida tiene que volver a ti, y todo en el mismo orden y sucesión, y también esa araña y esa luna entre los árboles, y también este instante y yo mismo. El eterno reloj de arena de la existencia volverá siempre a invertirse, y tú con él, grano de polvo del polvo". ¿No te arrojarías al suelo y harías chirriar los dientes y maldecirías al demonio que te hablaba de ese modo? ¿O has vivido alguna vez un prodigioso instante en el que le hubieras respondido: "¡eres un dios y nunca he oído algo más divino!". Si ese pensamiento adquiriera poder sobre ti, te transformaría, a ti, tal como eres, y quizás te aniquilaría; ¡la pregunta, respecto de todo y de cada cosa: "¿lo quieres otra vez, e innumerables veces más?" yacería sobre tu actuar como el más grave de los pesos! ¿O cómo tendrías que reconciliarte contigo mismo y con la vida para no pedir nada más que esta última, eterna rúbrica y confirmación?(p.220-221)". 

Nietzsche ha parlat de "la mort de Déu", també a la Gaya Ciencia, al fragment 125, El hombre loco (p.155-156). Déu ha mort, però encara no ens hem adonat, aquest interregne, ho descriu com nihilisme. L'home modern, encara no sap viure sense ideals, i per això, ha col·locat en el lloc de Déu, la idea de Progrés, Democràcia, o qualsevol altre idea. Però Nietzsche, ens adverteix que estem fen trampes al solitari. Perquè si volen ser conseqüents amb la mort de Déu i els seus valors -platonisme, cristianisme, idealisme-, hem d'acceptar la doctrina de l'etern retorn del  mateix, i això, requereix un altre mena d'home que digui si a la vida amb totes les conseqüències. Per això parlarà de l'ultrahome***, l'únic capaç de viure l'instant com eternitat. Aquestes idees les desenvoluparà a Així  parlà Zaratustra****.

Selectivitat 2026 (H.Filosofia)

 Selectivitat 2026

Plató

Pregunta III. Considereu la següent afirmació del text: «el qui vulgui actuar assenyadament en privat o en públic cal que contempli aquesta idea». Expliqueu quin és el sentit d’aquesta afirmació i de quina manera es justifica a partir de les propostes filosòfiques de Plató. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Quina idea ha de contemplar? La resposta en el mateix text diu, la idea de bé. Platón ens diu, enfront dels sofistes, que el rei-filòsof (dialèctic) és l'únic que coneixen el que vol dir la veritat i la justícia. Plató estableix dos àmbits de realitat: el sensible i l'intel·ligible. En el primer cas, estem condemnats a les opinions (doxa), és el cas dels sofistes com Protàgores o Gòrgies. L'àmbit de l'opinió és on la demagògia es troba com a peix a l'aigua. Però el veritable filòsof (episteme), no vol afalagar a la gent. Qui a vist les idees -al·legoria de la caverna- sap que vol dir la veritat, per això cal instaurar una monarquia on el rei-filòsof poguí imposar la justícia, és a dir, que cada estament -artesans, guardians i governants- ha de fer el que li pertoca. La filosofia platònica és profundament conservadora, cal recordar que ell provenia de l'aristocràcia. Estableix una relació entre qualitats de l'ànima i l'estructura social i política, molt útil per fonamentar les diferències socials, en un moment històric on la democracia s'havia imposat, malgrat la condemna de Sòcrates.

++++++++++++++

Marta Nussbaum

Pregunta III. Considereu la següent afirmació del text: «En definir l’objectiu social en termes de la satisfacció de les preferències que de fet es tenen, els enfocaments utilitaristes solen reforçar l’statu quo, cosa que pot ser molt injusta.» Expliqueu quin és el sentit d’aquesta afirmació i com es relaciona amb les propostes filosòfiques de Martha Nussbaum; indiqueu quina justificació ofereix Nussbaum per a aquesta afirmació. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nussbaum que siguin pertinents, encara que potser no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

La crítica a l'utilitarisme, potser li convé a J.Bentham, però sembla injust a J.S.Mill. Les idees i teories de Martha Nussbaum, en particular el seu enfocament en l'ètica i la justícia, busquen promoure la dignitat, l'autonomia i el benestar de les persones. Encara que les seves propostes fomenten el respecte i l'empoderament individual, en certs contextos poden ser percebudes o utilitzades de manera paternalista si no s'aplica amb sensibilitat.

