Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (i IV)

 

Les especulacions d'Ortega i Gasset sobre aquest tema són considerades molt perspicaços i, en gran mesura, encertades en la crítica a l'eurocentrisme hegelià i en l'intent de situar Amèrica en un nou paradigma històric.

Aquí desglossem els punts clau i el nivell d'encert:

1. La crítica al “país del futur” de Hegel:

Encert: Ortega encerta plenament en assenyalar la paradoxa de Hegel. Pel filòsof alemany, la història és el progrés de l'Esperit cap a l'autoconsciència de la llibertat, manifestat en la formació dels Estats. Amèrica, en no tenir (segons Hegel) una història estatal consolidada i una cultura plenament "espiritual" en el sentit hegelià, és relegada al "país de l'avenir". Això significa que Amèrica "encara no és" en el sentit històric, sinó que està en una mena de "prehistòria".

Ortega subratlla que per a Hegel, la naturalesa és "avorrida" per la seva repetició, mentre que la història és "divertida" per la seva constant novetat i superació. En catalogar Amèrica com a "naturalesa" o "prehistòria", Hegel l'exclou del veritable esdevenir històric, la qual cosa és una visió eurocèntrica que no reconeix la complexitat i particularitat de les civilitzacions americanes precolombines, ni el potencial de desenvolupament autònom de les noves nacions americanes. Ortega destaca que aquesta "exclusió" és una manera de mantenir el focus en l'evolució europea com la culminació de la història.

2. Amèrica com a "joventut" i "possibilitat":

Encert: Ortega, encara que també amb una perspectiva europea, intenta anar més enllà de la mera negació hegeliana. Ell veu a Amèrica una joventut i una possibilitat. Per Ortega, Amèrica encara no ha posat irrevocablement la seva existència “a una carta”, és a dir, no ha definit completament la seva manera de ser. Aquesta manca "d'història acabada” no és necessàriament una carència, sinó una font de potencialitat i un “futur” real.

Si bé aquesta visió pot ser vista per alguns com una continuació de la projecció europea sobre Amèrica (la idea d'un continent en desenvolupament que ha d'assolir" Europa), Ortega la presenta d'una manera que subratlla l'oportunitat de construir alguna cosa nova, lliure de les càrregues i els "prejudicis" de la vella Europa.

3. El paper de la "circumstància" i la "raó vital":

Encert: Ortega, a través de la seva filosofia de la “raó vital” i la “circumstància”, proporciona un marc per comprendre la realitat americana d'una manera més dinàmica i menys determinista que Hegel. Per Ortega, l'ésser humà és un "jo i la meva circumstància", i la història no és un desplegament predeterminat de l'Esperit, sinó la creació constant de la vida humana en la interacció amb el seu entorn i les seves possibilitats.

Aquesta perspectiva permet una comprensió d'Amèrica que va més enllà d'un mer estadi "inferior" a l'escala hegeliana, i la situa com un escenari on es forja una realitat específica, amb els desafiaments propis i la pròpia autenticitat.

Crítiques i matisos a les especulacions d'Ortega:

Tot i els seus encerts, és important assenyalar que les pròpies idees d'Ortega sobre Amèrica no estan exemptes de crítiques:

Eurocentrisme residual: Tot i que Ortega intenta superar Hegel, les seves anàlisis sovint continuen veient Amèrica a través d'un prisma europeu. La idea de "joventut" pot implicar una immaduresa o una manca d'originalitat en comparació de la cultura europea ja consolidada. Alguns crítics assenyalen que Ortega de vegades va ignorar o subestimar les cultures i pensament propis d'Amèrica Llatina.

