He començat a llegir el llibre de Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida. Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.
Aquesta col•lecció apareix una Introducció, que vol ser una síntesi del pensament de l’autor. Una síntesi, cal dir que de vegades son molt acurades per situar-se en el context de l’autor i de la seva obra. Malauradament, no hi ha nom. Per què no hi ha nom?
1.- En aquest
capítol (1) inicial vol posar en clar la seva concepció del món. Per això, comença
en una afirmació contundent: “ (...) el sustantivo concreto: el hombre. El hombre de carne y hueso, el que
nace, sufre y muere (...)” (p.7)
2.- La ciencia
no és filosofia, no pot dir el que és important i el que no. Per això diu d’ella
que és “cosa de economia” (p.8). Unamuno posa un exemple per aclarir aquesta
idea: “Toma uno el tranvia eléctrico para oír una opera, y se pregunta: ¿cuál
es, en este caso, más útil, el tranvía o la ópera?” (p.8). Així, la filosofia
no pot identificar-se mai amb la ciència. Aquesta no pot arribar a entendre
allò que importa al esser humà.
3.- Quina finalitat té la filosofia? La resposta és “la necesidad de formanos una concepción unitaria y total del mundo y de la vida, y como consecuencia de esa concepción, un sentimiento que engendre una actitud íntima y hasta una acción.” (p.8) Per Unamuno comprendre el món no parteix del pensament, sinó del sentiment que “como todo lo afectivo, tiene raíces subconscientes, inconscientes tal vez”.(p.9) En el sí del home sembla que Unamuno li vulgui donar la raó a Freud.
4.- No és la
raó qui determina la visió que tenim de les coses, sinó que el que determina la
nostre comprensió del món té un origen fisiològic. Les nostres idees son
conseqüència d’aquests sentiments subconscients.
5.- Parla de Kant i estableix una distinció per salvar allò que cerca Unamuno. Hi ha el Kant filòsof, que destrueix la metafísica, a través d’una raó que analitza la impossibilitat de l’ànima, món i Déu. I pel altre part, hi ha un Kant, home, que vol salvar la immortalitat de l’ànima, a través de l’existència de Déu.
6.- Hi ha segon el nostre autor, “un principio de continuidad en el tiempo”. Arriba a la conclusió, com havia arribat abans San Agustí, que la “memòria és la base de la personalitad individual, así como la tradición lo es de la personalidad colectiva de un pueblo.” (p.a14) No deixa de ser inquietant que per Unamuno l’home és de carn i ossos i posteriorment, el volgui trobar en una col•lectivitat anomenada poble. Com pot establir aquesta relació? Si cadascun de nosaltres som intransferibles, únics, com s’estableix la màgia de transferir aquestes qualitats a una entitat abstracte com a poble?
7.- Hi ha contradicció perquè per ell, la contradicció som nosaltres. Seguint el que deia l’home Kant, l’home és un fi i mai un mitjà per aconseguir els nostres propòsits. Vivim de contradiccions. Volem perseverar en l’esser. Hem de morir, si, però això no vol dir que hagi de morir l’ànima immortal que hi ha en nosaltres. A aquesta idea Unamuno s’aferra amb una determinació absoluta. Com compaginar raó i emoció, es a dir, valors intel·lectuals i sentiments i volicions?
8.- Parla d’un “sentimento trágico de la vida" (p.22) on immortalitat, mort, contradicció entre idees i sentiments, aquesta manera de viure i comprendre el món, aquesta filosofia seva, “pueden tenerlo, y lo tienen, no sólo hombres individuales, sino pueblos enteros.”(p.22) Per Unamuno, la consciencia és una malaltia (p.22).
9.- Unamuno rendeix homenatge a una sèrie d'autors què al seu
entendre també tenen aquest “sentiment tràgic de la vida”. Diu: “Ahora recuerdo
a Marco Aurelio, San agustín, Pascal, Rousseau, René [Descartes], Obermann, Thomson, Leopardi; Vigny, Lenau,
Kleist, Amiel, Quental, Kierkegaard; hombres cargados de sabiduría más bien que
de ciencia.” (p.22-23) Alguns d'ells son força conegut, mentre hi h d'altres que han quedat en el oblit (Obermann, Thomson, ; Vigny, Lenau, Amiel, Quental).