El paternalisme implica una actitud o política en la que es prenen decisions en nombre d'altres, suposant  que se sap que és millor per a ells, a vegades limitant la seva autonomia. La filosofia de Nussbaum, basada en el seu enfocament de les capacitats, busca ampliar les oportunitats i llibertats reals de les persones per dur a terme una vida que valoren.

La clau està en que l'Estat actua com un facilitador, creant condicions que permeten a tots desenvolupar les seves capacitats, sense deixar de respectar i promoure la llibertat individual. Així, el liberalisme i el paper de l'Estat poden complementar-se per aconseguir una societat més justa i plena per a tots els ciutadans.

En qüestions de valors cal prioritzar, jerarquitzar-les perquè les conseqüències en la vida quotidiana de les persones, poden ser importants. Si les empreses poden contractar a per persones amb discapacitats, això és tant, perquè l'Estat estableix lleis per fer-ho i a la vegada compensar-hi a qui ho fa, mitjançant rebaixant la quota de les empreses. Com saber que aquesta persona s'ha sent integrada, estimada i valorada per la feina que fa? Podria ser opcional demanar aquesta feina?  No seria millor la utilització de una Renta Bàsica per a tothom?

PD: les respostes son aproximatives. 

-https://universitats.gencat.cat/web/.content/06_pau/examens-correccions/2026/historia-filosofia/ord/pau_hfil26jl.pdf

-https://universitats.gencat.cat/web/.content/06_pau/examens-correccions/2026/historia-filosofia/ord/pau_hfil26jt.pdf

Consell d'últim minut per a Selectivitat (H. Filosofia)

 

Demà (10/6/26) hi ha la prova de filosofia. Un parell de consells què hauries de saber:

1.- Llegir atentament els enunciats de les preguntes.

2.- Llegir el text amb molta cura, subratlla les paraules clau. El resum que demanen no és cap titular!

3.- A l'hora del exercici 2, no s'ha de fer un tema general. Cal centrar-se en l'idea del text anterior o pregunta que facin.

4.- Aquesta pregunta (3) permet fer relacions entre els autors. Plantejar el context conceptual. Explicar cada posició concreta de l'autor que ho hagi plantejat. També permet plantejar crítiques sobre les respostes dels autors. Una bona idea és contrastar-ho en la realitat en la que vivim. 

Morin i el pensament crític: la complexitat (negativitat)

 

En el llunyà 1962, Edgar Morin va escriure això:

"El orden reina en el mundo. Los planetas y los astros cumplen sus ciclos en el cielo; pero, al mismo tiempo, el mundo es arrastrado por el soplo de una conflagración, con explosiones de estrellas y choques de galaxias.

El orden reina en la materia, pero en el vertiginoso interior dels sistema solar del átomo, las estructuras lógicas se deshacen y dejan aparecer la contradicción, la indeterminación, la incertidumbre.

El orden reina en la vida, sistema cibernético perfecto; pero el sistema no obedece más que a un principio de regulación, animado por un frenesí proliferante, parasitario, en el que los seres vivientes se devoran entre sí, viven unos de otros.

¿Qué nombre dar a este mundo en el que el primer principio nunca es totalmente uno, sino que siempre se presenta desdoblado en cierto modo, donde no existe un ser que no esté dislocado, que no sea cavernoso, fragmentario; este mundo en el que el logos, discurso coherente, es incapaz de constituir por sí mismo la realidad, en el que existe un vínculo originario entre regulaciones y proliferación, destrucción y creación?

¿Cómo denominarlo con otro nombre que no sea el de caos?*" [Le vif du sujet, pp.354-355](p. 13-4)

++++++++++

Un dels gurus actuals de la filosofia Byung-Chul Han, estableix dos paradigmes de comprensió del món, hi ha el paradigma del món sòlid el qual pertanyia Morin i el nou paradigma líquid (la nominació pertany a Zygmunt Bauman), i malgrat tot, Morin s'escapoleix d'aquesta divisió. Tant Morin com Bauman, son estrictament contemporanis. Han vist, anava a dir, de tot i això és estrictament cert. Han parla de negativitat per contraposar-ho a la positivitat què avui, impera en el món del algoritme. Pensar la complexitat, la contradicció, la incertesa son sinònim d'aquesta negativitat de la que parla Han.    

PD: Dins d'aquesta positivitat, s'explica el perquè en les estanteries de les llibreries, a la secció de filosofia hi ha Marc Aureli, Seneca, es a dir, els estoics. Veritablement, el pensament estoic és avui dia la quintaessencia de la positivitat en un món que no para de donar males noticies.