Influència i dependència intel·lectual: Ortega mateix va assenyalar que Amèrica depenia "íntegrament d'Europa a l'ordre intel·lectual". Si bé això era una observació de la realitat del seu temps, també revela una perspectiva on l'originalitat intel·lectual americana encara estava en gestació, o almenys no reconeguda íntegrament per ell. Ací ve a compte un text de Dussel fen una esmena a la totalitat de Hegel/ Ortega i Gasset:

“Surge de una experiencia anterior de dominación sobre otros hombres, de opresión cultural sobre otros mundos. Antes que el ego cogito hay un ego conquiro (el "yo conquisto" es el fundamento práctico del "yo pienso"). El centro se impuso sobre la periferia desde hace cinco siglos. Pero ¿hasta cuándo? ¿No habrá llegado a su fin la preponderancia geopolítica del centro? ¿Podemos vislumbrar un proceso de liberación creciente del hombre de la periferia?* (pág.15)

En resum, les especulacions d'Ortega i Gasset sobre Amèrica en relació amb Hegel són altament pertinents i en gran mesura encertades en la crítica a la rigidesa i l'eurocentrisme del sistema hegelià. Ortega aconsegueix identificar el punt cec de Hegel respecte al continent americà i proposa una visió més oberta i dinàmica. Tot i això, la seva pròpia anàlisi, encara que més matisada, no escapa completament a certes perspectives eurocèntriques pròpies de la seva època.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (III)

 

"Si consideramos este espectáculo de las pasiones y fijamos nuestros ojos en las consecuencias históricas de su violencia, de la irreflexión que acompaña, no solo a ellas, sino también, y aún preferentemente, a los buenos propósitos y rectos fines; si consideramos el mal, la perversidad y la decadencia de los más florecientes imperios que el espíritu humano ha producido; si miramos a los individuos con la más honda piedad por su indecible miseria, hemos de acabar lamentando con dolor esta caducidad y —ya que esta decadencia no es solo obra de la naturaleza, sino de la voluntad humana— con dolor también moral, con la indignación del buen espíritu, si tal existe en nosotros. Sin exageración retórica, recopilando simplemente con exactitud las desgracias que han sufrido las creaciones nacionales y políticas y las virtudes privadas más excelsas o, por lo menos, la inocencia, podríamos pintar el cuadro más pavoroso y exaltar el sentimiento hasta el duelo más profundo e inconsolable, que ningún resultado compensador sería capaz de contrapesar. Para fortificarnos contra ese duelo o escapar de él, cabría pensar: así ha sido, es un sino, no se pueden cambiar las cosas. Y para olvidar el disgusto que esta dolorosa reflexión pudiera causarnos, nos refugiaríamos acaso en nuestro sentimiento vital, en el presente de nuestros fines e intereses, que exigen de nosotros no el duelo por lo pasado, sino la mayor actividad. También podríamos recluirnos en el egoísmo, que permanece en la playa tranquila, y contemplar seguros el lejano espectáculo de las confusas ruinas. Pero aun cuando consideremos la historia como el ara [altar] ante la cual han sido sacrificadas la dicha de los pueblos, la sabiduría de los Estados y la virtud de los individuos, siempre surge al pensamiento necesariamente la pregunta: ¿a quién, a qué fin último ha sido ofrecido este enorme sacrificio?*" (págs.100-1)

La descripció que fa Hegel de la historia no sembla massa optimista, de fet: 

"Suele aconsejarse a los gobernantes, a los políticos, a los pueblos, que vayan a la escuela de la experiencia en la historia. Pero lo que la experiencia y la historia enseñan es que jamás pueblo ni gobierno alguno han aprendido de la historia ni ha actuado según doctrinas sacadas de la historia." (pág.223)

S'ha fet un filosofema de Hegel la afirmació: "Lo que es racional, eso es efectivamente real; y lo que es efectivamente real, eso es racional**." Aquesta afirmació ha donat lloc a una hermenèutica que val tant per expressar una apologètica del present, però el text inicial, desmenteix aquesta visió, així com el fet que la historia funciona pel costat fosc, allò del treball de la negativitat, propi del pensament dialèctic.

El fet que la historia sigui catastròfica, Hegel albira la llibertat. Segons Hegel, el procés comença al antic Orient, on un sol home és lliure, l'autòcrata. A la antiga Grècia, en el segon estadi, alguns homes son lliures, perquè també hi ha esclaus que no ho son. Al món modern, s'estableix el següent estadi, on tots els homes son lliures, o " el home en quant home és lliure.***" Una fórmula que Marx no estarà gens d'acord. 

