6. En el fons de l'abisme
Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans.
Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)
El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)
La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)
Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)
"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).
Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario