La filosofia de Unamuno (VII)

 


7.- Amor, dolor, compassió i personalitat


L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

La edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona ii espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte. 


**Miguel de Unamuno.  El sentimiento trágico de la vida (1913). Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

La filosofia de Unamuno (VII)

  7.- Amor, dolor, compassió i personalitat L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d...