Cal preguntar-se si la llibertat s'albira a Amèrica. Hegel pensa que el sentiment de llibertat no apareix a les tribus indígenes, en canvi, si apareix amb els criolls, però la raó és que l'origen és europeu. Estableix una comparació on el sud surt malparada amb comparació els veïns del nord. Hegel veu els habitants de Nord-Amèrica obsessionats per el benefici en detriment d'una legalitat sense substància. En l'ordre polític, el caràcter federatiu i republicà, al parer de Hegel, els invalida per constituir un veritable Estat, ell està pensant en l'Estat prussià, per això pensa què Amèrica del Nord, encara li queda camí que recorre. Perquè "Norteamérica está todavía en el caso de roturar la tierra. Únicamente cuando, como en Europa, no pueden ya aumentarse a voluntad los agricultores, los habitantes, en vez de extenderse en busca de nuevos terrenos, tendrán que condensarse en la industria y en el tráfico urbano, formando un sistema compacto de sociedad civil, y llegarán a experimentar las necesidades de un Estado orgánico. Es, por tanto, imposible comparar los Estados norteamericanos con los países europeos; pues en Europa no existe semejante salida natural para la población. Si hubieran existido aún los bosques de Germania, no se habría producido la Revolución francesa. Norteamérica solo podrá ser comparada con Europa cuando el espacio inmenso que ofrece esté lleno y la sociedad se haya concentrado en sí misma*."(pág.253)

Ortega i Gasset fa una lectura interessant d'aquesta exposició de Hegel. Segons Ortega i Gasset, "la historia o espiritualización del Universo es función de la densidad de población. (...) Sometida a presión, la humanidad comienza a rezumar espiritualidad y la aventura propiamente histórica se inicia. Sólo ante dificultades en la vida "natural", cuya medida hallamos en la holgura de territorio, se dispara el proceso cultural". 

Per això, veu a Amèrica del Nord, immersa dins de la natura, l'espai encara ho governa tot i per això l'esperit no pot madurar. I malgrat això Ortega i Gasset fa algunes consideracions forçà interesants. Les contractarem en el següent capítol de la sèrie. 

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (II)

                                                

"El Nuevo Mundo quizá haya estado unido antaño a Europa y África. Pero en la época moderna, las tierras del Atlántico, que tenían una cultura cuando fueron descubiertas por los europeos, la perdieron al entrar en contacto con estos. La conquista del país señaló la ruina de su cultura, de la cual conservamos noticias; pero se reducen a hacernos saber que se trataba de una cultura natural, que había de perecer tan pronto como el espíritu se acercara a ella. América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son, sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es considerada allá como un bocado exquisito*." (págs.243-4)

Hegel parla de immaduresa d'Amèrica del Sud, com si l'Esperit no hagués ascendit per culpa de una Naturalesa massa forta. Hi ha una bona barreja de clixés imperialistes propis del colonialisme en boga (segle XIX). Immaduresa i debilitat. Sembla que el concepte no pot copsar la vida d'una naturalesa que encara no sap que ho és.  Un altre panorama pinta quan parla d'Amèrica del Nord. 

Hi ha en Ortega i Gasset un dol per les pèrdues de 1898***? L'any en que el l'imperi espanyol s'ha va avall? Hi ha un imperialisme espanyol en aquests apunts de Ortega i Gasset en el seu Hegel y Amèrica**? Hegel mira l'historia amb ulls euro cèntrics, no pot fer-hi res. Perquè malgrat la lògica també funciona com una mascara que permet veure el que vols veure. Per descomptat, Hegel creu que Nord-Amèrica començarà el seu camí com Estat quan la geografia passi a segon pla -la conquesta de l'oest, la fa encara immadura-, i l'Estat prengui consciència d'Estat, i això està per veure (1830).

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (I)

 

*

El text de Hegel pertanys a la seva obra Filosofia de la història**: 

“Por consiguiente, América es el país del porvenir. En tiempos futuros se mostrará su importancia histórica, acaso entre la lucha entre América del Norte y América del Sur. Es un país de nostalgia para todos los que están hastiados del museo histórico de la vieja Europa. Se asegura que Napoleón dijo: “Cette vieille Europe m'ennuie”. América debe apartarse del suelo en que, hasta hoy, se ha desarrollado la historia universal. Lo que hasta ahora acontece allí no es más que el eco del Viejo Mundo y el reflejo de ajena vida. Mas como el país del porvenir, América no nos interesa, pues el filósofo no hace profecías. En el aspecto de la historia tenemos que habérnoslas con lo que ha sido y con lo que es. En la filosofía, empero, con aquello que no sólo ha sido y no sólo será, sino que es y es eterno: la razón. Y ello basta***” (pág.679). 

