La filosofia de Unamuno (IX. 1)

 

9. Fe, Esperança i caritat*

Si vols trobar a Déu el camí més curt és la fe. Però, ¿què és això de la fe? (p.181) La resposta és "crear lo que no vemos" (p.181). Creure en Déu és voler que existeixi, anhelar la seva existència (p.181). Pau de Tars va donar la definició canònica de la fe com " La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem**" (Hebreus, XI,1). Unamuno interpreta aquest passatge com una subordinació de la fe a l'esperança. Diu: "Es la fe en Déu, això és, l'ardent anhel de que hi hagi un Déu que garanteixi l'eternitat de la consciència la que ens pota a creure en Ell". (p.182.

Per Unamuno la fe és basa en la incertesa. De fet, suposa un element subjectiu, una adhesió a algú el que creiem. Es creu a una persona i a Déu en quan persona i personificació del Univers (p.182). La confiança no pertany al terreny de les coses, fa referència sempre a les persones. No confiem en el Destí, sinó en la Providència, com una realitat personal. Dir la veritat és donar-nos esperança diu Unamuno.

"(...); la fe es cosa de la voluntad, es movimiento del ánimo hacia una verdad práctica, hacia una persona, hacia algo que nos hace vivir y no tan sólo comprender la vida".(p.186). Estableix graus de coneixement: el sentir, el conèixer, el voler i el creure, és a dir, crear (p.187). La fe en Déu fa crear a Déu i aquest ens dona la fe en Ell. Un podria fer preguntar-se el perquè d'aquest Déu. No és possible una demostració racional, això ha quedar descartat fa molt de temps. Perquè volen viure (eternament) volen i anhelem la existència de Déu, per garantir-nos aquest anhel. 

Unamuno estableix un cercle virtuós quan diu: "Querer que exista Dios, y conducirse y sentir como si existiera. Y por este camino de querer su existencia, y obrar conforme a tal deseo, es como creamos a Dios, esto es, como Dios se crea en nosotros, como se nos manifiesta, se abre y se revela a nosotros (p.188).  Unamuno és prohibeix a si mateix, qualsevol pensament escèptic. Ell (Unamuno) vol que existeixi Déu, el necessita amb totes les seves forces, perquè el Déu cordial, l'envolti li doni l'aler d'eternitat que demana a crits. Déu és el seu amic. Ací, no val res la lògica, ni cap demostració racional de la existència d'un Déu abstracte. Qui voldria un Déu incommensurable, inabastable, sense un bri d'amor per les seves creatures? 

 Hi ha passatges de inspiració platònica, com aquest: "(...); de amar los bienes pasamos a amar el Bien; de las cosas bellas, a la Belleza; de lo verdadero, a la Verdad; de amar los goces, a amar la Felicidad, , por último, a amar al Amor. Se sale uno de sí mismo para dentrarse más en su Yo supremo; la conciencia individual se nos sale a sumergirse en la Concienca total de [la] que forma parte, pero sin disolverse en ella. Y Dios no es sino el Amor que surge del dolor universal y se hace conciencia." (p.190). En aquest fragment, hi ha dos parts, una d'ascendència platònica i l'altre sembla extreta de Hegel. Perquè aquest "dolor universal" d'on surt? Pot sortir d'una consciència desgraciada? D'una mala infinitud? Unamuno vol creure perquè aquest "dolor universal" tingui sentit i és poguí vèncer. Però ací com a tot arreu, la raó no serveix, per consolar-nos, perquè no pot de cap de les maneres. La raó és el dissolvent de la fe. I la fe és "contrarracional" (p.192). Deia Kierkeggard, "(...). Todo individuo que no vive o poética o religiosamente es tonto." (p.192). És veritat que Kierkeggard volia una fe de carboner, una adhesió complerta a Déu (l'exemple paradigmàtic és Abraham). Per Unamuno, el dolor és una via directa cap a Déu. L'amor i el dolor tenen en el temps una dimensió essencial, perquè com diu, amb ecos de Nietzsche, "El ahora (...), en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo." (p.192)

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).

La filosofia de Unamuno (VII)

 

7.- Amor, dolor, compassió i personalitat

L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

L' edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona i espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte.