El cas de Wittgenstein expressa les dificultats de personalitats complexes, plenes de contradiccions -com tothom-, i el seu particular mode d'entendre les coses, la família i el món que el rodejava.
El llibre de Wolfram Eilengerb, Tiempo de magos. La gran década de la filosofía 1919-1929*, ens dona pinzellades precises sobre quatre filòsofs -Walter Benjamin, Ernest Cassier, Martin Heidegger i Ludwig Wittgenstein- en un moment de canvi a Europa desprès de la Primera Guerra Mundial i la deriva cap a la segona. Ell, és capaç de establir nexes de connexions entre aquest quatre personatges, tots ells molts diferents, però que viuen en un context que permet entendre les seves preocupacions.
En el cas de Wittgenstein, ens explica un mal dia per el mestre d'escola Wittgenstein a l'escola de Otterthal. Eilengerb relata el que va passar el 10 d'abril de 1926:
"Els seus alumnes no arribaré a dir que els pegués pallisses. De totes maneres, les veus que els donava eren massa fluctuants; els seus rampells, massa rars, i els seus càstigs preferits consistien a passejar-se ràpidament entre els bancs repartint calbots i cops de bastó, però molt de tant en tant, i cap dels seus companys de classe va poder dir amb seguretat què va fer o va deixar de fer l'alumne Josef Haidbauer, aleshores d'onze anys, el matí del 10 d'abril de 1926 per provocar la ira del seu mestre. mai no va conèixer el seu pare i la mare del qual servia de criada del senyor Piribauer, no era dels que més gamberrades cometien Abans bé, se'l recorda com un noi de caràcter en general tranquil, d'elevada estatura, no massa despert i, sobre tot , sempre una mica pàl·lid al voltant del nas. Tres anys després del cas que fins avui porta el seu nom (el "cas Haidbauer"), el noi moriria de leucèmia. (...) Sigui com sigui, durant la classe Wittgenstein va donar a un indisciplinat Haidbauer un parell de bufetades, de cap manera brutals, però d'efecte prou fort com perquè, com a conseqüència de les, el noi perdés la consciència i durant uns quants minuts romangués inert sobre el terra de l'aula. Wittgenstein va acomiadar immediatament la classe, va fer trucar el metge, va traslladar l'alumne, encara inconscient, a un lloc de la segona planta de l'edifici i va esperar. Quan per fi va arribar el metge de Kirchberg, a quatre quilòmetres, Josef ja havia recobrat la consciència. També s'hi van presentar la seva mare i el senyor Piribauer, un ric terratinent de la regió, a més de pare adoptiu. Aquest va maleir Wittgenstein des del passadís cridant-lo a crits "bèstia" i "domador d'animals", i li va assegurar que el "denunciaria" perquè mai més tornés a ensenyar. I Wittgestein? Va deixar Josef a cura de la seva mare i del metge, va abandonar l'edifici per una altra sortida, va fer les maletes (no posseïa mobles ni llibres propis) i va agafar el primer autobús que sortia de l'idíl·lic Otterthal. És a dir: va posar terra pel mig*." (pàg.250-1)
La resolució del cas va ser que el senyor Piribauer finalment, no va fer la denuncia. El propi consell escolar no va voler reconèixer la gravetat del que va passar amb Josef Haidbauer. Aquell dia, va ser l'últim com a mestre d'escola perquè va succeït "el pitjor".