Hi ha en Hegel una  irremeiable vena eurocentrista, on sembla que l'Esperit no s'ha deixat caure (1830) a Amèrica. Segons Hegel, la història només té sentit com a teodicea. L'astúcia de la Raó, com si fos la mà invisible que guia l'economia, fa que els Estats i els seus Individus de la Historia Universal -Cèsar, Alexandre, Napoleó-, siguin caminant cap el Esperit Absolut. Però pel que sembla a Amèrica això encara no sé ha realitzat, perquè encara no hi ha aquests homes providencials, perquè l'Estat encara no s'ha consolidat, perquè la geografia és superior a l'Esperit. És possible que Hegel penses que l'historia s'acaba amb ell? Sembla inversemblant pensar-ho. La historia segueix, els seu sistema, deu pensar, serà una etapa més en el procés infinit del Esperit, pensar el contrari, seria reialment introduir l'Infinit dolent.    

Contemplar el futur nihilista

 

Martin Heidegger

"Esa Europa, siempre a punto de apuñalarse a  sí misma en su irremediable ceguera, se encuentra hoy en día entre la gran tenaza que forman Rusia por un lado y Estados Unidos por el otro. Desde el punto de vista metafísico, Rusia y América son lo mismo; en ambas encontramos la desolada furia de la desenfrenada técnica y de la excesiva organización del hombre normal. Cuando se haya conquistado técnicamente y  explotado económicamente hasta el último rincón del planeta, cuando cualquier acontecimiento en cualquier lugar se haya vuelto accesible con la rapidez que se desee, cuando se pueda "asistir" simultáneamente a un  atentado contra un rey de Francia y  a un concierto sinfónico en Tokio, cuando el tiempo ya sólo equivalga a velocidad, instantaneidad y simultaneidad y el tiempo en tanto historia haya desaparecido de cualquier existencia de todos los pueblos, cuando al boxeador se le tenga por el gran hombre de un pueblo, cuando las cifras de millones en asambleas populares se tengan por un triunfo ... entonces, sí, todavía entonces, como un fantasma que se proyecta más allá de todas estas quimeras, se extenderá la pregunta: ¿para qué?, ¿hacia dónde?, ¿y luego qué?*" 

+++++++++

"Esa Europa, miserablemente engañada, siempre a punto de apuñalarse a sí misma, yace hoy entre las dos grandes tenazas de Rusia por un lado y de América por otro. Rusia y América son, desde el punto de vista metafísico, exactamente lo mismo. El mismo desolado frenesí de la técnica desencadenada y de la organización sin raíces del hombre medio. Cuando el más remoto rincón del globo ha sido técnicamente conquistado y económicamente explotado; cualquier acontecimiento es accesible a cualquier velocidad en cualquier lugar y en cualquier momento; cuando podemos experimentar simultáneamente un atentado contra la vida de un rey en Francia y un concierto sinfónico en Tokio; cuando el tiempo es sólo velocidad, momentaneidad y simultaneidad y el tiempo como historia ha desaparecido de todos los pueblos; cuando un boxeador pasa por ser un gran hombre; cuando se considera un triunfo el que se alcancen cifras de millones en reuniones de masas, entonces resuena como un fantasma a través de estas sombras la pregunta: ¿para qué? ¿hacia dónde? ¿y luego qué?**"

+++++++++

El text pertany a Introducción a la metafísica de Heidegger (1935), he deixat les versions traduïdes per comprovar la dificultat que suposa el llenguatge de Heidegger, i com pot fer que la comprensió del text sigui intel·ligible o inintel·ligible. Perquè per Heidegger, la metafísica que va inaugurar Plató ha sigut un malentès que arriba a través de la filosofia cristiana i passa al pensament modern de la mà de Descartes, Kant, Hegel i Nietzsche. És Nietzsche qui veu la impossibilitat de la metafísica i el seu crit: "Deu ha mort", expressant el triomf de la tècnica i el nihilisme com les cares d'una moneda desgastada pel us i que malgrat tot, segueix en circulació. No deixa de ser inquietant la descripció que dona d'aquest món que estava apunt de submergir-se en la barbàrie. 

