La filosofia de Unamuno (IX. 1)

 

9. Fe, Esperança i caritat*

Si vols trobar a Déu el camí més curt és la fe. Però, ¿què és això de la fe? (p.181) La resposta és "crear lo que no vemos" (p.181). Creure en Déu és voler que existeixi, anhelar la seva existència (p.181). Pau de Tars va donar la definició canònica de la fe com " La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem**" (Hebreus, XI,1). Unamuno interpreta aquest passatge com una subordinació de la fe a l'esperança. Diu: "Es la fe en Déu, això és, l'ardent anhel de que hi hagi un Déu que garanteixi l'eternitat de la consciència la que ens pota a creure en Ell". (p.182.

Per Unamuno la fe és basa en la incertesa. De fet, suposa un element subjectiu, una adhesió a algú el que creiem. Es creu a una persona i a Déu en quan persona i personificació del Univers (p.182). La confiança no pertany al terreny de les coses, fa referència sempre a les persones. No confiem en el Destí, sinó en la Providència, com una realitat personal. Dir la veritat és donar-nos esperança diu Unamuno.

"(...); la fe es cosa de la voluntad, es movimiento del ánimo hacia una verdad práctica, hacia una persona, hacia algo que nos hace vivir y no tan sólo comprender la vida".(p.186). Estableix graus de coneixement: el sentir, el conèixer, el voler i el creure, és a dir, crear (p.187). La fe en Déu fa crear a Déu i aquest ens dona la fe en Ell. Un podria fer preguntar-se el perquè d'aquest Déu. No és possible una demostració racional, això ha quedar descartat fa molt de temps. Perquè volen viure (eternament) volen i anhelem la existència de Déu, per garantir-nos aquest anhel. 

Unamuno estableix un cercle virtuós quan diu: "Querer que exista Dios, y conducirse y sentir como si existiera. Y por este camino de querer su existencia, y obrar conforme a tal deseo, es como creamos a Dios, esto es, como Dios se crea en nosotros, como se nos manifiesta, se abre y se revela a nosotros (p.188).  Unamuno és prohibeix a si mateix, qualsevol pensament escèptic. Ell (Unamuno) vol que existeixi Déu, el necessita amb totes les seves forces, perquè el Déu cordial, l'envolti li doni l'aler d'eternitat que demana a crits. Déu és el seu amic. Ací, no val res la lògica, ni cap demostració racional de la existència d'un Déu abstracte. Qui voldria un Déu incommensurable, inabastable, sense un bri d'amor per les seves creatures? 

 Hi ha passatges de inspiració platònica, com aquest: "(...); de amar los bienes pasamos a amar el Bien; de las cosas bellas, a la Belleza; de lo verdadero, a la Verdad; de amar los goces, a amar la Felicidad, , por último, a amar al Amor. Se sale uno de sí mismo para dentrarse más en su Yo supremo; la conciencia individual se nos sale a sumergirse en la Concienca total de [la] que forma parte, pero sin disolverse en ella. Y Dios no es sino el Amor que surge del dolor universal y se hace conciencia." (p.190). En aquest fragment, hi ha dos parts, una d'ascendència platònica i l'altre sembla extreta de Hegel. Perquè aquest "dolor universal" d'on surt? Pot sortir d'una consciència desgraciada? D'una mala infinitud? Unamuno vol creure perquè aquest "dolor universal" tingui sentit i és poguí vèncer. Però ací com a tot arreu, la raó no serveix, per consolar-nos, perquè no pot de cap de les maneres. La raó és el dissolvent de la fe. I la fe és "contrarracional" (p.192). Deia Kierkeggard, "(...). Todo individuo que no vive o poética o religiosamente es tonto." (p.192). És veritat que Kierkeggard volia una fe de carboner, una adhesió complerta a Déu (l'exemple paradigmàtic és Abraham). Per Unamuno, el dolor és una via directa cap a Déu. L'amor i el dolor tenen en el temps una dimensió essencial, perquè com diu, amb ecos de Nietzsche, "El ahora (...), en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo." (p.192)

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).

La filosofia de Unamuno (VII)

 

7.- Amor, dolor, compassió i personalitat

L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

L' edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona i espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte. 

