Entrevista a Richard Rorty*
Joaquín Fortanet
con la colaboración de J.M.Bermudo, Lluís Pla y Antonia A.Vidal
Traducción de Manuel Bellmunt
Astrolabio. Revista electrónica de filosofía. Año 2005. Núm.0.
"J.F.: Agraïm molt el que vostè hagi accedit a fer aquesta entrevista. Hem intentat sintetitzar la majoria de les qüestions que la seva obra ens suscita. La primera pregunta que voldríem introduir és sobre l'obra de Michel Foucault. M'agradaria preguntar-li per la influència que, segons vostè, ha tingut a la filosofia l'obra de Michel Foucault.
Rorty: Foucault ha estat molt valuós a l'hora de canviar actituds culturals cap a l'homosexualitat, però no estic gaire segur de si ha tingut gran repercussió en altres àrees. Surveiller et punir no aportava cap suggeriment de canvi al sistema criminològic judicial, i és difícil d'imaginar com podria ser posat en pràctica. Foucault va ser un home brillant, però la seva brillantor va ser utilitzada per llençar sospita sobre les institucions més que per intentar reformar-les.
J.F.: La mort recent de Derrida deixa un buit enorme en la filosofia actual. La seva obra té una importància cabdal en la filosofia contemporània, i en certa manera es podria afirmar que posseeix importants paral·lelismes amb la seva. Respecte a això, ¿Considera les crítiques 'deconstructives' cap a la seva obra més suggerents que les crítiques que se li llancen des de la filosofia analítica -Putnam- o des de la filosofia humanista -Habermas?
Rorty: Crec que no he estat criticat en excés pels partidaris de Derrida. Jo mateix em considero un seguidor de Wittgenstein, a més de compartir una visió semblant sobre la naturalesa del llenguatge, tant amb Derrida com amb Wittgenstein. Així que no acabo de comprendre per què un seguidor de Derrida hauria d'objectar alguna cosa a les meves idees. Les crítiques abocades per Putnam i Habermas cap a les meves tesis sobre veritat són pràcticament les mateixes. Tots dos opinen que podem retenir la noció de 'validesa universal'. Per raons sobre les quals crec que Derrida i Wittgenstein estarien d'acord, rebutjo aquesta noció. Tot i això, no crec que Derrida m'hagi influenciat particularment. Prefereixo filòsofs polítics com Dewey o Habermas; homes que posen tot el seu afany en la discussió sobre alternatives polítiques concretes d'una manera com Foucault mai no ho va fer.
JF: Endinsant-nos a la seva obra, Sr. Rorty. Creieu que la divisió que estableix en els seus textos entre allò públic i allò privat deriva filosòficament d'una ontologia de la contingència? Si és així, com es forjaria un 'nosaltres els liberals' que no suposés la invasió de l'esfera privada a la pública?
Rorty: No hi ha una 'ontologia de la contingència' com a tal. La distinció entre allò públic i allò privat no és una recomanació a l'acció, sinó simplement una observació historicosociològica: alguns autors són bons per a assumptes privats, mentre que altres funcionen bé amb assumptes públics. Sostinc que els filòsofs han tractat de vegades d'unir la recerca del que és privat, l'individual i la perfecció, en un intent que les responsabilitats d'un satisfacin la resta; però aquests intents no han funcionat gaire bé. I, òbviament, no hi ha cap barrera infranquejable que separi les dues esferes.
JF: Una de les parts de la seva filosofia que trobo més atractiva és la definició d'ironisme. El seu ironista sembla una renovació de l'heroi modern de Baudelaire, que era un heroi irònic. Una de les armes és la seducció, la capacitat de convèncer. Creieu que la tasca de l'intel·lectual, avui dia, s'ha traslladat de la preocupació pel poder a la preocupació per la seducció?
Rorty: Estic d'acord que la meva noció sobre la ironia comparteix moltes similituds amb la de Baudelaire, i el que va resultar ser 'modern'. Però no trobo cap interès a distingir entre intentar exercir el poder i intentar seduir. Allò que anomenes 'seducció' és simplement la utilització de la persuasió per canviar les opinions de la gent -cosa que alhora pogués ser entès com un intent d'exercir el poder.
JF: D'acord amb la vostra resposta, comprèn la seducció com una manera d'exercir el poder. Davant d'aquesta afirmació em sorgeix un dubte sobre la manera com concep els acords contingents que s'assoleixen en democràcia. En relació amb aquests acords, la seva posició estaria propera al consens d'Habermas? O més aviat, aquests acords s'aconseguirien mitjançant el poder exercit per l'argument més seductor sobre la resta?
Rorty: 'La seducció', igual que 'la retòrica', és una manera d'utilitzar la persuasió. Aquesta persuasió, al meu entendre, condueix la gent cap a allò que un creu que és el camí equivocat. En canvi, conceptes com 'Lògica' i 'Raonament' són termes aplicats a un altre tipus de persuasió menys violenta. Un tipus de persuasió que guia la gent cap a allò que un creu que és el bon camí. Persuasió i força no són res més que dues maneres diferents d'exercir el poder. Tots esperem que, amb el temps, tot poder exercit sobre altres éssers humans sigui exercit per mitjà de la persuasió (i mai més per la força). Si aquest dia arriba, tots compartirem 'completa racionalitat comunicativa' en el sentit més habermasià. A excepció d'alguns problemes relacionats amb el concepte de veritat que només a catedràtics de filosofia podria interessar, estic completament d'acord amb Habermas.
J.F.: Instal·lats en la seva idea de pragmatisme i silenciada radicalment la voluntat de veritat, per què preferir Dewey sobre Plató. ¿Potser els seus discursos poden comparar-se en bellesa? Hi ha metàfores més sublims que les platòniques i amb més poder creador que elles?
Rorty: Dewey és menys bell que Plató, però molt més útil. Més banal i menys sublim, però mostra el camí millor que Plató. Dewey aporta consells assenyats sobre com assolir una utopia social, mentre que Plató no.
