Entrevista a Richard Rorty (II)

  Entrevista a Richard Rorty* (2005)

Richard Rorty

II

J.F: Gràcies, Sr.Rorty. Si us sembla bé, passem ara al bloc dedicat a l'Ètica i la Política. La primera pregunta és gairebé obligada: Quin és, segons ell, l'estat actual de la política nord-americana?

 

Rorty: La política nord-americana es balanceja avui dia cap a la dreta. Amb una mica de fortuna, es podria revertir aquest efecte cap a l'esquerra de nou. No era gaire optimista el 1998, i no ho sóc ara. És molt possible que els republicans acabin per aniquilar tots els èxits dels presidents demòcrates des de Franklin D. Roosevelt fins a Clinton; però també és possible que els demòcrates barren els republicans a les eleccions del 2008. Bush és un president excepcionalment dolent, però els Estats Units han sobreviscut a mals presidents en el passat.

 

J.F.-A Achieving our country vostè afirma que els EUA es poden convertir en un estat feixista. S'hi està acostant o hi ha motius per pensar el contrari? 

 

Rorty: Efectivament, el perill del feixisme és molt més gran ara del que ho era abans que Bush fos elegit president per segona vegada. Tant Bush com els seus consellers són persones sense escrúpols, que no guarden cap respecte envers les tradicions de la democràcia constitucional i que utilitzaran qualsevol estratagema per mantenir-se al poder. Però, a banda d'això, l'amenaça del feixisme sobre els Estats Units no és gaire gran. Podria resultar molt considerable, però, en el cas que tinguessin lloc més atacs terroristes. Aquests atacs donarien a Bush l'excusa perfecta per fer qualsevol cosa que li semblés.

 

J.F: Quan afirma que la democràcia té prioritat sobre la filosofia, vol dir amb això que la filosofia s'ha de mantenir al servei de la democràcia sigui quina sigui aquesta democràcia? 

 

Rorty: Sí. La qüestió és que la filosofia només és d'importància privada en la mesura que no serveix a fins polítics, i la preservació de la democràcia és el més important d'aquestes finalitats.

 

J.F:Quin seria llavors el paper de la crítica política? 

 

Rorty: La funció de la crítica política, com la de la política en si mateixa, és reduir al mínim el patiment humà i augmentar la felicitat humana*.

 

J.F: Però, sorgeixen problemes importants a l'hora de valorar quina posició política aporta més felicitat i menys patiment. Podrien donar-se dues opcions polítiques contràries que provoquessin un grau semblant de patiment i felicitat. com triar aleshores? 

 

Rorty: John Stuart Mill ja es va adonar que el seu 'gran principi de felicitat' no facilitava les coses a l'hora de decidir què fer. Certament, és difícil dir què augmentarà la felicitat i què no ho farà. Però sempre hem estat, des de Plató, buscant un principi alternatiu que ho fes tot més fàcil, i mai no ho hem trobat. Dubto que ho fem alguna vegada. Amb tots els seus errors, el principi de Mill és l'únic que al final ens dóna un cop de mà abans de caure al buit.

 

J.F: Si la filosofia ha de conformar-se a minimitzar el patiment, com creu vostè que es pot pal·liar el buit que han deixat els grans relats i les grans teories crítiques? 

 

Rorty: La filosofia ens sembla absurda quan intenta excedir-se de les seves obligacions en lloc de renovar el clima cultural fomentant el creixement d'aquelles institucions que reduirien al mínim el patiment i incrementarien la felicitat. No hauríem de trobar a faltar les grans teories crítiques més del que trobem a faltar les grans teories teològiques

 

J.F: Vostè proposa una ètica sense deures, basada en sentiments com ara la compassió o la solidaritat. Però, per què els éssers humans es poden reconèixer a si mateixos drets i no deures així? No és un gest esteticista limitar l'ètica al sentiment? 

 

Rorty: No comprenc què hi ha d'estètic a dir que les nostres respostes a les necessitats d'altres gents estan determinades per la nostra capacitat per atorgar-vos la possibilitat de trobar el vostre lloc. Molt abans que el concepte 'estètic' fos inventat, la gent parlava de la necessitat de solidaritzar-se amb la greu situació dels menys afortunats. Parlar de 'drets' o 'obligacions' és, al meu entendre, inútil si no existeix la solidaritat. 