La filosofia de Unamuno (VI)

 

6. En el fons de l'abisme

Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans. 

Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco  más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)

El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)

La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)

Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)

"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).

 Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.

La filosofia de Unamuno (V)

 

5. La dissolució racional

En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima. 

El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).

Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza  i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat  dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar  en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix  el consol (p.106).

La filosofia de Unamuno (III)

 

3. La fam de immortalitat

La fam de immortalitat no és un invent del nostre autor. Parla de Plató i el seu Fedó, de Spinoza i el seu anhel de immortalitat. La literatura, des de Píndar, Shakespeare, Calderón, parlen del desig d'eternitat. Per Unamuno, la immortalitat és el foc dels essers humans, tant si ho saben com si no. Dona crèdit a Pascal i la seva aposta per l'eternitat. Anomena "monstruo" (p.45) aquell que no vol fer l'aposta donant crèdit a la fe, a Déu.

La mort sempre ha estat al nostre costat. I precisament, com la seva ombra projecta l'antítesi de la mort, la immortalitat. Què és sinó una tomba? Els essers humans som els únic que enterrem els nostres morts, con ell diu som un "animal guardamuertos" (p.46).

Les religions subministren un cert bàlsam per les angoixes existencials.  Quin sentit tindria una religió que no pot donar consol en aquest món ni en cap altre? Més enllà de la mort, què hi ha? I Unamuno vol la immortalitat com Dante vol tornar a veure els estels (p.46).

La nostre mortalitat no és la fi per a nosaltres, així pot dir: " Recógete, lector, en ti mismo, en que la luz se te apague, se te enmudezcan las cosas y no te den sonido, envolviéndote en silencio, se te derritan entre las manos los objetos asideros, se te escurra de bajo los pies el piso, se te desvanezcan como en desmayo los recuerdos, se te vayan disipando todo en nada y disipándote también tú, y ni aun la conciencia de la nada te queda siquiera como fantástico agarradero de una sombra". (p.47) Una descripció molt vívida i tenebrosa digna de Poe! Unamuno no vol ser còmplice d'aquesta aniquilació que sembla destí, cal rebutjar-ho, cal rebel·lar-se, cal dir No! a la mort!

A la mort cal mirar-la els ulls, deia Plató que "¡hermoso es el riesgo!" (p.49) al parla de la immortalitat, però com Pascal, Ell apuja l'aposta. La raó voldria convencé de la inutilitat d'aquesta. Però Unamuno, no vol raciocinis, perquè es tracta de la meva ànima, de la meva vida, de la meva immortalitat. Hi ha racionalització quan parlem d'egoisme (p.50), sacrifici (p.51), materialisme (p.51), orgull (p.51). 

La raó no pot comprendre el misteri de la immortalitat de l'ànima. Parla de Pau de Tars, i les seves prediques sobre la immortalitat i la resurrecció dels morts, i com les seus oients no ho entenien i acabaven dient: "¡ya oiremos otra vez esto!" (p.53).

Davant d'aquestes argúcies de la raó, Unamuno diu: "Pues bien: ¡no!. No me someto a la razón y me rebelo contra ella, y tiro a crear en fuerza de fe a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: pásate de ahí y sde pasaría, y nada nos sería imposible (Mat.XVII,20)" (p.54)

La raó persuadeix de la impossibilitat de la immortalitat, però a l'hora, els nostres sentiments, com la vanitat, obra una porta cap a la immortalitat. Personatges egregis, literats, poetes, els enlairem fins els cels dels seus respectius camps, mostrant aquella dimensió d'eternitat.  Ací, la vanitat, juga el paper de posar en el seu lloc aquells que semblen viure per sempre. Aquesta vis atractiva, que l'home aspira a l'eternitat, ha estat un motor inexorable en la història humana, així, la malaurada història de Caín i Abel, que al dir del nostre autor va fer obrir "la historia humana" (59). 

Parla de "sed de vida eterna" (p.60) que per molts és sacià amb la fe, però no tothom accedeix a aquesta fe. Critica al catolicisme de teologitzar el missatge bíblic. (p.60)

La filosofia de Unamuno (II)

 

II. El punt de partida*

Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25). 

Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer  (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).

Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29). 

Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat  el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)

Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència. 

Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)

No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).

Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a punt de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).