La filosofia de Unamuno (II)

 

II. El punt de partida*

Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25). 

Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer  (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).

Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29). 

Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat  el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)

Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència. 

Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)

No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).

Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a un de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).

La filosofia de Unamuno (I)

He començat a llegir  el llibre de Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida. Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.

Aquesta col•lecció apareix una Introducció, que vol ser una síntesi del pensament de l’autor. Una síntesi, cal dir que de vegades son molt acurades per situar-se en el context de l’autor i de la seva obra. Malauradament, no hi ha nom. Per què no hi ha nom?

1.- En aquest capítol (1) inicial vol posar en clar la seva concepció del món. Per això, comença en una afirmació contundent: “ (...) el sustantivo concreto: el hombre. El hombre de carne y hueso, el que nace, sufre y muere (...)” (p.7)

2.- La ciencia no és filosofia, no pot dir el que és important i el que no. Per això diu d’ella que és “cosa de economia” (p.8). Unamuno posa un exemple per aclarir aquesta idea: “Toma uno el tranvia eléctrico para oír una opera, y se pregunta: ¿cuál es, en este caso, más útil, el tranvía o la ópera?” (p.8). Així, la filosofia no pot identificar-se mai amb la ciència. Aquesta no pot arribar a entendre allò que importa al esser humà.

3.- Quina finalitat té la filosofia? La resposta és “la necesidad de formanos una concepción unitaria y total del mundo y de la vida, y como consecuencia de esa concepción, un sentimiento que engendre una actitud íntima y hasta una acción.” (p.8) Per Unamuno comprendre el món no parteix del pensament, sinó del sentiment que “como todo lo afectivo, tiene raíces subconscientes, inconscientes tal vez”.(p.9) En el sí del home sembla que Unamuno li vulgui donar la raó a Freud. 

4.- No és la raó qui determina la visió que tenim de les coses, sinó que el que determina la nostre comprensió del món té un origen fisiològic. Les nostres idees son conseqüència d’aquests sentiments subconscients.

5.- Parla de Kant i estableix una distinció per salvar allò que cerca Unamuno. Hi ha el Kant filòsof, que destrueix la metafísica, a través d’una raó que analitza la impossibilitat de l’ànima, món i Déu. I pel altre part, hi ha un Kant, home, que vol salvar la immortalitat de l’ànima, a través de l’existència de Déu.

6.- Hi ha segon el nostre autor, “un principio de continuidad en el tiempo”. Arriba a la conclusió, com havia arribat abans San Agustí, que la “memòria és la base de la personalitad individual, así como la tradición lo es de la personalidad colectiva de un pueblo.” (p.a14) No deixa de ser inquietant que per Unamuno l’home és de carn i ossos i posteriorment, el volgui trobar en una col•lectivitat anomenada poble. Com pot establir aquesta relació? Si cadascun de nosaltres som intransferibles, únics, com s’estableix la màgia de transferir aquestes qualitats a una entitat abstracte com a poble?

7.- Hi ha contradicció perquè per ell, la contradicció som nosaltres. Seguint el que deia l’home Kant, l’home és un fi i mai un mitjà per aconseguir els nostres propòsits. Vivim de contradiccions. Volem perseverar en l’esser. Hem de morir, si, però això no vol dir que hagi de morir l’ànima immortal que hi ha en nosaltres. A aquesta idea Unamuno s’aferra amb una determinació absoluta. Com compaginar raó i emoció, es a dir, valors intel·lectuals i sentiments i volicions?

8.- Parla d’un “sentimento trágico de la vida" (p.22) on immortalitat, mort, contradicció entre idees i sentiments, aquesta manera de viure i comprendre el món, aquesta filosofia seva, “pueden tenerlo, y lo tienen, no sólo hombres individuales, sino pueblos enteros.”(p.22) Per Unamuno, la consciencia és una malaltia (p.22). 

9.- Unamuno rendeix homenatge a una sèrie d'autors què al seu entendre també tenen aquest “sentiment tràgic de la vida”. Diu: “Ahora recuerdo a Marco Aurelio, San agustín, Pascal, Rousseau, René [Descartes], Obermann, Thomson, Leopardi; Vigny, Lenau, Kleist, Amiel, Quental, Kierkegaard; hombres cargados de sabiduría más bien que de ciencia.” (p.22-23) Alguns d'ells son força conegut, mentre hi h d'altres que han quedat en el oblit (Obermann, Thomson, ; Vigny, Lenau, Amiel, Quental).