La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).

*Miguel de Unamuno.  El sentimiento trágico de la vida (1913). Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.

**https://es.wikipedia.org/wiki/Sant%C3%ADsima_Trinidad#cite_note-12