La filosofia de Martha Nussbaum

 

La filosofia de Martha Nussbaum, per Júlia Torres Canela

Algunes tesis de Martha Nussbaum (II)

 Martha C.Nussbaum. Crear capacidades. Propuesta para el desarrollo humano*.

Pròleg

En els anys del desenvolupament del 60-80 del segle passat, els economistes i polítics pensaven que la pobresa es resoldria augmentant el PIB. No veien que aquest índex era molt deficient per copsar l’autèntica realitat dels països. Hi havia creixement, però una part de la població no gaudia d’aquest increment de la riquesa. Aquest model econòmic segueix –augmentar el PIB a qualsevol preu- vigent, malgrat les evidències que deixa cada vegada més a una part de la població els marges de la pobresa. Institucions com FMI i el Banc Mundial segueixen aquestes polítiques.

Enfront aquest model de l’augment del PIB hi ha un altre model conegut com  “Desenvolupament humà” (enfocament de les “capacitats”). Aquest model planteja la següent pregunta: “què son realment capaços de fer i de ser les persones?” (pàg.14). I desprès ve la següent pregunta: Quines oportunitats tenen veritablement a la seva disposició per fer o ser el que poden?. Aquestes preguntes, no son gens fàcils de respondre perquè impliquen moltes interrelacions. Aquest enfocament del “desenvolupament humà” suposa la idea de la complexitat.

Aquest nou enfocament ha trobat forat dins de l'ONU, perquè des de 1990 és publica un “Informe sobre Desenvolupament Humà”. Aquest impuls, ha donat peu que bona part de països elaborin els seus estudis basat en l’enfocament de les capacitats. Una dada significativa és que els EEUU van implementar aquests estudis a l’any 2008!

La raó d’aquest llibre, és precisament contribuir a omplir un buit i fer palesa la importància que pot implicar per la vida de les persones de carn i ossos.  Per l’autora del llibre és necessari, perquè la teoria “son part substancial del nostre món, (...), modelen les nostres apreciacions del que és destacat i el que no, i per això, decanten el debat cap a certes polítiques i o cap a altres.” (pàg.15)

Les tesis proposades en el llibre, son  una “contrateoria” al model del augment del PIB, una visió purament economicista que s’oblida amb molta facilitat de les persones. Per això el llibre vol donar una oportunitat on desenvolupament econòmic no sigui un obstacle per desenvolupar l’enfocament de les capacitat i per resoldre els problemes humans més urgent i les desigualtats injustificables.” (pàg.16)

Algunes tesis de Martha Nussbaum (I)

Martha Nussbaum

Les tesis de Martha Nussbaum poden utilitzar-se en règims paternalistes?

Les idees i teories de Martha Nussbaum, en particular el seu enfocament en l'ètica i la justícia, busquen promoure la dignitat, l'autonomia i el benestar de les persones. Encara que les seves propostes fomenten el respecte i l'empoderament individual, en certs contextos poden ser percebudes o utilitzades de manera paternalista si no s'aplica amb sensibilitat.

El paternalisme implica una actitud o política en la que es prenen decisions en nombre d'altres, suposant  que se sap que és millor per a ells, a vegades limitant la seva autonomia. La filosofia de Nussbaum, basada en el seu enfocament de les capacitats, busca ampliar les oportunitats i llibertats reals de les persones per dur a terme una vida que valoren.

Per tant, encara que les seves idees pretenguin empoderar, podrien ser mal interpretades o utilitzades en règims paternalistes i les institucions o actors apliquen els seus conceptes de manera autoritària o limitant la llibertat individual. 

