5. La dissolució racional
En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima.
El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).
Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix el consol (p.106).