J.F.: Voldria, ara, proposar-li alguna qüestió sobre literatura, ja que vostè també exerceix com a professor de literatura a Stanford i en la seva obra apel·la a nombrosos literats. Una de les qüestions que volíem traslladar-lo és si vostè troba alguna diferència substancial entre la literatura ironista i la literatura anomenada postmoderna. 

Rorty: Mai he estat capaç de desxifrar què significa 'posmodern', i estic segur que Robbe-Grillet sigui més o menys postmodern que Nabokov. Tot i això, considero que Nabokov és molt millor novel·lista.

J.F.: En el seu darrer llibre traduït al castellà, 'Filosofia i Futur' (Gedisa, 2004), vostè afirma que la finalitat de la literatura és ser útil. Tanmateix, només amb aquest criteri, com podríem distingir la funció de la literatura de la d'altres àmbits com ara el televisiu? 

Rorty: Els programes televisius, les novel·les, els còmics, els poemes, o els llibres de filosofia, poden ser tots utilitzats per a les mateixes finalitats: gaudi personal, canvi polític, ensenyament moral, o moltes altres. No hi ha una missió específica per a cap en la seva contribució a la cultura 

J.F: Dins d'aquesta contribució a la cultura de què parleu, quins autors d'avui us mereixen admiració? 

Rorty: Com a filòsofs em mereixen admiració Jürgen Habermas i Robert Brandom. Sóc admirador d'alguns novel·listes contemporanis com Phillip Roth, V.S. Naipaul, José Saramago, Salman Rushdie, o Ian McEwan.

J.F.: I, finalment, Sr.Rorty, està treballant en algun proper llibre? 

Rorty: No estic escrivint res que tingui importància política darrerament. La major part del meu temps ho faig servir discutint sobre la salut actual de la filosofia.

J.F: I, segons la seva opinió, en quin estat de salut es troba la filosofia?

Rorty: La filosofia, com la novel·la, és un gènere que subordina la seva renovació i revivificació a l'aparició ocasional d'un geni. Només ens trobem amb tres o quatre filòsofs originals cada segle. Autors com Wittegenstein o Heidegger no apareixen cada dia. La filosofia, actualment, està esperant un nou geni que la renovi.

J.F.: Moltes gràcies per tot, Sr. Rorty. Aprofito per agrair-li en nom d'Astrolabio i del Seminari de Filosofia Política haver accedit a aquesta entrevista.

Entrevista a Richard Rorty (I)

 Entrevista a Richard Rorty*

Joaquín Fortanet

con la colaboración de J.M.Bermudo, Lluís Pla y Antonia A.Vidal

Traducción de Manuel Bellmunt

Astrolabio. Revista electrónica de filosofía. Año 2005. Núm.0.

Richard Rorty (1931-2007)

"J.F.: Agraïm molt el que vostè hagi accedit a fer aquesta entrevista. Hem intentat sintetitzar la majoria de les qüestions que la seva obra ens suscita. La primera pregunta que voldríem introduir és sobre l'obra de Michel Foucault. M'agradaria preguntar-li per la influència que, segons vostè, ha tingut a la filosofia l'obra de Michel Foucault.

Rorty: Foucault ha estat molt valuós a l'hora de canviar actituds culturals cap a l'homosexualitat, però no estic gaire segur de si ha tingut gran repercussió en altres àrees. Surveiller et punir no aportava cap suggeriment de canvi al sistema criminològic judicial, i és difícil d'imaginar com podria ser posat en pràctica. Foucault va ser un home brillant, però la seva brillantor va ser utilitzada per llençar sospita sobre les institucions més que per intentar reformar-les.

J.F.: La mort recent de Derrida deixa un buit enorme en la filosofia actual. La seva obra té una importància cabdal en la filosofia contemporània, i en certa manera es podria afirmar que posseeix importants paral·lelismes amb la seva. Respecte a això, ¿Considera les crítiques 'deconstructives' cap a la seva obra més suggerents que les crítiques que se li llancen des de la filosofia analítica -Putnam- o des de la filosofia humanista -Habermas?