En resum, les teories de Martha Nussbaum en sí mateixes no promouen el paternalismo, si no la autonomia y el respecte per la llibertat de las persones. Malgrat que la seva implementació en certs contextos pot ser vulnerable a ser utilitzada de manera paternalista si no es respecta els principis de participació i autodeterminació. 

Com compaginar el liberalisme amb el paper de l'estat per promoure les capacitats de tots els ciutadans?

Per compaginar el liberalisme amb el paper de l'estat en la promoció de les capacitats de tots els ciutadans, és important trobar un equilibri que respectant la llibertat individual mentre garanteix la igualtat d'oportunitats i benestar col•lectiu. Aquí algunes consideracions clau:

1. Principi de autonomia individual: El liberalisme valora la llibertat personal y l'autonomia. L'estat ha de protegir aquests drets, assegurant que les persones tinguin la llibertat d'escollir el seu propi camí. Un dels problemes fonamentals que ens trobem és que la idea d'autonomia i la sensació de llibertat poden estar ocultant que en cada societat hi ha expectatives de gènere, que provenen del patriarcat, i que delimiten la propia llibertat individual. 

2. Intervencions orientades a la igualtat d'oportunitats: L'estat pot justificar accions que corregeixi  desigualtats estructurals, com a accés a l'educació, la salut i els serveis bàsics. Això permet que tots tinguin les mateixes oportunitats per desenvolupar les seves capacitats, sense coartar la llibertat individual. Cal tenir en compte, que el desenvolupament de les capacitat no implica el mateix resultat.

3. Limitació del paternalisme: El paper estatal s'ha de centrar en crear un entorn que faciliti el desenvolupament personal sense imposar decisions o restringir excessivament les llibertats, respectant l'autodeterminació. 

4. Polítiques de benestar i protecció social: Incloure mesures que apostin a aquells en condicions desfavorables, garantint les capacitats no es vegin limitades per circumstàncies adverses (per exemple, pobresa, discriminació), i promovent la igualtat real.

5. Participació i diàleg: Promoure la participació ciutadana en la creació i implementació de polítiques, assegurant que l'Estat actua com a facilitador i no com a controlador, respectant les preferències i els valors de la comunitat.

6. Enfoqueu les capacitats: Inspirant-se en les idees de Martha Nussbaum i Amartya Sen, l'Estat s'ha de centrar en ampliar les capacitats reals dels individus — les seves habilitats i llibertats efectives per viure la vida que valoren — no imposar un ideal únic de benestar.

Resum: La clau està en que l'Estat actua com un facilitador, creant condicions que permeten a tots desenvolupar les seves capacitats, sense deixar de respectar i promoure la llibertat individual. Així, el liberalisme i el paper de l'Estat poden complementar-se per aconseguir una societat més justa i plena per a tots els ciutadans.

Com potser que l'Estat cada vegada més ultraliberal pogués crear les condicions -legals- per que els ciutadans desenvolupin el seu potencial?

És possible que, en un context d'ultraliberalisme, l'Estat pugui establir condicions legals que facilitin el desenvolupament del potencial dels ciutadans, encara que sembla contradir amb els principis liberals més tradicionals. Això pot passar per diverses raons i mecanismes:

1. Reducció de la intervenció directa: Tot i que un estat ultraliberal tendeix a minimitzar el rol empresarial i social, pot establir marcs legals que protegeixin drets individuals, com el dret a la llibertat d'educació, feina, o propietat, creant un entorn favorable al desenvolupament personal.

2. Selecció de mesures que incentiven la iniciativa privada: Pot fomentar polítiques que, sense intervenir directament en l'economia ni en els àmbits socials, estableixen condicions legals que acostumen al mercat lliure i que, alhora, afavoreixin la mobilitat social i el desenvolupament individual (per exemple, desregulacions que estimulin innovació i emprenedoria).

3. Replantejament de la responsabilitat individual: En un marc ultraliberal, podria veure's com una forma de crear condicions legals que promoguin que els propis ciutadans assumeixen més responsabilitat i iniciativa, fent que el desenvolupament del potencial sigui una qüestió de treball i autoconfiança individual.

4. Incentius i competència: La creació d'un marc legal que fomenti la competència pot conduir a un entorn on les persones, en aprofitar les oportunitats que se'ls ofereixen, puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats. Cal tenir en compte les diferències de resultats d'aquest model competitiu. 

5. Limitacions de la intervenció directa: En un sistema molt liberal, la idea és que la millor manera de promoure el potencial individual és deixant que els mercats i la iniciativa privada funcionin amb més llibertat, i que segueix el propi entorn legal el que estableix les condicions per facilitar-ho, en comptes d'intervencions i directes.

6. En resum: Tot i que sembla contradictori, en un model ultraliberal, l'estat pot crear un marc legal que, en minimitzar la ingerència, generi les condicions per a que els ciutadans desenvolupin el seu potencial, a través de garanties de drets, incentius, i un entorn que fomenti la iniciativa personal i la llibertat d'oportunitats. I malgrat tot, qui no tingui aquestes capacitats, l'estat ha de oferir a aquestes persones mitjans per viure amb dignitat, però el model actual, dona molt poques oportunitat a aquestes persones, fent que les declaracions genèriques en les Constitucions o Lleis, quedin en paper mullat. En qüestions de valors cal prioritzar, jerarquitzar-les perquè les conseqüències en la vida quotidiana de les persones, poden ser importants. Si les empreses poden contractar a per persones amb discapacitats, això és tant, perquè l'Estat estableix lleis per fer-ho i a la vegada compensar-hi a qui ho fa, mitjançant rebaixant la quota de les empreses. Com saber que aquesta persona s'ha sent integrada, estimada i valorada per la feina que fa? Podria ser opcional demanar aquesta feina?  No seria millor la utilització de una Renta Bàsica per a tothom? 

 

Martha Nussbaum: justícia i emocions

 

Marta Nussbaum

La triada de estar per casa: enveja, vanitat i vilesa

 

"Amb la vanitat passa el mateix que amb l'enveja. La vanitat és el sentiment de confirmació del jo particular. És la sobrevaloració de les meves accions i actituds pel que fa a les meves, la sobrevaloració de tota persona que aprovi la meva persona i les meves accions i actituds. Jo soc maco, intel·ligent i bo (...). Precisament per això la vanitat és un afecte més perjudicial que útil per el jo, inclús per el jo particular . Obnuvila la lucidesa de judici, fa impossible assolir fins i tot el mínim de coneixement indispensable per orientar-se d'una manera funcional a la vida quotidiana*." (pàg.75) 

"Con la vanidad sucede lo mismo que con la envidia. La vanidad es el sentimiento de confirmación del yo particular. Es la sobrevaloración de mis acciones y actitudes en cuanto mías, la sobrevaloración de toda persona que apruebe mi persona y mis acciones y actitudes. Yo soy guapo, inteligente y bueno (...). Precisamente por esto la vanidad es un afecto más perjudicial que útil para el yo, incluso para el yo particular. Obnuvila la lucidez de juicio, hace imposible alcanzar incluso el mínimo de conocimiento indispensable para orientarse de un modo funcional en la vida cotidiana*." (pág.75) 

En una societat sòlida (desprès de la Segona Guerra Mundial i la construcció del Estat del Benestar i la Guerra Freda), questa relació no va ser fruit de la causalitat. Però el enderroc del sistema soviètic i el mur de Berlín (1989), va donar peu al sistema capitalista per un nou discurs, on l'equació implícita, el capitalisme era capaç de redistribuir la riquesa -legislació estatal- a canvi de desactivar qualsevol somni de revolució social-política, va mutar d'una manera que avui, encara vivim i aprofundint en el enderroc de qualsevol protecció de les classes populars i mitjanes. La ideologia del individualisme més abrandant, desdibuixa la societat i mira a l'altre com a competidor o directament un free-rider. Com ha dit Byung-Chul Han, ara som empresaris de la nostre vida. I això vol dir que totes les culpes cauen en nosaltres. Ara no hi ha excuses: si estàs malat és per culpa teva per la forma de vida que portes. Si ets pobre és que no sap aprofitat el sistema. Tothom és responsable i el poder públics que hi pinten ací? La resposta és incentivar aquest model, reduint despesa social i transferint-la els més rics mitjançant baixades de impostos. I això és exactament el que està fent Trump.