Rorty: Crec que no he estat criticat en excés pels partidaris de Derrida. Jo mateix em considero un seguidor de Wittgenstein, a més de compartir una visió semblant sobre la naturalesa del llenguatge, tant amb Derrida com amb Wittgenstein. Així que no acabo de comprendre per què un seguidor de Derrida hauria d'objectar alguna cosa a les meves idees. Les crítiques abocades per Putnam i Habermas cap a les meves tesis sobre veritat són pràcticament les mateixes. Tots dos opinen que podem retenir la noció de 'validesa universal'. Per raons sobre les quals crec que Derrida i Wittgenstein estarien d'acord, rebutjo aquesta noció. Tot i això, no crec que Derrida m'hagi influenciat particularment. Prefereixo filòsofs polítics com Dewey o Habermas; homes que posen tot el seu afany en la discussió sobre alternatives polítiques concretes d'una manera com Foucault mai no ho va fer.

JF: Endinsant-nos a la seva obra, Sr. Rorty. Creieu que la divisió que estableix en els seus textos entre allò públic i allò privat deriva filosòficament d'una ontologia de la contingència? Si és així, com es forjaria un 'nosaltres els liberals' que no suposés la invasió de l'esfera privada a la pública?

Rorty: No hi ha una 'ontologia de la contingència' com a tal. La distinció entre allò públic i allò privat no és una recomanació a l'acció, sinó simplement una observació historicosociològica: alguns autors són bons per a assumptes privats, mentre que altres funcionen bé amb assumptes públics. Sostinc que els filòsofs han tractat de vegades d'unir la recerca del que és privat, l'individual i la perfecció, en un intent que les responsabilitats d'un satisfacin la resta; però aquests intents no han funcionat gaire bé. I, òbviament, no hi ha cap barrera infranquejable que separi les dues esferes.

JF: Una de les parts de la seva filosofia que trobo més atractiva és la definició d'ironisme. El seu ironista sembla una renovació de l'heroi modern de Baudelaire, que era un heroi irònic. Una de les armes és la seducció, la capacitat de convèncer. Creieu que la tasca de l'intel·lectual, avui dia, s'ha traslladat de la preocupació pel poder a la preocupació per la seducció?

Rorty: Estic d'acord que la meva noció sobre la ironia comparteix moltes similituds amb la de Baudelaire, i el que va resultar ser 'modern'. Però no trobo cap interès a distingir entre intentar exercir el poder i intentar seduir. Allò que anomenes 'seducció' és simplement la utilització de la persuasió per canviar les opinions de la gent -cosa que alhora pogués ser entès com un intent d'exercir el poder.

JF: D'acord amb la vostra resposta, comprèn la seducció com una manera d'exercir el poder. Davant d'aquesta afirmació em sorgeix un dubte sobre la manera com concep els acords contingents que s'assoleixen en democràcia. En relació amb aquests acords, la seva posició estaria propera al consens d'Habermas? O més aviat, aquests acords s'aconseguirien mitjançant el poder exercit per l'argument més seductor sobre la resta? 

Rorty: 'La seducció', igual que 'la retòrica', és una manera d'utilitzar la persuasió. Aquesta persuasió, al meu entendre, condueix la gent cap a allò que un creu que és el camí equivocat. En canvi, conceptes com 'Lògica' i 'Raonament' són termes aplicats a un altre tipus de persuasió menys violenta. Un tipus de persuasió que guia la gent cap a allò que un creu que és el bon camí. Persuasió i força no són res més que dues maneres diferents d'exercir el poder. Tots esperem que, amb el temps, tot poder exercit sobre altres éssers humans sigui exercit per mitjà de la persuasió (i mai més per la força). Si aquest dia arriba, tots compartirem 'completa racionalitat comunicativa' en el sentit més habermasià. A excepció d'alguns problemes relacionats amb el concepte de veritat que només a catedràtics de filosofia podria interessar, estic completament d'acord amb Habermas.

J.F.: Instal·lats en la seva idea de pragmatisme i silenciada radicalment la voluntat de veritat, per què preferir Dewey sobre Plató. ¿Potser els seus discursos poden comparar-se en bellesa? Hi ha metàfores més sublims que les platòniques i amb més poder creador que elles? 

Rorty: Dewey és menys bell que Plató, però molt més útil. Més banal i menys sublim, però mostra el camí millor que Plató. Dewey aporta consells assenyats sobre com assolir una utopia social, mentre que Plató no.